31.12.12

Fluint

Últim dia de l’any. El 2012 serà, per damunt de tot, l’any que ens vam conèixer, l’any que vaig esdevenir empordanès. La resta és secundari. Moltes coses i moltes persones han quedat enrere. Cal ser valent per a passar pàgines de pressa. Les ombres del passat t'emprenyen a la mínima que poden. A mi me la suen els iPhone5 i els ossets de la Tous i els percebes i les cacatues que es maquillen per a semblar més guapes. Mai no et perdonaran que hagis gosat sortir-te de la filera de les formigues o de la roda del hàmster on ells encara romanen. Cal ser fort per a trencar els retrovisors i mirar endavant, sempre endavant, cap a l'horitzó que no s'acaba mai. Benvingut 2013. La vida flueix d’aquesta manera.

21.12.12

Estornells

Avui s’acaba el món, segons els maies i tot l’histerisme mil·lenarista. De fet, els maies no van dir això, sinó que hi ha hagut interpretacions errònies del seu calendari. 

La vida és fràgil i hem de ser conscients que tot és possible en qualsevol moment. L’era postcapitalista-postconsumista s’obre pas després del col·lapse d’un sistema manicomial on les xifres macroeconòmiques han passat per davant de les persones. L’individualisme depredador de beneficis i de recursos naturals, la cobdícia i tota la psicopatologia dels especuladors sense ànima que ens han portat fins a l’abisme, passaran a la història de la infàmia. Evolucionarem cap a millor, sens dubte. 

L’espectacle dels estornells continua deixant-me bocabadat. Ara mateix les teulades de mig poble són fosques. N’hi ha milers. El cel ben tapat. L’hivern comença plujós. Bones vibracions per al 2013. Estan passant coses. I més que en passaran.

14.12.12

Tardes així


Tardes així, a l’hora de la posta, ens confirmen que estem sols, que els altres són un decorat més o menys amable i prescindible; sols com ocells sense brúixola, vaixells sense timó, víctimes del passat, esclaus del present, enigmes del futur; sols amb música o sense, amb fred als peus, a les mans, al cor, parlant llengües inintel·ligibles; sols al capdavall i al capdamunt, ànimes atrapades en un cos, ombres maleïdes; sols com mussols, instruments ineptes, confusos, atemorits, perduts, agonies que s’allarguen, silencis tan profunds que ens esgarrifen, deixalles d’il·lusions; sols en el precís instant que renunciem a ser lliures a canvi del plat i el llit calents; sols en el precís instant de ser valents i engegar-ho tot a rodar: el que fem i el que tenim, el que som i el que serem; sols en la boira més espessa, improvisant el camí, somiant un altre destí que mai serà definitiu; tardes així, òrfenes de petons, plenes d’absències i de distàncies i de fredors, quan el sol s’ha fet fonedís, ens confirmen que el desig de volar és una quimera suïcida, com els amants que signen promeses amb sang calenta; sols, innocents, ineptes, confusos, atemorits, perduts, cerquem la manera d’escapar del laberint; borden els gossos, ploren els nens, cauen les estrelles, la nit és la mare de totes les pors; només sobreviuràs si et menteixes.

12.12.12

Em feia il·lusió

Les campanes toquen les 12 del migdia del dia 12-12-12. El món s'havia d'acabar, però veig que tot segueix més o menys igual. Fa més fred, el sol llueix amb ganes, els estornells volen i revolen pel cel, la neu als cims, la mar immutable, algunes fumeroles per la plana, les beceroles d'una possible novel·la, els somnis intactes (que per això són somnis). Confesso que em feia il·lusió que el món s'acabés. Vet aquí que, si no s'acaba avui, haurem d'esperar fins al 21-12-12. Paciència, doncs. 

Si sou prou observadors, us adonareu que moltes coses del vell món estan canviant, i més que canviaran encara. El nou món s'obre pas entre les ruïnes de l'antiga catedral feta miques. No espereu cataclismes ni focs artificials. La Metamorfosi es produeix en l'interior de cada cor. Llucaran noves alternatives. Hi haurà primaveres pertot. Només cal estar atent i obrir els ulls. El que ha de venir no té res a veure amb el que coneixem. Tant de bo estiguem preparats i siguem dignes del futur.

9.12.12

Segon diumenge de desembre


Matí radiant de diumenge. Gaudeixo del sol a la terrassa de dalt. Sembla mentida que estiguem al mes de desembre. Estols d’estornells sobrevolen el poble. Quina piuladissa. Éssers alats que mengen olives a balquena. Em quedo bocabadat contemplant la sincronia del seu vol.

Ahir al vespre, davant el foc a terra, l'arbre de Nadal guarnit, llegint Private Peaceful, carxofes a la brasa i una copa de vi negre (a poder ser un Vinyes Velles de Martí Fabra), música de jazz, mentre la sopa de ceba fa xup-xup.. Es pot demanar més?

Sí, clar. El caliu del teu cau. La tendresa del teu niu. L'oblit del passat i del futur. Ni ambicions ni expectatives. Entre la mar que brilla encegadora i els cims emblanquinats i gèlids. Tu i l'horitzó. No em cal res més. I l'últim perfum de les roses tímides.

4.12.12

O ara o mai

A hores d'ara l'escenari no pot ser més clar. CiU i ERC estan obligats a entendre's per a tirar endavant la voluntat que el poble català va expressar a les urnes el 25N. Sr. Mas i Sr. Junqueras: Volem la INDEPENDÈNCIA i vostès són els que ens han de representar, que per això els paguem els sous. Si no ho fan, seran uns traïdors i els substituirem per uns altres.

El Sr. Duran és un botifler. Fa trenta anys que viu de la política i mai ha tingut pebrots de presentar-se sol a unes eleccions. El Sr. Duran ha de ser jubilat sense contemplacions. Per inútil.

Catalunya està en fallida perquè Espanya ens ha escanyat fins a l'extenuació. Per acabar-ho d'adobar, ara volen rematar la llengua. #Wertgonya. No passaran. Només hi ha una sortida: INSUBMISSIÓ TOTAL. Ni som espanyols ni acatarem les seves lleis genocides.

Ens toquen allò que ens fa més mal: els calés i la llengua. Lladres. Malparits. No tenen fre ni prudència. Continuarem sent mesells com sempre, callarem i ens agenollarem...?

Si algú encara no s'ha adonat que això és una guerra, que es tregui les lleganyes dels ulls i els obri de bat a bat.

O tot o res. O ara o mai.   

29.11.12

Castanyes amb cuc

Seria absurd cridar la desgràcia per tal de trobar la font de la inspiració. Pedres a les sabates. Pals a les rodes. Núvols densos que anuncien la fi del món. Metamorfosi. Hi ha cantanyes amb cuc com hi ha paraules buides. La felicitat és tan estèril com els orgasmes amb condó. No tinc futur. No tinc passat. Només uns dits teclamolls i aquesta agonia del novembre amb les últimes roses impúdiques. Vida senzilla. Visca la tramuntana.

14.11.12

Suïcida'ls!


