Roma

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara. 

Les llàgrimes són inevitables. 

Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida...

Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu. 

La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen. 

Aterro a Roma. La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que em va comprometre els quatre anys següents de la meva vida. Aquella carta potser va ser la carta més important que he escrit mai. Sense ella, ara no seria aquí, aterrant a Roma 37 anys després. Aquell adolescent ara té la barba blanca. L’única cosa que conserva d’aquella època és una guitarra vermella i la curiositat inesgotable, una tendècia imprudent a l’aventura, la mania d’aparaular vivències (aquells primers poemes escrits entre les pàgines d’una antologia de Màrius Torres)...

Les llàgrimes són inevitables. 

Últimament no sóc capaç de distingir si ploro de pena o d’alegria... Es pot plorar d’ambdues coses alhora? 

No han passat dotze hores i ja tinc saudades do Brasil... La saudade és un sentiment que remet al passat. En el meu cas, ben estrany, remet al futur: tinc saudades d’allò que viuré... enyoro les experiències que arribaran...  i les que ja m’estic perdent amb l’absència... però (paradoxalment) l’experiència de l’absència reforça les presències ulteriors.... 

Les llàgrimes són inevitables. 

La vida cada dia és més bonica, més màgica, més sorprenent, més meravellosa, més misteriosa, més imprevisible, més apassionant... Per això ploro. 

Roma és Amor. Depèn de com ho llegeixis. 

Rio de Janeiro 3

Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc. Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així. 

Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional. 

Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni objectual, quelcom essencial que ultrapassa la mera existència física i terrenal.

El nomadisme pelegrí aconsegueix relativitzar l’ESTAR posant l’èmfasi en l’ANAR. El camí mai és casa, llar o arrel, sinó passa, avenç, meta en si mateix. L’espai té sentit en la mesura que deixa d’estar, en la seva constant impermanència. 

El nomadisme pelegrí aconsegueix dissoldre el temps quan es concentra en el pur present, desestimant el passat i el futur. L’ara que flueix és etern, perquè també és impermanent, efímer, fugisser. L’eternitat no és l’instant present que s’allargassa, sinó la total i perfecta possessió d’allò imposseïble: el no-res. 

Espai i temps són transcendits en la consciència de la nostra impermanència com a subjectes-objectes materials. L’energetisme preval sobre el materialisme. 

La llum no pesa. La motxilla no pesa. La lleugeresa, la certesa, la bellesa... Estem, anem, som i no som... 

No ens aferrem ni a les paraules. 

Aferrar-se és aterrar. Volem volar. Som alats. Som ocells. Un altre avió...

Llum i camí. Res més no som ni volem ser. 

Rio de Janeiro 2

La veritable religió brasilera és la música. El concert de Maria Bethânia anit a Vivo Rio resumeix molt bé l’energia poderosa dels sons i la batucada. Brasil en estat pur.  

Plou a Rio. Ipanema deserta. Copacabana deserta. Els dies tropicals arriben a la seva fi. He sigut molt feliç aquestes dotze darreres setmanes. El passaport no em permet perllongar més dies la meva estada. Ha sigut el segon hivern aquí (on és estiu). Demà passat celebraré el meu aniversari, també per segona vegada en terres brasileres. No puc estar més agraït. 

He visitat els estats de São Paulo, Minas Gerais, Bahia, Paraná, Santa Catarina i Rio de Janeiro. He fet 6.000 km en cotxe i he caminat centenars de kms per selves i platges. Moltes platges. 

M’enduc l’aroma dels paisatges i el sabor de la seva gent. Els brasilers són càlids, oberts, generosos. Viuen una realitat dura (un país corcat per la corrupció i trinxat per la criminalitat), sense deixar de cantar i ballar, sense deixar de somriure. Una paixão que s’encomana. 

Sumant els tres viatges, hauré estat un total de 5 mesos al Brasil, uns 150 dies. És el país del món on més temps he estat, fora del meu. Em sento, doncs, abrasileirado. 

M’acomiado des d’aquesta cidade maravilhosa, que no està passant bons moments. 

Plou a Rio. Ploc també jo amb saudades anticipades. Trobaré a faltar l’aigua del coco verd, l’açaí amb granola i banana, la farofa, la xocolata Kopenhagen... Però sobretot enyoraré la calidesa, l’abraçada, la vibració elevada... Saudades humanes, incommensurables. 

Plou a Rio. Ploc també jo. Són llàgrimes d’agraïment. És una pluja de benediccions. Incommensurables. 

Rio de Janeiro

Crec fermament en la força que ens habita, en el nucli que ens fa ser transcendents, en l’energia suprema que ens salva dels naufragis, en l’amor que s’estima a si mateix i, per això, és capaç d’estimar els altres. 

