11.6.16

Tot rellegint Viladot


I. Haiku

He dit: silenci.

I m'aturo un instant
badant entre dos blaus.

Ella s'asseca els cabells
amb el sol de la tarda.

Hi ha una brisa que acarona
el pal del veler.


II.  Rebel·lia

Tot és estrany
en el mirall de les coses
que brillen ulls enllà.

Com el teu somni
que irromp enmig
de la nit.

Com la quieta remor 
de les onades.

Tot és estrany
i no me'n sé
avenir.


III. Retorn

Ets tu, Ítaca,
ho sabies?

Sabies que no cal
travessar oceans,
que no calen 
odissees?

Ets tu, 
principi i final,
cada passa,
cada pedra,
cada pregunta,
cada silenci...

Tu sol 
davant
la immensitat.

Tu,
Ítaca suprema,
en la minúscula aspiració
d'esdevenir angelical. 


IV. Presència


Nua, 
es pentina com ho feia Eva al paradís
abans que la serp la temptés amb 
la saviesa.

Saviesa és adonar-se que 
tot és aparença.

Saviesa és ser 
sense estar
sense tenir
sense fer.

Ser
infinitivament.

Nua, 
es pentina com si l'univers sencer
estigués pendent 
d'ella. 

Saviesa és besar-la
i oblidar que hi ha ombres
i oblidar-te de 
tu mateix.

Ser. 
Present.


V. La veu de l'altra banda

És un dir sense dir.
Paraula desparaulada.
Quan sents que et fons
i ets allò que no eres
en els límits de la 
matèria.

Llavors, 
imperceptiblement,
et parla a cau d'orella,
la veu que arriba
de l'altra banda.