16.5.15

T'enyorava

    T'enyorava. Tants dies sense saber de tu. Absent, el teu record romania en el fons del meu cor, bressolant-me l'ànima. Pregava al cel pel teu retorn. Somiava que apareixies pel revolt del camí de ronda i, de sobte, t'enduies els núvols, esbandies les ombres, liquidaves les pors. Ho somiava cada dia, a l'alba i al capvespre, pels volts del migdia, freturós i nostàlgic, melangioses carícies dels teus dits de foc. On eres? Què feies? Per què no tornaves? Havies oblidat els meus petons?

    T'enyorava. Dama que governes els elements. Dama que irromps capgirant-ho tot. Fúria salvatge. Força imparable. Sirena, Venus, Bruixa... Lilith. Fins l'última cèl·lula del meu cos t'enyorava. Qui sóc jo sense els teus crits? Qui sense l'espasme esbojarrat dels teus membres? Qui sense el panteix abans de la petita mort que ens glorifica? 

    T'enyorava, t'invocava, i per fi vas venir, ahir, de puntetes, sigilosament, i vas obrir la porta del jardí, i vas pujar les escales de la terrassa, i vas entrar a casa i, travessant el passadís, et vas esmunyir dins el meu llit. Sabia que eres tu. En somnis ho sabia. Conec el tacte i l'alè, et conec millor que a mi mateix. I dins el tàlem, sense paraules, ens vam fondre novament, com es fonen la mar amb el cel, l'aigua i la sal, déu i el diable... 

    I així, entre pedres i fustes, deixalles de la Natura que tot ho recicla, fins la humana follia, ens abracem, rodolem, cantem, ballem, volem, regalimem, espremem el suc més pur de la vida, l'instant suprem en el qual es confonen les algues i les gavines, la nítida silueta de la Serra Veritable, la Mar d'Amunt despentinada, la llibertat de l'escuma lliscant sobre les roques, les branques florides de l'olivera, petxines esbatanades, llavis de mel, tres llances vermelles, neptunianes, brollen del mar...

    I així, amor meu, estimada Tramuntana, et seré fidel fins al final. I si tornes a marxar, que marxaràs, sisplau no triguis tant a tornar, que res no és un home sol sense una Dama.       

    5 comentaris:

    Isabel H. T. ha dit...

    Hermosa exaltación...No quedó nada por decir o describir...no importa hacia quién o qué, no importa porqué ni para qué... tampoco cuánto dura...lo que importa y es vital es que vuelva a suceder!
    Por algo nos fueron dados los cinco sentidos, y creo que aún inventamos alguno más, uno que completa el desborde, ese sentido que nos convierte en diablos con alas blancas y ángeles envueltos en llamas...
    Y lo más importante aún,somos libres de obsequiar todo eso a quién sea... Y así por fin hemos tocado el cielo... Y somos felices! Hemos vivido intensamente la realidad de un sueño...o el sueño de una realidad ...
    Volverá la Tramontana!

    Anònim ha dit...

    Post impressionant! Feia dies que no et llegia, i avui he comprovat que no has perdut la trempera que et caracteritza. Molt bo, un text sublim!

    D'altra banda, no crec que els empordanesos veiem la tramuntana com la veus tu, ni tampoc la sentim cridar. Udolar potser sí...però cridar?

    Llicències de l'autor...

    Toni Ros ha dit...

    La Tramun té nom femení. I crida, i tant que crida. Udola, xiula, crida i xiscla... Encarna la pulsió més indòmita de la Natura. Quan Ella hi és, la resta empal·lideix i balla el seu ball sense remei.

    Femella havia de ser, la Tramun. Femella contra la qual no valen les excuses dels covards. Femella que arrossega i arravata. Ai, la Tramun. Com me l'estimo. I saber que el paisatge que veig és obra seva, encara fa que me l'estimi més.

    Anònim ha dit...

    Toni, aquest text sembla adreçat a una dona concreta... No?

    Toni Ros ha dit...

    No. L'adreço a la Tramuntana i (si vols) a TOTES les dones en general, sense concretar en cap. De fet, és una mena de "collage", agafo coses de diverses femelles i faig un poti-poti, més que res oníric, és a dir, imagino una situació, la ficciono... La literatura et permet aquestes "llicències" :)