La condonació dels deutes o la sublevació del poble ofegat pel vampirisme financer. No hi ha gaires sortides. Deixem de pagar crèdits i impostos, a veure quant temps duren els vampirs i quin poder real tenen. Insubmissió fiscal. Boicot a les multinacionals depredadores i monopolistes. La veritable revolució està per fer. Cal engarjolar els responsables de la cleptocràcia organitzada i sistemàtica que ha provocat aquesta crisi galopant. No poden restar impunes els especuladors i els seus còmplices (bancs, empresaris i polítics corruptes: una partitocràcia amb façana de democràcia al servei d’una plutocràcia sense fronteres ni ànima). Com a Islàndia, cal una unitat popular transversal que faci tabula rasa i enceti una nova era comunitarista arrrelada en l’àmbit local-municipal, basada en les cooperatives i l’intercanvi de béns i serveis. No més deutes. Tenim el deure de sortir endavant sense hipotecar el nostre futur ni el dels nostres fills. La revolta dels aturats i dels desnonats. Abans de suïcidar-te, suïcida’ls! Cada homeless ha d’esdevenir un okupa. Una casa buida és un contrasentit, com ho és una persona sense feina. Els rics no han de ser més rics, sinó menys; i els pobres han de ser menys pobres i poder viure dignament. Justícia social, repartiment de la riquesa i dels recursos que són patrimoni de tots. La legalitat vigent promou les injustícies vigents. Per tant, cal transgredir-la o canviar-la radicalment. El dia que vegi entrar Berlusconi a la presó creuré en el sistema. Mentrestant, fem tot el possible perquè el Titanic s’acabi d’enfonsar i preparem-nos per a una nova singladura que no tindrà res a veure amb el que hem conegut fins ara. La lluita és clara. Els diners ho fan malbé tot perquè inciten a la cobdícia. No som el que tenim. Som el que fem i el que somiem. Som el que lluitem i el que creem. Som el que som, sense haver de demanar permís ni finançament per a ser-ho. Els que creuen que ens poden pasturar, munyir i emmordassar sense escrúpols, no coneixen la nostra autèntica força. No hi ha gaires sortides. O ells (que cada cop són menys) o nosaltres (que cada cop som més). La matemàtica és una ciència exacta. De què tenim por? Si no reaccionem, dintre de quatre dies tots indigents, carn de suïcidi. Per què, doncs, no els suïcidem a ells?

12.11.12

Sant Onofre


Només necessito mitja hora per a pujar a Sant Onofre des de Palau. Camino de pressa i no m'aturo. Ho faig sobretot els dies que el vent no és gaire fort. Com avui. L'atmosfera és neta i polida. Deixo que la vista s'escampi arreu, incapaç d'abastar la panoràmica des dels Pirineus fins al mar. Cada dia que passa sóc més conscient d'haver trobat el meu lloc en el món. M'hi sento molt a gust, aquí. M'assec sota la surera a recer del vent. La blancor de la paret de l'ermita m'enlluerna. Miro el blau de la badia i sento que la perfecció existeix. El vent no parla tota l'estona. Hi ha moments que calla i puc escoltar els ocells. Després torna a enraonar sacsejant les fulles dels arbres. Cada arbre parla un dialecte diferent. No he pujat a meditar. No em cal meditar. Meditar és cercar alguna cosa i ja fa dies que no cerco res. El cos és savi, la natura és sàvia. La resta són hipòtesis i paraules que decoren la nostra estúpida ignorància. Micos superbs. El vent insisteix. El sol m'acarona. Des d'aquí dalt tot és tan minúscul i relatiu que comprenc la dèria dels ermitans. Onofre és amic meu. Parlem de la vida i dels déus. El sant i el vent m'alliçonen. Deixo de ser jo. Em fonc amb l'horitzó, amb el vent, amb el mar... Sense paraules.

9.11.12

El temple de Venus


El temple de Venus. Així s’havia de titular la novel·la. No sé exactament per quin motiu. Potser perquè molt abans de ser el Cap de Creus va ser el Cap de Venus, paratge de mítiques ressonàncies paganes on els antics pobladors neolítics alçaren dòlmens i els grecollatins fundaren Emporion i Portus Veneris. El temple? Sant Pere de Rodes abans que esdevingués monestir benedictí. Seria prou engrescador endinsar-se pels viaranys de la història i grimpar fins al Castell de Sant Salvador per albirar la sortida del sol o l’hora màgica de la posta. Entre la badia de Roses i el Canigó, la plana empordanesa és una taula parada plena de vinyes i oliveres. L’endemà de la tramuntana tot és nitidesa i calma. Hi ha res més pur que l’horitzó del mar? 

Així volia enfocar l’obra: localisme esotèric, prosa poètica, un dietari sense ambicions, un cant a la vida, perquè no n’hi ha prou amb ser feliç, sinó que cal consignar-ho.

4.11.12

Recitant a Sant Cugat

El diumenge 28 d'octubre vaig recitar tres poemes al claustre del Monestir de Sant Cugat. Els dos primers són meus: Parsimoniosament i Namenlosen. El tercer és de Francesc Garriga, el poeta homenatjat enguany. Pertany al llibre La nit dels peixos.

1.11.12

L'hivern és un oblit inestroncable

Després de la tramuntana, lluna plena i pluja. Nítides espurnes que fan pampallugues sobre la planúria empordanesa. Neu als cims. No tinc res a dir tret de bona nit i gràcies. Encara crec en els déus.

24.10.12

Festival de Poesia de Sant Cugat 2012

Ens veiem i ens escoltem aquest diumenge a Sant Cugat...


Programa

20.10.12

La tardor té regust

La tardor té regust de cel dens, castanyes calentes, ocells que piulen encara, fulles grogues de glicina, nu sota el nòrdic, allargassant la mandra, tènue plovisqueig, mudança d'andròmines, passes tranquil·les pel rec de Sant Onofre, deures d'anglès, notes de gospel, projectes ambiciosos...

La tardor té regust de fruita madura, magrana que s'esberla, boira matinera, fum d'encens, vistes a l'horitzó (de la badia de Roses al cim del Canigó), i la calma que resta després de la batalla, i la pau de la vida sincera i sencera, arraulit a l'altra banda dels vidres, dòcil al destí que em regala un tresor de tendreses infinites...

13.10.12

Extra Hispaniam Nulla Salus


Aquest és el dogma: "Fora de l'església no hi ha salvació." Quan vaig deixar l'opus em van dir el mateix: et condemnaràs. Ara ho diu Rajoy: "Fora de la constitució, el no-res". Curiosa condemna. Els dogmàtics no accepten cap alternativa a la seva veritat absoluta i absolutista. És com si el món s'acabés un pam enllà dels seus nassos. Miopia lamentable. Que vagin en compte que no siguin ells, els que es quedin fora de tot, perduts enmig del desert del no-res, arruïnats i sense colònies. Per sort ja no som al segle XIV i a Europa aquestes coses les tenen ben clares. L'espanyolisme carpetovetònic i ranci no ha evolucionat. De fet està contra la teoria de l'evolució. El seu discurs és franquista i cazurro. Allà ells. La història els escombrarà. La història (i el futur) som nosaltres. 

4.10.12

Els camins de la felicitat


Observo amb atenció el delicat pètal de l'orquídia mentre faig el darrer xarrup de Porto Tawny. La fresca de la nit es cola per la porta entreoberta. La lluna apareix sobre les ruïnes del castell de Sant Salvador. L'octubre empordanès és una delícia.

Les coses que passen no passen perquè sí. Tot, absolutament tot, té un sentit, encara que nosaltres siguem incapaços d'esbrinar-lo. Fins i tot les catàstrofes o els moments crítics en els quals perdem l'esperança. L'endemà de la tempesta la terra somriu i la platja és plena de conquilles. 

Cal tenir consciència i perspectiva. Evita els judicis categòrics. No deixis que et diguin el rumb que has de prendre ni gosis aconsellar els desorientats. Hi ha molts camins que menen a la felicitat, però el teu és intransferible. Concentra't en cada passa que fas i no et deixis entabanar pel passat o pel futur. 

Observo amb atenció el delicat pètal de l'orquídia. Els àngels tenen ales així.

