ENTRELLUM

De vegades em desoriento com un nen que s'ha perdut enmig de la multitud. La brúixola interior es destarota i començo a moure'm com una baldufa esgarriada. Puc agafar el cotxe i fer molts quilòmetres. Puc agafar avions i aterrar a les antípodes. L'espai i el temps s'esvaeixen. Sovint retorno a llocs antics on vaig trobar la calma, el centre, la consciència. També puc retrobar persones que en el passat van ser importants. Necessitem referents, àncores, lligams per tal d'evitar el naufragi. És en aquests moments en els quals no saps qui ets ni saps on ets ni saps què pot passar; és en aquests moments en els que et sents més sol i vulnerable. Dónes tombs a la sínia dels dubtes i no en treus l'aigua clara. Cerques ajuda exterior i descobreixes que, malgrat les aparences de normalitat , els altres estan igual o pitjor que tu. Què fàcil és donar consells. Què fàcil jutjar. Mentrestant, intentes escoltar-te, respirar a fons, aturar les reaccions automàtiques. Poc ...

Penúltima setmana d'agost. Temps de móres. Assegut sota els eucaliptus de La Pelosa, m'arriba la flaire de les paelles que cuinen a la guingueta i la fressa dels nens que juguen amb un matalàs d'aigua. M'he rasurat el cos sencer, closca inclosa. Després he vingut a remullar-me i a prendre el sol en pilotes en el meu racó preferit, entre Montjoi i Jóncols. Espero amb candeletes que tots aquests turistes desapareguin aviat. Massa cotxes, massa pols, massa barques, massa gernació. Intento imaginar-me la tardor assegut en aquest mateix banc...  De mar endins arriba una nuvolada baixa. Sembla boira o fum. Les hores són plàcides. No demano res més a la vida: aquest paisatge i tu, sense fi.

Aquest matí ha recollit dos joves polonesos que feien autoestop a la carretera. S'estaven davant l' alberg de l'estació de Cellers-Llimiana amb un cartell que hi posava "Tremp". Són escaladors. Fa una setmana que s'enfilen per les parets del Congost (la de les Bruixes , la Roca Regina ...). Té mèrit, amb el fred que fot. Li han dit que al seu país ara estan a 20 graus sota zero. Parlaven un anglès prou correcte. La zona d'escalada de Terradets té anomenada mundial. A banda dels grimpaires, per aquí es deixen caure també molts geòlegs. L'altre dia a l' Hostal del Llac hi havia un autocar ple d'universitaris alemanys. A Tremp estan construint un centre de l'Institut Geològic de Catalunya. Escalada, geologia, paleontologia , excursionisme, flora, fauna... El Pallars Jussà dóna molt de si. Quan veu algú fent autoestop sol aturar-se. Encara que no sigui il·legal, la gent té por de fer-ne o de pujar desconeguts al seu cotxe. És una...

He deixat sis exemplars de la meva darrera novel·la al despatx de la regidoria de cultura d'un poble proper. La il·lusió pels premis no s'estronca tan fàcilment. He passejat vora mar amb ella , ens hem fet fotos, hem dinat, hem rigut, hem oblidat el passat perquè el passat no porta enlloc . El passat només és un pròleg. He vist les primeres flors dels ametllers. He intuït la primavera. Tornant per l'autovia, he apagat la ràdio per a escoltar el silenci. A l'altura de Cervera m'he adonat que era feliç. Al pàrquing he trobat els veïns. Hem pujat junts a l'ascensor. M'he posat el pijama. He menjat dues mandarines. M'has trucat per telèfon. Hem fet plans. Si no ens sedueix el futur no val la pena viure . Dins el llit he recordat la flor de l'ametller : trèmula, límpida, evanescent. I m'he adormit com un nen.

De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri ...

Adoro els núvols blancs, magnànims, que ocupen el cel amb les seves filigranes inquietes, formes incessants que dibuixen i desdibuixen somnis infantils, perfils sobre el blau més nítid trenat amb ombres grisenques que contrapunten l'espai amb divinal majestuositat, esquitxos esfilagarsats, monuments impossibles. Els adoro perquè sempre somriuen (i, quan es pixen de riure, plou), perquè no tenen arrels (el vent que els empeny no els arrela, ans tot el contrari), perquè sobrevolen lleugers totes les misèries del món sense pertànyer-hi (no com nosaltres, que som fang i arrelem en el fang rabejant-nos-hi). Els adoro, sí, aquest migdia ventós, conduint a 120 km/h, tornant de Barcelona, camí del meu futur completament incert... Últimament només fotografio núvols. Molts errors de la vida els cometem per impaciencia o precipitació, perquè volem una cosa abans d'hora o la volem després d'hora. Com deien els clàssics, cada cosa té el seu kairós , el seu moment oportú, com el punt exa...

