25.12.13

Decisions

Quan em trobo davant el dilema d'haver d'escollir entre diverses opcions, sovint em pregunto dues coses: 
1- Quina decisió beneficiarà a més persones? 
2- Què et diu el cor? 
La primera qüestió es basa en el "greatest-happiness principle" d'Stuart Mill i la segona és un mix de Sánchez Dragó, Susanna Tamaro i Àlex Rovira (per citar-ne només tres). La resposta a la primera pregunta exigeix descartar l'egoisme i la resposta a la segona el racionalisme. O dit altrament: per a obrar bé cal transcendir l'ego i ser conscient del que sents. Sembla fàcil però no ho és gens. Proveu-ho. Us asseguro que, si us en sortiu, l'opció triada us farà millors persones i estareu orgullosos de vosaltres mateixos.        

23.12.13

Un any a Palau

L'article fou escrit el mes de maig i ha sortit publicat ara a la revista Saverdera XXI, núm 19


NOTA. A veure si endevineu en quin lloc de l'article sobra un accent...

21.12.13

La calma

Deficiència, fretura, mancança, neguit, desig, anhel, hàbit, incomodidat, insatisfacció... La vida és això. I no ens aturem mai perquè mai en tenim prou, encara que hàgim assolit somnis importants. Jo no em sento incòmode, sinó tot el contrari. Què em manca? Materialment no gran cosa, fins i tot me'n podria desprendre d'alguna més. La calma no ve de cercar i aconseguir, perquè sempre ens quedaran coses per aconseguir. És com intentar calmar el neguit de viatjar viatjant, atès que sempre quedaran viatges per fer, ni que sigui a la Lluna o a Mart. És aquest “anhel difús” el que toca la pera. No saps exactament el que et manca, el que vols. Podria estar satisfet amb la meva vida i vegetar simplement com els gats o els gossos jeuen al sol. Podria fer l'hort, viatjar, escriure un altre llibre, tornar a enamorar-me... Podria, podria, podria... I el sol fet d'imaginar-ho em causa una mandra infinita. M'estaré fent vell? Estic hivernant?

    17.12.13

    Te Araroa

    De cop i volta marxa la boira, surt el sol, s'enlaira la temperatura, tornes a somriure, somies que fas tramping a les antípodes, caminant sobre la sorra, marea baixa, amb la brisa del mar de Tasmània acaronant-te la cara, xino-xano cap al sud, amb l'ànima badada i la mirada perduda a l'horitzó... 

    De cop i volta despertes. Núvols que passen. Un plat de llenties. Res no és perfecte...
      

    13.12.13

    El que queda



    El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar. 

    El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar. 

    El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres. 

    El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por. 

    El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de les llàgrimes, el comiat impossible, la innocència final quan te n'adones que tot era necessari, fins i tot el dolor. 

    El que queda és un agraïment profund i la veritat i la llibertat i el futur.

      12.12.13

      #SíSí

      Els que no surten a la foto s'han autoesborrat del futur

      10.12.13

      Transformacions

      Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación...
      Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar. 

      Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

      Quan t'adones que en un lloc ja no pots créixer més, te'n vas. Abandones la "zona de confort" i et llences sense por a la novetat. Tot allò que coneixies se t'havia quedat petit i necessitaves horitzons com l'aire que respires. Enrere queda una altra etapa de la teva existència, sempre en constant transformació. 

      Se te'n refot que no t'entenguin. Se te'n refot el que diguin o el que pensin. ¿Qui són ells per a jutjar-te, si sempre han estat on són, si sempre fan el mateix, si estan cagats de por amb la sola idea d'haver de canviar un mil·límetre la seva vida rutinària i previsible? Són els que volen empetitir-te, limitar-te, engabiar-te. Bye bye.

      Camines dins la boira pels mateixos confins de la infantesa. El nen ha sobreviscut amb prou feines a tota l'allau de dogmes i preceptes que volien soterrar-lo. És el mateix nen que ara juga a ser i a deixar de ser allò que semblava que era, a fer i a desfer allò que semblava que feia. Perquè res no és estable ni definitiu. Res. Ni la matèria ni l'energia ni les vides realment viscudes, veritablement espremudes en totes les seves possibilitats.          

      I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

      8.12.13

      La pitjor addicció

      Fuig del tabac, de l'alcohol, de la carn i de les persones manipuladores. Estimar algú és acceptar-lo com és, respectar-lo, comprendre'l, però no fer que s'adapti als teus interessos. Ningú t'ha de dir com has d'actuar. Si quedes atrapat en una relació tòxica t'anul·laran i patiràs. La dependència sempre és negativa. Has de tenir el teu propi criteri i no témer el canvi. La pitjor addicció és creure que necessites algú per a ser feliç. Mentida. Per a ser feliç el que necessites és ser tu mateix, seguir la teva intuïció i poder crear lliurement el teu destí.

      Hem polit els somnis

      5.12.13

      Ben poc


      És poc, el que sabem sobre nosaltres: el niu, l'aigua que plou, la sang que s'escola, ocells que s'envolen, la boira sempre a l'hivern, i aquest neguit que no s'apaivaga.
      És poc, ben poc, allò que sabem: que cauen les fulles dels arbres, que el cucut fa cu-cut cu-cut cu-cut, i que el sol tal vegada pot sortir o romandre amagat rere les muntanyes, i el record del sabor de les figues i de les móres.
      Ben poc, ben poc és el que sabem: que el rierol també s'asseca, que els cors hi ha un dia que es paren, que l'amor igual que arriba se'n va i no sabem ben bé per què.
      És tan poc, el que sabem, i aspirem a saber-ho tot.
      I avui és un altre dia i podem estar contents perquè som vius, perquè hem escrit un altre vers, perquè encara caminem amb les nostres cames.
      Però és tan poc, tan poc el que sabem, que Déu se'n deu riure de nosaltres.

      1.12.13

      Només els fets


      Ni la filosofia ni la literatura m'aporten res. Són passatemps estèrils, productes prescindibles de la cultura. La filosofia és teòrica, racional, només planteja preguntes i no dóna respostes convincents. En renego. La literatura tampoc serveix perquè les paraules, per molt que t'hi escarrassis, no arriben a expressar la vida, es queden sempre curtes, fins i tot les poètiques. En renego també. Exfilòsof i expoeta (totes tenim un passat...), em malfio de les idees i de les paraules. Només me'n refio dels fets. Ni teories ni logomàquies, sinó fets, a poder ser consumats i contrastables. Visc sense pensar gaire, entre silencis i sons de la natura. La música també em cansa. Visc un acte de ser desprovist de racionalitat i de xerrameca. Estic i vaig i faig sense perdre el temps plantejant-me preguntes retòriques o cercant adjectius adients. A punt de fer 50 anys, pensar i escriure són un luxe que ja no em puc permetre. En canvi, si medito, tot això queda en suspens i em sento bé, perfectament. Només la natura em salva. La resta és presumpció, i no pas d'innocència.