Crec en la divinitat encarnada en cada cos i en cada gest, en cada mot i en cada silenci, en cada presència instantànea i en cada esperança desesperada, quan sembla que tot s’acaba i, en realitat, tot recomença, com surt el sol i torna la primavera.

Crec en tu, en els teus fracassos, en el teu cor innocent de nena que un dia va somiar prínceps blaus i l’endemà es va despertar segrestada pels pirates. 

Crec en tu, ara mateix, en la teva transformació, en la teva superació, en el teu miracle. Hi creuré sempre.

No és una fe, sinó la certesa de saber que no estem sols (mai ho hem estat), la certesa de sentir que la vida sempre val la pena, si el coratge t’empeny cap a nous horitzons, si la llum que ets brilla més enllà de la tenebra.

Crec en tu perquè crec en mi, perquè som el mateix, la mateixa essència, el mateix anhel de llibertat, de veritat, de joia, de bellesa, la mateixa mirada que es fon en l’eterna abraçada de l’univers conscient de si mateix. 

Ara i aquí, per sempre més, naixent i morint a cada batec, estimant-nos.  

Que la força estigui amb tu. Que trobis el teu camí. Que els àngels t’acaronin amb les seves ales. Perquè ho mereixes tot, ho tindràs tot. 

Confia. 

——————————

Creo firmemente en la fuerza que nos habita, en el núcleo que nos hace ser trascendentes, en la energía suprema que nos salva de los naufragios, en el amor que se ama a sí mismo y, por ello, es capaz de amar los demás. 

Creo en la divinidad encarnada en cada cuerpo y en cada gesto, en cada palabra y en cada silencio, en cada presencia instantánea y en cada esperanza desesperada, cuando parece que todo se acaba y, en realidad, todo recomienza, como sale el sol y vuelve la primavera.

Creo en ti, en tus fracasos, en tu corazón inocente de niña que un día soñó con príncipes azules y, al día siguiente, se despertó secuestrada por los piratas. 

Creo en ti, ahora mismo, en tu transformación, en tu superación, en tu milagro. Creeré siempre. 

No es una fe, sino la certeza de saber que no estamos solos (nunca lo estuvimos), la certeza de sentir que la vida siempre vale la pena si el coraje te empuja hacia nuevos horizontes, si la luz que eres brilla más allá de la tiniebla.

Creo en ti porque creo en mí, porque somos lo mismo, la misma esencia, el mismo anhelo de libertad, de verdad, de alegría, de belleza, la misma mirada que se funde en el eterno abrazo del universo consciente de sí mismo. 

Ahora y aquí, para siempre, naciendo y muriendo a cada latido, amándonos. 

Que la fuerza esté contigo. Que encuentres tu camino. Que los ángeles te acaricien con sus alas. Porque lo mereces todo, lo tendrás todo. 

Confia.

———————————

Eu acredito firmemente na força que nos habita, no núcleo que nos torna transcendentes, na energia suprema que nos salva dos naufrágios, no amor que se ama si mesmo e, portanto, é capaz de amar os outros.

Eu acredito na divindade encarnada em cada corpo e em cada gesto, em cada palavra e em cada silêncio, em cada presença instantânea e em todas as esperanças desesperadas, quando parece que tudo está acabado e, na realidade, tudo começa novamente, como sai o sol e volta a primavera.

Eu acredito em você, em suas falhas, em seu coração inocente de menina que um dia sonhou com príncipes azuis e no dia seguinte acordou sequestrada pelos piratas.

Eu acredito em você, agora, na sua transformação, na sua superação, no seu milagre. Eu sempre vou acreditar

Não é uma fé, mas a certeza de saber que não estamos sozinhos (nunca estivemos), a certeza de sentir que a vida sempre vale a pena, se a coragem te conduz a novos horizontes, se a luz que você é brilha além da escuridão.

Eu acredito em você porque acredito em mim, porque somos o mesmo, a mesma essência, o mesmo desejo de liberdade, de verdade, de alegria, de beleza, o mesmo olhar que derrete no eterno abraço do universo consciente de si mesmo.

Agora e aqui, para sempre mais, nascendo e morrendo a cada batida, amando-nos.

Que a força esteja com você. Que você encontre o seu caminho. Deixe os anjos chegarem até você com suas asas. Porque você merece tudo, você terá tudo.

Confia.

Praia do Sono 5

Feia temps que no dormia tant. La Praia do Sono ha fet honor al seu nom. Potser els mosquits que m’han vampiritzat de nit (avui una mica menys, n’he esclafat tres) són cosins germans de la mosca tse-tse... 