7:40 Ja sóc a l'Autònoma. Plou. He hagut d'agafar el cotxe. Estaré els propers tres matins aquí, a la Facultat de Lletres, tribunal 319, aula 601. Comencen a arribar autocars plens d'alumnes... 9:30 Fa mitja hora que hem començat el primer examen, el de castellà. Ha caigut un fragment de Nada de Carmen Laforet i un de l'informe PISA 2006! (quin recotxineo , els que han patit el sistema educatiu ara han de jutjar-lo: "Valore, a partir de su propia experiencia, los aspectos positivos y negativos del sistema educativo actual. Proponga alguna medida para su mejora." --Cágate lorito!!! ). A l'aula tenim 65 alumnes, la majoria de la via 1 (científic-tecnològic), meitat de La Vall i meitat de Viaró . La rehòstia, mai millor dit. Un dels vocals del Viaró m'ha reconegut... I és que totes tenim un passat . 11:10 Prova de català. Torna a ploure i fa una certa xafogor. 65 adolescents respirant alhora dins d'aquesta gàbia resulta un pèl angoixant. Opció A...

L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l' abstencionisme , un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto , passo de polít...

Un dels drames més punyents de la nostra societat són les separacions matrimonials en les quals hi ha fills pel mig. Assisteixo a una escena tràgica. Impotent contemplo les llàgrimes de dues criatures quan el pare se les emporta. Pugen al cotxe a contracor mentre, aixecant tremolosament els bracets, s'acomiaden de la mare. El cotxe s'allunya. La mirada perduda de la mare que també plora. La mirada perduda dels fills rere la finestreta. Se m'estripa l'ànima (perquè jo encara tinc ànima). Són els més dèbils els que sempre acaben pagant l'egoisme dels més forts. L'amor sense responsabilitat és pura frivolitat (disculpeu el rodolí). Res no justifica una sola llàgrima d'un nen (torneu-me a disculpar, però avui pateixo un atac atroç de sentimentalisme). Fa molt de temps que aquesta mare ja no riu. És una dona essencialment trista. L'amor ha de provocar somriures, horitzontals i verticals . Estimar-se és riure junts. El desamor, en canvi, ens fa plorar separats...

La primera vegada que vaig visitar Venècia fou l'any 1986 , tenia 22 anys i estava fent quart de carrera. Recordo que vam anar un grup d'alumnes de filosofia de la UB entre els quals estava Josep Maria Esquirol . El professor que ens acompanyava era Francisco López Frías , catedràtic de filosofia moral i política. L'excusa va ser un congrés organitzat per la Democràcia Cristiana a Padova . Jo conduïa el cotxe de mon pare (un Ford Escort XR3). Un dels dies ens vam escapar a Venècia. Aquí em teniu davant el famós Ponte dei Sospiri amb l'Antonio i el Marco (el de rínxols, fill de Marco Vinicio Cerezo , aleshores president de Guatemala). 31.10.86 Vaig tornar a Venècia cinc anys després ( 1991 ) com a professor acompanyant en el viatge de fi de curs d'un segon d'FP del qual era tutor a l' IES Marina de La Llagosta . Segona foto davant el coi de pont (fixeu-vos tinc menys cabell, però encara porto la mateixa caçadora ronyosa que a la foto anterior)... 17.3.91 L...

10:30 He anat a l' Oficina Gestora de Granollers per a portar els papers que acrediten els tres crèdits que em demanen per accedir al tercer estadi (3r. sexenni) de promoció docent . Estava tancada. Hi tornaré demà. He deixat el Volvo al centre Auto Equip perquè li canviïn l'oli. M'han dit que estarà a les 12. He caminat una mica cercant un indret tranquil, un banc agradable on poder asseure'm per a llegir allunyat del brogit del trànsit. Primer he pensat que podia acostar-me a la riba del Congost, però tot vagarejant he trobat aquesta placeta que té una petita porxada amb un sostre hexagonal sostingut per sis columnes. La plaça és un quadrilàter arbrat amb plataners que acull un parc infantil protegit per una tanca de fusta i set bancs pintats de blanc als quals no els aniria gens malament una nova mà de pintura. És la Plaça de les Arts, al barri de les Tres Torres. No la coneixia. Acabo de descobrir que a Granollers hi ha una altra Porxada, molt més modesta, tot si...

Em posen nerviós les cadires sobre la taula, cap per avall, amb les potes enlaire; fins que no les baixo totes no puc començar la classe. Quan el dentifrici està escurat, no suporto haver de prémer l'envàs per a extreure'n les escorrialles. No tolero la visió d'unes sabates brutes; no surto mai de casa sense enllustrar-me-les. El mateix em passa amb les ulleres i la visera del casc; si un mosquit s'hi espetega, m'aturo per a netejar-la. Els mocadors que duc (sempre a la butxaca esquerra dels pantalons) han de ser blancs i de cotó; els mitjons negres; les camises ben planxades (ja fa anys que me les planxo jo). Dormo girat sobre el meu costat esquerre. A casa pixo assegut. Em menjo les ungles de les mans; (de petit també em menjava les dels peus). La ginebra ha de ser Beefeater, la tònica Nørdic Mist; sense llimona, sisplau. He de menjar xocolata cada dia sens falta. M'encanta el bacallà cuinat de totes les maneres possibles. Si veig una falta d'ortografia no...