      21.11.13

      I passa que som


      I passa que som sols per a tenir l'espai i el temps de fer-nos dignes d'una vida que no ens pertany. I passa que hem avançat fent dreceres fins a les valls més pregones per adonar-nos que les ombres també ens salven. I passa que el cor se'ns ha estovat i la pell no guarda rancúnies i la ressaca és plena de dies plaents que ens han tatuat l'ànima. I passa que tantes paraules lliscaren i tantes esperances s'escolaren i tants neguits que al capdavall van ser res que ara mateix aquí mateix proclamo el meu amor incondicional a l'univers sencer i a cada ésser vivent (pedres incloses) que em fan sentir la bondat d'existir més enllà dels judicis i les formes. I passa que estimo el silenci i la lluna que s'amaga entre els núvols i els llavis de la noia verge i el somriure del vell que s'acomiada. I passa que no seré capaç de dir-ho com voldria dir-ho i tanmateix aspiro a deixar constància d'una sola certesa: viure val la pena i som aquí per a sentir-ho.

      20.11.13

      Epicureisme

      Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.


        Stay behind the light, you have a reason to hide

        14.11.13

        Cadells

        Com faig sovint, baixava d'Alpicat a Lleida caminant. En una horeta i quart ets a l'hospital Arnau de Vilanova. Després (si no vull caminar més) agafo el bus, cada hora en surt un de l'estació d'autobusos. Anava xino-xano quan, a la cruïlla entre el camí de l'Albi i el camí de Boixadors esquerre, vaig escoltar uns ganyols que provenien de l'interior dels contenidors...

         
        Em vaig acostar amb el cor encongit. D'antuvi vaig pensar que serien gats. Vaig aixecar la tapa del contenidor del mig i vaig veure una bossa d'escombraries gran de la qual sobresortien uns bolquers. La vaig apartar. La bossa que contenia les bestioletes que xisclaven era la de sota, una bossa de plàstic fort, negra per fora i blanca per dins (com les d'adob). La vaig extreure del contenidor amb molta cura i vaig fer un cop d'ull al seu contingut. Els ganyols no s'apaivagaven. No eren gats, sinó gossos, una ventrada de 6 cadells, no sé pas de quina raça, un de color negre, un altre blanc amb taques negres i la resta marrons...


        Encara eren molls, feia poques hores que havien estat parits. Un malànima els havia agafat, els havia entaforat dins la bossa i els havia llençat amb tota la sang freda dins els contenidor. Si els has de deixar morir, sapastre, almenys estalvia'ls l'agonia! Vaig estripar la bossa per a examinar-los millor. Quina cucada. Es removien a cegues, els seus petits cors bategaven, un provava de popar mentre el seu germà es regirava i estirava les potetes. Allí hi havia VIDA incipient, VIDA pura i, alhora, l'ombrívola presència de la mort que els assetjava. Jo els contemplava embadalit.

        Mai no he estat de gossos ni d'animals de companyia. No suporto els gats. Considero que tenir-los embotits en un pis és una aberració fruit del nostre egoisme. Les bèsties necessiten espai  per a córrer com els ocells cel per a volar. Ja sé que em direu que estan la mar de bé, que els cuideu, que formen part de la família, etc. Jo només tindria gos si visqués en una casa al camp. No ho descarto. Seria una pastor alemany i es diria Argos.

        Vaig fer fotos i vaig gravar uns segons de vídeo. No sabia què fer, era la primera vegada que em trobava en una situació així. Vaig utilitzar el Facebook:





        Immediatament van ploure suggeriments. El cas és que em vaig atabalar. Com que anava caminant, vaig suposar que no donaria temps de salvar-los. Els vaig veure tan apurats, tan fràgils, que pensava que durarien ben poc. Alguns es quedaven quiets, però després reaccionaven. Vaig marxar deixant-los allà terra, sota el sol, pensant que potser algun conductor podria veure'ls... Els vaig donar per morts.

        Dues hores més tard, tornant de la ciutat, vaig passar pel mateix lloc, amb remordiment i ganes de redimir-me. En el fons esperava el miracle. Amb gran sorpresa, vaig comprovar que encara eren allí, vius, i que alguns fins i tot havien avançat uns metres... Potser l'escalfor del sol va salvar-los. Vaig agafar una capsa de cartró i els vaig posar dins amb la intenció d'endur-me'ls. Vaig telefonar a mon pare perquè em vingués a buscar amb el cotxe. Mentre l'esperava, vaig escriure a la capsa: "6 CADELLS - ADOPTA'LS" i vaig recollir dues petites joguines que hi havia al costat dels contenidors: una granoteta i un aneguet...


        El més curiós era les lletres de la capsa: "AVIDA" (una marca de cava)... La meva idea era deixar la capsa al parc que hi ha davant de l'escola del poble. Quan els nens surten acostumen a jugar per allà mentre els seus pares els vigilen. El reclam de les joguines ajudaria. Així ho vaig fer. Em vaig quedar observant l'escena de lluny estant, assegut en un banc del parc, fent veure que m'entretenia amb el mòbil. De seguida es van apropar uns nens i els seus pares, després més gent... Objectiu aconseguit. Llavors vaig marxar.

        Aquest matí he passat pel parc i no hi havia rastre de la capsa. Només quedava la granoteta verda... L'he agafat i me l'enduta a casa. Ben neta, presideix la taula de treball. Final feliç? Vull pensar que sí.

        Anit un malparit no va dormir tranquil. Com deia una comentarista del Facebook (exalumna de Mollet): el karma no quedarà impune. Jo no sé si vaig fer lo correcte. Pobre de mi. Imagino els nens plorant i les mares maleint-me... Imagino els cadells arrecerats l'un contra l'altre, adoptats, alletats amb biberó, creixent amb amor...

        Vida i mort al mateix temps. Sempre guanyarà la vida. I pensava: ¿Què són 6 cadells de gos davant de 10.000 filipins morts? Nosaltres també som 6 germans... El negre jo, per descomptat.    