2.10.12

Estona búdica


El que es pensa no sempre és el que es diu i el que es diu no sempre és el que es fa. Hi hauria tres nivells: el que penso (o sento), el que dic (o escric) i el que faig. Només el primer és absolutament íntim i privat. Els altres dos (les paraules i els fets) són públics. 

No te'n refiïs gaire de les paraules perquè la majoria de les vegades són màscares, ombres imperfectes, artefactes de l'engany. Dels fets tampoc no te'n pots refiar perquè les persones poden fer coses en contra del que realment pensen o senten. S'anomena hipocresia o diplomàcia. 

Què ens queda, doncs? Intentar esbrinar els veritables pensaments o sentiments dels altres. Però ja t'aviso que això és una quimera impossible. Més val que ho deixis córrer. De vegades ni un mateix sap el que realment pensa o sent. Dius coses, fas coses, però sovint dius i fas sense esma, desorientat, dubtant, contradint-te...

Tot és tan complex que et donen ganes de deixar de pensar, de sentir, de dir i de fer. És a dir, et donen ganes de retirar-te a la muntanya a fer el Buda o a una illa polinèsica a fer el Gauguin. L'aparador que és la vida social, l'embolic immens de les relacions humanes, tot aquest embull que produeix tants maldecaps i maldecors. Quin patiment. Quina fatiga.

Ahir, a l'embarcador de la cala Culip, vaig gaudir d'una meravellosa estona búdica. Per descomptat, no la puc explicar amb paraules. Me la guardo per a mi...

27.9.12

Anem bé


Els espanyols estan molt nerviosos, sobretot alguns presidents de comunitats autònomes plenes d'alcornoques que porten dècades o segles vivint de les subvencions. Se'ls ha acabat la bicoca catalana. Ara s'hauran de posar a llaurar la terra o els tocarà emigrar de nou perquè la vaca i la gallineta (fins i tot la puta i la Ramoneta) han dit prou. Ja poden esgrimir la seva sacrosanta Constitución o el galdós discurs de la por. Ens la bufa ben bufada. El 25-N serem legió i les paparetes no cabran a les urnes. Que es preparin. 

L'Artur Mas m'està agradant. M'ha sorprès molt gratament. Confio en el seu tarannà i en el seu lideratge. Ha sabut respondre a les expectatives d'un poble que lluita per la seva llibertat. Crec que anem bé. El camí serà llarg i dur, però vencerem. Que bordin els gossos. Que s'ensorrin les estructures corcades de l'Estat Imperialista i Genocida. El futur és nostre. 

Només ens cal acabar de convèncer els que encara dubten. Parleu amb els amics i amb la família. Raoneu les coses. És molt senzill. ¿Heu sentit algun argument seriós a favor de la perpetuació de l'unionisme? Jo no. Ni un. ¿Qui vol seguir com estem, si ens trobem a la ruïna absoluta, maltractats en tots els sentits per una catalanofòbia insuportable? Que se'n vagin a pastar fang, ells i els seus alcornoques i madroños.

Aquestes properes setmanes ens espera una tasca ingent i tots hi som cridats sense excepció. No badeu, sisplau, no fugiu d'estudi. Cada vot val el seu pes en or. No anem contra ningú. Volem ser nosaltres i prou, amb total plenitud, sense vassallatges ni humiliacions. Ser nosaltres, poder decidir, prosperar com a poble... Qui o què podria impedir-nos-ho?  

24.9.12

Sota el sol

No hi ha res sota el sol que duri gaire. Ni les cançons que ens agraden (que escoltem quatre mil vegades fins que les avorrim) ni les mirades nítides que ho diuen tot sense paraules (la vida és fressa i confusió fins que no descobrim el veritable significat del silenci) ni els somnis més íntims (que perpetrem amb absoluta impunitat o oblidem sense contemplacions) ni el tacte d'una altra pell que cada dia sembla més nostra (la geografia física dels cossos, quin misteri!) ni la infinita melangia de les pèrdues (perdem els minuts amb una terrible inconsciència) ni la memòria de les cèl·lules (que conserven cada rastre, cada estremiment, cada alenada) ni els somriures més sincers (la sinceritat és una manca de cortesia amb els altres) ni la sobrevalorada coherència (sense caos l'ordre resulta ridícul i depriment) ni la certesa racional (refia-te'n sobretot de la intuïció) ni els murs que construïm contra les presumptes amenaces (la por és una ceguesa que no ens permet evolucionar) ni la confiança gràcies a la qual hauríem de viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres (...) ni la resta de collonades amb les que ocupem les neurones... O aprenem a meditar o estem perduts. 

No, no hi ha res sota el sol que duri gaire. Potser la imprevisible tramuntana que tot s'ho enduu mar endins, tot menys la dèria d'abraçar-te i la ressaca dels teus petons inversemblants.

22.9.12

Buguenvíl·lea blanca


Primer dissabte de tardor. El sol no acaba de lluir. Massa núvols. Escolto David Bazan.

Tot el matí cercant una buguenvíl·lea blanca. Després de triar i remenar gardens, n'he trobat una a la parada que té en Jordi i la seva família al mercat de Figueres. La volia blanca, com les que vam veure a Menorca. La de casa meva és fucsia. Aquesta (com el roser de roses liles i perfumades que et vaig regalar per Sant Jordi, que no para de florir) formarà part del nostre jardí particular. Terra, aigua, aire, llum... i una mica d'atenció. Les plantes no necessiten res més.

Què necessitem nosaltres? Necessitem florir, sentir-nos vius, omplir de llum i de color les nostres vides, dopamina a dojo. Tret d'algunes imprescindibles, no són coses materials allò que ens fa falta. Podem viure sense l'iPhone 5, t'ho asseguro, però no podem viure sense amor. Com les buguenvíl·lies i els rosers... Què serien sense flors? 


14.9.12

Quin cel


Quin cel esbandit de núvols podria embolcallar l'alegria que sento?

L'empenta del vent sobre la terra molla sacsejant les branques de les oliveres,
la lluita aferrissada del món contra les ombres,
silencis invisibles.

No tinc cap intenció de confessar-me.

Seré un oblit que respira a l'hora del capvespre,
la melangia de les serps a les acaballes de desembre.

I els teus llençols ―qui ho diria― tan meus com les passes que s'enfonsen en la sorra.

Mira'm als ulls i menteix-me.

Quin cel esbandit d'estrelles podria endur-se la flama del nostre amor i fer-la cendres?

No tinc cap intenció de confessar-te.

Massa pecats, massa penitències. 

poemes

12.9.12

The day after


Els que ahir vam estar a la Manifestació ho recordarem tota la vida. Tampoc no em vaig perdre la del 10-J-10, però la d'ahir va ser una cosa substancialment diferent: mai no havia vist tantes estelades juntes ni tantes persones cridant alhora INDEPENDÈNCIA. Felicito l'ANC per la seva feina impecable i felicito tots els catalans que ens van unir en un sol clam per la nostra llibertat. Em felicito, doncs, perquè avui em sento més orgullós de la meva terra i de la meva gent, ple d'esperança.

I ara què? El poble és el ramat i tot ramat necessita pastors i gossos. Reconec que la metàfora pot ofendre, tanmateix no n'hi ha prou amb sortir al carrer i cridar, sinó que cal articular políticament les aspiracions legítimes del poble. I dic legítimes, que no legals. Sabem que tenim en contra les lleis (la sacrosanta Constitución que empara el drets espanyols). En un moment o altre els nostres representants polítics hauran de posicionar-se fora del marc legal per tal de donar resposta a les exigències dels seus representats, que som nosaltres. Si no ho fan, els enviarem a l'atur. Ells són els nostres empleats.

