ENTRELLUM

Només falta una hora per aterrar a Europa. El vol AZ 679 d’Alitalia ja ha recorregut 8.500 km tot travessant l’Atlàntic i el Sàhara.  Les llàgrimes són inevitables.  Anomenem salut a l’absència de dolor físic i psicològic. La felicitat és diferent: és salut i aquella curiosa sensació de plenitud quan et trobes en perfecta harmonia amb el ritme de la vida... Les llàgrimes són inevitables. Com els núvols al cel o els mosquits a l’estiu.  La idea de retorn és absurda, perquè mai tornem enlloc. Com a molt, ens retrobem amb els topònims (i els noms) de llocs (i de persones) que han canviat, perquè tot canvia inevitablement. Després de tres mesos, ni Cap Ras serà el mateix ni ma mare serà la mateixa. Jo tampoc sóc el que era. És físicament i metafísicament impossible continuar sent allò que érem fa tres mesos. Ni les pedres ho aconsegueixen.  Aterro a Roma . La primera vegada que vaig visitar Roma tenia 17 anys. Allà vaig escriure una carta que ...

Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc . Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així.  Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional.  Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni obj...

La veritable religió brasilera és la música. El concert de Maria Bethânia anit a Vivo Rio resumeix molt bé l’energia poderosa dels sons i la batucada. Brasil en estat pur.   Plou a Rio. Ipanema deserta. Copacabana deserta. Els dies tropicals arriben a la seva fi. He sigut molt feliç aquestes dotze darreres setmanes. El passaport no em permet perllongar més dies la meva estada. Ha sigut el segon hivern aquí (on és estiu). Demà passat celebraré el meu aniversari, també per segona vegada en terres brasileres. No puc estar més agraït.  He visitat els estats de São Paulo, Minas Gerais, Bahia, Paraná, Santa Catarina i Rio de Janeiro. He fet 6.000 km en cotxe i he caminat centenars de kms per selves i platges. Moltes platges.  M’enduc l’aroma dels paisatges i el sabor de la seva gent. Els brasilers són càlids, oberts, generosos. Viuen una realitat dura (un país corcat per la corrupció i trinxat per la criminalitat), sense deixar de cantar i balla...

Crec fermament en la força que ens habita, en el nucli que ens fa ser transcendents, en l’energia suprema que ens salva dels naufragis, en l’amor que s’estima a si mateix i, per això, és capaç d’estimar els altres.  Crec en la divinitat encarnada en cada cos i en cada gest, en cada mot i en cada silenci, en cada presència instantànea i en cada esperança desesperada, quan sembla que tot s’acaba i, en realitat, tot recomença, com surt el sol i torna la primavera. Crec en tu, en els teus fracassos, en el teu cor innocent de nena que un dia va somiar prínceps blaus i l’endemà es va despertar segrestada pels pirates.  Crec en tu, ara mateix, en la teva transformació, en la teva superació, en el teu miracle. Hi creuré sempre. No és una fe, sinó la certesa de saber que no estem sols (mai ho hem estat), la certesa de sentir que la vida sempre val la pena, si el coratge t’empeny cap a nous horitzons, si la llum que ets brilla més enllà de la tenebra...

Feia temps que no dormia tant. La Praia do Sono ha fet honor al seu nom. Potser els mosquits que m’han vampiritzat de nit (avui una mica menys, n’he esclafat tres) són cosins germans de la mosca tse-tse...  Em desdejuno a Ca la Janete. Un suc de llimona, una truita amb formatge i tomata, un tros de pastís de xocolata i un cafè.  La platja ben solitària. Pocs núvols. Tornaré fins al cotxe per la trilha. Ja he agafat prou barques. Els peus s’han recuperat.  Dic adéu a aquesta platja idíl.lica i m’encamino cap a Rio de Janeiro. Les coses estan tan fomudes allà que les forces armades han hagut de substituir la policia. Així anem, d’un extrem a l’altre, bipolarment. Si no fos així, la vida seria ben avorrida.  La trilha de Praia de Sono fins a V ila Oratório (Laranjeiras)  té 4,5 km i es pot fer en una hora. Puges fins a una altitud de 150 metres i després baixes. Està condicionada amb esglaons i baranes molt malmeses q...