La núvia surt del restaurant quan comença a ploure. La perversitat de les gotes relliscant sobre el parabrisa del cotxe. El cel regalima. Passi el que passi, no tinc por del futur.

Per a desintoxicar-me (que no immunitzar-me) del virus nihilista d'ahir , 24 hores després de Plataforma faig cap al teatre Victòria per a veure el musical Grease . Un bany de colonialisme cultural, pur i dur americanisme ensucrat farcit de cançonetes innòcues, veritable antítesi de la vidriòlica autocrítica houellebecquiana. Grease és un massatge a les neurones, una anestèsia efímera. Fa 29 anys (1978) de l'estrena de la mítica pel·lícula. Jo tenia l'edat que ara té la meva filla (14). Ella flipa, al·lucina. Ja fa dies que diu que vol ser actriu i cantant . Em sembla perfecte. Grease és la història d'un desflorament. Sandy Olson , caputxeta innocent, acaba canviant la púdica faldilla per uns pantalons negres de cuir ben arrapats i unes sabates vermelles de taló... i els llavis empastifats de carmí . El llop es queda acollonit. El cotxe vermell s'enlaira cap al cel... Metàfores i més metàfores per a explicar sempre la mateixa història, com cantava Julio Igl...

Guess this world needs its dreamers may they never wake up Nesta era metálica dos bárbaros só um culto metodicamente excessivo das nossas facultades de sonhar, de analisar e de atrair pode servir de salvaguarda à nossa personalidade, para que se não desfaça ou para nula ou para idêntica às outras. ( Fernando Pessoa , LdD, 369)

Avui he vist el cotxe que tenia abans: un Honda Civic 1.5 VTEC color negre grafit amb la matrícula B-4288-SF. Circulava pel davant de la comissaria dels Mossos de Mollet. Devien ser dos quarts de nou del matí. El conduïa un home d’uns cinquanta anys que anava acompanyat d’un altre home gran. Encara tenia l’adhesiu d’Astúries ( paraiso natural ) enganxat al darrere. Fa 30 mesos que el vaig donar d’entrada al concessionari per a poder adquirir el cotxe nou . Me’n van pagar una misèria. Era un cotxe magnífic que no gastava gens. L’únic problema és que no tenia aire condicionat. Em va saber molt greu de deixar-lo. Un acaba encarinyant-se dels vehicles que té. M’hagués agradat poder aturar-me i parlar amb el seu actual propietari, demanar-li com li va… Ha estat una visió fugaç, com si el passat retornés de sobte. M’he posat content perquè suposava que ja estaria en algun desguàs i veig que encara corre per aquests mons de déu. El passat és així de cabró: de tant en tant irromp sense avisa...

M’arriba una multa de 180 € amb la foto adjunta del cul del meu cotxe i la matrícula ben visible retratada pel radar 2156 en el km. 11,5 de la Ronda Litoral. Té collons. Anava a 80 km/h (que és el límit normal a les rondes) quan, en aquest cas, la velocitat estava limitada (per un “senyal específic”, suposo que d’obres) a 60 km/h. Apa. Fote't. Eren les 22:51 i tornava de l’aeroport. Com sempre que circulo per les rondes, portava el cruiser clavat a 80 km/h. Em diuen que si pago abans del 20 d’octubre em condonen 90 €, la meitat. Quina il·lusió! Només pensar que amb aquests diners de la meva butxaca l’ajuntament retribuirà els honoraris pregonaires de l’Elvirita Lindo amiga de Clos, se’m recargola el ventre. Ara entenc per què la multa està escrita bilingüe: cosmopolitisme recaptador.

Plou tempestuosament com si estigués dins un túnel de rentat. El vidre entelat del cotxe. Les escombretes fan el que poden. El brogit metrallador de les gotes damunt la xapa del sostre i del capó. La riera a vessar. Aiguat color argilós. Un cel prenyat d'obscurs averanys. He pensat en tu. Sempre que plou penso en tu. Passaran els segles i, cada vegada que plogui, seguiré pensant en tu. No sé què té la pluja que em retorna les hores que vam ser junts tempesta de cossos embogits, total inundació. No sé què té la pluja que em fa sentir a la pell aquell calfred que només tu em vas fer sentir. Plou tempestuosament i potser tu no penses en mi. Sol al departament, obro la finestra per a sentir de més a prop la teva frescor. Avui no menjaré. En tinc prou amb la llunyana remor dels records mentre la pluja taral·leja el teu nom. Tinc classe a les tres. No m'esperis més. Ara surt el sol. Canten els ocells.