Artur Mas pot passar a la història com un President en majúscules que va donar la talla històrica en les extraordinàries circumstàncies que li va tocar viure, o pot formar part de la interminable llista de caganers que no van tenir la valentia suficient per arriscar-se en el moment de la veritat. Si fos ell ho tindria ben clar.

I si no és en Mas, serà un altre. Ens sobren paraules i ens manquen fets, fets consumats i herois que els protagonitzin, com els milers i milers i milers i milers i milers de persones que ahir, pacífics i joiosos, vam omplir els carrers de Barcelona....

Gràcies!

PS: Us recomano el vídeo de l'acte final, sobretot a partir de 18:18: "Escucha, España... Adiós España"

9.9.12

El veritable nodriment


La buguenvíl·lea està preciosa. Els llucs no paren de créixer. Les bràctees de color fúcsia destaquen sobre el fons blanc de la façana. Torna a fer calor. La terrassa és perfecta quan se'n va el sol. S'hi pot contemplar la posta i, més tard, amb una dotzena d'espelmes, es crea un ambient d'allò més agradable per al sopar. Aquesta urbanització és molt tranquil·la. La majoria de veïns són jubilats francesos o alemanys. Tinc la platja a 5 minuts de cotxe o de moto. També agafo la bici, com ahir, que vaig anar pedalant fins a Castelló i Empuriabrava tot travessant els Aiguamolls. Una ruta planera i deliciosa. El paradís deu ser alguna cosa molt semblant a l'Alt Empordà, però sense urbanitzacions i sense turistes... i sense tramuntana!

L'hort està en marxa. Ja he plantat 27 espècies distintes de vegetals comestibles, inclòs un parterre de plantes aromàtiques. Algunes llavors ja han brotat (raves, pastanagues, espinacs) i només cal anar ruixant-lo dos cops al dia... i esperar. No és pels fruits, que faig d'horticultor. Conrear la terra és una filosofia i una teràpia, una peculiar manera de meditar. Clar que em menjaré el recapte que produeixi, però el veritable nodriment és espiritual.

7.9.12

L'amor és oblit

He fet tots els papers de l'auca. La vida és un joc de màscares. En realitat desconec qui sóc. He sigut tantes persones, he viscut en tants llocs, he estimat tantes dones, he llegit tants llibres, he escrit tants poemes, sóc tan nòmada de mi mateix, que amb prou feines m'identifico amb un nom o amb un cos. Em miro al mirall i em sorprenc. Sóc el que vulguis que sigui, m'adapto a tu. Camaleònic. Líquid. Em sobren punts de vista. He de fingir seguretat. De vegades trobo la pau de sobte, en la simple solitud o entre els teus braços, perquè m'agrada perdre'm i oblidar-me. L'amor és això: un oblit. Com les paraules que, ombres volàtils, substitueixen la vida.

4.9.12

Inferns domèstics


La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.

2.9.12

Passar pàgina

A la vida és molt important saber passar pàgina, aprendre a sortir dels mals rotllos el més aviat possible, no quedar-se encallat massa temps en els fanguissars o en els paranys que ens parem a nosaltres mateixos. Perquè tot és mental.


Fora bufa i rebufa la tramuntana, hi ha piròmans pirats pertot arreu i, des de fa dos dies, he començat a fer l'hortet, la qual cosa em manté ocupat de mans i de ment. És el segon intent d'hort en el qual m'involucro amb cos i ànima. M'ajuda en Sam, el meu veí okupa, marroquí de bressol, suís de formació i empordanès de vocació. Un bon amic amb el qual parlo molt de filosofia.

30.8.12

Blau sobre blau

La lluna blava i la pluja certifiquen les acaballes de l'estiu, el meu primer estiu empordanès. El blaus omnipresents del mar i del cel l'endemà de la tramuntana. Els ceps carregats de raïm. Les figues que regalimen. 

Escric poemes mediocres amb un retolador de tinta lila. Parlen del paradís perdut, de la melodia del vent quan travessa les pinedes, de la nit que arriba i ens embolcalla de silenci. 

Mentrestant, en la distància, l'alzina centenària ens mira. Ella ho sap tot, de nosaltres. 

28.8.12

Figues


La figa és la meva segona fruita preferida després de la cirera. Ja fa dies que en tenia l'antull. A les botigues no se'n troben gaires i les que arriben estan malmeses, perquè la figa és una fruita delicada. La millor manera de menjar-se-les és in situ, agafades de l'arbre. Recordo les típiques figueres estalonades de Formentera. Recordo també la vella figuera de Sant Mateu. Quants records dolços i sucosos! No debades la capital de la comarca on ara visc es diu Figueres. 

He sortit a caminar entre els olivars amb l'esperança de rampinyar-ne alguna. No he tingut sort. Olives verdes moltes, i móres negres també, però figues ben poques. Tornant cap a la urbanització he vist unes quantes figueres joves situades rere una tanca dins el tros d'un veí. Es diu Diego, té un bé de déu d'hort i un gall que canta tot el sant dia. He entrat a saludar-lo amb la intenció d'aconseguir alguna figa amb el permís del seu propietari. L'home m'ha dit que enguany s'han fet malbé per culpa de la sequera. Només n'he pogut espigolar un sarpat de les més tardanes. L'antull ha passat avall.

El cel tapat. Les esquelles del ramat anuncien la mitja tarda. Mosques pesades. L'estiu s'acomiada de puntetes. Aquesta nit sopar i concert amb en Santi Balmes. Un luxe sibarític. Com les figues. Com tu.     

24.8.12

L'única sortida


Sóc independentista en tots els sentits de la paraula. En el sentit polític també, clar. Últimament no em perdo cap acte que m'agafi més o menys a prop. No fa gaire vaig baixar a Girona i el passat diumenge vaig fer de voluntari a La Jonquera. Si em busqueu a la foto gran em trobareu. No sóc en Wally

He escrit a bastament en aquest blog tocant al tema de la independència de Catalunya. La meva posició és clara i contundent: no em plantejo una altra sortida, hi hem d'anar peti qui peti. 

Ja no n'hi ha prou amb signar manifestos, penjar la senyera per la Diada o afegir-se a manifestacions multitudinàries, com si aquests actes no haguessin demostrat la seva supina inutilitat. Simbolismes i gestos reiteratius que no ens fan avançar. No és pas això el que ara ens cal. Hem de canviar de xip. Els temps que vivim exigeixen una nova actitud, més valentia, més eficàcia, més tot. 

No sé si a La Jonquera érem mil o dos mil, tant se me'n fot. L'esperit que s'hi respirava era molt engrescador. Tampoc sé què coi passarà l'11 de setembre a Barcelona. Passi el que passi, no m'ho penso perdre. 

Necessitem una majoria convençuda, una societat civil ben articulada (una sola plataforma, sisplau!) i uns partits polítics al servei del poble (i no pas dels seus aparells i interessos mesquins). Potser també ens aniria bé un líder, algú capaç de galvanitzar les esperances col·lectives, encara que a mi els líders sempre m'han fet una mica de basarda. La història en va plena, de líders i herois que han perpetrat un fotimer de carnatges i desastres.

El que convé a Catalunya és la independència. No hi ha cap argument de pes que pugui rebatre aquesta afirmació. Com ens ho farem, està per veure. És més possible del que ens imaginem.

La primera tanca que hem de saltar és la de la pròpia por, el fre mental que cadascú té dins el seu cap. Hem de visualitzar-nos independents. Espanya porta 300 anys exercint el seu proxenetisme sobre la nostra atrotinada carn. S'ha acabat el bròquil. No volem ser la bagassa d'un macarró desagraït que, a sobre, ens insulta i ens maltracta. En tot cas, si volem ser putes, que tots els guanys siguin per a nosaltres. Tenim el dret i el deure d'independitzar-nos. Per a nosaltres, per als nostres fills, per als nostres néts... 

