ENTRELLUM

A Manchester esclata una bomba plena de vidres i claus que destrossa la vida de 50 fans que assistien al concert d'Ariana Grande. Explicat així, fredament, no sembla gaire poètic. Però el terrorisme també té el seu lirisme...  La mort pot irrompre en qualsevol moment de la forma més irracional.  Per això la vida ha de ser lloada com una penyora sagrada  enmig de la barbàrie i el caos.  Viu el present i dóna gràcies. Descansin en pau.

He fet la tercera apatxeta del Cros després que ahir enderroquessin les dues ( 1 - 2 ) que hi havia les quals havien suportat tramuntanades i llevantades durant dos mesos, però no han sobreviscut a l'acció vandàlica. Gràcies a aquesta destrucció deliberada, he comprès que els vàndals són còmplices de la meva creació en la mesura que m'empenyen a realitzar noves obres cada cop millors. Així les obres es renoven i el repte m'estimula d'allò més. Les anteriors eren imperfectes perquè havia emprat una mica de cola de contacte. La nova apatxeta és pur Rock Balancing . Si comprenem que creació i destrucció van unides, comprendrem com funciona l'univers, la natura i tot plegat. M'ha vingut a la memòria aquell poema de Kavafis: Esperant els bàrbars ...   Jo els espero amb candeletes. Gràcies, de debò!     

Escrit al cementiri de Portbou, davant la tomba de Walter Benjamin No moren els noms ni els mars ni els horitzons Moren els cossos, cremen els arbres, creix la barbàrie de les xifres i tot el desconsol dels temps difícils Només una pedra, res més que una pedra, i la remor de les onades Només un petó, com si fos l'últim, robat en un revolt del camí És quan t'allunyes que et sento més a prop És quan calles que tot ho reveles amb un somriure No moren els noms ni els somnis ni els amors que han superat totes les proves Moren els gestos, els enyors, les il.lusions Només dormir amb tu, avui i totes les nits que resten fins a la fi del món Només mirar-te, mirar-te i prou, com el xiprer mira l'atzur És quan sóc teu que sóc més jo

Contemplo la lluna assegut a la terrassa. És una mitja lluna perfecta. A sota, els cotxes fan cua per accedir al McAuto. Menjar al cotxe és una solemne marranada. A qualsevol cosa se li diu menjar. Avui han inaugurat el segon McDonald's de Lleida, a la carretera d'Osca, davant de la Fonda del Nastasi . A mi no m'enxamparan. Ara que faig una dieta quasi vegetariana, només hi podria menjar amanides plastificades... Ecs. La lluna no és blanca. Té un color trencat, marmori, gairebé groguenc. No fa ni fred ni calor. Les fulles dels plataners resten immòbils. Demà hi ha dinar familiar. Ens acomiadarem de la casa que hem gaudit durant 30 anys. Entre l'àpat de demà -ben entaulats- i el McAuto hi ha un abisme. El mateix abisme que separa la civilització de la barbàrie.

L'any 1991 els electors de la regió de Dubrovnik (antigament anomenada Ragusa) van votar de forma gairebé unànime a favor de la república de Croàcia . Per aturar aquest procés d'independència, l'exèrcit iugoslau (majoritàriament serbis i montenegrins) va declarar la guerra als croates llençant sobre Dubrovnik un atac d'extrema virulència per terra, mar i aire. L'objectiu era annexionar tota la regió a la "Gran Sèrbia". L'artilleria sèrbia va bombardejar sense pietat la ciutat la qual, desarmada, fou assetjada durant sis mesos. Milers de cases foren ocupades pels soldats els qual van fer malvestats : pillatge, incendis, violacions, crims... 40.000 persones van ser desplaçades de les seves llars, un de cada tres edificis de Dubrovnik es va veure afectat, però ni un sol tros de muralla fou destruït. La "perla de l'Adriàtic", com la va batejar Lord Byron , declarada patrimoni de la Humanitat, va resistir. No debades el seu lema és " L...

Fa justament 20 anys (1987) que em vaig llicenciar en Filosofia. Fa 18 cursos que em guanyo les garrofes explicant els filòsofs als adolescents. Per fi, després de somiar-ho mil vegades, aquest estiu visitaré el bressol de la Filosofia. Dintre d'un mes sobrevolaré la Mediterrània rumb a Istanbul, navegaré per la costa jònica de l'Àsia Menor (Samos, Efes, Milet, Patmos, Rodes...), travessaré la mar Egea (Santorí, Naxos , Míkonos...) fins arribar a Atenes... I després continuaré cap a l'Adriàtica (Ítaca, Corfú, Dubrovnik...) fins a Venècia. Tincs els bitllets sobre la taula i encara no m'ho crec. He hagut d'esperar dues dècades -i guanyar aquest premi - per a poder agrair als grecs in situ el seu fantàstic "miracle", no solament la Filosofia, sinó tot això que anomenem Civilització Occidental, així, amb majúscules, perquè ens hem de sentir orgullosos de pertànyer-hi i defensar-la dels bàrbars que proven d' anihilar-la . De vegades, em pregunt...

