ENTRELLUM

  Ha arribat el dia del Solstici, però no obriran el pàrquing fins a les 19:00. Sóc al poble de Shrewton, prop de Stonehenge. He hagut de cercar una bona ombra perquè fa 32 graus.  De bon matí he visitat Avebury, el monument megalític més gran que s’hagi trobat mai, un cercle de 100 pedres (de 4 m d’alt i 4 tones) amb un diàmetre de 335 m. A dins hi ha el poble! Abans d’arribar-hi trobem dues Avenues, alineaments de pedres similars als de Karnag. Estem parlant d’una obra més antiga que Stonehenge a la qual hi pots accedir lliurement, i pots tocar les pedres. Molt a prop hi ha Silbury Hill, el túmul (barrow) més gran d’Anglaterra (170 m de diàmetre x 40 m d’alt). Tot això es troba 30 km al nord de Stonehenge.  Pedres i més pedres, grosses, enormes, antigues, sagrades... Més misteri encara. M’apassiona el megalitisme per aquesta «raó irracional» que desafia qualsevol explicació científica moderna. O no ens diuen la veritat o no som capaços d’esbrinar-la. No sé si és pit...

Arriba l’hora bruixa amb la llum màgica, la platja es va buidant, el dia defalleix tendrament. Piulen els ocells. Hi ha claredat entre els verds i els blaus intensos. Pedres i fustes m’envolten amb els seus àtoms amatents. No sóc només una veu i una carn, sinó també un somni, un alè que malda per traspassar les formes de les coses. La meva llar és on el meu cor batega . En els teus ulls. En els teus braços. En el teu sexe. La meva llar és el caliu que som i que serem. No solament paraules. No solament fets. També i sobretot silencis i certeses. Quan el capvespre ens mostra que res no és etern. Un altre dia que passa. Piulen els ocells.

Veure sortir el sol, mirar i escoltar el mar, fer piles de pedres, treballar la fusta, tocar la guitarra, cantar i ballar, prendre el sol, caminar sobre la sorra, descobrir paisatges nous i ànimes noves, oblidar el passat, no especular futurs, concentrar-me en el present, dormir sense somnis, estimar sense expectatives ni lligams, no tenir pressa per res, encendre una espelma, observar i callar, badar, no discutir, deixar de fer-me preguntes, simplement estar, ser conscient, donar gràcies...  Aquestes són les coses que em calmen. Res no és tan important com estar bé amb tu mateix . La pau no te la donaran els altres. Els altres tampoc et donaran la llibertat . Si no hi estàs d'acord, parla. Si no et sents bé, marxa. Deixa ser el teu ésser sense pors ni entrebancs. Deixa't ser. Sigues tu, radicalment tu, fins al final. Lliure i amb pau. Seguint els batecs del cor. El mestre que busques es troba dins teu. Tanca els ulls i escolta'l.

No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres.  No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel.  I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.

A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria. Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern.  Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla...  Hi ha una sintonia còsmica en cada gest,...

No m'han agradat mai els comiats. L'hora dels adéus sempre m'ha semblat una carrinclonada. La meva especialitat és acomiadar-me a la francesa. Simplement marxar, com les barques parteixen del port abans que surti el sol. No calen comèdies ni escarafalls. Esmunyir-se per una cantonada de la vida. Ni tan sols deixar una nota manuscrita on posi “Gràcies per tot. Us trobaré a faltar”. Agafar la motxilla i fer les primeres passes a trenc d'alba, amb les estrelles encara guspirejant.  De ben segur hi haurà nous horitzons. De ben segur trobarem cors esbatanats. De ben segur les vivències futures enterboliran els records passats. Només el present pur, infinitiu -mai definitiu-, sobre la marxa, improvisant, amb aquella espontaneïtat tan innocent que tenen els nens que no esperen res, que no volen res, que no fan plans. Ser solament. Ser i anar...  No, no penso acomiadar-me de Cap Ras . Tampoc diré la cursilada aquella: “Una part de mi es queda aquí per sempre”. Le...

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals. Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle! El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura , com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha espera...