Creure-hi, perdre la por, actuar mitjançant totes les vies que tinguem a l'abast, sempre de manera pacífica i democràticament. Hem de ser més, convèncer tothom, fins i tot a aquells que es resisteixen a admetre l'evidència: Catalunya només té futur fora d'Espanya, si és que vol sobreviure. El proxenetisme parasitari dels espanyols ha arribat a extrems insostenibles. O ells o nosaltres. To be or not to be, que deia en Toni Albà l'altre dia. L'alternativa no deixa gaires dubtes. 

Quan tot s'enfonsa, només se salven els que saben trobar la sortida. Els catalans només en tenim una i es diu independència. La resta són collonades, romanços i cortines de fum per a beneits. 

Ja saps el que et toca, doncs. Uneix-te a nosaltres. Hem de ser cada dia més i millors.

    23.8.12

    Pegellida


    L'horòscop no s'equivoca. Ens equivoquem nosaltres. Quan estem lluny, estem molt lluny; i quan som a prop, som tan a prop que ens fonem l'un amb l'altre, el teu cos sobre el meu cos, com una pegellida que s'aferra a la roca. Què més tenim, sinó la pell i la certesa íntima? Creure. La fe i la voluntat de ser. La paciència. El futur. Tan lluny que som abisme. Tan a prop que fa vertigen. Contra la pegellida que s'aferra a la roca, no poden res les onades irracionals, tramuntanades i escumes salvatges. La closca inamovible guarda el secret d'una carn saborosa. L'horòscop no s'equivoca. Ens equivoquem nosaltres. 

    21.8.12

    Sense fi


    Penúltima setmana d'agost. Temps de móres. Assegut sota els eucaliptus de La Pelosa, m'arriba la flaire de les paelles que cuinen a la guingueta i la fressa dels nens que juguen amb un matalàs d'aigua. M'he rasurat el cos sencer, closca inclosa. Després he vingut a remullar-me i a prendre el sol en pilotes en el meu racó preferit, entre Montjoi i Jóncols. Espero amb candeletes que tots aquests turistes desapareguin aviat. Massa cotxes, massa pols, massa barques, massa gernació. Intento imaginar-me la tardor assegut en aquest mateix banc... 

    De mar endins arriba una nuvolada baixa. Sembla boira o fum. Les hores són plàcides. No demano res més a la vida: aquest paisatge i tu, sense fi.

    19.8.12

    Quatre mesos


    Quatre mesos són cent vint dies si fa no fa. El teu primer missatge em va arribar quan em trobava enllitat a l'habitació 467 de l'hospital barceloní on m'acabaven de practicar l'ablació d'una via accessòria del cor (síndrome de Wolff-Parkinson-White). A la Blackberry vaig llegir: "Veig que vius molt lluny, te n'has adonat?" Aleshores vivia a 300 km, al Pallars Jussà, en una casa de fusta davant el llac de Terradets, fent vida eremítica de llop estepari, blanc com la síndrome que el Dr. Berruezo em va guarir amb les seves mans prodigioses i l'ajuda inestimable de la tecnologia. Que déu el beneeixi. Et vaig respondre: "Lluny? El nostre país és petit (com cantava en Llach). L'Eix Transversal està en obres, però fa el servei... El problema no són les distàncies físiques, sinó les altres... Alguna pega més? ;)" Lo de la pega et va fer gràcia i vas voler saber més coses... L'endemà de sortir de l'hospital, amb el cor renovat, vaig travessar el país i em vaig plantar davant ca teva. La resta va ser molt fàcil: prunes, cireres, pomes... Sempre m'ha agradat la fruita. Fins i tot vam sortir a la tele explicant la nostra història. Quatre mesos són cent vint dies si fa no fa. No em canso de mirar el mar i els teus ulls. Gràcies per ser com ets i per ajudar-me a ser una mica millor cada dia. 

    17.8.12

    Lectures estiuenques


    Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa.

    No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant. 

    Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticisme i masoquisme sovint van de la mà. Hi ha paràgrafs i frases memorables...
    Las mujeres quieren tres cosas: seguridad, controlar y quedarse con todo

    Se enamoran de nosotros porque somos bohemios, y luego, cuando se casan, quieren un empleado de banca.

    La soledad es no tener a nadie a quien volver.

    Está claro que no sirvo para vivir en pareja: no obedezco, me agobio y me canso.

    Lo que la filosofía no da -que consiste en llenar la mente de palabras- , lo fomentan la soledad y el silencio.

    He ido dejando a mis parejas por aburrimiento y ellas me han dejado a mí por insoportable, voluble, inquieto, egoísta, a mi bola, o sea, incapaz de obedecer los mandatos de la estabilidad y sensatez femeninas. Ellas los quieren seguros, aplomados, estables, serenos, nada de eso destaca en mí, que soy curioso, cambiante, impaciente, excitable, libre, todo lo que una mujer no desea.

    Quiero una pareja, pero quiero también conservar mi libertad. Y eso no puede ser. Y no ha sido. 

    14.8.12

    Namenlosen

    Escrit al cementiri de Portbou, davant la tomba de Walter Benjamin

    No moren els noms ni els mars ni els horitzons
    Moren els cossos, cremen els arbres, creix la barbàrie de les xifres i tot el desconsol dels temps difícils Només una pedra, res més que una pedra, i la remor de les onades
    Només un petó, com si fos l'últim, robat en un revolt del camí
    És quan t'allunyes que et sento més a prop
    És quan calles que tot ho reveles amb un somriure
    No moren els noms ni els somnis ni els amors que han superat totes les proves
    Moren els gestos, els enyors, les il.lusions
    Només dormir amb tu, avui i totes les nits que resten fins a la fi del món
    Només mirar-te, mirar-te i prou, com el xiprer mira l'atzur
    És quan sóc teu que sóc més jo

    12.8.12

    Acció i reacció

    Si ho mirem ben mirat, la vida és una qüestió d'accions i reaccions. Sovint reaccionem de forma bastant autòmatica a estímuls concrets. Les reaccions depenen de mil factors que no controlem, des de la disposició fisiològica del nostre organisme fins a l'imaginari moral en el qual hem estat educats. Els hàbits s'imposen. Costa molt trencar les inèrcies, individuals i socials. Només aquella persona que sigui capaç d'aturar la immediatesa de la reacció pot considerar-se madura. La resta és pur infantilisme. És allò de comptar fins a 10. Si pots visualitzar la reacció abans que la reacció s'apoderi de tu i et domini, has guanyat. Si, en canvi, no pots frenar l'automatisme visceral que es desencadena dins teu, aleshores ets una víctima, un nàufrag condemnat a ofegar-se. La irracionalitat intrínseca de moltes reaccions humanes ens empeny cap a l'abisme del descontrol i del caos. Com podríem controlar aquest mecanisme pervers? Quina mena de timó podria redreçar el rumb de la nau que avança cap als esculls perillosos? Només hi ha un camí: la consciència. T'has de conèixer molt a tu mateix i has de conèixer els altres per tal de preveure el desastre abans del desastre. Això solament és possible amb experiència i voluntat acompanyades de lucidesa i prudència. Les reaccions les carrega el diable. Ja va sent hora que siguis el teu propi àngel. 