L'altre dia, buscant un text per a l'examen de 2n. BTX, vaig trobar aquest fragment que, de ben segur, no hauran llegit els tres mandataris de la foto de les Açores ... No crec que cap comunitat tingui el dret de forçar a una altra a ser civilitzada. Des del moment que les víctimes d’una mala llei no invoquen l’ajuda d’altres comunitats, no puc admetre que persones completament estranyes tinguin el dret d’exigir el cessament d’un estat de coses, que semblava satisfer a totes les parts interessades, únicament perquè siguin un escàndol per a gents molt allunyades i perfectament desinteressades en la qüestió. Envieu-los missioners, si us sembla, per predicar-los, i desplegueu tots els mitjans lleials (imposar silenci als innovadors no és un mitjà lleial) per impedir el progrés de semblants doctrines en el vostre país. Si la civilització ha prevalgut sobre la barbàrie, quan la barbàrie posseïa el món, és excessiu témer que la mateixa barbàrie, un cop destruïda, pugui reviure i co...

Els bàrbars han tornat a cremar l'institut. L' altra vegada van rebre les taules del pati, ara li ha tocat a la consergeria. Els piròmans van aprofitar les vacances i, a plena llum de dia, sota la mirada de les inútils càmeres de seguretat, van arrambar contra la porta els contenidors blaus plens de paperassa i van calar foc. Una bestreta de Sant Joan. Jo havia deixat uns exàmens per a fotocopiar i me'ls he trobat ben ennegrits pel fum. La Barbàrie avança . És tan fàcil destruir! I tan divertit! De petits havíem llençat pedres al tren, havíem follat nius d'ocell... Mon germà Robert va estar a punt de cremar el paller del Sisco del Nouet. La joventut és això: pura inconsciència. Aquest matí m'he embrutat els dits de cendra, he fet quatre classes i dues guàrdies, m'he tornat a enllordar amb la rutina: aquesta maleïda rutina que ens salva del miratge de la felicitat.

Guess this world needs its dreamers may they never wake up Nesta era metálica dos bárbaros só um culto metodicamente excessivo das nossas facultades de sonhar, de analisar e de atrair pode servir de salvaguarda à nossa personalidade, para que se não desfaça ou para nula ou para idêntica às outras. ( Fernando Pessoa , LdD, 369)

Sempre que les dones es barallen hi ha un home pel mig. Via Sois todas unas putas 100 maneres de dir puta en català

Avui fa justament tres anys (1.1.04) que vaig perpetrar el meu primer post . Recordo que fou després del Neujahrskonzert (que intento no perdre'm mai. Començar l'any amb música clàssica -aquesta apoteosi burgesa que és l'espectacle vienès- em renovella l'esperança en la Cultura Occidental, tan periclitada per les noves barbàries del segle XXI). ¿Què dir sobre aquests 3 anys de blogueig ? Que s'ha convertit en un hàbit necessari (¿saludable o nociu? ¿vici o virtut?). Que cada cop m'agrada més. Que ha suposat tota una nova manera d'entendre el fet d'escriure ( ciberliteratura ). Que és un laboratori d'experimentació contínua. Que és un immillorable aparador d'autopromoció. Que fins i tot resulta rendible . Que, almenys, em consta que tinc lectors ( entrellumaires : un petonet a la galta a totes i a tots). Que he pogut conèixer gent interessant. Que la CATOSFERA ha esdevingut un nou territori comanxe que parla la llengua mil·lenària d'una tr...

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida? Diu que els bàrbars avui seran aquí. ¿De què ve al Senat aquesta inacció? ¿Per què seuen els Senadors i no legislen? És que els bàrbars arribaran avui. ¿Per què han de fer lleis ja els Senadors? Les dictaran els bàrbars quan vindran. ¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora i és a seure al portal més gran de la ciutat, dalt del tron, revestit i portant la corona? És que els bàrbars arribaran avui, i el nostre Emperador creu que ha de rebre llur cap. I fins i tot té preparat, per dar-l'hi, un pergamí. Allí li ha escrit una llista de títols i de noms. ¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui amb les togues vermelles, les togues recamades? ¿Per què porten braçals amb tantes ametistes i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes? ¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos amb tot de plata i or cisellats de mà mestra? És que els bàrbars arribaran avui; i tot això són coses que fasci...

