ENTRELLUM

Me'n vaig de Cadaqués si avui m'arriben els diners. Un mes s'ha esmunyit: trenta dies fent ocells de paper de vida. Igual com quan vaig arribar, deixaré el poble amb vent de mar. Gabriel Ferrater, poema inacabat   Detall del fresc de l'ermita romànica de Santa Maria de Vidabona No crec que calgui engrunar els detalls de la teva transacció amb el diable. Amb la crisi, les ànimes cotitzen a la baixa i no té cap mèrit signar un pacte amb sang calenta quan hi ha sang per donar i per vendre d'ençà que el jueus martiritzen Gaza . Es tracta de bastir una presó a la teva mesura i després fer veure que maldes per alliberar-te'n. És la trista èpica moderna. Una vulgaritat com una altra. No, no cal donar els detalls més íntims tocant a la lletra petita del contracte segons el qual podràs gaudir d'uns anys de joia (ni molts ni pocs, els justos). Sempre he admirat els valents que decideixen on, quan i com finiran els seus dies. N'hi ha alguns q...

És la ment la que crea la realitat. Tenia raó Plató: primer de tot són les idees. Només cal que somiïs, pensis, desitgis, visualitzis i verbalitzis quelcom perquè aquest quelcom esdevingui real, es materialitzi. M'ha passat tantes vegades a la vida, ho he experimentat de tantes maneres, que res ni ningú podria fer-me canviar d'opinió al respecte. Ja poden venir els escèptics a parlar-me de "casualitats", "sincronies", "coincidències", etc. I una merda. Guardeu-vos la vostra xerrameca. Sóc un filòsof que només se'n refia de les coses que ha viscut de primera mà. I tota aquesta introducció per a què? Perquè us vull parlar d'un eucaliptus ...  L'altre dia esmentava aquest arbre en un post .  La seva presència dificultava la visió panoràmica completa de la Badia de Roses. I deia: "Si no fos per l' eucaliptus , el somni seria més real". Aquest matí m'he llevat amb la fressa d'una serra mecànica propera. He vist...

Només necessito mitja hora per a pujar a Sant Onofre des de Palau . Camino de pressa i no m'aturo. Ho faig sobretot els dies que el vent no és gaire fort. Com avui. L'atmosfera és neta i polida. Deixo que la vista s'escampi arreu, incapaç d'abastar la panoràmica des dels Pirineus fins al mar. Cada dia que passa sóc més conscient d'haver trobat el meu lloc en el món. M'hi sento molt a gust, aquí. M'assec sota la surera a recer del vent. La blancor de la paret de l'ermita m'enlluerna. Miro el blau de la badia i sento que la perfecció existeix. El vent no parla tota l'estona. Hi ha moments que calla i puc escoltar els ocells. Després torna a enraonar sacsejant les fulles dels arbres. Cada arbre parla un dialecte diferent. No he pujat a meditar. No em cal meditar. Meditar és cercar alguna cosa i ja fa dies que no cerco res. El cos és savi, la natura és sàvia. La resta són hipòtesis i paraules que decoren la nostra estúpida ignorància. Micos su...

El temple de Venus. Així s’havia de titular la novel·la. No sé exactament per quin motiu. Potser perquè molt abans de ser el Cap de Creus va ser el Cap de Venus, paratge de mítiques ressonàncies paganes on els antics pobladors neolítics alçaren dòlmens i els grecollatins fundaren Emporion i Portus Veneris. El temple? Sant Pere de Rodes abans que esdevingués monestir benedictí. Seria prou engrescador endinsar-se pels viaranys de la història i grimpar fins al Castell de Sant Salvador per albirar la sortida del sol o l’hora màgica de la posta. Entre la badia de Roses i el Canigó, la plana empordanesa és una taula parada plena de vinyes i oliveres. L’endemà de la tramuntana tot és nitidesa i calma. Hi ha res més pur que l’horitzó del mar?  Així volia enfocar l’obra: localisme esotèric, prosa poètica, un dietari sense ambicions, un cant a la vida, perquè no n’hi ha prou amb ser feliç, sinó que cal consignar-ho.

Bufa tramuntana de la bona. Tota la nit ha estat bufant. Des que vaig arribar aquí que l'esperava. Diuen que les tramuntanades d'estiu no tenen res a veure amb les d'hivern. Aquesta és suportable, sobretot si ets a recer, com ara estic, assegut a l'eixida, sota la glicina, albirant el Montgrí més enllà de la badia. Sovint el vent s'esvera i parla llengües estranyes que vénen del nord. Provo d'entendre el que em diu... El meu procés d' empordanització progressa adequadament.   Ahir vaig pujar a Perpinyà i vaig aprofitar per a saludar una amiga que aviat farà 85 anys. La Renada segueix tan vital i lúcida com sempre. La seva petitesa física contrasta amb el seu immens esperit de donassa eixerida, apassionada i militant. Un exemple absolut, una mestra en majúscules. L' incendi de La Jonquera crema des del migdia. La columna de fum s'estén sobre l'Empordà i gran part de la badia. Les previsions anuncien una davallada del vent per ...