Em desdejuno a Ca la Janete. Un suc de llimona, una truita amb formatge i tomata, un tros de pastís de xocolata i un cafè. 

La platja ben solitària. Pocs núvols. Tornaré fins al cotxe per la trilha. Ja he agafat prou barques. Els peus s’han recuperat. 

Dic adéu a aquesta platja idíl.lica i m’encamino cap a Rio de Janeiro. Les coses estan tan fomudes allà que les forces armades han hagut de substituir la policia. Així anem, d’un extrem a l’altre, bipolarment. Si no fos així, la vida seria ben avorrida. 

La trilha de Praia de Sono fins a Vila Oratório (Laranjeiras) té 4,5 km i es pot fer en una hora. Puges fins a una altitud de 150 metres i després baixes. Està condicionada amb esglaons i baranes molt malmeses que necessitarien una reparació urgent. El problema principal és el fang, ja que ha plogut força aquesta nit. Als cinc minuts tens els peus xops i el cos sencer xop, perquè és impossible no suar caminant per aquesta selva. Val la pena fer-la. Molt millor que haver d’anar amb la furgoneta fins al port del condominio privat, reducte de milionaris golfistes. 

Praia do Sono 4

Confesso que m’he tornat addicte a l’açaí. No hi ha dia que no en mengi. Acostumo a demanar-lo amb el complement de la granola i la banana. M’encanta. La primera vegada que el vaig tastar al mercat municipal de São Paulo no em va fer el pes. Li vaig trobar un gust aspre. Ha sigut més endavant, que he anat assaborint els matisos d’aquest gelat tan brasiler fet amb un fruit d’origen amazònic. El seu color morat fosc és molt característic. El problema és que taca els dits i ho taca tot. És una de les coses que més trobaré a faltar a Europa. També el coco verd amb la seva aigua saborosa. Per a mi, és la beguda millor que pots beure en aquest clima, bem geladinho. Dues addiccions que no tenen gaire sentit fora de context. Aprofitatem els dies que ens queden. 

La Praia do Sono gaudeix d’una ombra excel.lent gràcies a què tota ella està plena d’uns arbres de fulla ampla, les amendoeiras, que no tenen res a veure amb els nostres amettlers, tot i que van arribar amb els primers vaixells portuguesos. 

Els barqueiros esperen els clients. És un diumenge ensopit. La seva manera d’arribar a la platja és deixar que sigui la sorra la que freni la barca mentre ells aixequen el motor. La maniobra requereix una tècnica precisa. La primera vegada sembla que ensopegaràs, però no passa. Així la barca queda allunyada de l’aigua, a recer de les onades. 

Es veuen molts galls i poques gallines (humanes). Em pregunto on s’amaguen les garotas d’aquest poble... N’he sentit cantar algunes a l’església (més que cantar, cridaven). I les altres? Ni idea. 

Les hores mortes al paradís vivifiquen l’ànima. Els peus a l’arena i la mirada perduda a l’horitzó, entre els núvols i els somnis. 

Demà marxaré. Tornaré per la trilha fins a Laranjeiras. Rio s’acosta. També s’acosta la tornada a l’hivern europeu. Fa onze setmanes que sóc al Brasil. Diumenge vinent m’envolo novament cap a l’est. Sincerament, no en tinc cap ganes. Detesto el fred i detesto veure la meva terra en estat de setge, amb la llibertat segrestada pels feixistes de sempre. 

Praia do Sono 3

Per anar cap a la Praia dos Antigos cal travessar el riu que hi ha al final de la platja do Sono. Ahir va ploure força i t’has de mullar el melic mentre aixeques la motxilla amb els braços amunt. La trilha s’enfila per la muntanya tota enfangada, amb graons i cordes trencades. T’endinses a la selva (Mata Atlântica) que és una de les experiències més frapants per a un europeu, sobretot si vas sol, amb aquesta luxuriant vegetació i els sons inquientants, que no saps si són micos o ocells o qualsevols altra animàlia que desconeixes. Tu, fill del bosc mediterrani, amb prou feines saps distingir la fressa d’una puput o d’un senglar. Aquí estàs venut. Avances tanmateix. Vas travessant rierols d’aigua freda i cristal.lina dels quals podries beure sense cap problema. Arribes a la platja, solitària i salvatge, sense cap infraestructura humana. Hi desguassen dos corrents i està plena de roques entre les que en destaca una d’enorme al bell mig que separa la platja en dues meitats. 

La Praia dos Antiguinhos és més petita. També hi arriba un rierol i hi podem observar una paret ruïnosa coberta de molsa que devia pertànyer a alguna antiga construcció. Són les 7:30 i em penso que continuaré endavant....