Confesso que m’he tornat addicte a l’açaí. No hi ha dia que no en mengi. Acostumo a demanar-lo amb el complement de la granola i la banana. M’encanta. La primera vegada que el vaig tastar al mercat municipal de São Paulo no em va fer el pes. Li vaig trobar un gust aspre. Ha sigut més endavant, que he anat assaborint els matisos d’aquest gelat tan brasiler fet amb un fruit d’origen amazònic. El seu color morat fosc és molt característic. El problema és que taca els dits i ho taca tot. És una de les coses que més trobaré a faltar a Europa. També el coco verd amb la seva aigua saborosa. Per a mi, és la beguda millor que pots beure en aquest clima, bem geladinho . Dues addiccions que no tenen gaire sentit fora de context. Aprofitatem els dies que ens queden.  La Praia do Sono gaudeix d’una ombra excel.lent gràcies a què tota ella està plena d’uns arbres de fulla ampla, les amendoeiras , que no tenen res a veure amb els nostres amettlers, tot i que van arribar amb els primers...

Per anar cap a la Praia dos Antigos cal travessar el riu que hi ha al final de la platja do Sono. Ahir va ploure força i t’has de mullar el melic mentre aixeques la motxilla amb els braços amunt. La trilha s’enfila per la muntanya tota enfangada, amb graons i cordes trencades. T’endinses a la selva (Mata Atlântica) que és una de les experiències més frapants per a un europeu, sobretot si vas sol, amb aquesta luxuriant vegetació i els sons inquientants, que no saps si són micos o ocells o qualsevols altra animàlia que desconeixes. Tu, fill del bosc mediterrani, amb prou feines saps distingir la fressa d’una puput o d’un senglar. Aquí estàs venut. Avances tanmateix. Vas travessant rierols d’aigua freda i cristal.lina dels quals podries beure sense cap problema. Arribes a la platja, solitària i salvatge, sense cap infraestructura humana. Hi desguassen dos corrents i està plena de roques entre les que en destaca una d’enorme al bell mig que separa la platja en dues meitats.  ...

Aquí els galls han començat a cantar abans, pels volts de les 4:30. Sempre m’he preguntat per quins set sous els galls necessiten cardar tanta escandalera mentre la bona gent encara està roncant.  Deixant ara els galls, la sorpresa ha sigut a l’encendre la llum i descobrir que els llençols i el coixí estaven tacats de sang... No, no he menstruat (ni que fos dona, per l’edat tampoc no em tocaria). Han sigut les mosquites que aquesta nit han celebrat un bon festí amb el gringo . El gringo c’est moi. Dues taques al coixí i cinc o sis al llençol. Llavors he visualitzat els insectes, ben farts, a la paret i a la cortina, i no he parat fins esclafar-los tots, amb el resultat d’embrutar la paret i les cortines amb més sang... Quina sangada! Quin aquelarre vampiresc! Després ha vingut la feina de neteja amb aigua freda... I els galls canta que cantaràs. Sí que havia escoltat algun zumzeig mentre dormia, però no imaginava que la cosa fos tan greu. En fi, sempre dic que no hi ha p...

Estic a Paraty i es fot a diluviar... M’espero dins els carro fins que acaba el xàfec. On vaig? Em van donar una dica : no et perdis la Praia do Sono... Som-hi doncs.  Agafes la carretera que va a Trindade i, després, et desvies a l’esquerra cap a Laranjeiras , que és un gran condominio privat amb port interior (com ara Empuriabrava en petit). Es veu que és propietat de capital luxemburgès.  Aparques el carro en un estacionament de Vila Oratório (20 reals x dia, 5 euros) i una furgoneta et porta fins a la barca que et conduirà a la Praia do Sono (la platja de la son, perquè somni és sonho ). 35 reals, 9 euros.  De fet, s’hi pot accedir per una trilha que travessa la Mata Atlântica, una horeta de camí. He optat per la via marítima perquè avui ja havia cansat les cames pujant al Pão de Açúcar de bon matí. La faré de tornada.  La Praia do Sono fa 1,3 km, té sorra fina i blanca, aigua transparent. Lloc tranquil on els pescadors ofereixen ...

El primer gall ha cantat a les 5:30. La lluna plena encara no ha marxat. Tot és estrany, en aquest racó de món. No sé pas com hi he arribat... La gossa s’ajeu vora l’aigua. Les gallines amunt i avall. Els mosquits segueixen picant.   Surto a les 6:30. La trilha s’enfila sense misericòrdia. El wikiloc em va oferint les dades. M’aturo quan he pujat 200 m de desnivell. Suo rius i el cor ressona. La humitat de la selva és asfixiant. Cal agafar-se als troncs que tens a mà. De vegades fas més força de braços que de cames. Una altra aturada. Són només 1,5 km però cal salvar 400 metres de desnivell. Arribo al cim en 50 minuts.  Els núvols no deixen veure el panorama. La muntanya és una mola granítica compacta des de la qual, els dies clars, pots albirar Rio de Janeiro. A poc a poc, s’obre la visió del Saco i de les illes properes. Maravilhoso! Faig fotos i gravo vídeos. Em recorda molt Preikestolen.  Dalt tinc senyal 3G i rebo els missatges. Envio un what...

