Finals de juliol

La vida alternativa consisteix a ser tu mateix i a fer les coses creativament, malgrat les modes o els usos socials establerts. És senzill reproduir les pautes del ramat. El que costa és llaurar-se el propi camí contracorrent i entestar-se a seguir només allò que et dicta el teu criteri. Perquè es tracta de tenir criteri propi. 

Detesto el turisme i tota la devastació que comporta: aglomeracions i l’apoteosi de la vulgaritat. Si visc en una zona turística és perquè sé que gaudiré 3/4 de l’any de certa solitud inenarrable. Quatre gats envoltats de cases buides. La delícia absoluta. 

Tots els anys dedicats als llibres (comprar-los, llegir-los, escriure’ls, acumular-los) han passat a la història. No em queda ni el 10% de la immensa biblioteca que vaig tenir. No els trobo a faltar. L’intel·lectualisme i la literatura són com la realitat virtual, una forma d’escapar de la veritable realitat, que sempre ha de ser de primera mà, tangible. Les especulacions i els versos esdevenen ficcions, fugides, quan la teva vida és poc satisfactòria. 

Shit happens all the time and there’s just nothing you can do about this

Saber acomiadar-se

Que la vida són etapes, capítols, èpoques. Em queda un mes per a deixar Cap Ras. Per sort, no marxo gaire lluny. D’ençà que vaig arribar-hi (2015), aquest racó de món a l’altíssim Empordà, davant la Mar d’Amunt, ha sigut el meu paradís particular. Set anys molt intensos, entre les cales i el bosc, camí de ronda amunt i avall, envoltat de fustes i pedres, bressolat per la Sagrada Tramuntana, confegint vivències i textos, rodant pel món, cercant estrelles de mar, empaitant els somnis més agosarats...

No em puc queixar, no m’hauria de queixar. Mai he tingut tant sense posseir res. L’univers em regala cada dia la seva abundància, malgrat la mesquinesa humana. Des que va aparéixer Ella, les hores són més tendres, més amoroses. Ella és l’Àngel que m’amoixa amb ales de seda. Més enllà de la materialitat, rebo la benedicció intangible dels déus, conscient que no és pas pels meus mèrits, mai ho ha sigut...

Una nova albada. Una nova llar davant el mar. Un hort. Ella. Què més podria demanar? Més viatges amb la Liberty! Els farem. I que els anys que vinguin siguin lleus, amb regust de canyella i flaire d’espígol...

Espiritual

Hi ha d’haver un abandonament, com quan entres al mar i et deixes endur per les onades, en el bressoleig del corrent, surant com una fulla ingràvida. La ment ja no controla, no calen paraules. Ets simplement una part del Tot: aigua amb l’aigua, vent amb el vent, arbre o terra, branca o arrel, en la fusió absoluta, despersonalitzant-te. L’ego desapareix. Retrobes el fil daurat que t’uneix a l’Essència, aquest Silenci Sagrat que revela el Misteri d’Estar Aquí Ara. Respirant, bategant, amb totes les estrelles allà dalt, embolcallant-te. Ja no ets cap subjecte, cap individu. Ja no jutges. Amb els ulls tancats sents que l’Ànima s’expandeix sense límits, i voles més enllà de la pell i dels confins de l’Horitzó visible. Quan tothom dorm, tu despertes i t’enlaires cap allò inconcret i desconegut. T’endinses al bosc dels mil corriols amagats, sense cercar res, caminant passa a passa, entre els ocells que refilen i la flaire dels pins. Fora del temps (3:33) 

Vides alienes

Si la teva vida és prou interessant, per què hauries de preocupar-te per la vida dels altres? Què coi t’importen els altres? 

Per què hauries d’escriure, per exemple? Quin sentit té escriure si no és per a ser llegit? I per què suposes que val la pena ser llegit o que allò que escrius pot interessar a algú? 

A qui podia interessar que jo passés 6 mesos de la meva vida a Mahattan? Per què em vaig escarrassar a escriure 100 textos d’un dietari novaiorquès? Per la mateixa regla de 3: A qui podria interessar la història d’amor entre l’Eva i jo? I en vaig fer un llibre de 500 pàgines! (Que ningú ha llegit, esclar)

https://www.bubok.es/libros/268500/EVAiTON

Vides buides

Totes les vides són buides, totes destinades a morir. La gràcia està si podem aconseguir una certa plenitud vital, omplint de sentit l’existència amb activitats o entreteniments diversos, mentre ajornem al màxim la mort. 

De seguida te n’adones de quines són les persones més buides amb les vides més buides. Són les que més necessiten abocar-se a l’exterior, a la vida social, les que tenen més dependència del proïsme i/o dels mass media. 

Després hi ha els que emprenyen, els problemàtics, aquells que –per a fugir de la seva inanitat insondable– es dediquen a fotre als altres, als veïns, a la família, als companys de feina...

Epicureisme

Avui he escrit això a Twitter:

«Vaig estar uns anys engalipada amb el miratge independentista. Quan tot se’n va anar en orris, me’n vaig anar a viure a Manhattan. Vaig tornar enmig de la farsa covidiana. Ara visc retirada a l’altíssim Empordà, em cago en els polítics i faig un hort de puta mare. El món s’acaba.

Vull dir el món que coneixíem, el capitalisme salvatge globalista, que ha col·lapsat perquè estava basat en l’especulació financera i en el colonialisme manu militari, però tot té un límit, i els imperis decauen...

El meu consell (epicuri): fuig de la ciutat, passa de la política, crea el teu jardí-hort, envolta’t d’amistat (filía) i cerca el plaer intel·ligentment

Si pots tenir vistes al mar millor»

He fet una síntesi dels darrers anys, els millors de la meva vida, sobretot a partir de 2009, quina dècada prodigiosa! 

Gaudeixo de vistes al mar d’ençà el 2015. La Mar d’Amunt no és l’Empordà. No ho és perquè geogràficament hi ha una barrera: la serra de Verdera. A partir del castell de Quermançó s’entra en una altra dimensió, ben desconeguda. Millor! 

Juliol estrany

Potser el meu pitjor defecte és la impaciència: voler el resultat de seguida, ser incapaç de gaudir del procés... 

De fet, en tinc una bona pila, de defectes, a banda de l’atabalament i les presses. 

Detesto la paraula «demà», sóc presentista. Sempre penso que demà estaré mort i, si no ho faig avui, hauré perdut l’oportunitat. El cas és que l’endemà encara sóc viu, ja veus...

Hi ha tres coses que m’entusiasmen, i les tres tenen a veure amb el menjar: menjar cony, menjar cireres i menjar xocolata. L’ordre dels factors no altera el producte. 

Abans m’agradava escriure. Ho tinc molt deixat. 

Com que el món s’acaba, em prenc aquest istiu com el darrer. Si llencen un mísil no m’enxamparà, procuro evitar les ciutats. Si baixen els extraterrestres, els aniré a buscar. La curiositat és un altre defecte que tinc. 

Les dones sempre s’han enamorat de la meva Energia. Després, quan han intentat entomar-la, no han reeixit, han fracassat. Com les lluernes amb la llum, han acabat socarrimades. Jo les empaitava i elles feien el que podien per entomar-me. La conclusió és que sóc excessiu, inentomable, i no em refereixo solament a l’aspecte sexual, que també...

Empaitar i entomar: vet aquí el Yang Yin, la quadratura del cercle, viciós o virtuós, depèn.