    11.8.12

    Iniciació

    Si la naturalesa física, moral, intel·lectual i espiritual d'un ésser humà està ben desenvolupada, o, per emplear la terminologia esotèrica, si els seus cossos subtils s'estan organitzant degudament, llavors pot ser escollit pels Germans Grans (Pessoa els anomenava els Superiors Desconeguts) i li pot ser donada una preparació especial. D'antuvi les intruccions se li envien telepàticament mitjançant la ment subconscient i, quan ha progressat prou en aquesta forma, se'l posa en contacte amb altres deixebles dels Germans Grans que es troben en el món físic els quals li ensenyaran i el prepararan conscientment d'acord amb els mitjans adequats corresponents a aquest nivell: la paraula parlada o escrita, etcètera. 

    Més tard, quan hagi fet el progrés suficient, els Germans Grans i Menors conjuntament, mitjançant el procediment conegut com a iniciació, correlacionen la subconsciència amb la consciència. 

    En arribar a aquest punt, el lector es preguntarà com es pot posar en contacte amb els Mestres. Poc podem dir al respecte, perquè es tracta d'una qüestió d'experiència interna. El desig, si és prou fort i prou persistent, acabarà esquinçant el vel i assolirà el contacte buscat. D'aquí en endavant la sendera s'obre i el deixeble comença a avançar. 
    Dion Fortune, Occultist Theory of Love and Sex

    8.8.12

    Puig Alt

    Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. Ombres fútils, que diria Pessoa. M'importa un rave el que hi pugui haver a Mart. Segurament molta pols còsmica i un silenci tan espès que deu fer feredat. 



    Ahir, des del capdamunt del Puig Alt, talaiava la terra que m'acull, aquest miracle de pedra i de mar, la costa i l'interior, el nord i la badia, un cel eteri tacat de núvols esqueixats... Guaitava les cales de Jóncols i de Montjoi, albirant el Port de la Selva i més enllà. Envoltat de necròpolis i cistes, meditava sobre la relativitat del temps i dels espais...

    Les coses es trenquen. Les persones emmalaltim. Fins les estrelles un dia s'apaguen. 

    Ens queda la bellesa del món, l'instant de l'èxtasi eròtic en el qual oblidem el que som per a esdevenir-ho tot i res, buits i plens alhora. Ens queden els mots i els versos que escrivim i la mirada còmplice d'una altra ànima que vola frec a frec fent tirabuixons a l'aire, confonent les ales, entortolligant els vols... Com la papallona reina que se m'apareix en els moments més sublims per a recordar-me que la veritable realitat no és ni de bon tros la que veig amb els ulls. 

    4.8.12

    Pleniluni empordanès


    Dues-centes persones aplegades a Mas Ventós tot esperant que la lluna plena aparegui rere el castell de Sant Salvador. Primer l'aurèola, després el serrell, finalment la cara sencera, nívia, radiant. Aplaudiments. Comencem a davallar per la carretera que mena a Vilajuïga. Seran uns set quilòmetres, hora i mitja de caminada màgica, insòlita, entre dòlmens i ombres ancestrals. A mà dreta Llançà i la mar diamantada; a mà esquerra l'ampla catifa empordanesa, una munió de llums, un firmament a la terra. La majoria pren el sol. Els llunàtics prenem la lluna. A la plaça del poble ens reben amb trossos de xíndria i pastissos casolans. 

    La lluna lluneja altiva. Sap que el seu poder és immens. Com tu, que irromps i t'amagues, que creixes i minves, blanca, blanquíssima, plena de pigues, sirena de cales remotes, entranyable poesia...  

    30.7.12

    #CatalunyaLlibertat

    El mateix tram d'autopista avui costa un euro més que la setmana passada. Després de fer sonar el clàxon i pagar religiosament (ja m'han arrribat prou multes), m'adreço a una dona de la concessionària que roman palplantada al costat de la barrera i li dic, clar i català: Xoriços, més que xoriços, el xollo s'us acabarà aviat! Ella es treu els taps de les orelles i em demana: ¿Qué dices? Jo repeteixo encara més fort, més clar i més català: Xoriços, més que xoriços, lladres, el xollo s'us acabarà aviat!!! Ella somriu amb autosuficiència i respon: ¿Y tu madre cómo está? (sic). Em sorprenc a mi mateix amb una reacció d'allò més civilitzada i assenyada, mesella, és a dir, catalanesca. Accelero i foto el camp. 


    Per la nit faig cap a la Devesa gironina. Som molts. Hauríem de ser més. Hauríem de ser-hi tots. Fins la meva filla s'ha tornat independentista! Ara només falta que se'n faci ma mare. Tot arribarà. Sense llibertat i sense dignitat (sovint són sinònims) la vida no mereix ser viscuda.  

    25.7.12

    #focemporda1

    Tot va començar el penúltim diumenge de juliol. Havent dinat, l'Èrik i la Vane es van endormiscar dins el cotxe en un aparcament de la Jonquera. Fotia una calda insuportable. Ella es va despertar primer, va encendre una cigarreta i va sortir a estirar les cames. Ell encara clapava amb la banda sonora del seu DJ preferit. La primera burilla mal apagada va caure sobre l'asfalt, a un pam de l'herba seca. A terra hi havia un escampall de burilles. Un fàstic. L'Èrik va encendre una cigarreta i va sortir del cotxe. La segona burilla va caure damunt l'herba, a tocar d'uns matolls. Van engegar el cotxe disposats a fer el darrer trajecte fins a la destinació de vacances. A les 16:30, a la mateixa hora que ells entraven a Lloret, les flames van obligar a tallar l'autopista AP-7, la N-II, la GI-500 i el TGV. 

    La consciència és la clau de l'evolució humana. Una cosa és tenir ulls i una altra saber mirar. 

    Van caldre 50 hores per a controlar l'incendi de l'Alt Empordà. El cost va ser molt alt: quatre vides humanes, nombrosos ferits, 15.000 hectàrees afectades, pèrdues materials considerables, impotència, ruïna, cendres, desolació. Durant les primeres hores, la tramuntana va fer impossible les tasques d'extinció. L'endemà va ser una lluita cos a cos amb el foc. Bombers, agents rurals, mossos, militars, veïns, voluntaris... van fer la feina ben feta. Herois anònims que mereixen la glòria del reconeixement social. 

    L'Èrik i la Vane van estar dos dies rondinant perquè el fum els tapava el sol i a la platja es respirava amb dificultat. La flaire de socarrim va arribar fins a Barcelona.

    23.7.12

    El paradís es crema


    El paradís es crema. Columnes de fum enterbolint ponent. Un cel de sang i d'atzabeja. L'eterna metàfora del foc i les cendres. S'apaga i revifa. Qui podria controlar els elements? Qui pot controlar el veí? Qui pot autocontrolar-se?

    El paradís es crema. Diràs adéu i l'endemà voldràs veure'm. No hi ha final ni principi. La roda gira i regira pels segles dels segles: el temps, les estacions, les òrbites dels astres, el llampurneig de les estrelles, el vaivé de les onades, les pells que s'acosten i s'allunyen a còpia de besades, pena i delit, por i esperança, la vida tota en definitiva.

    El paradís es crema. El paradís que som endins. El paradís que hauríem pogut ser. Un paradís de somnis i enyorances. Flames altíssimes llepen la lluna. De què serveix construir si, en un tres i no-res, tot se'n pot anar en orris? Una paraula basta. Un gest. Una burilla. Allò que esperàvem i no arriba. Allò que arriba i no esperàvem. Una infinitat d'expectatives.

    El paradís es crema. Tot es crema en la pira funerària a la riba del Ganges. Color safrà. Un cel de sang i d'atzabeja. Les ninetes dels teus ulls. El far que no cessa. El sol que s'amaga cada nit en el niu. La lluna que plora llàgrimes dolces. Confitura de mango. Gelat de regalèssia.