Camburi (no confondre amb l’altre Cambury, entre Juqueí i Maresias) és un indret perdut al qual s’arriba després de fer 5 km per un camí que sembla un camp de mines esclatades (no vull imaginar-me com es deu posar quan plou). La referència per a desviar-se és la Cachoeira da Escada, a peu de carretera. En aquesta platja, l’última d’Ubatuba pel nord, hi ha càmpings, alguns pescadors de la comunitat quilombola i molta flaire de marihuana. Aquí monitoritzen un programa de protecció de les tortugues i altres espècies amenaçades. En un extrem desguassa el riu, amb tot de roques enormes i la vegetació arran de mar. La sorra és plena de restes de fusta de deriva, els urbanites en dirien “bruta”, però la natura no embruta res, només escampa la seva matèria orgànica. El que no deixa de cridar-me l’atenció és que Brasil està ple de crianças (nens).  Per arribar a Trindade (ja som a l’estat de Rio de Janeiro) hi ha una carretera asfaltada més que decent la qual cosa converteix el...

Poder estar allà on vulguis, anar i venir, romandre o marxar, fent el que et plagui, sense haver de demanar permís a ningú ni haver de justificar-te. La llibertat és això.  Posseir poques coses materials, usar els objectes imprescindibles, llogar abans de comprar, caminar amb la motxilla lleugera, minimalisme, simplicitat. Això és la llibertat. No fer plans, viure al dia, improvisant, fluint amb espontaneïtat, seguint els senyals de l’univers i la teva pròpia intuïció. La llibertat és això.  No sentir-te massa lligat a ningú, ni família, ni amics, ni amor, que cap relació limiti el teu vol. Això és la llibertat. Aprendre cada dia coses noves, oblidar cada dia coses velles, crear més que creure, no rendir-te mai. La llibertat és això. Cercar la veritat, la bellesa, la bondat, els llocs solitaris i salvatges on la natura conserva la seva energia pura, connectar-t’hi i descansar del món i dels humans. Això és la llibertat. Confi...

“Fes el que hagis de fer, tot allò que el teu cor demana, allò que -quan ho imagines- el teu cos s’estremeix i la teva ànima vibra amb ressonància. Fes-ho, encara que no t’aplaudeixin ni et reconeguin, encara que et mirin amb desconfiança. Fes-ho, encara que dubtin de la teva capacitat i que facin el possible (ni que sigui inconscientment) perquè no ho facis. Llavors, al final, quan hagis vençut la barrera de la por i de la vergonya, i t’hagis desprès de la necessitat de reconeixement i acceptació, llavors podràs simplement ser i fer allò que el teu cor demana. En aquest espai únic, amb presència, humilitat, veritat i acceptació, podràs aportar la teva gran contribució al món: ser tu mateix! Dóna’t permís, allibera’t i camina en direcció a la teva pròpia veritat.”  Missatge per a mi mateixa (Naíla Andrade Sarkar) 

De vegades penso que vaig encarnar en aquest planeta per a observar els altres. El voyeurisme em sembla una activitat d’allò més plaent. La vida contemplativa. Sense jutjar ni voler intervenir en els afers aliens. Mirar, aprendre, passar de llarg. Gran part de la meva existència nòmada de viatger incansable es nodreix d’aquesta dèria. És un anar que no cansa. Anem anant amb lleugeresa i no acabem mai d’estar-hi completament. No cal. Surfegem o sobrevolem la realitat, que acostuma a ser una cosa avorrida i pesada.  Fa una bona estona que observo els nens de la platja. Primer estaven jugant a enfilar-se en una barca ancorada, llençant-se, capbussant i tornant a pujar. Una activitat frenètica. Eren set o vuit. Ara són quatre els que es dediquen a enfilar-se a un gran arbre amb la desimboltura d’un mico. N’hi ha un (sempre hi ha el més agosarat) que ha assolit una altura considerable. Si cau es mata. Acaben una altra vegada a l’aigua, com peixos que són, de pell bruna i nat...

