ENTRELLUM

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó. Sense pors ni lligams, avanço cap a la mort, l’alliberament definitiu. El cos pesa i s’arrela. L’ànima vol volar. Vés amb compte que el cor no sigui àncora. Estima tothom i no siguis propietat de ningú. Ni de tu mateix. El teu cos pertany a l’univers, fins el darrer àtom. La teva ànima pertany a la llum, fins la darrera xàldiga. Som fills de la terra i de les estrelles.  Aquesta és la nostra esquizofrènia.  Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó. El Sant Greal al Castell de Sant Salvador de Verdera. El Cap de Venus penetrant la Mar Nostra. Som fills d’una meuca i d’un pirata.

“Fes el que hagis de fer, tot allò que el teu cor demana, allò que -quan ho imagines- el teu cos s’estremeix i la teva ànima vibra amb ressonància. Fes-ho, encara que no t’aplaudeixin ni et reconeguin, encara que et mirin amb desconfiança. Fes-ho, encara que dubtin de la teva capacitat i que facin el possible (ni que sigui inconscientment) perquè no ho facis. Llavors, al final, quan hagis vençut la barrera de la por i de la vergonya, i t’hagis desprès de la necessitat de reconeixement i acceptació, llavors podràs simplement ser i fer allò que el teu cor demana. En aquest espai únic, amb presència, humilitat, veritat i acceptació, podràs aportar la teva gran contribució al món: ser tu mateix! Dóna’t permís, allibera’t i camina en direcció a la teva pròpia veritat.”  Missatge per a mi mateixa (Naíla Andrade Sarkar) 

  Fosqueja a prop de les pedres sagrades, probablement els megàlits més famosos del planeta Terra, una obra "humana" encara inexplicable. Demà els visitaré amb calma. Demà passat viuré el “ Summer Solstice ” , la nit més curta de l’any, l’única que deixen acostar-s’hi i tocar-les. El sunset serà a les 21:26 i el sunrise a les 04:52. No penso dormir. Prego al cel que no hi hagi núvols. Avui feia molta calor.  Des de la finestra de l’hotel veig el riu Avon: the possibility that its waters were used to transport the bluestones on the last stage of their journey from Wales… Aigües sagrades, pedres sagrades. Estar aquí és un altre somni realitzat. Allò que perdura està fet de pedra: els moais de Rapa Nui, els menhirs de Karnag, els dòlmens de la Serra de Verdera, Machu-Picchu, Stonehenge…  Parlen les pedres amb el seu silenci sobrenatural. Demà pararé l’orella i pararé l’ànima. A veure què em diuen… "These are the fundamental questions about Stonehenge: HOW...

És l'equilibri, el que busquem, el balandreig de l'ànima. Poder dormir bé. Poder respirar bé. Poder ser. Subtils, ens enlairem cap a regions inexplorades. No és sexe, sinó tantra. No és art, sinó l'alquímia dels elements. Fins i tot la paraula deixa de ser paraula i es converteix en emoció. No és certesa, sinó confiança. Quan el sol torna a sortir i saps que la vida és preciosa i que hi ha amor veritable. És l'equilibri subtil entre el desig i la buidor, aquella petita escletxa a través de la qual pot existir la llum divina.

Si els rics no son feliços és perquè els manca vida espiritual. En conec uns quants. Són pobres d'esperit. Les coses materials no omplen el cor ni l'ànima. L'acumulació de propietats i de capital implica una densitat feixuga, una vibració baixa. Per això cal contrarestar-la amb elevades dosis de despreniment, tot conreant els aspectes més subtils de la nostra essència. No existim per tal d'acumular objectes, sinó per avançar en el camí subjectiu, creixent cada dia com a éssers conscients i alliberats. 

    L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a fendir el cel de bat a bat, de l'est fins a l'oest, amb ales de foc, sense el pes de la por, coratjosament. L'ànima ho sap: el vent que empeny els cors, que els fa vibrar, que uneix els amants més enllà de l'espai i del temps.  L'ànima ho sap: l'eterna flama que crema, la sang que tenyeix els camps, la lluna que creix i s'esberla, la vida sencera regalimant tendresa. L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a vibrar, a créixer Tendrament Coratjosament Indefectiblement Perquè cal buidar les butxaques de pedres si volem caminar de pressa No siguis pedra tu també.

