12.5.15

Kayaking


M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             



He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.


 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.


Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 


Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        
    

9 comentaris:

NINA ha dit...

BRUTAL, BRUTAL, BRUTAL TOOOOOT
PURA ENERGIA, NETA, CLARA, VIVA, LA TEVA VEU PURA FELICITAT.
FELIÇ JO TAMBÉ DE VEURE'T I SENTIR-TE.
LA MEVA ÀNIMA ESTIMA LA TEVA ÀNIMA
VAS A LA MEVA LLISTA D'AGRAÏMENTS D'AVUI!!!!!

Anònim ha dit...

Mira bé el pot de te, potser t'has equivocat i és al·lucinògen. Tantes coses en un sol dia passen molt poques vegades.

Toni Ros ha dit...

El te és verd, amb una mica de suc de llimona i mel de romaní. El dia d'avui memorable. Vertigen. La màgia no s'acaba... Què passarà demà?

Senyoreta BRUTAL (adjectiu de moda i cansino), pura energia, exacte, la que em dóna la Connexió Espiral.

Gràcies a vosaltres per visitar, llegir i comentar. Un luxe.

T

Anònim ha dit...

Esta noche volveré a leer sobre ésta, tu aventura... es que me supo a aquellos cuentos que me contaba mi abuela antes de dormir, y a los que yo les agregaba en silenio toda mi fantasía... Es probable que haga lo mismo ahora y aparezcas convertido en todo un peraonaje estrafalario, luchando con el mar...

Anònim ha dit...

http://eltablerodepiedra.blogspot.com.es/2012/06/conjuncion-de-venus-con-el-sol.html?m=1

Anònim ha dit...

http://4.bp.blogspot.com/-Cpin9iv1uO8/Tt6VqG3BOJI/AAAAAAAACtE/bjMR0Wxro6A/s1600/callisjpgcolor4.jpg

Anònim ha dit...

http://mardamunt.blogspot.com.es/2015/01/dofi-mort-port-de-la-selva.html?m=1 aquí parlen de dofins morts a prop de ca teva

Toni Ros ha dit...

Moltes gràcies anònims pels links!

Isabel H. T. ha dit...

Mi comentario " Esta noche volveré a leer sobre ésta,tu aventura.." no es de Anonim... es mío Isabel H. T.