        12.11.13

        Oix


        La vida m'ha ensenyat tot el que sé, que no és gran cosa. Els llibres són com els arbres: tard o d'hora perden les fulles. Hi ha incendis incontrolables i gent esverada que només fineixen quan s'acaba el combustible. La sexualitat acostuma a ser un impediment per a l'espiritualitat (amb l'excepció del Tantra). Aspirem a ser àngels. Ho dubtaves? No preguntis tant i fes via, que és tard i NO vol ploure. Demà et trobaré a faltar. Avui deixa'm descansar. No és aconsellable ser tan previsible. No t'ho recomano. M'encanten els ponts romàn(t)ics, encara que no menin enlloc.

        3.11.13

        Entrevista

        Em dic Irina Lobera, sóc estudiant de segon de Batxillerat de l’Escola Maristes Montserrat de Lleida. Duc a terme un treball de recerca que es basa en la creació literària. Per a complementar la part pràctica del treball, realitzo una sèrie d’entrevistes; per això, li agrairia la possibilitat d’entrevistar-lo. 

        Les preguntes són les següents: 

        1. Com definiries la teva professió? En quin àmbit et sents més còmode? 
        No és una "professió", sinó una afecció, una addició, una devoció... Sóc més poeta que novel·lista, però quan em trobo més còmode és escrivint dietaris perquè considero que és la forma més natural i autèntica d'escriure.  
        2. Què creus que és el que porta una persona a escriure? 
        La inevitabilitat de les paraules. La necessitat d'expressar-se. La recerca de la llum a traves de les ombres.
        3. Segons la teva opinió, a l’hora d’escriure, què és el que prima: l’habilitat adquirida pel perfeccionament de la tècnica, o una capacitat natural com és el talent? 
        No sé què és el talent. Existeix l'estil propi i la voluntat de fer-ho cada dia millor.
        4. Moltes de les creacions que es fan no arriben a publicar-se per motius de l’autor o de l’editorial; quantes creacions literàries personals o inèdites podries tenir en llibretes a casa? 
        Moltíssimes: apunts, esborranys, quaderns, moleskines, manuscrits, centenars de documents word que no han passat d'un o dos folis... 
        5. Fas una pluja d’idees per definir el tema o improvises i després perfecciones?
        Improviso, em deixo endur per la "inspiració" (que existeix, sens dubte), acostumo a escriure de forma bastant automàtica i després repasso o corrigeixo poc. 
        6. Cada quan sols escriure? De què depèn que tinguis inspiració o no?
        Des de fa anys que escric cada dia el dietari: "Nulla dies sine linea". La inspiració no depèn de tu, sinó que arriba quan ella vol. Depèn de mil factors que tu no controles (la neuroquímica del cervell, la climatologia o l'energia còsmica), però és inconfusible: la notes i saps que és ella, que està aquí, i l'aprofites tot el que pots. 
        7. Podries dir-me el teu ritual d’escriptura particular, si és que en tens?
        Solitud i silenci. Encens. Xocolata Lindt 70%. 
        8. Quina creus que és la recepta perquè una publicació tingui èxit? 
        L'escriptor no és un venedor ni un agent de màrqueting, sinó un creador. Pots publicar guanyant premis literaris (és el cas d'alguns llibres meus) o simplement penjant el PDF en una plataforma digital d'autopublicació gratuïta com Bubok (que és el que faig últimament). L'èxit és tenir lectors, suposo. Però com convertir la teva obra en un "best seller" és una cosa que se m'escapa.   

        30.10.13

        No pensis


        O penses o estimes. Pensar ens fa humans, però també és la nostra maledicció. El pensament és allò que ens separa dels altres. Si meditem deixem de pensar, creem un espai i un temps no discursiu que ens permet alliberar-nos de la tirania de les idees i de les paraules (= ombres). Meditar és fer el buit al pensament, fer fora l'ego perquè la llum del no-ser ens il·lumini. És una acció sense acció. L'amor no és lluita ni conflicte, sinó efusió, donació, benedicció, adoració. El pensament, en canvi, és límit. No pensis. Medita i estima. Estima i medita. 

        27.10.13

        Per a tu, Xavi


        Fa 5 anys (el dia del teu 20è aniversari) et vaig dedicar un post. Fa uns dies que dorms a l'Hospital Clínic de Barcelona i espero que avui sigui l'última nit. Tot ha anat molt bé. Ets un noi alt, fort i valent. Saps que estem amb tu i que volem que et recuperis el més aviat possible. Les paraules no són lo teu, però el tiet Toni, de paraules, en té per donar i per vendre. Per això et dedico aquest post. Per a tu, Xavi. Volem gaudir del teu somriure. 

        19.10.13

        Discreció


        Hem de ser més discrets. La intimitat, la privacitat, els somnis... Què més tenim que sigui nostre? Per què aquesta dèria per esbombar-ho tot i deixar-ne constància literària o fotogràfica? Per a quina maleïda posteritat escrivim? Quin públic xafarder ens espia pel forat del Facebook i de l'Instagram? Ho rumio i prenc una decisió.

        17.10.13

        Luna llena de octubre

        Y todos cuantos vagan, 
        de ti me van mil gracias refiriendo. 
        Y todos más me llagan, 
        y déjame muriendo 
        un no sé qué que quedan balbuciendo. 
        (San Juan de La Cruz)

        Hay veranos que huelen a zozobra como crepúsculos rotos de antaño
        Titubea, titubea, hasta que los ovarios se hinchen de óvulos coagulados
        Tuve un remiendo de mi mismo en la penumbra del pasado
        Ahora me anticipo al amor con una mueca de desprecio

        Hemos venido a darlo todo, a vaciarnos sin miedo,
        Otra vez, sin remedio, impunemente,
        Para que la noche se apodere de las dudas
        Cuando el alba nos envuelva en su regazo

        Transitamos espacios y tiempos, tubos de luz, chacras bloqueados
        Y en la distancia se pierde el latido que nos empuja
        Es la fuerza del olvido y el poder de lo presente

        Y sin embargo, balbuciendo, en ayunas, como un cielo sin nubes,
        Soñamos ternuras divinas hechas de piel y de sexo

        Hay veranos que huelen a zozobra
        Hemos venido a darlo todo

        Luna llena de octubre: ¿por qué tardas tanto?

        13.10.13

        L'encís d'allò que ha de venir

        El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc. 

        El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

        6.10.13

        Xuclant butleies

        Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

        He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

        He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

        M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:


        La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea

        Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...