Porto 3 km de trilha i arribo a la Cachoeira das Galhetas. Pel camí, una odissea entre el fang, les sandàlies molles, arbres caiguts... He sentit un terrabastall enorme que no podia ser de cap manera la caiguda d’un coco o d’una jaca (fruita gegant), sinó un despreniment de rocs o d’un arbre sencer. 

Per passar el riu de la cascada hi ha un pont colgant ben atrotinat, amb els cables penjant. Ufff. 

La Praia das Galhetas a penes té sorra, és una acumulacio de roques amb tot de fusta i fulles podrides. Decideixo fer una pila de pedres. Agafo rocs granítics ben rodons i aconsegueixo una obra maca, amb cinc elements. 

No paro de suar, i no fa sol. Espero que continuin els núvols sense descarregar, és la millor climatologia que es pot demanar aquí. 

Arribo per fi a Ponta Negra. El cul del món. Hi viuen 50 famílies. És increïble en quins llocs i amb quines condicions s’acampa la gent. A la platja, entre roques gegants sobre les quals s’assequen les xarxes dels pescadors, un riu s’apodera de la sorra tot fent un revolt abans de barrejar-se amb l’Atlàntic. 

Cerco algun lloc per esmorzar. Nanai. Aquí ben poca tenen. Decideixo tornar a Sono. Un barquer em portarà per 50 reals (13 euros). Tornar per la trilha seria un calvari. El meus peus fan peneta.

Sembla que la trilha continua fins a la península de Juatinga, amb més selva, més platges i més comunitats (Martin de Sá, Cairuçú das Pedras, Bijiguara, Saco Claro, Sumaca, Pouço da Cajaiba, Calhaus, Itaoca). Es barregen els caiçaras amb els quilombolas i els tupi-guaranís. 

La trilha d’ahir al Pico do Pão d’Açúcar de Mamanguá i la d’avui entre la Praia do Sono i Ponta Negra han sigut les més autèntiques i radicals que he fet al Brasil. 

Al final esmorzo a la Casinha da Empada en la qual Janete Maria cuina amb exquisidesa. Ella tota és alto astral. Nativa caiçara, em parla dels perills de la massificació turística. Els veïns només pensen a construir, mentre ella manté la seva antiga casa d’adob i canyes, decorada amb una gràcia especial. Em prepara un suc natural de maracujá, una tapioca amb formatge i tomàquet i, amb el cafè, m’ofereix un pastís fet per ella que em recorda els que feia ma mare, amb galetes i xocolata desfeta que després deixava refredar a la nevera. 

Janete Maria és, probablement, un dels últims testimonis d’una vida que està passant avall amb les barques a motor i l’avarícia humana, que no respecta la sacralitat dels darrers paradisos naturals. Em diu que pel Réveillon (cap d’any) aquí es van aplegar 5.000 persones! Mai havia vist una bogeria tan gran. En els seus ulls hi ha pena (mágoa) i nostàlgia (saudade)... 

En el litoral entre Rio i São Paulo ningú no diria que existeixen reductes intactes amb petites comunitats que encara conserven l’essència del passat. Jo les he vistes. Són un miracle. L’avenç de la modernitat no té pietat. 

Mentrestrant, contemplo com puja la marea i com els nens, inconscients i feliços, juguen a la platja...

Praia do Sono 2

Aquí els galls han començat a cantar abans, pels volts de les 4:30. Sempre m’he preguntat per quins set sous els galls necessiten cardar tanta escandalera mentre la bona gent encara està roncant. 

Deixant ara els galls, la sorpresa ha sigut a l’encendre la llum i descobrir que els llençols i el coixí estaven tacats de sang... No, no he menstruat (ni que fos dona, per l’edat tampoc no em tocaria). Han sigut les mosquites que aquesta nit han celebrat un bon festí amb el gringo. El gringo c’est moi. Dues taques al coixí i cinc o sis al llençol. Llavors he visualitzat els insectes, ben farts, a la paret i a la cortina, i no he parat fins esclafar-los tots, amb el resultat d’embrutar la paret i les cortines amb més sang... Quina sangada! Quin aquelarre vampiresc! Després ha vingut la feina de neteja amb aigua freda... I els galls canta que cantaràs. Sí que havia escoltat algun zumzeig mentre dormia, però no imaginava que la cosa fos tan greu. En fi, sempre dic que no hi ha paradisos perfectes. Bitxos i cuques et poden esguerrar la festa, quan no te l’esguerren els humans. Paciència i bons aliments.

Espero que claregi per anar cap a les platges. A veure si avui no plou gaire. 

