24.8.12

L'única sortida


Sóc independentista en tots els sentits de la paraula. En el sentit polític també, clar. Últimament no em perdo cap acte que m'agafi més o menys a prop. No fa gaire vaig baixar a Girona i el passat diumenge vaig fer de voluntari a La Jonquera. Si em busqueu a la foto gran em trobareu. No sóc en Wally

He escrit a bastament en aquest blog tocant al tema de la independència de Catalunya. La meva posició és clara i contundent: no em plantejo una altra sortida, hi hem d'anar peti qui peti. 

Ja no n'hi ha prou amb signar manifestos, penjar la senyera per la Diada o afegir-se a manifestacions multitudinàries, com si aquests actes no haguessin demostrat la seva supina inutilitat. Simbolismes i gestos reiteratius que no ens fan avançar. No és pas això el que ara ens cal. Hem de canviar de xip. Els temps que vivim exigeixen una nova actitud, més valentia, més eficàcia, més tot. 

No sé si a La Jonquera érem mil o dos mil, tant se me'n fot. L'esperit que s'hi respirava era molt engrescador. Tampoc sé què coi passarà l'11 de setembre a Barcelona. Passi el que passi, no m'ho penso perdre. 

Necessitem una majoria convençuda, una societat civil ben articulada (una sola plataforma, sisplau!) i uns partits polítics al servei del poble (i no pas dels seus aparells i interessos mesquins). Potser també ens aniria bé un líder, algú capaç de galvanitzar les esperances col·lectives, encara que a mi els líders sempre m'han fet una mica de basarda. La història en va plena, de líders i herois que han perpetrat un fotimer de carnatges i desastres.

El que convé a Catalunya és la independència. No hi ha cap argument de pes que pugui rebatre aquesta afirmació. Com ens ho farem, està per veure. És més possible del que ens imaginem.

La primera tanca que hem de saltar és la de la pròpia por, el fre mental que cadascú té dins el seu cap. Hem de visualitzar-nos independents. Espanya porta 300 anys exercint el seu proxenetisme sobre la nostra atrotinada carn. S'ha acabat el bròquil. No volem ser la bagassa d'un macarró desagraït que, a sobre, ens insulta i ens maltracta. En tot cas, si volem ser putes, que tots els guanys siguin per a nosaltres. Tenim el dret i el deure d'independitzar-nos. Per a nosaltres, per als nostres fills, per als nostres néts... 

Creure-hi, perdre la por, actuar mitjançant totes les vies que tinguem a l'abast, sempre de manera pacífica i democràticament. Hem de ser més, convèncer tothom, fins i tot a aquells que es resisteixen a admetre l'evidència: Catalunya només té futur fora d'Espanya, si és que vol sobreviure. El proxenetisme parasitari dels espanyols ha arribat a extrems insostenibles. O ells o nosaltres. To be or not to be, que deia en Toni Albà l'altre dia. L'alternativa no deixa gaires dubtes. 

Quan tot s'enfonsa, només se salven els que saben trobar la sortida. Els catalans només en tenim una i es diu independència. La resta són collonades, romanços i cortines de fum per a beneits. 

Ja saps el que et toca, doncs. Uneix-te a nosaltres. Hem de ser cada dia més i millors.

    7 comentaris:

    Mercè Barceló ha dit...

    Excel.lent post, espero que molta gent el llegeixi i et faci cas. Jo també penso que tenim massa por i que ens cal treure el fre de mà. Fantàstic el paràgraf sobre el proxenetisme, una imatge dura però molt certa.

    Endavant!

    Càndid ha dit...

    És possible que ens facin recular a òsties. Però és només a òsties que recularem.

    Tangata Manu ha dit...

    Ahir sopava amb un paio que em deia: per què baixeu a la mani de barna l'11 de set, si no servirà per a res? Mai serveixen per a res... Jo li vaig replicar: el que és segur que no serveix per a res aés quedar-se a casa.

    Mercè, la por col·lectiva ja està treta, ara cal que ens treguem la por individual... i això que tu anomenes fre de mà és, en realitat, manca d'imaginació. La gent no és capaç d'imaginar-se un país lliure, una nova Catalunya sense España collant-nos, xulejant-nos i extorquint-nos.

    Càndid, a hòsties no ens farà pas recular perquè serem molts i les imatges donaran la volta al món. Tenim la raó i tenim la força dels arguments (que duren més de 1000 anys). Ells no tenen la raó i es mantenen per una força bruta que ha durat 300 anys, però que se'ls està acabant.

    Deixau-me ser optimista.

    Gràcies!

    Sani Girona Roig ha dit...

    Volia deixar un comentari però me'l refusa per massa llarg.
    De manera que decideixo penjar-ho al meu blog com a postcomentari.

    Cuida't i fes bondat, si pots

    Sani

    Tangata Manu ha dit...

    Hola Sani! T'agraeixo la llarga resposta o postcomentari que has deixat al teu blog.

    Sintetitzant molt les nombroses coses que esmentes, coincideixo en què els primers interessats en una Europa dèbil i desunida, amb euro dèbil (o finiquitat) són els USA. Es tracta d'una guerra econòmicofinancera. Caldria saber si els provocadors d'aquest "crisi" que patim no es troben a l'altra banda de l'Atlàntic...

    Jo vull ser més optimista tocant a la independència. La gent ens hem de manifestar, fer vaga de fam i el que calgui per a mostrar les nostres reivindicacions. A França i Alemanya els interessa una España dividida, fragmentada. Mentre Alemanya es va afanyar a reunir-se després de la caiguda del Mur, nosaltres perdem el cul a dividir-nos i separar-nos... Fixa't quina diferència de plantejament.

    Seguirem discutint la jugada...

    Em cuido, em cuiden i fem bondat, la justa. ;D

    Com vas tu de salut i de la resta?

    Gràcies i a gaudir del que queda de vacances!

    Anònim ha dit...

    Señor Ibañez: con todo el respeto por su ideología política... pero sinceramente...

    ¿dónde se ha quedado el hombre-alma?

    encuentro a faltar al "trobador del amor y de la Madre tierra"

    espero su regreso........

    ¿

    Tangata Manu ha dit...

    L'home-ànima-trobador conviu amicalment amb l'home social-polític... Com el poeta conviu amb el filòsof... Hi ha moments per a tots dos, no pateixi Sr. Anònim o Sra. Anònima. Ja fa anys que els conec i gestiono molt bé els seus rampells. Una abraçada.