        He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

        4.10.13

        Metàfores

        Solitud. Tempesta. Dejuni. Tardor. L'infern és una metàfora com ho és cada mot, cada lletra. Metàfores de vaixells a la deriva i de ports presumptament segurs. Ensumo la molsa a trenc de bosc. El cel és espès. Degota la pluja fent melodies sobre la barana de ferro del balcó. Per què vols entendre-ho tot? Seríem déus si ho entenguéssim. No n'hi ha prou amb dir “amor” o “connexió” o “t'enyoro”. Frases fetes. Metàfores. Tardor. Dejuni. Tempesta. Solitud. Plou amb ganes. Com els amants que fa temps que no es veuen i es devoren sense preàmbuls. Vivim així. Som així. N'estem ben orgullosos.

        2.10.13

        Reiki


        Només existeix el present. Concentra't en l'ara. El passat ens ha portat fins aquí i està ple d'errors, però despreocupa-te'n. Ens ha servit per a créixer i aprendre. Tindrem noves oportunitats. No siguis tan dur amb tu mateix. No t'enutgis. La por no ens deixa confiar. Volem controlar-ho tot la qual cosa és impossible. Per això patim i fem patir. Relaxa't i flueix amb l'energia de l'univers. Sigues agraït i amable amb els altres. Treballa amb cura, des del cor, donant el millor de tu mateix. Somriu sempre. Cerca la Llum. Abandona els hàbits tòxics. Purifica't. Medita. Nàmaste

        26.9.13

        Nagual


        Hi havia una vegada una illa on els nens no creixien mai. Era una illa petita perduda enmig de l'oceà. Els arbres eren petits, els animals eren petits, les muntanyes eren petites, les cases eren petites, fins i tot els núvols eren petits. La pluja només durava tres minuts i mig. El vent ho assecava tot de seguida. Els pares i les mares eren tan petits com els fills. Ningú se sentia més gran que ningú. Ningú era millor ni pitjor, ni més bo ni més dolent. Els néts explicaven històries als avis. Els alumnes ensenyaven als professors. No hi havia pobres ni rics perquè no existien els diners. Tothom tenia casa i podia menjar. Sense baralles ni policia ni polítics ni bancs ni advocats ni jutges ni presons. Com que l'illa era tan petita, tots els habitants es coneixien i vivien en pau i harmonia. De ben petits aprenien a demanar PERDÓ, a donar GRÀCIES i a dir T'ESTIMO. Ho deien tot amb una sola paraula: HO'OPONOPONO

        Quan els nens neixien els penjaven del coll una petxina. Era l'amulet de la sort. Si dues persones s'estimaven, s'intercanviaven les petxines. En aquesta illa no hi havia miralls. Per a poder veure's, havien de reflectir-se en l'aigua o en els ulls d'un altre. Mirar-se als ulls era un ritual molt important. La mirada amaga el secret dels sentiments. Els ulls guarden el tresor de l'ànima. Per això, quan dues persones es miren una estona sense por, amb confiança, poden conèixer-se de veritat. No te'n refiïs mai, d'algú que no et miri als ulls. 

        En Nagual era un nen entremaliat que sempre estava jugant. Li agradava endinsar-se en la selva, banyar-se a la platja de les palmeres, cavalcar els cavalls salvatges, pujar-se dalt dels arbres, empaitar les serps. Un dia, sense adonar-se, va perdre la petxina. Quan va arribar a casa son pare li va preguntar: “Nagual, on és la teva petxina?” Ell va respondre: “No sé pas on l'he perduda...” El nen va estar tota la nit plorant. Res no podia consolar-lo. Temia que la seva sort pogués canviar. L'endemà va estar buscant-la. Els seus amics van ajudar-lo, però no apareixia. “Què faré ara, sense la petxina?”, es preguntava angoixat. Les llàgrimes entelaven els ulls d'en Nagual. Davant seu només hi veia una boira. Com més plorava, menys possibilitats tenia de trobar la petxina perduda. 

        Sa mare li va dir: “No pateixis, fill meu, jo trobaré la teva petxina...” Va demanar ajuda al Cel i a la Terra i al Mar, al Sol i a la Lluna, als esperits de la selva, als animals sagrats, a les papallones, als ocells, a les serps, a les flors, a les pedres... No va pedre l'esperança ni de dia ni de nit fins que, de sobte, penjada d'una branca daurada enmig de la selva profunda, va trobar la petxina del seu fill. La coneixia prou bé perquè ella mateixa li havia posat el dia que en Nagual va néixer. Estava tan contenta que va córrer com una boja cap a casa. “Nagual, Nagual, l'he trobada, l'he trobada!!!” Els crits se sentien des de l'altra punta de l'illa. En Nagual va sortir a rebre-la amb els braços oberts: “Mare, mare, sabia que la trobaries!” Es van mirar una bona estona de fit a fit. Llàgrimes de joia feien brillar els seus ulls. Ella li va penjar la petxina mentre li deia: HO'OPONOPONO (PERDONA, fill, per tot el mal que t'he fet. GRÀCIES per totes les coses bones que m'has donat. T'ESTIMO incondicionalment). Ell va respondre: HO'OPONOPONO (PERDONA, mare, per tot el mal que t'he fet. GRÀCIES per totes les coses bones que m'has donat. T'ESTIMO incondicionalment). Mare i fill es van fondre en una abraçada eterna mentre les petxines bategaven entre els seus cors. 

        Hi havia una vegada una illa on els nens no creixien mai. L'illa de l'amor i les mirades. L'illa d'en Nagual. L'illa de les petxines.

        (Aquest conte està dedicat al Genís)

        23.9.13

        Nudisme

        Per què costa tant dir la veritat? Si fóssim capaços de dir-la ens estalviaríem un munt de malentesos. De vegades passa que no sabem quina és la veritat. De vegades suposem que és veritat allò que no ho és. De vegades, fins i tot, ens autoenganyem. Un món basat en aparences i mentides no accepta de bon grat la declaració veritativa. Millor, doncs, dissimular-la, per evitar problemes. Altres vegades no la volem escoltar, la veritat, perquè ens dol i ens resulta insuportable. Cadascú coneix les seves misèries. Dir la veritat i acceptar-la és com anar despullat. El nudisme total, tan saludable, no solament de cos, sinó també d'ànima. I si escriure fos vestir-se, disfressar-se de paraules?

