ENTRELLUM

La impermanència de totes les coses no és només una paraula, sinó un fet catastròfic que hauríem d'acostumar-nos a percebre com a natural i, fins i tot, agradable. Ni lo bo ni lo dolent duren sempre. Sortosament.  El somni manté la tensió en el punt just d'efervescència sense esclatar, sense vessar-se, sense gaudir del caos alliberador... Somiant ens estalviem la consumació, sempre decebedora. També cal alliberar-se dels somnis. L'alliberament absolut ( Moksha ) s'anomena il·luminació .  Lo més important és com et sents tu. De què serveix que t'estimin els altres si no t'estimes tu? No cal verbalitzar el misteri ( Wovon man nicht sprechen kann, darüber muss man schweigen ).  La pedra filosofal (alquímica i tàntrica) consisteix a destil·lar l'essència de l'existència , és a dir, depurar les aparences per tal d'atènyer la substància, l'or que brilla de veritat. És una obra magna que dura moltes vides.  El sol vol sortir entr...

Bufa tramuntana. El mar té un color blau intens amb pinzellades blanques d'escuma. La costa nord del Cap de Creus apareix més nítida que mai. Rere el finestral tot és innocu. Escolto el zumzeig del vent i m'embadoco amb el ball imprevisible de les branques. Núvols llargs decoren el cel. No sé com s'ho fan les gavines per a volar amb aquesta ventada.  Ahir vaig visitar el museu de Montserrat. Em van impressionar especialment els quadres de Vayreda i les escultures de Rebull . Vaig sortir amb ganes de pintar. Fa segles que no pinto... I al museu vaig "caçar" una altra TAU. Es trobava pintada sobre l'hàbit de Sant Antoni el qual, per a subratllar la importància dels símbol, sosté a la mà dreta una gaiata també en forma de T. És a dir, que en el centre del quadre (no recordo el nom de l'autor ni de l'altre sant que l'acompanya) podem contemplar dues TAUS de la mateixa mida... Bufa tramuntana. En el cim més alt de la Serra de Verde...

Quan arribes a un nivell de consciència superior, llavors només procures el bé dels altres, ajudant-los a despertar perquè evolucionin cap a la direcció adient. Els vincles entre les persones no es trenquen tan fàcilment, sobretot si han sigut forts i profunds, sobretot si han tingut a veure amb el dolor, més que amb el plaer. Per tant, som en la mesura que hem estimat , és a dir, la nostra energia s'ha anat cristal·litzant en aquelles persones amb les quals hem arribat a fondre'ns d'una manera o altra. No som individus aïllats. En absolut. Formem part d'una constel·lació energètica dins la qual es barregen les vivències passades amb les presents i les futures. Jo sóc tu i també sóc els altres. El secret de l'amor rau en adonar-se que l'ésser no pot ser separat a la força de la seva essència radical. Per això, encara que sembli una paradoxa, l'odi és la forma més bèstia d'estimar. Només si fas les paus amb el passat, o sigui, si tornes a enfocar l'...

La força que ens empeny no és nostra. Fins que no deixem de pensar en termes egolàtrics no entendrem res. No ens vam crear a nosaltres mateixos i els nostres mèrits no poden ser atribuïts solament al nostre esforç. Vam heretar el talent, el caràcter, l'educació... Formem part d'una trama familiar, social, planetària i còsmica. Si perdem de vista aquesta connexió amb la resta, estem perduts. L'energia que et permet sentir, pensar, caminar, actuar... l'agafes de l'entorn. L'energia que aportes és una energia que abans has rebut. Per tant, no és teva, no et pertany, sinó que tu pertanys a ella. Si aconsegueixes canalitzar correctament aquesta energia, si es produeix la connexió òptima amb ella, llavors la teva vida fluirà sense entrebancs i seràs capaç de coses (racionalment) increïbles. Però, sisplau, no t'atribueixis les victòries ni els miracles. Dóna gràcies a l'univers i als déus per aquesta força que et permet viure una vida plena. No oblidis ai...

 Vam inventar la divinitat... Déu ets tu... 

Espriu és a Sinera el que Viladot a Riella i servidor a Mas Voranell . Hi ha pàtries utòpiques i màtries anagramàtiques. El territori poètic és més metafísic que físic, encara que el poeta -com qualsevol mortal- hagi de tocar de peus a terra i habitar sota algun sostre. Són els mots els que ens salven i han de ser salvats . Un eco que travessa els anys, els segles. Un riu que no s'hauria d'assecar mai... Anteriors referències a Espriu

Comprenc fins a cert punt com he arribat aquí, però em sento incapaç d'esbrinar per què . Hauria de suposar que l'existència amaga algun significat. Tant se val creure en el destí que en la llibertat. Ambdós són conceptes metafísics. Si m'aturo a pensar en el meu passat, només hi veig imatges, músiques, cares, dreceres, marrades, milions d'instants inconnexos, fils estripats. Allò que els altres anomenen records són per a mi ombres volàtils que a penes em pertanyen, miratges que van omplir un escenari enderrocat. Al final només el cel és intacte. Passen els núvols, es desfan com nosaltres. El blau celestial roman, com el mar, com la llum que encega els talps i les rates. Comprenc fins a cert punt la necessitat d'un relat, la necessitat d'un caliu, la necessitat, sempre la puta necessitat. La mort ens farà innecessaris. Castells de sorra enmig del tsunami. Mai no he sabut quedar-me massa temps en un mateix lloc. No tinc vocació d'arbre. Les persones sovint...

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que ...

L'estiu és per al cos i l'hivern per a l'esperit. Dit així pot sonar massa categòric. Parlo de primera mà. Roba fora, pell torrada, camina que caminaràs. .. L'estiu és la vacuïtat de les neurones socarrimades. Estiu de sorra i tovallola i una canya ben freda i no m'atabalis i amanides lleugeres i migdiada llarga i llisca que lliscaràs sempre descalç sense rellotge sense saber quin dia és i aquest dolç no fer res altrament dit avorriment... L'estiu és per al cos, aquesta carn que sua i pesa, aquest bagatge tremolenc. Quan el cos reclama els seus drets no hi ha metafísiques que valguin. La física s'imposa com s'imposen tantes coses: les cançonetes de moda, les col·leccions per fascicles , les telesèries per adolescents , les rebaixes dels magatzems, el neoconservadurisme ianqui, l'amor ineluctable, la trempera matinera, la nostàlgia de la infantesa, la terrible bellesa ( Ein jeder Engel ist schrecklich ), etcètera. L'estiu és per al cos. Per això ...

Fa dies que no parlo del Mestre portuguès . M'arriba un mail de Jean Robur amb un parell d'enllaços que us recomano, a un article i a un video . L' article clou així: Pessoa, no lo parece, pero es el mayor escritor de terror de la historia. El Libro del desasosiego produce miedo . Y no el miedo doméstico de ir a perder la vida sino el miedo metafísico de haber perdido el alma . Pessoa, que no tiene alma, se alimenta de las almas que se pierden con su lectura. No rinde culto a Satán sino que es su socio, proveedor de desencantados. Los envuelve y los factura al infierno, que resulta ser el lugar en el que ya estaban, sin saberlo. En la entrada del infierno clásico se advertía a los que llegaban: olvidad toda esperanza. Pessoa es el infierno, es el estado de desesperanza terminal y convincente . El video és aquest: Més videos: O Amor quando se revela , Maria Bethânia recitant Ultimatum