Sabem que s'acosten les eleccions perquè foten obres per tot arreu, com si els governants, a última hora, haguessin de demostrar que el seu sou repercuteix en algun benefici públic, visible, tangible, objectiu.  La mala sort ha volgut que una d'aquestes obres em toqui molt d'a prop, just al davant de casa. L'ajuntament ha decidit posar una tanca al camí de ronda! L'excusa és que es tracta d'un tram "perillós". Que sigui de fusta i que s'acabi quan s'acaben les cases no em fa canviar d'opinió. És lo que en castellà s'anomena "poner puertas al campo" . Mira que n'és, de bonic, el camí del ronda de Cap Ras: salvatge, lliure, natural... Amb el Cap de Venus (mal anomenat de Creus) al fons. Aviat, amb aquesta dèria per urbanitzar tot el que existeix, no quedarà ni un racó autèntic on poder desconnectar de la intromissió humana. Com a forma de protesta, he realitzat una obra que uneix trossos sobrants de la...

  De bon matí, fent el camí de ronda en direcció a Colera, he escoltat els primers rossinyols. He arribat fins a la urbanització de la Font Rovellada i he tornat. Volia veure la instal·lació que ha fet en Bros a la platja de Colera: troncs i branques de deriva pintats de color blau i penjats del mur de formigó. No sóc partidari de pintar la fusta que arriba del mar, però reconec que el color alegra la grisor (i lletjor) del fons.  La resta del matí practicant stone balancing . M'hi he enganxat de debò. Treballo en un racó de la platja del Cros, mig amagat entre el rocam, fent piles i més piles, fins que el sol pica massa i em retiro. Avui he fet 12 composicions , algunes dins l'aigua, plena de meduses. Com que la mar és blanca i no bufa un bri d'aire, probablement s'aguantaran dretes més temps. Ahir al vespre vaig compartir una bona vetllada amb els germans McDonald (Howard & Lewis), procedents de Suïssa, els quals van en cotxe camí del Ma...

Fusta i pedra 100 x 50 cm El dia 2 de març de 2015, l'endemà d'una tramuntanada, tornant del Port pel camí de ronda, vaig veure un gran arbre a llevant de la platja d'en Jordi (entre l'Argilera i Grifeu). Vaig baixar per a observar-lo d'a prop. La meva sorpresa va ser descobrir que aquell pollancre tenia diverses pedres encastades a la soca. Hi vaig intuir possibilitats. Com que no disposo de serra mecànica, vaig esmerçar mig matí tallant les set branques amb la serra d'arc. Finalment, quan vaig separar el fustam de la soca, en girar-la, em vaig adonar que la peça era d'allò més valuosa. Tenia quatre pedres grans inserides a la fusta, a més d'algunes de petites. L'arbre, a mesura que va anar creixent, va anar integrant fusta i pedra en un admirable exercici d'empenta vital. El resultat era una proesa, una obra d'art de la natura. Havia sigut arrencat de la seva terra nodridora, arrossegat de qualsevol manera, havia surat (quina distà...

Del viatge al Marroc conservo dues imatges que tenen quelcom en comú: la ciutat en ruïnes de Volubilis i el cementiri de Salé. Podria afegir la Medina de Fes el Bali o el cedre Gouraud . Són imatges que que parlen de la decadència, de la mort. Arbres, ciutats, persones... Tot acaba arruïnat després d'una efímera existència. Perquè, què són mil anys al costat del temps del sol i de les estrelles?  Avui, dia d'eclipsi, podem meditar sobre la desaparició, contrastant amb la imminència de la primavera. Contemplant la fusta seca , les làpides, els mosaics, haurem d'admetre que tot el que fem i el que som no té cap mena d'importància, que tot plegat és tan minúscul i irrellevant que faria riure si no fes pena. Després d'aquesta incòmoda reflexió, l'ego es queda més tranquil, s'acaba el te i se'n va a fer una passejadeta per la platja, a veure si troba ulls de sirena ...   

Ja és fosc. Bufa tramuntana. Uns 10 graus. He avançat una mica més en L'Espiral del Cros, que té uns 130 metres des de l'apatxeta gran fins al centre (un forat fondo com el braç dins el qual hi ha aigua del mar). El "ritual" consistirà a recórrer el Camí de l'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge des de l'apatxeta fins al centre i tocar l'aigua del pou amb els dits (o treure la sorra fins que trobis l'aigua), establint així la connexió amb el nucli (Kern - Cairn ) còsmic.  Aquests dies he arribat a dues conclusions incontestables: les pedres pesen i les pedres són dures. Cosa que no passa amb la fusta, que sol ser més lleugera (si està seca, clar) i és tova. Les broques ho saben igual que jo, de primera mà. Totes i cadascuna de les pedres de L'Espiral han passat per les meves mans. Són milers, de més grosses i de més petites. Demà podria enllestir la traça principal, sense comptar la línia recta fins a l'apatxeta, que h...