    22.7.12

    Tramuntanada d'estiu

    Bufa tramuntana de la bona. Tota la nit ha estat bufant. Des que vaig arribar aquí que l'esperava. Diuen que les tramuntanades d'estiu no tenen res a veure amb les d'hivern. Aquesta és suportable, sobretot si ets a recer, com ara estic, assegut a l'eixida, sota la glicina, albirant el Montgrí més enllà de la badia. Sovint el vent s'esvera i parla llengües estranyes que vénen del nord. Provo d'entendre el que em diu...

    El meu procés d'empordanització progressa adequadament.

     

    Ahir vaig pujar a Perpinyà i vaig aprofitar per a saludar una amiga que aviat farà 85 anys. La Renada segueix tan vital i lúcida com sempre. La seva petitesa física contrasta amb el seu immens esperit de donassa eixerida, apassionada i militant. Un exemple absolut, una mestra en majúscules.

    L'incendi de La Jonquera crema des del migdia. La columna de fum s'estén sobre l'Empordà i gran part de la badia. Les previsions anuncien una davallada del vent per a demà, però queda el vespre i la nit... Resem, germans, resem. Mala peça al teler. 

    20.7.12

    Llumenera


    Entre Roses i Jóncols hi ha una bona colla de platges i de cales. D'ençà que vaig arribar, m'he dedicat a descobrir-les amb calma i, a dia d'avui, la immensa majoria ja les tinc ben apamades. En quedava una que se'm resistia. Es troba a ponent del cap Norfeu, encerclada per parets verticals de llicorella. És un sorral solitari, de dimensions respectables, visible des de la carretera que mena a Montjoi. M'havien dit que només s'hi podia arribar per mar, però jo no acabava de creure-m'ho. Vaig provar d'accedir-hi des del camí de ronda que surt de la Pelosa, però vaig haver de desistir víctima del vertigen i de la por d'estimbar-me.

    Aquest matí he llogat un caiac i he remat 25 minuts fins atènyer la platja delejada. Quan he posat els peus a la sorra (diminutes pedretes fosques, per a ser més exactes) m'he sentit un Robinson. Un parell de troncs secs afegien la nota salvatge a aquest paradís insòlit. L'aigua és la més transparent que he pogut veure a la Costa Brava. Primer he buscat la sirena.... Nanai. Devia estar submergida o terra endins. Després m'he enfilat i he grimpat per les possibles vies d'ascens fins al camí de ronda, cercant una sortida terrestre. Nanai. Els penya-segats i els despreniments em feien relliscar impedint qualsevol progrés. He gaudit ben bé una hora d'aquest racó inversemblant, gairebé oníric, fins que he vist com una Zodiac provinent d'un iot proper s'anava acostant. Uns avis amb dues nétes han desbaratat l'encís del moment. Llavors, francament empipat, he agafat el caiac i he tocat pirandó tot pensant que la perfecció és la més imperfecta de les quimeres. No ens la mereixem. 

    15.7.12

    És on sóc més jo


    És on sóc més jo
    A la Torre de Norfeu
    Montjoi a mà dreta
    La badia sencera als meus peus

    És on sóc més jo
    Nedant ben nu a la Llumenera
    A l'hora de la posta
    Quan les gavines volen sense rumb

    És on sóc més jo
    Arraulit en els teus braços
    Com un nen
    Mirant el mar en silenci

    14.7.12

    5:45

    Fa tres mesos que em desperto cada dia a les 5:45 en punt. Obro els ulls, miro els números vermells del rellotge digital de la tauleta i confirmo les xifres: 5:45, ni un minut més ni un minut menys. Llavors, immòbil sobre el llit, paro l'orella. A fora hi ha un silenci aclaparador. Comença a clarejar lentament i, tot d'una, com si estiguessin d'acord, els ocells es posen a cantar. El sol treu el cap ran d'horitzó. La música dels ocells em bressola fins que retorno de nou als braços d'Orfeu. Després dormo fins a les vuit o quarts de nou. És un misteri. 5:45. Doctor, vostè considera que es tracta d'una cosa greu?

    12.7.12

    Hi ha la nostàlgia


    Hi ha la nostàlgia dels dies grisos d'estiu quan el cel és un sostre massa feixuc, l'absència de les lletres, el vol de les gavines, erràtic, imprevisible. Hi ha la nostàlgia i la buidor sostenibles quan, al capdavall, tornem a ser conscients d'aquesta solitud ineluctable (cadascú fa el que pot amb les seves ferides) (pesa tant el passat...). Sempre, què vol dir sempre? Ho saps tu? Hi ha la nostàlgia de la pell remota, el cos fugitiu que s'allunya mar enllà on l'horitzó és una línia perfecta com els records inesborrables dels amants que bevien les hores blaves en copes cristal·lines....

      10.7.12

      Un petó val més que mil poemes

      -Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos. 
      -¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe. 
      -Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado. Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues? 
      José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22

      Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta complicació vital provenen de fora i de dins. Les externes són socials, professionals, familiars, etc. Les internes són sobretot mentals i senti-mentals. La racionalitat i el llenguatge protagonitzen gran part dels nostres embolics, maldecaps i maldecorsEn el context extern, cal simplificar, reduir necessitats i lligams. De portes endins, es tracta de pensar menys i de parlar menys, promovent la sensibilitat i el silenci. És per aquest motiu que la intel·ligència pot convertir-se en el pitjor enemic de la felicitat. Malfieu-vos de les paraules, perquè sovint emmascaren la realitat. Fixeu-vos en els fets. Els fets parlen per si mateixos i mostren la veritat en la seva diàfana simplicitat. Un petó val més que mil poemes

      7.7.12

      Llum i tendresa

      Obro els ulls i et veig
      Somrius i no dius res
      Com si somriure fos la resposta a totes les preguntes
      Anit vam deixar les màscares sobre la tauleta
      Les xifres vermelles del rellotge no s'aturen mai
      Et miro i somric també
      Tot està dit en aquest somriure
      Les màscares poden esperar una estona més
      Encabat et vestiràs i baixaràs a fer feina
      Jo també marxaré
      Ara no cal pensar
      Ara no cal parlar
      Ara tot és perfecte
      Nus i sense màscares, pell a pell
      Somrient com somriuen els estels
      Mentre els ocells eixorden els camps amb la seva piuladissa
      Obro els ulls i et reveig
      Cada matí, novament
      I el somni sembla real
      I el món és ple de llum i de tendresa

      poemes

      2.7.12

      Que l'escriure no ens faci perdre el viure

      Ahir vent i pluja. Temps ben rúfol. D'un dia per l'altre vam passar de suar la cansalada i capbussar-nos en la piscina a quedar-nos llegint arrepapats en el sofà amb una tassa de te calent entre les mans. Avui torna a lluir el sol.

      Em comenten que ja no escric gaire. És cert. Els motius són diversos. Durant molt de temps vaig creure que escriure era més important que viure. Llavors vaig escriure molt, massa, obres del tot prescindibles, blogs que actualitzava diàriament, dietaris interminables on consignava minut a minut les traces de la meva vida insatisfactòria. Quina bogeria, considerar les paraules com a prioritat vital. 

      Ara visc. Viure ha de ser suficient si la vida que vius és plena. Malament rai si volem omplir amb paraules la nostra buidor existencial. La plenitud vital està feta de somriures, mirades, silencis... També de mots, esclar. El temps que dediquem a la mediació verbal és un temps robat a la vida immediata, que és l'única vida real i veritable. És la diferència entre llegir novel.les romàntiques o viure-les. No hi ha color. 