        21.9.13

        Endreçant

        Continuo endreçant volums (Pla, Freud, Pessoa, Nietzsche, Henry Miller, Céline, Stirner, Vila-Matas, Hesse, Goethe... fins a 4.000 o 5.000, no penso comptar-los). Em sobren llibres o em falten prestatgeries. Els deixo l'un damunt de l'altre, fent piles contra la paret en un inestable equilibri. Em pregunto de què serveix guardar els llibres que t'has llegit. És com guardar els embolcalls dels aliments quan te'ls has cruspit. Llogar un apartament petit i barat té alguns inconvenients. Sóc incapaç de llençar un llibre. Deu ser pecat, com llençar el menjar. Un sacrilegi. La veritat és que no sé què fer-ne. Miro les piles i penso: és una qüestió de temps, tard o d'hora acabaran en un contenidor blau, trinxats. Si no tens pebrots de fer-ho tu ja ho farà un altre amb menys escrúpols literaris. Deu ser que conec de primera mà el que suposa escriure un llibre, per això els valoro...


        Continuo endreçant la vida. Em llevo i observo el caos amb tendresa. M'encanta no saber què passarà aquesta tarda. M'encanta improvisar, deixar-me endur pel corrent, ser espontani. M'encanta aquest equilibri inestable, tan poques seguretats, tantes possibilitats obertes, la llibertat de no fer plans ni deixar-te influir per res ni per ningú, ni tan sols per tu mateix. M'encanta.

        17.9.13

        Només hi ha una resposta


        Mires el mar i t'adones que naufragar tampoc és tan dolent. No has fracassat si encara et lleves del llit i camines i fas plans. Hi ha tot allò que t'atrapa, des de l'hipoteca fins als sentiments, però dins teu hi ha una veu que et diu: ets lliure, pots fer el que vulguis si t'ho proposes. 

        Mires el mar i descobreixes que no tens por de l'horitzó. Quantes coses has abandonat fins ara? Quantes més n'hauràs d'abandonar? No pateixis. La motxilla ha de ser lleugera si vols arribar ben lluny. Què penses fer de profit abans de morir-te? T'ho has plantejat seriosament? Perquè un dia o altre et moriràs, no te n'oblidis. 

        Mires el mar i deixes de fer preguntes. Només hi ha una resposta: viure, viure de veritat.

        12.9.13

        Finis-Terrae-7

        De tot el Camí em quedo amb les dues postes de sol al santuari de la Verge de la Barca (Muxía), un espai magnètic, ple de YIN. Assegut entre aquelles pedres mítiques, font de llegendes paganes i de rituals venusians, vaig arribar a sentir el que no vaig sentir a Fisterra.

        El segon dia m'acompanyava Max, un pelegrí alemany que havia acabat els estudis d'economia a Harvard i cercava el misteriós secret que tots perseguim. Vam parlar molt, però al final, quan la llum del far ja feia pampallugues, es va imposar la calma de l'escuma i el vol de les gavines.

        No és un espai ni és un temps, sinó tot el contrari. Quan ho trobis ho sabràs.
         

        Finis-Terrae-6

        No hi ha conclusions. Després de caminar una setmana pels confins on es posa el sol, no tinc conclusions. I per què hauria de tenir-les? Der Weg is das Ziel, diuen els alemanys. La finalitat és anar. N'hi ha prou amb caminar, sentir-se viu enmig de la natura. Hem de donar gràcies per això i perquè hi ha algú que ens espera a la tornada. No, no hi ha conclusions. La vida no és cap sil.logisme. Tot final és un principi. La motxilla pesa cada cop menys. Som eteris i hiperboris. Estimem el silenci.


        10.9.13

        Finis-Terrae-5

        Quan surts del Camino, quan deixes de seguir les fletxes grogues com un borrec, llavors pots descobrir coses realment extraordinàries, com ara els percebeiros del cap de Touriñán o els surfers de la platja de Nemiña. De vegades cal seguir la brúixola interior i fer alguna marrada. Són més quilòmetres però val la pena. L'oceà és un mirall. No oblidis que, tard o d'hora, hauràs de tornar.


        8.9.13

        Finis-Terrae-4

        La Barbara és neozelandesa, té 67 anys i càncer d'ossos. Els metges no li donen gaires mesos de vida. Va sortir de Roncesvalles fa 45 dies i ha arribat caminant a Muxía. L'acompanya el seu fill petit. Ambdós tenen els mateixos ulls blaus. La Barbara parla una mica català perquè va treballar fa molts anys a Terrassa. Ella és una pelegrina més amb el seu relat personal. Aquí no hi arriba qualsevol persona. Em limito a escoltar.


        6.9.13

        Finis-Terrae-3

        La inspiració arriba quan menys te l'esperes. Pot ser el so d'una campana o una tassa de te o una paraula concreta que desencadena l'argument.
        Estava assegut al cruceiro que hi ha davant l'hórreo més llarg de Galícia (San Martiño de Orzón) quan ha arribat un pelegrí flamenc que feia fila de hippie i s'ha assegut al meu costat. Tornava de Muxía. S'ha preparat un entrepà de cigrons (sic) i hem estat parlant dues hores. Aquesta nit compartim llitera.
        La inspiració arriba quan menys te l'esperes. De vegades n'hi ha prou amb obrir els ulls i estar atent. Vivim envoltats de senyals. Tot està escrit a les estrelles.


        5.9.13

        Finis-Terrae-2

        Les coses que es fan sol es fan més de pressa. Avui he caminat 44.000 passes en 7 hores. Quan he travessat el pont del riu Xallas em trobava en un estat lamentable. Dues cames adolorides i mil preguntes sense resposta.
        El Camí et crida. En el Camí no has de prendre decisions. N'hi ha prou amb parar esment a les fites i seguir les fletxes grogues...
        En el Camí no tens nom ni passat ni res. Ets un simple pelegrí envoltat d'altres pelegrins.
        Avui he parlat almenys en 5 llengües. Una Torre de Babel.
        Dutxar-se, fer la bugada, menjar, tenir cura dels peus, descansar, descansar i descansar. I demà sant tornem-hi.
        Què hi fa tanta gent aquí?


        4.9.13

        Finis-Terrae-1


        Ja no hi sóc. I m'allunyo. Del Cap de Creus al Cap de Fisterra hi ha una distància de 1.300 km. Els dos extrems: albada i crepuscle. La Costa Brava ixent i la Costa da Morte agònica. Entremig la vida, venus i sirenes, passes i poemes, coses grans i cosetes, contradiccions i dilemes, somnis rebregats, melangia de cales i besades, i aquella tramuntana encarnada a les femelles empordaneses. 

        Ja no hi sóc. I camino. Camino i escric. Escric i camino. El savi no deixa petjades. Però jo no sóc savi. Deixo paraules i sang resseca per totes les cantonades i llàgrimes que omplen oceans. Camino sense pressa perquè no sé on vull anar. Tant se val. Cada metre que avances és un retorn perquè la Terra és rodona. Tard o d'hora, tots acabem al mateix lloc, Roma o Amor, camins humans, certa Mort.