Els galls canten per anunciar als altres galls (i a les gallines) la seva dominància masculina, és a dir, sexual. Si un gall respon a un altre gall, llavors apareix la competència, que pot arribar a ser física. Així marquen el territori i es reparteixen les femelles, quelcom molt instintiu. 

Un dels primers records que tinc de Rapa Nui és que els galls cantaven tot el dia. Aquella illa té tanta energia (mana en diuen els natius) que tant els galls com els homes estan demostrant-la sense parar. La fèmina acostuma a tenir en compte aquestes manifestacions masclistes, i d’aquesta manera rutlla el negoci i el món segueix girant. Aquí al cardar li diuen transar. A Rapa Nui no me’n recordo...

Praia do Sono

Estic a Paraty i es fot a diluviar... M’espero dins els carro fins que acaba el xàfec. On vaig? Em van donar una dica: no et perdis la Praia do Sono... Som-hi doncs. 

Agafes la carretera que va a Trindade i, després, et desvies a l’esquerra cap a Laranjeiras, que és un gran condominio privat amb port interior (com ara Empuriabrava en petit). Es veu que és propietat de capital luxemburgès. 

Aparques el carro en un estacionament de Vila Oratório (20 reals x dia, 5 euros) i una furgoneta et porta fins a la barca que et conduirà a la Praia do Sono (la platja de la son, perquè somni és sonho). 35 reals, 9 euros. 

De fet, s’hi pot accedir per una trilha que travessa la Mata Atlântica, una horeta de camí. He optat per la via marítima perquè avui ja havia cansat les cames pujant al Pão de Açúcar de bon matí. La faré de tornada. 

La Praia do Sono fa 1,3 km, té sorra fina i blanca, aigua transparent. Lloc tranquil on els pescadors ofereixen peix a la brasa en barraques fetes de fusta i adob. Es troba dins l’Àrea de Proteçao Ambiental do Cairiçú. A prop té cachoeiras (Pocinho, Galhetas, Saco Bravo) i piscines naturals (Jacaré), a banda de tres platges més: Antigos, Antiguinhos i  Ponta Negra, desertes i salvatges. 

Diuen que el nom li ve perquè les muntanyes que l’envolten fan que el sol surti més tard i es posi més d’hora per la qual cosa acabes dormint més temps pel matí. Una altra hipòtesi és que per aquí passaven els del Caminho do Ouro i paraven per a dormir. Sembla ser que aquí va fer cap un vaixell de Còrsega que portava gent expatriada (delinqüents, vagabunds). Els descendents són de pell blanca i alts, i no els agrada gens que els recordin els seus orígens. 

Torna a ploure...

Pico do Pão de Açúcar

El primer gall ha cantat a les 5:30. La lluna plena encara no ha marxat. Tot és estrany, en aquest racó de món. No sé pas com hi he arribat... La gossa s’ajeu vora l’aigua. Les gallines amunt i avall. Els mosquits segueixen picant. 

Surto a les 6:30. La trilha s’enfila sense misericòrdia. El wikiloc em va oferint les dades. M’aturo quan he pujat 200 m de desnivell. Suo rius i el cor ressona. La humitat de la selva és asfixiant. Cal agafar-se als troncs que tens a mà. De vegades fas més força de braços que de cames. Una altra aturada. Són només 1,5 km però cal salvar 400 metres de desnivell. Arribo al cim en 50 minuts. 

Els núvols no deixen veure el panorama. La muntanya és una mola granítica compacta des de la qual, els dies clars, pots albirar Rio de Janeiro. A poc a poc, s’obre la visió del Saco i de les illes properes. Maravilhoso! Faig fotos i gravo vídeos. Em recorda molt Preikestolen. 

Dalt tinc senyal 3G i rebo els missatges. Envio un whats a Magno i quedem que em recollirà a les 10. 

La baixada és ràpida (25’) i relliscosa, entre les arrels i el fang. Cal agafar-se de nou als troncs i avall. 

Val a dir que ho he fet amb les sandàlies Quechua, això sí, amb mitjons, per a evitar tocadures. Les Adidas (aquí en diuen tenis a les sabatilles d’esport) són massa caloroses per aquest clima i et provoquen butllofes. Les Salomon encara pitjor. Per tant, sandàlies tothora. Ells sempre van amb chinelos (havaianas). 

Pots fer-ho tot (barca per a tu sol, dormir i esmorzar) per 250 reals (60 euros). Si portes companyia, òbviament, et sortirà més barat. Trilha TOP. De lo milloret que he fet al Brasil. 

