ENTRELLUM

Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules . Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.   

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que ...

Preparant la classe sobre Parmènides que faré demà a 2n. de BTX. Corregint el qüestionari sobre El show de Truman que vaig fer a 1r. de BTX. La meva filla escolta això . Encara estem de Festa Major . Demà Sant Miquel. Fa sol. No hi ha núvols al cel. S'acaba setembre. Ens costa acceptar la intrínseca caducitat de les coses, sobretot de les que estimem... La meva llibreria Lulu

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari: Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo. Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam , l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament... En primer lloc: es tracta d'un anònim . En segon lloc: està escrit en castellà . No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets... Definició . L'etimologia de dogma és grega ( δόγμα ). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals...

- Tu ets veritat, però tota la teva vida és una puta mentida. - ¿Què vols dir? No t' entenc . - No som el que fem. Sovint el que fem contradiu el que som. - ¿I si no ets el que fas, què collons ets? Jo crec que el que fas diu molt del que ets: Operari sequitur esse . - En el teu cas està molt clar: la teva vida és una cosa i les teves obres una altra. Si s'identifiquessin, series un monstre. - Gràcies, home! - Perquè, a veure: ¿Tu qui ets? - ¿Qui sóc? Aquesta pregunta no és pertinent. La trobo massa metafísica, massa parmenídea. No penso respondre una pregunta tan absurda. - ¿Veus? Em dónes la raó. - No pas. Jo estic per damunt del que faig. Les meves obres no esgoten el que sóc. A més, no crec que jo sigui res ni ningú. L'ésser és un mite, una ficció. Res no és: tot és procés, esdeveniment, riu heracliti... - No fugis d'estudi. La gent veu el que fas i et jutja a partir d'això... - Doncs pitjor per a ells. - No, pitjor per a tu. - ¿Un monstre has dit? - Sí. Un mo...

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa ( noümènica , que diria Kant ). La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi ). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles. La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques ( el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38 ). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna . Les paraules són ombres i habi...

Ho vull saber tot, tot menys la veritat que s’amaga rere els teus ulls de gata maula, la veritat que Parmènides anomenava alétheia , despullament total, la veritat en sentit extramoral que Nietzsche va rebatre amb brillantor sofística, la veritat heideggeriana que és en el temps desvetllada, la veritat noümènica kantiana que resta fora de qualsevol experiència, la veritat sartreana, pura nàusea, la veritat evangèlica que ens havia de fer lliures i ens acaba crucificant, la veritat escolàstica: conformitas intellectus cognoscentis cum re cognita , la veritat estadística, periodística, estètica, patètica, la veritat capitalista: beneficis, beneficis, beneficis, la veritat hegeliana que no és veritat absoluta fins al final, la veritat pessoana: nada vale a pena, ó meu amor longínquo, senão o saber como é suave saber que nada vale a pena , la veritat ingrata que recula quan vols atrapar-la, la veritat freudiana, libidinosa i mefistofàl·lica, la veritat saborosa dels fruits amargs, la verit...

Parmènides s'equivoca. No és que el pensar i l'ésser no siguin la mateixa cosa (que només ho són per a l'idealisme), sinó que l'ésser no existeix perquè és una pura entelèquia. Tota la filosofia occidental està fonamentada sobre aquest error, sobre aquesta nefasta pressuposició. De l'ésser parmenidi passem a la idea platònica, i de la idea platònica anem a petar al déu cristià... Entelèquies sobre entelèquies. El vell Heràclit encerta. No hi ha ésser, sinó esdevenir, procés, canvi, riu... Tot pensament ha d'incloure la contradicció si vol identificar-se veritativament amb la realitat de la fisis . Nietzsche, fidel deixeble heracliti, sofista convençut, escriu l'acta de defunció de l'ésser de Parmènides. Només hi ha un sol camí viable: el camí de les aparences, la sendera de les ombres... Com escriu Paul Celan: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht (Qui diu ombra diu veritat. Som una carn amb la nit) L'ésser no és. ...