      Viure és més important que escriure o que llegir, tot i que escriure o llegir també són activitats vitals profitoses. Quan les paraules s'interposen, perdem la capacitat de sentir profundament. Les paraules són etiquetes que fan de pantalla entre el que és i el que sentim. La necessitat d'aparaular-ho tot és insana. Si la vida és plena i intensa, les paraules sobren, destorben, i poden resultar ridícules. 

      Estaria justificada l'escriptura com a ressaca de la plenitud vital, però si la plenitud és plena no hi ha ressaques, és a dir, no queda temps buit per a omplir-lo amb paraules. 

      Per això escric tan poc últimament.

      27.6.12

      Montjoi


      En Ferran, a més de la cuina, va saber escollir un dels millors entorns possibles. El vaig felicitar per tot plegat. 

      24.6.12

      Nit de Sant Joan


      Al carnisser li va esclatar la bombona de butà mentre la seva dona es dutxava al pis de dalt. Ella va pensar que era un atemptat terrorista. El terra va tremolar i, tot d'un seguit, els esgarips del seu home van ressonar pel poble com els udols d'un llop malferit. Ella va baixar amb el barnús mig cordat, esfereïda pels crits de dolor del seu home. Almenys és viu, pensava. Què coi ha passat? El que havia passat és que la goma estava caducada i la fuita de gas havia estat prou important perquè, quan el carnisser va encendre el misto, la deflagració fos brutal, tan brutal que li cremar les cames, deixant-li l'entrecuix en un estat lamentable. Per poc no es dessagna. Les ferides eren serioses, sort que l'hospital era a prop. Va trigar tres mesos a recuperar-se. Ara camina mig coix i el seu penis no ha tornat a tenir mai més una erecció. 

      Va tancar la carnisseria i va trobar feina a la capital. Es passava tot el dia fora de casa. Ella tenia 40 anys, un fill i moltes ganes de viure. L'accident ho havia capgirat completament tot. El matrimoni es va convertir en una gàbia massa estreta cada cop més plena d'amargor i de retrets. Ell es refugiava en la feina, fumava i bevia sense mesura. Ella somiava. 

      Vivíem al mateix carrer. Casa meva era davant la seva, de forma que acostumava a escoltar la fressa dels veïns, les discussions, el renecs. Fins que un dia vaig sentir una altra cosa. Devia ser mig matí, quan els nens són a l'escola i els gats encara somiquen sobre les teulades. Els gemecs provenien de la finestra del dormitori. Vaig suposar que es masturbava. Una dona d'aquesta edat no pot renunciar als plaers carnals sense desenvolupar alguna mena de transtorn psicosomàtic. Era lògic, doncs, que la pobra es consolés amb el coixí o amb qualsevol andròmina que devia guardar amagada al fons d'algun calaix; o simplement amb els dits, que és la tècnica més antiga i barata de donar-se gustet. La suposició se'n va anar en orris tan bon punt vaig escoltar uns sons estranys, uns esbufecs que només podien ser masculins. Vet aquí que la veïna no s'ho feia sola, sinó que compartia el delit amb algú el qual solia ser força escandalós en el moment del clímax orgàsmic. Ella no es quedava pas curta. Com que era estiu, amb els porticons esbatanats, era inevitable sentir-los. Mig poble ja n'estava al cas, o de primera mà o de segona. De vegades els amants cridaven dos o tres cops al dia, multiplicant les sospites i refermant allò que tothom ja sabia. El carnisser va ser l'últim que se'n va assabentar. 

      El mascle cridaner era un pagès de mans i peus enormes, un home tosc i endurit per la feina a l'aire lliure entre vinyes i oliveres. La dona l'havia deixat per un altre de més fi, un corredor d'assegurances que duia tot el dia corbata. Sempre m'he preguntat per què les dones ens deixem impressionar pels uniformes, com si les aparences fossin tant importants; i si és així, per què diem llavors que les aparences enganyen? En aquest cas, l'enganyat era el carnisser, que ho va saber pel seu millor amic: Mira, em sap greu, però t'he de dir una cosa... La teva dona et fa el salt amb en Ton de Can Trempat... 

      El carnisser va beure tant que, l'endemà, el van trobar mig mort en un barranc dels afores del poble. La dona, en veure que no tornava a casa aquella nit, es va espantar i va donar veus. Els Mossos, amb l'ajuda dels veïns, van rastrejar la zona fins que van localitzar-lo. Que t'has tornat boig, va dir ella, què hi feies de nit per aquests verals? Era la vigília de Sant Joan. 

      Hi va haver divorci. La nova parella va poder seguir cridant sense clandestinitats. El carnisser se'n va anar a viure a un altre poble. Es deixa veure poc i els que l'han vist afirmen que està molt desmillorat. 

      L'any passat les bales del paller d'en Ton van cremar. Les tenia apilades a la vora del magatzem on guarda el tractor i les eines. Els bombers van estar tota la nit vigilant el foc fins que, hores després, es va extingir sol. Sortosament no va enxampar cap olivera. Les flames van començar pels volts de la mitjanit, quan les fogueres de Sant Joan dels pobles veïns ja havien esdevingut cendra. La policia encara no ha esbrinat la causa d'aquest incendi. Tot apunta que va ser provocat, però no disposen de cap prova acusatòria. La vox populi ho té clar. 

      Anit tornaven a cremar fogueres arreu. La d'en Ton no va fallar. Aquest matí encara fumejava. És, de bon tros, la que es veu de més lluny i la que dura més. Com l'any passat, no ha quedat ni una bala sencera. Només cendra i desolació. 

      Diuen que el foc ho purifica tot. L'amor és foc; i l'odi també.

      23.6.12

      Unschuld ist das Kind


      -¿Ya me conoces tanto? ¿Por mi pelo? -bromea ella, a gusto ya en la charla.
      -Más bien por tus ojos; por su hondura y su color de mar... Pues así es: hay dos Ahram. Todo es dos, ya lo dijo otro filósofo... Siempre somos dos, pero uno es clandestino; la gente tiene miedo de su otro. Aunque Ahram no tiene miedo; yo tampoco, ya me ves. La diferencia es que Ahram separa a sus dos -señala la tapia que aísla la la torre dentro del parque- mientras que yo los junto y los proclamo. Y eso que son más diferentes los míos: un hombre y una mujer. En cambio Ahram...
      -Dos hombres, claro. ¡Porque no es mujer el de la torre!
      -No, pero tampoco dos hombres... ¿No adivinas?... Vamos mujer, no me decepciones.
        Ella reflexiona, se remonta al origen: aquella tarde en Tanuris, el perro amenazando a Malki...
      -¿Un niño? ¿Un hombre y un niño?
      -¡Magnífico! Me hubieses defraudado si no lo aciertas... Toma este brazalete. Te lo has ganado.
        Ella se asombra de algo tan inesperado y vacila en tomar la joya. El hombre insiste.
      -Si alguien te pregunta a quién se lo has robado mándamelo a mí... Eso es: un niño. El otro Ahram es un niño. Todos apenas nacidos nos vamos haciendo dos: el visible y el escondido. Uno de los niños Ahram creció y se hizo poderoso; el otro no creció... -Sonríe intensa, dulcemente-. ¿Te asombra que te hable así? ¡Si supieras que te conozco desde antes de hoy...!
      -Me asombra y no me asombra. Yo también creo conocerte hace tiempo.
      -¿Conocerme? ¡Pues ya sabes más que yo! -su voz se hace sarcástica-. Dime, ¿quién soy?
        Ella reflexiona:
      -Eres quien, apenas verme, me habla tan a fondo y me hace tratarle igual...
        Ahora es el hombre el que reflexiona.
      -Has dejado al filósofo sin respuesta. Si tuviese otro brazalete te lo habrías ganado también. 
      José Luis Sampedro, La vieja sirena I, 8