Saco do Mamanguá

Camburi (no confondre amb l’altre Cambury, entre Juqueí i Maresias) és un indret perdut al qual s’arriba després de fer 5 km per un camí que sembla un camp de mines esclatades (no vull imaginar-me com es deu posar quan plou). La referència per a desviar-se és la Cachoeira da Escada, a peu de carretera. En aquesta platja, l’última d’Ubatuba pel nord, hi ha càmpings, alguns pescadors de la comunitat quilombola i molta flaire de marihuana. Aquí monitoritzen un programa de protecció de les tortugues i altres espècies amenaçades. En un extrem desguassa el riu, amb tot de roques enormes i la vegetació arran de mar. La sorra és plena de restes de fusta de deriva, els urbanites en dirien “bruta”, però la natura no embruta res, només escampa la seva matèria orgànica. El que no deixa de cridar-me l’atenció és que Brasil està ple de crianças (nens). 

Per arribar a Trindade (ja som a l’estat de Rio de Janeiro) hi ha una carretera asfaltada més que decent la qual cosa converteix el lloc en turístic. La primera platja que trobes (Praia do Cepilho) impressiona pel contrast entre la sorra daurada i les roques fosques, i perquè el riu passa per sobre de la carretera. 

Paraty Mirim és un indret inhòspit al qual s’hi arriba després d’un patiment considerable dels amortidors. És un dels punts d’accés al Saco do Mamanguá (l’únic fiord tropical del món, fa 8 km). D’antuvi la carretera és bona, asfaltada, però després la cosa es va complicant amb esvorancs, pedres i fang, encara que hi estan treballant per condicionar-la. La platja és d’aigües calmes i clares, amb el riu a mà esquerra. 

Hi ha un embarcador des d’on s’inicien diverses rutes cap a les illes i el Saco. He decidit que m’endinsaré en aquest fiord brasiler...

En Magno em porta amb la barca fins a Cruzeiro. Abans passa per un viver on crien algues per a la cosmètica. Sempre hi ha tortugues menjant les algues, n’hem pogut veure quatre. Ahir dofins, avui tortugues. Estem de sort. 

Arribem a la Pousada Deni’son. Encara no està acabada. El propietari està posant les teules. Acordem el preu i em quedo. Gallines i ànecs pels jardí, roba estesa, nens jugant amb un estel a la platja (imatge onírica), molta pau. Són una modesta família caiçara. Tot precari: se’n va la llum, el wifi penós, etc. 

El mar sembla un llac. Rere nostre, la presència poderosa del Pico do Pão de Açúcar (438 m). Demà al matí faré la trilha que mena al cim...

Picinguaba 5

Poder estar allà on vulguis, anar i venir, romandre o marxar, fent el que et plagui, sense haver de demanar permís a ningú ni haver de justificar-te. La llibertat és això. 

Posseir poques coses materials, usar els objectes imprescindibles, llogar abans de comprar, caminar amb la motxilla lleugera, minimalisme, simplicitat. Això és la llibertat.

No fer plans, viure al dia, improvisant, fluint amb espontaneïtat, seguint els senyals de l’univers i la teva pròpia intuïció. La llibertat és això. 

No sentir-te massa lligat a ningú, ni família, ni amics, ni amor, que cap relació limiti el teu vol. Això és la llibertat.

Aprendre cada dia coses noves, oblidar cada dia coses velles, crear més que creure, no rendir-te mai. La llibertat és això.

Cercar la veritat, la bellesa, la bondat, els llocs solitaris i salvatges on la natura conserva la seva energia pura, connectar-t’hi i descansar del món i dels humans. Això és la llibertat.

Confiar, confiar, confiar, no tenir por, saltar si cal saltar, fugir si cal fugir, besar si cal besar. La llibertat és això.

Ser tu mateix, autèntic, més enllà de morals i de consignes, més enllà de les obligacions o dels deures imposats, ser tu mateix sempre, arravatadament, fins al final. Això és la llibertat. 

No prendre’t gaire seriosament la vida (són quatre dies) ni prendre’t gaire seriosament a tu mateix (ets un ésser insignificant), somriure més que riure. La llibertat és això. 

Deixar de parlar, deixar d’escriure, abraçar el silenci, contemplar. Això és la llibertat. 

No seràs feliç fins que no siguis lliure.

Picinguaba 4

“Fes el que hagis de fer, tot allò que el teu cor demana, allò que -quan ho imagines- el teu cos s’estremeix i la teva ànima vibra amb ressonància. Fes-ho, encara que no t’aplaudeixin ni et reconeguin, encara que et mirin amb desconfiança. Fes-ho, encara que dubtin de la teva capacitat i que facin el possible (ni que sigui inconscientment) perquè no ho facis. Llavors, al final, quan hagis vençut la barrera de la por i de la vergonya, i t’hagis desprès de la necessitat de reconeixement i acceptació, llavors podràs simplement ser i fer allò que el teu cor demana. En aquest espai únic, amb presència, humilitat, veritat i acceptació, podràs aportar la teva gran contribució al món: ser tu mateix! Dóna’t permís, allibera’t i camina en direcció a la teva pròpia veritat.” 