Le Figaro Le Monde Herald Tribune Financial Times Jihad Watch Aljazeera Spiegel La Vanguardia Libertad Digital La Nación (Entrevista) R. R. Website Entrellum L'ARTICLE SENCER EN VERSIÓ ORIGINAL: Face aux intimidations islamistes, que doit faire le monde libre? Islamització dels esperits europeus Imposar l'ordre alcorànic al món occidental L'Alcorà és un llibre de violència inusitada Exaltador de la violència, guerrejador sense pietat, saquejador, massacrador de jueus i polígam, així es revela Mahoma a través de l'Alcorà Cita Bruno i Vanini !!! ( Deus sive Substantia sive Natura ) Jesús no és violent, és un mestre d'amor , mentre que Mahoma és un mestre de l'odi: una bogeria histèrica que frega la barbàrie... inscrivint la violència com un deure sagrat al cor del creient Judaisme i cristianisme conjuren la violència, la desligitimen, mentre que l'islam l'exalta Cal apel·lar "el món lliure" perquè els seus adversaris pul·lulen dins seu...

La Barbàrie avança sense aturador ... Si Galileu aixequés el cap s'hauria de tornar a retractar per a salvar la pell. Jo sóc la xicota i el deixo plantat, per indocumentat! ¿O tot plegat és un muntatge? Via mdvnet.com

Sí, no, blanc, nul, potser, qui sap, ja veurem, m'ho he de rumiar, això és un desgavell d'allò més mascarell, campi qui pugui, ara dic això, adés allò, després m'adapto a les circumstàncies, rectificar és de savis, mira, tu, feu el que vulgueu, feu el que feu la cagareu, la democràcia consisteix a exercir la teva llibertat com a ciutadà responsable, esclar, jo no sóc com els altres, només faltaria, tant se val si, al capdavall, tot és política barata, idolatria neopagana , literatura futbolera (si la plebs no va a les llibreries, regalem llibres a la plebs perquè d'alguna manera hem de gastar-nos els quartos), Barça, Barça, Baaaaaarça!!! ¿Teniu un pa a cada ull, passerells? ¿No compreneu que és inútil lluitar contra els elements? Imparable, decidida, sorollosa, incontestable, La Barbàrie avança cap a la victòria definitiva... un blog que promet

Arribo a l’insti i em trobo una destrossa considerable. Aquest cap de setmana, malgrat les tanques i les càmeres de seguretat, han tornat a entrar els vàndals. Han calat foc a un contenidor de paper amb el qual han cremat una taula de l’entrada principal. La resta de taules han estat completament arranades. El resultat és llastimós: sembla que hagi caigut una bomba . Per efecte de l’escalfor, el formigó s’ha aixecat. A més, han fet malbé cinc o sis vidres a cop de pedra, testos escampats , etc. Un desastre. La setmana passada vam tenir sang dos dies seguits. Un alumne de 1r. d’ESO va fotre un cop de puny a un altre i li va esbotzar la cella. L’endemà, un profe (amb l’ajut inestimable dels alumnes) es va enganxar el dit amb una porta de tal manera que se’l va trencar. El noi del pinyac es passeja orgullós amb l’ull tot negre. El profe està de baixa. Un altre. Cada vegada hi ha més profes de baixa. Envien substitutes que parlen valencià. Són legió. Em cauen bé, pobrissones. Algunes du...

El personatge més inquietant ( c'est à dire , més interessant) de Les invasions barbares és Nathalie ( Marie-Josée Croze ), la ionqui que ajuda a "ben morir" Rémy, el protagonista. Tan inquietant com la seva antítesi: Sébastien, fill de Rémy, el triomfador que tot ho arregla amb diners. Ells són els veritables bàrbars, o sigui, nosaltres. No pas la generació dels nostres pares, que és pura nostàlgia. La ionqui i el broker, al capdavall, són extrems que es toquen... El petó que es fan i la imatge de l'avió enlairant-se em recorda massa el final de Casablanca . La millor escena: quan ella llença el mòbil d'ell a la foguera. Si entenem que mòbil = barbàrie, aleshores hem entès el missatge de la pel·lícula. Un missatge truculent, gairebé lacrimogen, que ratifica aquella vella romàntica idea segons la qual l'únic sentit de l'existència (suposant que l'existència tingui sentit ) el trobarem en els altres, en el caliu del proïsme, etcètera. Jo no tinc mòbi...

És la nit de dijous a divendres. Fa una setmana. Hi ha lluna plena. La Rosario té fred. Ja fa dies que dorm al carrer. La Rosario és una dona de 50 anys que havia estat secretària de direcció. La vida l’ha tractat malament o ella no ha sabut tractar-se bé a si mateixa. La mala sort, el destí, la genètica, vés a saber… La vida és complicada i dóna molts tombs. Quan es va separar del marit, va viure un temps a París. Després va tornar a Barcelona, però els problemes econòmics la van dur fins al carrer. Té una filla que no en vol saber res. Ara la Rosario és una indigent, una homeless , una sense sostre que malviu a la gran ciutat com malviuen tantes persones. L’hivern és dur. L’estómac buit. El termòmetre marca sota zero. Barri de Sant Gervasi. Número 28 del carrer Guillem Tell , cantonada carrer Saragossa, entre la plaça Molina i la plaça Lesseps. La Rosario s’arrecera dins les dependències del caixer automàtic d’una oficina de La Caixa. El Ricard i l’Oriol han sortit de marxa. Tene...