ENTRELLUM

Sembla mentida que d'una metròpoli tan grisa i desmesurada com São Paulo, de sobte pugui brollar tanta alegria i tants colors, com aquelles rares flors que apareixen enmig del desert, les flors dels cactus, tan boniques i efímeres.  L'espectacle més gran del món i el més inenarrable, això és el Carnaval brasiler. Amb prou feines, hi assisteixes bocabadat i te'n fas creus, com a "gringo" europeu, amb aquell ensopiment tan català; i tornes a creure en la Vida. Perquè la Vida sempre troba el camí cap al futur. Europeus decadents, avorrits, tibats, porucs, farts de benestar, tips de civilització... Davant el Carnaval, som una ombra prescindible. Tanta llum encega. Tanta joia aclapara.  Perquè la Vida sempre troba el camí. Muito obrigado, Brasil 🇧🇷

“É importante não perder de vista as coisas que te encantam, pois ali há um pouco da tua essência” Si dic que m'agrada caminar, caminar sol, caminar sol enmig de la natura, caminar sol enmig de la natura salvatge, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer, caminar sol enmig de la natura salvatge ben lluny del lloc on vaig néixer per a retrobar allò que vaig perdre... L'essència. La connexió. El silenci. La puresa. La bellesa. La divinitat. La llum. 

  Els seus avantpassats, esclaus africans que treballaven en les plantacions de cafè de Bahia, van fugir terra endins i es van establir a l'estat de Goiás. Són els kalunga. A 26 km de Cavalcante hi ha Engenho II, una comunitat on viuen 800 kalunga. Quan hi arribes, sembla que estiguis al bell mig d'Àfrica. L'atractiu principal de l'indret són les cachoeiras (cascades) de Santa Bárbara i Capivara, piscines naturals de color blau turquesa.  Tamara va néixer aquí fa 20 anys i treballa de guia. Ella em va acompanyar fins a les cachoeiras i, encabat, a dinar a Ca la Minelci, que cuina amb foc de llenya menges autòctones: frango caipira, peixe frito, mandioquinha, ovinho feito na hora... Tot plantat a la comunitat. Vaig beure un suco de mangaba (una fruita d'aquella zona).  Tamara em va demanar si podia fer-li una "carona" (no és ni una carícia ni una cara petita, sinó portar-la amb el cotxe, autoestop) fins a Cavalcante. Pel camí em va explicar ...

  Tot el que no sé em fa sentir més humil. Som minúsculs davant la grandesa de la natura i de l'univers. Vivim autocentrats, en constant "mode selfie", tot gira al voltant del nostre melic, amb poca empatia pels altres. Parlo sobretot de mi, d'aquest ésser narcisista que només busca el seu interès, la seva felicitat. Onanista de mena. Com si voler ser feliç fos un delicte, quelcom lleig que has d'amagar. Hauríem de dedicar-nos en cos i ànima a "millorar el món", una vida "al servei" dels altres... I, en canvi, aquí estem, perpetrant el "gran pecat" de realitzar els nostres ridículs somnis... Per què els cristians tenen la virtut de fer-te sentir culpable quan ets massa feliç? Quina malaltia és aquesta que ve a dir: no et mereixes el plaer ni la felicitat? Estem bojos? És enveja? I si demà s'acaba, no hauré viscut el que havia de viure, amb plena llibertat i sense retrets? Els que voldrien fer-me dubtar, no són prou valents pe...

  Connexió. Silenci. Fer callar la ment. No exigir res a ningú. Estimar la solitud. Estimar-te. Ets llum i amor. No has de patir per res. Escull cada dia la teva alegria. Decideix cada passa conscient. Guanyes el que dónes. Respecta tots els éssers. No jutgis els altres. Tots manifesten l'essència divina.  Connexió. Silenci. 

  Mai m'han fet el pes les gernacions. Tendeixo a la solitud i al silenci. Encara xerro i escric massa. On millor em sento és a la natura.  Per això avui no he connectat amb l'esperit de la casa Dom Inácio de Loyola on João de Deus fa intervencions diverses. Molt respectable tot plegat. M'he vestit de blanc, he passat 8 hores observant i meditant. Res. O les "entitats" tenien massa feina o no he sabut sintonitzar.  Demà m'espera Alto Paraiso (el nom fa la cosa) i la Chapada dos Veadeiros. No dubteu que allà la connexió serà immediata.

  Posta de sol des del mirador de la casa Dom Inácio de Loyola a Abadiânia.  Connectar amb la divinitat a través de l'horitzó, amb el porpra dels núvols encesos per la llum agònica del jorn, amb els ocells que piulen abans d'anar a jóc, en el silenci profund de la vall, la llunyania del món, l'estel primer que surt, tot és al seu lloc...  Com he arribat fins aquí? Qui m'hi ha portat? Qui sóc?  Deixo les preguntes. Escolto el cor. Els grills comencen la serenata.  Déu existeix perquè existeix l'amor. L'amor és l'essència de la vida.  La bellesa absoluta d'una posta de sol. La bellesa absoluta de la mort...

Tot és incert com el vol d'un ocell a l'hivern... I tanmateix hi ha la certesa de saber que formem part de l'eterna bellesa que fa i desfà coses i humans... I que no som tan importants.  Everything is uncertain as the winter flight of a bird ... And however there is the certainty of knowing that we are part of the eternal beauty that does and undoes things and humans... And we are not so important.  Tudo é incerto como o vôo de um pássaro no inverno ... E ainda há a certeza de saber que somos parte da eterna beleza que faz e desfaz coisas e humanos ... E não somos tão importantes.

Temps era temps, en la presó de la Vila de Dois Rios , a Ilha Grande, prop de Rio de Janeiro, els presoners van somiar una noia sense nom que duia un vestit blau. La somiaven dia i nit en els somnis més lúbrics i també en els altres. Quan van clausurar la presó l'any 1994, la noia va esdevenir una llegenda: la llegenda de la fada del vestit blau.  La fada voltava per la vila, apareixia i desapareixia com un fantasma. Molts deien que l'havien vista passejant per la platja o gronxant-se en el baldador de l'arbre gran, sempre amb el seu vestit blau. La llegenda deia que si la tocaves, el seu encanteri es desfaria; per això ningú no gosava d'apropar-s'hi i ella defugia qualsevol acostament.  Un dia un pescador del poble es va enamorar de la fada. La procurava a totes hores, la cridava les nits de lluna plena com un llop ferit d'amor. Fins que va aconseguir trobar-la i va parlar amb ella. Ell li va prometre: No pateixis, t'estimaré sempre i mai no e...