1.11.07

El mite de la societat civil

L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l'abstencionisme, un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto, passo de política, és a dir, dimiteixo de la meva responsabilitat com a ciutadà. Com que desconfio de la classe política em rento les mans tot deixant la gestió de la cosa pública en mans dels polítics als quals no he votat. Ells seguiran governant mentre jo em quedo a casa mirant la tele o escrivint blogs insignificants. Aquesta dimissió, de facto, esdevé submissió. Desactivant l'activisme civil el poder establert manté les seves prerrogatives. La democràcia pervertida es transforma en una dictadura encoberta. Així és com la partitocràcia plutocràtica (o la plutocràcia partitocràtica, tant se val) governa sense entrebancs. El poble -un altre mite: el demos tampoc no ha existit mai-, passiu i il·lús, està content si pot canviar de cotxe i anar a Port Aventura a celebrar Halloween... La resta se li'n refot. És aquest menfotisme idiota el que ens condemna a un futur cada cop més obscur...

NB: Aquest post ha estat inspirat per aquest altre post

6 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Hi estic totalment d'acord, tot i que aixó fa ja temps ho sabem. I jo soc dels qui creu que no hi ha res a fer.

Dessmond ha dit...

Jo també estic molt d'acord amb el teu article.
Segurament és això: donada la inexistència d'aquesta societat civil és quan la classe política pot fer i desfer amb una tranquil·litat escandalosa.

Recordo quan en Tarradellas parlava de la dictadura blanca, quan en Pujol tenia majoria absoluta. M'agradaria saber que diria ara.

Celebro molt que aquest post que vaig escriure hagi porvocat el teu.
Salutacions cordials.

Miki ha dit...

Doncs a mi em sembla que el comentari d'en Francesc és el que millor reflexa a la societat civil. Perquè penso que qui no està d'acord amb alguna cosa o creu que les coses podrien ser diferents, només ell té la responsabilitat de fer-hi quelcom, però res del que es pugui fer sortirà bé si ja d'entrada pensem que està tot perdut.

moz ha dit...

El que no podem fer és dimitir de la nostra responsabilitat ciutadana, com s'apunta a l'entrada.
Evidentment que la cosa està malament, tots tenim motius per creure-ho, però no podem pretendre que la resta de gent canvii la seva actitud letàrgica si som nosaltres els que pensem amb pessimisme sobre la nostra societat i el seu futur.

Heràclit ha dit...

Hola, en primer lloc perdona que comenti en un post "antic" o "passat", no sé com s'hauria de dir.
Jo no en soc de bon escriptor. Com tu em dius cometo un tou de faltes d'ortografia. Francament estic comentant un post en el que no se que dir, només sé que havia de comentar. De fet, si vols, no cal que ho publiquis em cal amb saber que l´has llegit.

Clar que estic d'acord amb tú. La gent és una merda. Som una colla d'idiotes enganxats a una tele, a un Ipod, a un cotxe, a unes vacances en un resort. Tot ha perdut el seu significat, tot i així jo encara hi tinc esperança. Pot ser esque soc massa jove, o pot ser esque soc el rei dels idiotes però no vull renunciar al món que sóc capaç d'imaginar.

Cuida't Toni i continua escribint com ho fas que a mi m'ajuda a no decebre'm.

Toni Hermoso ha dit...

Ep Toni,
comparteix-ho molt del que dius. Tot i així, si mirem al llarg de la història, crec que tenim molt més marge per a no només lamentar-nos per allò que puguem albirar que s'acosta.
Si més no, ho haurem intentat...