Observo com arriben les barques amb les xarxes plenes de peixos, la majoria olhudos (Caranx hippos). Aquests són petits, però poden arribar a fer un metre de llarg i pesar 20 kg. Parlo amb el pescador que els neteja mentre els urubús estan a l’aguait esperant el festí de les tripes. Diu que és la sang, la que malmet el peix, per això cal llevar-la tota de seguida, així es pot conservar més temps. El seu nom és Zé de Balboa i viu en una petita illa amb la seva família.  Surto amb la barca acompanyat d’un grup de francesos bretons. Anem cap a l’Ilha das Couves. La travessia dura 15’. Abans superem l’Ilha Comprida el propietari de la qual és un dels socis fundadors de Danone. La barca passa davant mateix d’una gruta i ens deixa a la Praia Menor. Ens recolliran al migdia.  Opto per anar a la Praia Grande seguint la trilha. Arribo el primer. Quin paradís! Aigua verda transparent. Hi ha un veler i un iot ancorats. Em poso la màscara i a bucejar. Hi ha milers de peixet...

Em desperta la lluna gairebé plena, bressolada amb la cançó de les onades. La sagrada nit batega com el cor d’una mare. Sóc el foc que tot ho crema, la bellesa en cada flor, la mirada creadora, saviesa dels pescadors. Sóc el misteri de l’aigua, el plaer sense culpa, el vent despentinant les dunes, els llavis que besen per primer cop. Sóc els colors de l’arc de la pluja, el camí que s’obre a cada passa, l’ocell que s’enlaira, l’aventura interminable.  Sóc el teu silenci, la teva llàgrima, el teu dolor, la teva primera esperança. Sóc el mirall que et mira, l’illa que guarda els secrets de l’ànima, aquella paraula prohibida, la sortida definitiva. Sóc tu. Et sóc en la rialla i en la calma, en la guerra i en la gana. Et sóc a totes hores, nit i dia, capvespre i matinada. Et sóc encara que dubtis, encara que neguis, encara que callis.   Sóc tu. Allò que desconeixes. Aquesta llum inextingible.  Em desperta la lluna gairebé plena......

Després de veure moltes platges, ben acalorat, cansat d’esquivar clots per carreteres infames, la sort et pot somriure en un racó de món inversemblant...  Picinguaba és una petita aldea de pescadors que encara conserva aquell regust antic de les coses immemorials. Roques granítiques decoren la platja plena de barques de colors, amb el rerefons de la muntanya sempre verda de la qual davallen rierols d’aigua freda. La canalla juga despreocupada, els vells endrecen les xarxes. Hi ha una placidesa entranyable entre el vaivé de les onades i els reflexos de la posta sobre l’aigua.  Trobo la pousada Sobre as Ondas, una casa taronja al final de la platja a la qual s’accedeix travessant un pont de fusta. Em rep en Gustavo, m’ensenya la suite amb vistes al mar i balcó (literalment, sobre les onades). M’encanta! El preu que em diu és massa alt. La propietària (Neusa) intervé oferint una rebaixa perquè sóc una sola persona. Segueix sent car. Li dic que potser em qu...

Les platges del nord d’Ubatuba tenen un accés  més difícil, camins plens de clots que desanimen força, però val la pena arribar-hi (sobretot si el cotxe és de lloguer).  M’ha agradat molt Ubatumirim, un indret ben salvatge, on pots anar amb el cotxe per la platja... A l’altra banda del riu (perquè sempre hi ha un riu) està la Praia do Estaleiro. Ambdues tenen restaurants decents, encara que els càmpings i les pousades són poques i precàries.  He acabat dinant a Almada, una platja ben perduda amb vistes a l’Ilha dos Porcos. Caipirinha de limão siciliano com gengibre i moqueca de pescada cambucu amb molho de camarão.  El problema és que la majoria de plats de la carta són per a dues persones. Sempre que dius que vas sozinho arrufen el nas... Intento imaginar la cara dels primers europeus que van recalar en aquesta costa... Muntanyes verdes i indígenes curiosos... Si van sobreviure no és perquè fossin més forts. Per a reeixir a la ...

Contemplo el món des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, amb una xafogor enganxifosa que no em deixa pensar amb gaire clarividència.  Neu a Catalunya. Un país bloquejat en tots els sentits. Bombes sobre la població síria. La meitat d’emissores de ràdio brasileres són religioses, amb predicadors incansables que esgaripen més que parlen. Us tradueixo la darrera bestiesa que he escoltat: Sabem que estàs arruïnat, que els deutes et devoren, que no tens crèdit enlloc... Però si encara et queden 120 reals (30 euros) has de córrer cap al Banco do Brasil o el Banco Itaú per tal d’ingressar-los en aquests números de compte... Fes-ho ara mateix, el més aviat possible. Només 120 reals. Repetim números de compte... Veuràs com actua Jesús el Fill de Déu en els propers dies... La millor inversió de la teva vida!! (sic) La desesperació, la pobresa, la ignorància, la fe...  Bombes sobre Síria. Neu a Catalunya. Des del Tròpic de Capricorn, sota les palmere...