Missatge per a mi mateixa (Naíla Andrade Sarkar) 

Picinguaba 3

De vegades penso que vaig encarnar en aquest planeta per a observar els altres. El voyeurisme em sembla una activitat d’allò més plaent. La vida contemplativa. Sense jutjar ni voler intervenir en els afers aliens. Mirar, aprendre, passar de llarg. Gran part de la meva existència nòmada de viatger incansable es nodreix d’aquesta dèria. És un anar que no cansa. Anem anant amb lleugeresa i no acabem mai d’estar-hi completament. No cal. Surfegem o sobrevolem la realitat, que acostuma a ser una cosa avorrida i pesada. 

Fa una bona estona que observo els nens de la platja. Primer estaven jugant a enfilar-se en una barca ancorada, llençant-se, capbussant i tornant a pujar. Una activitat frenètica. Eren set o vuit. Ara són quatre els que es dediquen a enfilar-se a un gran arbre amb la desimboltura d’un mico. N’hi ha un (sempre hi ha el més agosarat) que ha assolit una altura considerable. Si cau es mata. Acaben una altra vegada a l’aigua, com peixos que són, de pell bruna i naturalitat insubornable. Els nois de la seva edat a Europa (o a qualsevol ciutat gran) estarien amorrats al mòbil o al portàtil. Em recorden la meva infantesa, que va ser la més feliç que puguis imaginar. 

De vegades penso que tot el que he fet a la vida només tenia un objectiu: tornar a ser aquell nen feliç... I em fa l’efecte que ho he aconseguit. Un nen amb barba blanca. 

Ilha das Couves

Observo com arriben les barques amb les xarxes plenes de peixos, la majoria olhudos (Caranx hippos). Aquests són petits, però poden arribar a fer un metre de llarg i pesar 20 kg. Parlo amb el pescador que els neteja mentre els urubús estan a l’aguait esperant el festí de les tripes. Diu que és la sang, la que malmet el peix, per això cal llevar-la tota de seguida, així es pot conservar més temps. El seu nom és Zé de Balboa i viu en una petita illa amb la seva família. 

Surto amb la barca acompanyat d’un grup de francesos bretons. Anem cap a l’Ilha das Couves. La travessia dura 15’. Abans superem l’Ilha Comprida el propietari de la qual és un dels socis fundadors de Danone. La barca passa davant mateix d’una gruta i ens deixa a la Praia Menor. Ens recolliran al migdia. 

Opto per anar a la Praia Grande seguint la trilha. Arribo el primer. Quin paradís! Aigua verda transparent. Hi ha un veler i un iot ancorats. Em poso la màscara i a bucejar. Hi ha milers de peixets i, entre les roques, peixos més grans que tenen ratlles grogues. 

Quan em canso de l’aigua, surto i segueixo la trilha, cada cop més estreta, fins que sento fressa grossa... Són iguanes enormes, fan un metre. Uix. El barquer m’ha dit que és possible ascendir al punt més elevat de l’illa, però aquestes bestioles em fan molt de respecte. A més, ha dit que també hi ha cobras (serps). Desisteixo. 

Faig una pila de pedres i me’n torno a la platja amb la companyia d’un parell de Morpho blaves. Ha arribat més gent. M’allunyo de la bagunça (jarana) i m’instal.lo en una ombra. S’imposa la contemplació.

Els llocs més salvatges són els més inaccessibles. Tanmateix sempre s’hi pot arribar navegant... Em pregunto què deu sentir el milionari que compra una illa per a ell sol... Em costa molt de comprendre que les illes puguin ser venudes... 

El gran regal del dia ha sigut en la tornada, quan una família de dofins ens ha adelitat amb els seus salts... Dofins lliures! Aquestes són les coses que t’ajuden a ser optimista, malgrat els mals del món, que són molts, la immensa majoria producte de la inconsciència humana. 

Picinguaba 2

Em desperta la lluna gairebé plena, bressolada amb la cançó de les onades.

La sagrada nit batega com el cor d’una mare.

Sóc el foc que tot ho crema, la bellesa en cada flor, la mirada creadora, saviesa dels pescadors.

Sóc el misteri de l’aigua, el plaer sense culpa, el vent despentinant les dunes, els llavis que besen per primer cop.

Sóc els colors de l’arc de la pluja, el camí que s’obre a cada passa, l’ocell que s’enlaira, l’aventura interminable. 