Fusta, foc, terra, metall i aigua. Aquests són els 5 elements o processos naturals ( 五行 ) segons la filosofia tradicional xinesa. Els grecs , d'acord amb la formulació d' Empèdocles , en consideraven 4: terra, aigua, aire i foc (afegint de vegades l'èter). Tots estan relacionats. El cicle de generació i transformació és circular. La fusta creix a terra gràcies a l'acció de l'aigua i de l'aire. El foc s'alimenta de fusta i escalfa l'aigua. Les cendres tornen a la terra. A partir de la terra es fabrica el metall el qual talla la fusta. Etcètera. Ell està d'allò més familiaritzat amb aquestes matèries-energies. Viu integrat dins el cicle natural. El primer que fa quan es lleva (després de prendre un te verd amb mel) és treure les cendres de la cuina i de la llar de foc . Es passa el dia amb els peus a terra, conreant-la , respirant aire pur, bevent aigua de font, tocant fusta, pendent del foc. La pluja tardorenca, la boira, els colors deixatats del pai...

Avui fa un mes que va dormir per primera vegada a la casa de Terradets. Recorda com va trobar l' anunci a Internet. Hi havia només un text, sense fotos: casa preciosa situada al lado de un lago con unas vistas impresionantes hacia el parque Nacional de aiguastortes, no hay vecinos, casa rodeada de robles y pinos, toda de madera por fuera y por dentro, con hogar de fuego y cocina de leña está hecha con mucho amor y pensada como casa de vacaciones y lugar de encuentro y crecimiento persona, además de poder alquilarla por finesde semana, vacaciones, etc. Aquella descripció era prou eloqüent per a no dubtar a l'hora d'agafar el telèfon. Dia 9 de maig. La resta va venir rodat. Era la casa que buscava d'ençà que va tornar del seu darrer viatge per terres australs. L'apartament de la ciutat havia esdevingut una gàbia en tots els sentits. S'hi sentia atrapat. Volia trobar quelcom el més semblant possible a la cabanya en la qual havia viscut a la Patagònia xilena. I ...

El sol es pon per Moror . L'espectacle de trons i llamps el deixa bocabadat. És la primera vegada que veu ploure aquí amb aquesta intensitat. Ha estat ennuvolat tot el dia, molta xafogor, fins que al vespre ha descarregat. Assegut al sofà del porxo, mentre l'aigua li esquitxa les cames, pot contemplar la gamma de grisos al cel, la vaporosa imatge del llac, la lluentor de les rajoles de la terrassa. Ensuma profundament la frescor del bosc. Trona i retrona. Surten els primers muricecs. Ha descobert que, durant el dia, s'amaguen rere el fustam amb què està folrada la part superior de la façana. Quan ell dorm, ells volen; i viceversa. Comparteix, per tant, la casa amb aquests mamífers , tan típics per aquests verals que fins tenen una famosa cova que du el seu nom en la qual ja hi vivien humans fa 5.000 anys. Llegeix tota la sèrie T

In this pleasing, contrite wood-life which God allows me, let me record day by day  my honest thought without prospect or retrospect... Ralph Waldo Emerson   DIETARI DE TERRADETS  (17-6-11 / 22-2-12) És tan feliç que no necessita escriure. Escolta els grills i les granotes i, quan el vent s'esvalota, l'hipnòtic balandreig del fullatge dels roures. El penjoll de petxines fa gatzara. El penell és una bruixa de ferro amb l'escombra entre les cames. Una casa de fusta per fora i per dins. Aquest matí ha penjat la bústia nova amb el seu nom escrit amb tinta negra. Des de la terrassa pot albirar set pobles: Moror, Estorm, Cellers, Guàrdia de Noguera, Santa Engràcia, Talarn i Llimiana. La lluna, sibil·lina, s'amaga rere el Montsec de Rúbies . Li ha costat déu i ajuda arribar fins aquí, tota la vida. Sent que ha trobat el seu lloc i que podria quedar-s'hi per sempre, si sempre no fos una paraula grandiloqüent i ridícula. T-2 , T-3 , T-4 , T-5 ,...