18.10.09

No sé si sóc o si sé

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que hi he arribat després de moltes peripècies (tota existència és una odissea, tots som Ulisses), que el meu periple ha estat només meu, plenament individual, i que el resultat és el que teniu davant, ni més ni menys. Em sento agraït amb el meu passat. Estic amb deute no solament amb els meus pares, la meva família, els meus professors, sinó amb totes i cadascuna de les persones que, per bé o per mal (del mal se n'extreuen millors lliçons que del bé) s'han creuat a la meva vida i m'han ajudat a aprendre el que sé. No sé si sóc o si sé, però em sento a gust amb mi mateix. La maduresa deu ser això. Miro enrere i ric i ploro i oblido i enyoro i penso que tot plegat ha servit per a dur-me fins aquí, fins aquest matí assolellat de diumenge, fins aquesta paraula que escric, fins al petó que t'acabo de fer... Tot plegat una vida, la meva, quaranta-cinc anys, perquè em miri al mirall dels teus ulls i em senti orgullós de mi mateix. És l'amor, que ens fa millors. És l'amor, que ens salva del naufragi. És l'amor, res més que l'amor, el que dóna sentit a la vida... No sé si sóc o si sé, tant se val... En tinc prou si m'abraces.

4 comentaris:

Mazda ha dit...

"No saber de sí mismo es vivir. Casi no saber de uno mismo es pensar. Y saber de uno mismo es tener improvisadamente la noción de la nómada alma. Una luz improvista que lo quema todo, lo consume todo. Nos deja desnudos a nosotros mismos." (Fernando Pessoa)

RDC ha dit...

Em sembla recordar que precisament Nietzsche escriu a l'Ecce home aquesta frase que ja vares escriure en l'altre post "arribar a ser el que un és" ¿I com s'ha d'entendre això en Nietzsche? Aquí hem d'abordar la idea de l'etern retorn, no!?


salut.

Anònim ha dit...

Arribar a entendre que l'amor és el mecanisme que mou l'existència, és arribar a entendre el misteri profund de la vida. Cuinar amb amor, rentar el plats amb amor, treballar amb amor, contemplar les coses amb amor.....
Jo, encara, estic en el procés d'entendre tot això.
Gràcies pels teus escrits.

Gaudeixo plenament de les lletres a Mahalta i Nebelzone (dóna tant per comentar, coses que jo també he viscut. M'ha encantat allò de treure-li les ulleres, és una d'aquelles situacions amb un cert erotisme. Té més seducció que qualsevol altra peça que li puguis treure. És el moment en el que li despulles la mirada i queda, per uns instats, desenfocada, nua la seva vulnerabilitat; esdevé tendresa sense límits)
Gassho i somriures.

Toni Ibañez ha dit...

No sé qui ets, però no deixis de comentar--- sisplau