Que tot és energia, no cal discutir-ho.  Mira'm als ulls, abraça'm, atreveix-te a saltar la tanca de les inèrcies consuetudinàries, gosa esmicolar els patrons que vas heretar dels rebesavis, deixa't anar d'una vegada, en comptes de continuar perpetuant l'agonia d'aquest estar malaltís que reitera i reitera i reitera la pauta equivocada, sigues valent i valenta, refuta't, rebutja't, reinventa't, que l'hora de la vritat és ara, no pas demà o el proper cap de setmana, què coi esperes per a decidir que vols gaudir de la vida, que tens el dret i el deure de gaudir de cada somni, vinga, afanya't, que cada batec t'acosta a la línia vermella, vinga, que cal mudar de pell per primavera, que les flors i les abelles no perden el temps amb romanços, vinga, quina mena d'ombra et frena?  Abraça'm, mira'm als ulls, descobreix la tramuntana despullant el paisatge, fora boires, fora dubtes, fora noses, que serem allò que vulgu...

La conquesta del silenci. El deixar anar, el lliurament. El perdre's. Aprendre que viure és acomiadar-se de cada instant, dels altres, de tu mateix. Quan surt el sol i les paraules encara dormen. Quan Déu ens mira de fit a fit, sobrenedant l'horitzó i les onades. Quan el cor es buida perquè resulta massa feixuc bategar amb tantes àncores. No vols patir. Mai has volgut patir. Per què t'entestes, doncs, a ser abraçada? O voles o abraces. Ambdues coses alhora no són possibles. O cantes o calles. Només si calles pots escoltar el misteri. Ella somia. Tu la mires sense desig. Desitjar és rebaixar-se, recaure en la vulgaritat de les coses tangibles. I ja te'n vas una altra vegada. Viure és anar-se'n, fugir, no pas cercar, no pas seguir l'instint més primari, fugir de la fictícia seguretat dels carrers coneguts i de les accions automàtiques, fugir d'allò previsible, del tic-tac que ens marca el camí precís cap a la tomba, fugir de l'abisme familiar, domèstic, ...

COSSOS ASTRALS   Que tots som fills de Mu, descendents dels Naakal constructors de piràmides, escultors de moais TangataManu, Kukulkán The Sphinx, Tiahuanaco Very Far Away From AnyWhere Else  Hotu Matua from Hiva Oa Gauguin i Brel  Que tots venim de les estrelles  (... Sírius ... Orió ... Plèiades ...) exaltats, alienígenes, outsiders ànimes reencarnades cossos astrals subtils eteris  Que hi ha un MISTERI  en cada batec i en cada pas revelant-se en les mirades L a C o n n e x i ó A n c e s t r a l  Pare Sol penetrant-nos de matinada l’AMOR que transcendeix  la pell   el plaer   la sang aquest saber sense saber aquest estar sense estar aquesta lleugeresa aquesta tendresa aquesta serenor  nova i vella SER Allò que som i que fem i que tenim Allò que ens empeny cap amunt…   Que tots som u i diversos i contradictoris  Adoro la vida cada se...

HI HA PAU   Hi ha pau en els vestigis de la vida feta somni,  en els blaus que separen els núvols de les onades, en les teves paraules, en els silencis que es condensen en forma de llàgrimes.   Hi ha pau en les gavines,  en les fustes que arriben a la platja,  en les pedres que mantenen l’equilibri,  en el record de les hores amazòniques ,  tan inoblidables.   Hi ha pau perquè l’ amor és una llum que no trasbalsa,  aquesta divina llum que inunda el cor de rialles.   Hi ha pau, i tendresa infinita, i una certesa   que abasta cada replec de l’ànima.  Perquè l’ amor és una llum  que no trasbalsa.   HÁ PAZ   Há paz nos vestígios de vida feita sonho,  nos azuis separando nuvens e ondas,  nas suas palavras, nos silêncios condensando sob a forma de lágrimas.   Há paz nas gaivotas,  na madei...