        Ja no hi sóc. I em sento alegre, lleuger. Em fonc amb el paisatge. Oblido (un instant) que estic atrapat en una pell i en un ego. Cada passa que faig m'allibero de mi mateix, em re-conec, esdevinc una mica menys jo, una mica més tot. Només una mica, sense pretensions.

        Ja no hi sóc. I no tinc certeses. El mite de l'estabilitat. Es pot fugir del fugir? Per què hem d'estar sempre buscant alguna cosa? Què hi pot haver fora que no tinguem a dins? Déu només s'adreçarà als valents que ho abandonin tot, fins al punt d'abandonar-se a si mateixos. No els anomeneu bojos. Són purs. Com un cel sense núvols. 

        Ja no hi sóc.

        Finis-Terrae-0

         

        Es tracta de ser àngels els uns per als altres. Ser àngels i aprendre a passar de llarg. Com els núvols blanquíssims que no taquen el cel. Com l'escuma que brilla sobre la sorra i s'esvaeix. Caminar sense deixar petjades. Estimar sense lligams. D'això es tracta.

        29.8.13

        Papallona reina


        Ahir al vespre, de sobte, va aparèixer una Vanessa Atalanta, va voletejar una estona, tranquil·la, senyorívola, còmplice, gens poruga, al contrari, com si volgués dir-nos alguna cosa, com un "senyal" del cel amb ales i colors atractius, es va posar sobre la nostra roba, es va deixar retratar, va jugar amb nosaltres i finalment... va marxar...

        No és la primera vegada que la veig. A Terradets fins i tot la vaig poder gravar a mitjans d'octubre. Era la mateixa?

        No sé explicar amb paraules el significat d'aquesta "aparició", però estic convençut que té un sentit molt concret tenint en compte el lloc, l'hora, la companyia, l'estat d'ànim... 

        He llegit força sobre la simbologia de les papallones... 

        Aquesta Vanessa em va fer plorar... Els poetes som així de tous...  
        And I wonder if you would wanna go there with me 
        When I'm finished over here 
        If you're not finished with me

        23.8.13

        Ultreia

        I prefer to hike alone but miss companionship in camp. It is great when you encounter something beautiful to share it with someone else. But I find that another person talking keeps me anchored in the other world I'm trying to escape. A good day of hiking is when I don't see anybody. For me hiking is a way to re-connect to the life force, the earth. At a certain point most days I stop & truly realize my very tiny part in this incredible, non-stop ball of life that we are part of. If I am talking to someone this never happens. 
        AaronT, The Lightweight Backpacker Lite Philosophies and Practices forum 

        Ha arribat el moment de caminar sol. Amb una motxilla lo més petita i lleugera possible. Les coses essencials. Take less, do more. Per anar encara més lluny... 

        Fugir, sempre fugir, perquè viure és fugir del que hem viscut, i els que no fugen és perquè no poden, esclaus dins la gàbia de la rutina, sedentaris, víctimes de la presumpta seguretat i de la por.

        Caminar sol sense lligams de cap mena. Les arrels són per als arbres, les ales per als ocells, nosaltres tenim peus i cames per avançar sense aturar-nos, afamats, assedegats d'horitzó inabastable...

        Lo important no és lo que deixes enrere, sinó lo que encara ha de venir. Estiguis on estiguis, vagis on vagis, facis lo que facis, només te tens a tu mateix i la teva força de voluntat. La resta és accessori i prescindible. 

        I marxes de casa... Una casa (home, sweet home) és una presó decorada al teu gust, però una puta presó. Com la feina. Com els deutes. Com les obligacions. Com els compromisos. Com la família. Com els sentiments. Com els objectius. Com els somnis... Tot presons i gàbies. Tot cadenes, panys i forrellats. 

        Marxa. Fuig. Camina. Què o qui podria retenir-te? 

        La llibertat és oblit i noves possibilitats. Deixar-se endur pel corrent de la vida. Aventurar-se.

        Camina, camina fins al final de la terra i, quan s'acabi la terra, neda, salta, enlaira't, sobrevola els oceans... 

        Vanaprastha, the journey is never over...
         

        21.8.13

        Cuiridh mi clach air do chàrn


        Cuiridh mi clach air do chàrn is a Scottish Gaelic blessing, which literally means "I'll put a stone on your cairn." The meaning though, is "I'll not forget you." The tradition is to take a stone and place it on another's cairn as a memento of your visit.  

        A Sud-amèrica les anomenen "apachetas".

        Fites que marquen itineraris vitals, relacionats amb llocs concrets i persones concretes. 

        Has de continuar el teu camí. L'aventura d'existir no es pot aturar mai


          Como si quemara la sombra...

          16.8.13

          Yang i Yin


          Yo sí confieso que he salido a buscar. 
          Y he encontrado.
           La paz de ser quien soy 
          y la angustia de no tener suficiente. 


          Fugir i buscar no són sinònims. De què fugim quan fugim? Què busquem tots plegats? Jo tinc les meves respostes. Igual us poden servir. 

          Fugim de nosaltres mateixos, perquè som incapaços d'assumir la nostra part més fosca. Busquem la llum, la tendresa, la "connexió" amb l'energia-mare que nodreix l'univers i sense la qual defallim. Busquem comprendre i estimar, ser compresos i estimats. Busquem el paradís perdut.

          Per això som feliços vora mar, amb l'aigua i el sol i la brisa i la roca acaronant-nos la pell i l'ànima... ¿Hi ha res que pugui superar aquesta sensació de plenitud suprema? Potser la companyia d'una altra persona amb la que poder compartir-ho... Potser la reciprocitat d'una altra mirada... Yang i Yin...   

          11.8.13

          Realitat i ficció

          Els escriptors tenim un gran problema: ens costa distingir la realitat de la ficció. Els lectors també el poden tenir, aquest problema, però és més lleu, perquè el viuen de segona mà en els textos que llegeixen. Els escriptors, en canvi, el patim en la pròpia carn i en la pròpia ànima. De fet, no patir-lo demostra que ets una merda d'escriptor. Si ets capaç de distingir nítidament la realitat de la ficció és que no tens ni puta idea de què és la Literatura. I la teva vida fa una mica de peneta.


            Si el amor aún en otra parte...

            7.8.13

            Dilemes i contradiccions

            La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.   

            En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital. 

            Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina...

            Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes...

            Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits)

            Josep Pla es fa la següent pregunta (volum 44, pàgina 101): ¿Les dones, per als homes, són indispensables? És una pregunta cabdal. Ell mateix la respon de seguida: Quan jo era jove, no ho creia; ara que sóc vell, n'estic seguríssim. M'he equivocat. No sé si és més important el superlatiu o la lapidària frase final. Pla ho va escollir o s'hi va trobar? Va resoldre el seu dilema vital? Un Pla octogenari ens alliçona sense dubtar: No us equivoqueu i estimeu la dona indispensable. Qui és aquesta dona? Per què no la va trobar ell? Són preguntes que deixo sobre la pantalla....

            Ni Goethe ni Pla m'acaben de convèncer. Aviat faré 50 anys i, of course, sempre ho he volgut tot, sempre he sigut excessiu, sempre he necessitat les dones... i quan no n'he tingut m'he avorrit molt. També he d'admetre que la immensa majoria de problemes que he patit han estat relacionats, d'una manera o altra, amb elles. La contradicció rau en la seva indispensabilitat i, alhora, en l'aspiració a no dependre d'elles. El dilema? Aparellar-se o no aparellar-se, aquesta és la qüestió. Dintre d'aquest dilema hi podríem afegir un sub-dilema: Conviure o no conviure... Complicat, oi?

            Al capdavall, ho volem tot i, més concretament, sempre volem el que no tenim. Per tant, la felicitat consistiria a anar canviant, provar-ho tot, ara aparellats, ara desaparellats, ara convivint, ara singles, ara caòtics, ara limitats, ara lliures, ara compromesos, ara goethians, ara planians, i anar fent que són dos dies i un el perdem dubtant... 

            I per què, en comptes de fer-nos tantes preguntes, no ens llencem de cap a la piscina i fluim?    

            3.8.13

            Com aquella boira


            No em vaig acostar a tu amb ganes de penetrar-te. Era una altra mena de desig, més eteri, un voler saber d'on brollen els versos que escrius, una distància estudiada entre els ulls que tot ho esbrinen i la presumpta melodia dels tactes. 

            Puc confessar-t'ho? O encara és massa aviat per a saltar la tanca? No, no cercava sensacions ni sentiments exactes. Era com aquella boira que puja del riu cap al turó i s'esmuny per les escales recargolant-se fins al capdamunt del campanar, misteriosa i entranyable. 

            No, no em vaig acostar a tu brandant l'espasa. Els poetes ballem la música dels astres. Ser poeta és saber que mai direm la darrera paraula. Per això sento nostàlgia del silenci. Per això t'enyoro, fada, una altra vegada.

            1.8.13

            Aforismes d'agost

            No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord. 

            Viure és fugir del que hem viscut. Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança. 

            Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets? 

            Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat ajuda. Són manipuladors de mena, controladors. 

            Diran que ets un egoista perquè ets autosuficient. T'anomenaran sociòpata perquè ets independent. Com que la teva llibertat els fa por i trenques els seus esquemes, intentaran desprestigiar-te. Ni cas. Tu a la teva. 

            Hi ha gent que està acostumada a què les coses es facin sempre a la seva manera. No admeten altres alternatives. Volen imposar el seu criteri peti qui peti. És una lluita pel poder. No cedeixis. Fes el teu camí. Allò que els fa més ràbia és la indiferència. 

            Si t'insulten has vençut. No t'amoïnis per les paraules o les amenaces. La debilitat actua amb precipitació i després, impotent, demana perdó. T'has de mantenir ferm. Et poden robar coses materials, però mai podran robar-te la dignitat si tu no et deixes. La teva voluntat és inalienable. 

            Observa els fets i desconfia de les versions dels fets. Cadascú explica la pel·lícula com bonament pot. Hi ha tantes pel·lícules com ulls. 

            Les ombres són necessàries. Hi ha una certa penombra que no cal aclarir. No ho expliquis mai tot. Sigues misteriós. 

            El món avança gràcies a les obsessions. El món pot destruir-se per culpa d'una sola obsessió. L'humà és un ésser absolutament obsedit. 

            No hi ha res estable ni definitiu. Toca de peus a terra i deixa de somiar truites. Després enlaira't i vola tant com vulguis. Les ales són per això. 

            Tu no ets allò que els altres diuen que ets, per moltes etiquetes que et pengin. Tu ets el que sents que ets malgrat l'opinió externa o el dictamen dels especialistes. 

            Fugir és un mecanisme de defensa. La naturalesa és sàvia i vetlla sempre per la supervivència. Fugir és salvar-se. Defuig les gàbies. Els que no poden fugir acaben emmalaltint. 

            La soledat pot ser triada si s'arriba a la conclusió que la convivència humana implica problemes insolubles. Hi ha anacoretes feliços i matrimonis desgraciats. Crec que guanyen els segons. 

            L'amor sovint és un malentès. 

            El sexe és una condició necessària però no suficient per assegurar la continuïtat d'una parella. En això, com en totes les coses (menys els diners, que són l'excrement del diable), la qualitat sempre és millor que la quantitat. 

            Només fracassen els valents. Els altres no es prenen ni la molèstia. 

            El mal és un atribut de la intel·ligència. El mal és el bé ple de matisos. Tots els idiotes són bones persones perquè no poden ser res més. 

            Fins que no et siguis infidel a tu mateix no mereixeràs el meu respecte. 

            Allunya't de les persones que no es contradiuen mai. 

            La “responsabilitat moral” és un invent kantià. 

            La genètica és una ciència exacta, per lo bo i per lo dolent. 

            Tot és una qüestió d'energies. No perdis ni un minut amb la negativitat. 

            El cor no té raons, sinó emocions. No et recomano ni una cosa ni l'altra. Millor les sensacions, que són concretes i efímeres.

            L'amor el van inventar les femelles per a retenir els mascles. De vegades els funciona, sobretot si hi ha fills pel mig. 

            La veritat no existeix. Hi ha diferents punts de vista sobre la realitat. El teu és el millor perquè és el teu.

            Si vols que una mentida sigui versemblant, has de començar per creure-te-la tu mateix. 

            Si la teva autoestima depèn dels altres has begut oli i vinagre. 

            La millor teràpia és l'oblit. Escriure és oblidar.

            30.7.13

            Cerco paraules


            Cerco paraules i trobo sensacions. Tots els indrets del món són el mateix indret si la mirada es perd en l'horitzó. Hi ha el paisatge interior, sovint desert, sovint selvàtic. Hi ha el silenci dels arbres i el primer pebrot vermell de l'hort que em menjaré per sopar. 

