26.6.22

Sobrevivint encara més

Volien abatre’m de males maneres, deixar-me malferit, en prostració horitzontal, fet un ninot inservible, una pelleringa pseudohumana, un drap estripat i brut... Això volien, els malparits. I a fe de déu que van tenir-me uns dies cardat, sense energia (Què Sóc Jo, sinó? Energia Pura i Salvatge Sóc!) He ressuscitat de les meves cendres, he reviscolat i m’esquerat amb nova trempera, gana de fam i de cardamenta, com ha de ser la Salut Majúscula... Una mala bèstia indomable, asocial, geniüda, maldestra, intractable, esquerpa, i mil adjectius més, tots cantelluts i flonjos. Torno a la Batalla, a guanyar el meu Poder de cada dia, a ser Fort i a fer La Meva. No hi ha una altra sortida d’aquest laberint que guanyar totes les escomeses, ser el triomfador de la Guerra, el més valent i més temut. Aneu a la puta merda, melindrosos i envejosos, els que aneu a missa i doneu lliçons morals. Us detesto. Faré molta fressa i us amargaré la vida. Si aspireu a ser enemics, us en penedireu eternament. Així és i serà. Sempre em surto amb la meva, sempre tiro pel dret. Mai em rendeixo. He vençut tots els miserables. Sóc el millor. Accepteu-ho. Demà em menjaré el món una altra vegada. La Meva Sagrada Voluntat s’imposarà com sempre. La resta me la sua. 

21.6.22

Fins on puguis

Esparvera assistir en directe al col·lapse de l’espècie humana, adonar-te que el sistema ha petat i que, cada dia que passa, les neurones estan més trinxades...

No em fa por el Kaos que ve

M’il·lusiona saber que estem més a prop de l’extinció, del tot merescuda

Sabíem que el Kapitalisme Kriminal tenia els dies comptats perquè la globalització era insostenible i la hiper especulació financera un suïcidi (sense parlar de la Deutocràcia Cleptòmana Corrupta), però no vam preveure aquest Kaos Sistèmic –virus i guerres a banda–

Ja fas hort?

Algú va dir que després d’Auschwitz ja no es podia fer poesia...

I què es pot fer després del Covid i Zelensky? 

Abandonar la literatura i el món, ser tu mateix, en la teva llibertat natural i pura, fins on puguis


14.6.22

Profunda calma

La mar en profunda calma

Dormen els dofins, no pas jo

Pleniluni abrusador
El cos és un artefacte fràgil
Sort en tenim, de les ales etèries
Que ens eleven fins al blau més nítid
Feia segles que no escrivia un poema
Suposant que això sigui un poema

La mar en profunda calma
Tard o d’hora morirem tots
Amb més o menys escarafalls
Tenim una sola vida: aquesta!
I és immoral no gaudir-la a fons perpetrant els somnis més salvatges

8.6.22

L’era postcovidiana

Fa massa temps que no escric. Faig treballs manuals: tallar canyes, picar rajoles, plantar tomateres, etc. Em canso les mans i els braços, m’allunyo de qualsevol indici d’intel·lectualitat. No escriure és la manera de salvar-me. Ara. Abans era escrivint, com em salvava, o això creia. Grafoteràpia, incontinència verbal, sobretot via Twitter. Finito. 

La Puta Farsa Covidiana ho ha canviat tot. Les poques neurones que quedaven han estat trinxades, socarrimades pel terrorisme mediàtic. Aquesta lamentable operació manipuladora que hem patit ha deixat tothom tocat, i els psiquiatres tenen feina per a segles.

Per això he deixat d’escriure. No hi ha ningú que pugui llegir-me en condicions. M’allunyo, per tant, em separo de la plaga humana, del ramat cec condemnat a l’escorxador. No en vull saber res, ni ensumar-lo. Em retiro al meu jardí, al meu hortet. Ja s’ho faran. No puc anar d’enrabiada en enrabiada, perjudicant la meva salut. 

Si fos possible, cercaria un indret més remot, més inhòspit, feréstec i salvatge, per no haver de suportar la merda humana, l’oligofrènia i la incompetència generalitzada. Tot costa, tot va lent, res flueix, quan es tracta dels humans de l’era postcovidiana. Fot fàstic. 

Dejuno avui i em buido de cabòries. No m’interessen moltíssimes coses d’aquest món galdós que ens ha quedat. Una gran muntanya de fems. 

Reobro aquest blog per caprici, fins que el torni a tancar al públic. Qui és el públic? Ningú. M’autoescric i prou. 

Cito Montaigne: «Je veux qu'on agisse et qu'on allonge les offices de la vie tant qu'on peut et que la mort me trouve plantant mes choux, mais nonchalant d'elle, et encore plus de mon jardin imparfait»

C’est tout