Un pare i un fill a la platja fent volar un estel. Bufa llevant, brama la mar, ressonen les petxines enfilades al cordill. Tornen les barques a port amb les gavines a ressaga. Blava la mar, d'un blau intens, primaveral. El Cap de Venus es retalla entre l'aigua i el cel. Toco la guitarra i goso cantar...   No one knows the secret that you know. No one feels the same feeling that you got. All the time they are wasting all the love living like a zombie without soul.   El nen riu mentre el pare se'l mira orgullós. Juga que jugaràs amb el vent. Ara cau l'estel, el pare el recull, torna a enlairar-se. Hi ha vida en aquest present i música que captiva i flors que guarneixen els camps i pells assedegades de llum i escumes blanques, blanquíssimes. Bufa llevant, brama la mar, l'estel s'envola amunt, amunt, com el meu cor cap a tu. Hi ha vida si hi ha amor. Hi ha vida. Songs by me

Conciencia... Conciencia, yo, el tercero, el caído, te digo a ti (¿me oyes, conciencia?): Cuando tú quedes libre de este cuerpo, cuando te esparzas en lo otro (¿qué es lo otro?), ¿te acordarás de mí con amor hondo; este amor hondo que yo creo que tú y mi cuerpo se han tenido tan llenamente, con un convencimiento doble que nos hizo vivir un convivir tan fiel como el de un doble astro cuando nace de dos para ser uno?, ¿y no podremos ser por siempre lo que es un astro hecho de dos? No olvides que, por encima de lo otro y de los otros, hemos cumplido como buenos nuestro mutuo amor. Difícilmente un cuerpo habría amado así a su alma, como mi cuerpo a ti, conciencia de mi alma; porque tú fuiste para él suma ideal y él se hizo por ti, contigo, lo que es. ¿Tendré que preguntarte lo que fue? Esto lo sé yo bien, que estaba en todo. Bueno, si tú te vas, dímelo antes claramente y no te evadas mientras mi cuerpo esté dormido; dormido suponiendo que estás con él. Él quisiera besarte con un ...

De vegades el sento. De vegades el veig. La seva ombra blanca es passeja pel camí de ronda. El veí alquimista viu a L'alba. Fa versos fins a la matinada... Dura com l’aigua dura.  Arrel d’ella mateixa.  En èxtasi perenne la pedra perpetua la pedra,  imatge pura,  i la idea de pedra  se’ns fa del tot madura. Es va instal·lar a Grifeu quan la casa on ara visc estava sent construïda. Fa més de 50 anys. Entotsolat, l'alquimista atiava el foc de la creativitat. Ben lluny de la comèdia urbana... No vull més ficcions al voltant de la vida.  Aquella mascarada ha durat massa temps.  El veí camina a poc a poc. Una ombra blanca amb barba blanca i mirada blau marina... Ara navego en mi mateix una aigua  més nua i transparent, més impalpable.  Una aigua com un aire. Matinada  del cor, en pau, sense vaixell ni onada;  sense dofins ni rems, corda ni escàlem;  una aigua només aigua i aigua i aigua. Aquest matí d...

Temps esvaït, temps fos, d'il·luminació escassa, de lluna plena que trepitja pedres, marges i cases. El protagonista es presenta d'un blanc contundent, sense pietat descalça el noguer, per l'escletxa, l'arrel. El glaç, l'estrella sagrada , l'octògon adorat per savis i mags, bruixes i fades, l'infinit amb sentit. Una nova Era plena d'esperança de color violeta, de vidents i sanadors, de guerrers de la llum i princeses descalces, amb vestits de llana . Entre alzines, en una quadra, sota una manta estelada, la llum de set espelmes i un guardià de l'ànima. Una filadora i un pastor hi fan niu calentó. Ara només hi falta la palla daurada. Un rierol de benvinguts picant la porta: "És aquí on ha nascut?" pregunten. Un cabirol ens ha guiat. Sí, és aquí on és nat. Doncs us deixem aquests presents, feu-ne d'ells grans castells i ajudeu el viatger perdut  a trobar la...

No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres.  No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel.  I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.