Sóc el teu silenci, la teva llàgrima, el teu dolor, la teva primera esperança.

Sóc el mirall que et mira, l’illa que guarda els secrets de l’ànima, aquella paraula prohibida, la sortida definitiva.

Sóc tu. Et sóc en la rialla i en la calma, en la guerra i en la gana. Et sóc a totes hores, nit i dia, capvespre i matinada. Et sóc encara que dubtis, encara que neguis, encara que callis.  

Sóc tu. Allò que desconeixes. Aquesta llum inextingible. 

Em desperta la lluna gairebé plena... 

Barques, núvols i muntanyes.

Picinguaba

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant... 

Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua. 

Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em quedaré dues nits. Ella torna a rebaixar. Quan sent la paraula “escriptor” li canvia la cara i m’acaba deixant el preu a la meitat que m’havia dit en Gustavo. (Val a dir que, després del Carnaval, l’afluència turística baixa molt, i em penso que avui sóc l’únic client que tenen, i potser l’únic al poble)

La sort et pot somriure en qualsevol moment. Picinguaba és una perla amagada enmig de tot el desastre perpetrat al litoral en nom del turisme. Massa urbanitzacions, massa condominios, massa avarícia. 

A Praia da Picinguaba faz parte do Núcleo Picinguaba, Parque Estadual da Serra do Mar. São 47.000 ha protegidos aproximadamente 80% do município. Patrimônio da humanidade reconhecido pela UNESCO é o único ponto do litoral paulista onde são protegidos os ecossistemas costeiros, tais como praias, mangue, costões rochosos e mata de restinga.

Demà al matí, per 40 reals (10 euros), una barca em portarà a l’Ilha das Couves, verge, deshabitada, aigües transparents, dues platges paradisíaques... Faré snorkeling i potser m’animo amb la trilha fins al cim més alt.

Picinguaba. Marcat amb un cor 💚

Ubatumirim

Les platges del nord d’Ubatuba tenen un accés  més difícil, camins plens de clots que desanimen força, però val la pena arribar-hi (sobretot si el cotxe és de lloguer). 

M’ha agradat molt Ubatumirim, un indret ben salvatge, on pots anar amb el cotxe per la platja... A l’altra banda del riu (perquè sempre hi ha un riu) està la Praia do Estaleiro. Ambdues tenen restaurants decents, encara que els càmpings i les pousades són poques i precàries. 

He acabat dinant a Almada, una platja ben perduda amb vistes a l’Ilha dos Porcos. Caipirinha de limão siciliano com gengibre i moqueca de pescada cambucu amb molho de camarão. 

El problema és que la majoria de plats de la carta són per a dues persones. Sempre que dius que vas sozinho arrufen el nas...

Intento imaginar la cara dels primers europeus que van recalar en aquesta costa... Muntanyes verdes i indígenes curiosos... Si van sobreviure no és perquè fossin més forts. Per a reeixir a la vida no t’has d’enfortir, sinó que has de ser flexible, adaptable, estar obert a nous aprenentatges... Els europeus van aprendre la llengua indígena... Amb la pólvora i la creu no n’hi havia prou... No has de ser més fort, sinó més intel.ligent... Per això és tan important viatjar. 

Ubatuba

Contemplo el món des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, amb una xafogor enganxifosa que no em deixa pensar amb gaire clarividència. 

Neu a Catalunya. Un país bloquejat en tots els sentits. Bombes sobre la població síria. La meitat d’emissores de ràdio brasileres són religioses, amb predicadors incansables que esgaripen més que parlen. Us tradueixo la darrera bestiesa que he escoltat:

Sabem que estàs arruïnat, que els deutes et devoren, que no tens crèdit enlloc... Però si encara et queden 120 reals (30 euros) has de córrer cap al Banco do Brasil o el Banco Itaú per tal d’ingressar-los en aquests números de compte... Fes-ho ara mateix, el més aviat possible. Només 120 reals. Repetim números de compte... Veuràs com actua Jesús el Fill de Déu en els propers dies... La millor inversió de la teva vida!! (sic)

La desesperació, la pobresa, la ignorància, la fe... 

Bombes sobre Síria. Neu a Catalunya. Des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, la vida sembla més lleu... 

Som vulnerables. Vivim a la intempèrie. No hi ha certeses llevat de la mort. Mantenim la vertical quan tot tendeix a l’horitzontal. No és fàcil. La felicitat és un mite, com la llibertat. 

Existeix l’instant precís en el qual sents la brisa salada que t’amanyaga la cara... 

Existeix la bellesa d’aquest moment efímer i aquestes muntanyes tan verdes que s’ajeuen sobre el mar... 

Existeix l’amor... un altre mite.