            Cerco paraules i trobo el límit exacte de les coses, formes i colors; passes esgarriades que s'enfonsen en la sorra; la vida tota feta de somnis i besades. Hi ha aquell dubte que penetra les entranyes i aquella certesa del mal dins de cadascú. La resta poc importa. 

            Cerco paraules i trobo uns ulls tan verds i tan llunàtics que em fan por. La posta deixa foc sobre els turons. Ma mare rega les flors. Viure és fugir del que hem viscut.

            28.7.13

            Darrer diumenge de juliol

            Encara no són les set. Matino com cada dia. És la millor hora. Només els ocells i la remor dels aspersors automàtics que ruixen la gespa. La presència silent de l'home que fa el manteniment de la piscina comunitària. La fresca. Respiro a fons. El cel ennuvolat, matisos de porpra entre grisos i blaus. Corre una lleugera brisa que fa titil·lar les fulles dels arbres. Serà un diumenge especial amb dinar familiar. Una gentada. Fa molt temps que no ens apleguem els sis germans. Resulta que tres dels germans hem acabat vivint a Alpicat, on viuen els pares. La vida ens va allunyar i la vida ens torna a reunir. Hi haurà el fill més gran, servidor, i el nét més petit, l'Èric, vuit mesos. 

            Tant de bo avui no tingui res a veure amb ahir, que va ser un dia funest, per a oblidar, probablement un dels pitjors dies de la meva tortuosa biografia sentimental. Lo meu mai han estat els comiats. Odio les mudances. Em juro i em perjuro que no tornaré a embolicar-me amb cap més dona. Tot comença amb flors i violes i acostuma a acabar com el rosari de l'aurora, sobretot si hi ha convivència intensiva sota el mateix sostre. És inevitable. No som éssers civilitzats, per molts llibres que hàgim llegit. Hi ha un instint animal, brutal, que ens empeny cap a la supervivència davant el qual no valen raons ni argumentacions. El cor té un llenguatge boirós que tot ho embolcalla. Emocions contradictòries de les que no pots refiar-te'n. De vegades cal tirar pel dret i fer via sense contemplacions si no vols quedar atrapat en el fang dels aiguamolls. De vegades cal ser quirúrgic i aplicar el bisturí sense tremolors malgrat que no disposis d'anestèsia. 

            Has de ser tu i defensar la teva dignitat. Ningú ha de manipular-te. La llibertat és sagrada. Has de fugir quan te n'adonis que has perdut la teva essència. Corre, corre, corre ben lluny fins que retrobis la imatge del que ets en la solitud més pura. Vés amb compte amb els sentiments, que solen ser una xarxa subtil que t'atrapa. Vola sense por cap a nous horitzons. Allibera't. Reinventa't. Sigues independent. Enceta una nova etapa. No miris enrere. Sigues valent i confia. Tot sortirà bé. Que la sort t'acompanyi.

            25.7.13

            Separacions

            É sempre de nós que nos separamos quando deixamos alguém, deia Pessoa en boca d'Álvaro de Campos. Per això, cada separació és una bestreta de la mort, un retall nostre que deixem a la vora del camí com les serps deixen la pell. Un suïcidi parcial. Com era jo quan estava amb ella? Com seré a partir d'ara, que ja no estem junts? Allunyant-me renuncio a ser qui era, liquido una possibilitat vital per tal de crear una nova condició de ser. No és només un canvi de circumstàncies, sinó quelcom més profund i essencial. El cor ha d'estar disposat a acomiadar-se i recomençar. Aquí rau l'encís. La crida de la vida no s'atura mai. Viure estripant-se, automutilant-se, petites morts que anticipen la mort final. L'aprenentatge de les pèrdues. Retalls. Talment un àlbum de fotografies.

              23.7.13

              Mai no és massa tard per tornar a començar



              Camins és la millor cançó en català de tots els temps. Això no és discutible ni negociable.

              Sempre que he fet passes importants a la meva vida Camins sonava i ressonava dins el meu cap. Va ser la banda sonora al caire del Rano Kau, sota la pluja, quan el Tangata Manu es va apoderar de mi i em va tatuar cos i ànima. La cantava amb totes les meves forces entre les vaques atònites mentre menjava guaiabes fins que un arc de Sant Martí doble va aparèixer com el senyal inequívoc que m'indicava el camí a seguir...

              Haver embogit és un xollo. La bogeria ho justifica tot.

              Mai no es massa tard per fugir un altre cop, per reinventar-se per enèsima vegada, per llençar-se al buit i obrir els braços com ales... Mai no és massa tard per empaitar el futur amb l'única força de l'esperança.

              Sempre em canso de tot i de tothom, sobretot de mi mateix.

              No us refieu un pèl de mi, tard o d'hora us decebré. 

              Com diu la meva ex (amb tota la raó del món), sóc un analfabet emocional.

              Cantava Camins aquesta tarda amb les claus del nou apartament a la mà. Noves claus, nova adreça, noves vistes, nova identitat. Tornar a començar.   

              Núvols i pomes, Camí de Malpartit, Alpicat

              18.7.13

              La murtra florida


              De vegades sento nostàlgies de totes les vides que he viscut. Em llevo amb la fresca del matí, m'enfilo muntanya amunt, camino de pressa, sense aturar-me, fins que arribo a l'ermita blanca

              De vegades sento nostàlgies de les vides que no viuré. M'assec sota la surera, deixo que la mirada es perdi horitzó enllà, sobrevolant les oliveres fins a la badia. Piulen els ocells. La murtra florida. 

              De vegades sento nostàlgies indescriptibles, com si aquest món no fos casa meva, com si aquest cos no fos el meu cos, com si totes les paraules que empro fossin alienes. La murtra florida, la seva flaire antiga, em porta memòries d'un jardí abandonat. Tantes coses abandonades. Tantes persones. 

              De vegades sento nostàlgies del nen que no vaig ser, de la dolça solitud perduda, de les ànimes que (com disfresses efímeres) m'he emprovat i he descartat perquè no em feien el pes. L'estiu s'esmuny de puntetes. Hi ha serps arreu, invisibles. La vista se'm perd i no sóc capaç d'albirar el punt exacte on vaig deixar la motxilla plena de records inútils. 

              De vegades sento nostàlgies de mi mateix; d'aquell que era quan encara no en sabia res, de la vida; d'aquell que podria ser si canviessin les circumstàncies. La murtra florida i tantes paraules sobreres. Camino muntanya avall. Hi ha el futur que m'espera.

              11.7.13

              Scotland 2013


              Mostra SCOTLAND 2013 en un mapa més gran