Costa mantenir l'equilibri, conservar l'estabilitat. Es tracta d'articular cos, ment, cor, ànima, esperit... Massa pedres a la pila , de formes i mides diverses, l'una sobre l'altra... Costa trobar el punt exacte en el qual sostenir-se un mateix, individualment. I costa encara més trobar les distàncies justes i les relacions adients amb els altres.  Podria semblar que la solitud és la millor alternativa, així evitem malentesos i conflictes. Podria semblar que la vivència sense con-vivència (amb humans) ens permet reeixir en el camí de la felicitat. Per què serà que no paren d'augmentar els singles i els animals de companyia? En el meu cas, gens paradigmàtic, la relació amb la Natura em salva de gairebé tots els desastres. Natura salvatge. Pura energia natural. Lluny de ciutats i gernacions. Sóc molt feliç quan estic sol connectat amb Ella. Res ni ningú podria substituir aquesta connexió. La Natura és la gran mestra, la gran mare, la metgessa suprem...

Veure sortir el sol, fer una pila de pedres, nedar amb parsimònia, escoltar el mar, planejar viatges, estimar sense esforç, agrair a totes hores, ser com ets i sentir-te imperfecte i no voler violentar les coses, fitar l'horitzó, somriure, tocar la guitarra, cantar, ballar, respirar profundament, deixar que l'espai i el temps s'escolin per les escletxes sense afectar l'essència, romandre en el centre de tu mateix (equilibrat, estable, lleuger, ferm), aigua i aire en harmonia, com aquesta mar calma d'avui que em recorda l'ànima intangible, i aquest cel ras i la vida sencera, ofrena d'aquest instant, llum que creix en el cor que batega...

Ara tornen els mots per a consignar aquest reguitzell de miracles que he tingut el privilegi de viure. Tangata Manu persisteix en el vol, sovint erràtic, a voltes sublim i deliciós. Només hi pot haver agraïment. Alliberat de les obligacions mundanes, disposo de tot el temps per a créixer, florir i fruitar. Tant se val l'indret. Tendeixo al nomadisme. La connexió amb la natura es complementa amb la connexió amb les persones a través de les quals flueix l'energia bona. Paisatges i ànimes que m'han fet i em fan sentir bé.  La llista seria interminable: Karim, Eladi, Lindsay, Jacques, Cristiane, Graciela, Antonio, Mary, Joan, Montse , Andy, Lily, Pura, Tina, Jesús, Agnès , Paul, Roger, Solange, Beatrice, Caroline, Claudia, Lidia, Patrick , Úrsula, Bernardette, Ingeborg, Àngel, Dolors, Lola, Alfons, Román, Tom, Lluís, Bàrbara, Farners, Nuri, Gregoire, Vero, Rubén, Sam , Isabel, Alex, Sibille, Elena, Draffoh , Laura , Amin, Maria Cinta, Toni, Anna, Conxa, Raquel, Doa, Te...

El nen que sóc no sabia que era possible fins que s'esdenvingué. La màgia existeix. El somnis deixen de ser somnis quan ets generós i valent. Llavors tot flueix i la realitat supera qualsevol expectativa. La casa plena de gent. El cor ple de gent. Gent que som persones amb cara i ulls i noms, ànimes que vibrem amb l'energia que ens uneix, que parlem i riem i cantem i ballem fins que surt el sol. No tinc cap dret a demanar res més. O potser sí... M'ho mereixo. I tant, que m'ho mereixo!     

T'enyorava. Tants dies sense saber de tu. Absent, el teu record romania en el fons del meu cor, bressolant-me l'ànima. Pregava al cel pel teu retorn. Somiava que apareixies pel revolt del camí de ronda i, de sobte, t'enduies els núvols, esbandies les ombres, liquidaves les pors. Ho somiava cada dia, a l'alba i al capvespre, pels volts del migdia, freturós i nostàlgic, melangioses carícies dels teus dits de foc. On eres? Què feies? Per què no tornaves? Havies oblidat els meus petons? T'enyorava. Dama que governes els elements. Dama que irromps capgirant-ho tot. Fúria salvatge. Força imparable. Sirena, Venus, Bruixa... Lilith. Fins l'última cèl·lula del meu cos t'enyorava. Qui sóc jo sense els teus crits? Qui sense l'espasme esbojarrat dels teus membres? Qui sense el panteix abans de la petita mort que ens glorifica?  T'enyorava, t'invocava, i per fi vas venir, ahir, de puntetes, sigilosament, i vas obrir la porta del jardí, i vas puj...