ENTRELLUM

Quan tot està perdut és quan més tenim a guanyar. --&-- Poema escrit ahir divendres a les 19:23 (dedicat a Penèlope): AQUEST HIVERN Aquest hivern que no és hivern Aquest gener de ginesta i papallones Aquest silenci que diu el que callen les paraules Aquest retrobar-te després dels anys i enamorar-me de tu encara més Aquest hivern que no és hivern Aquest florir de les cendres quan la nit es marceix i l'horitzó s'envermelleix Aquest hivern que no és hivern Aquest delit d'estimar-te

Rellegeixo L'Odissea d'Homer en la traduccció de Carles Riba (La Magrana, 1993). Vas cercant un retorn com la mel, esplèndid Ulisses, i te'l farà treballós un déu, car no penso que passis mai d'amagat d'Aquell que sorolla la terra i que et guarda ràbia en el cor, per haver-li eixorbat el seu fill que s'estima. Tota vegada, encara podeu arribar, passant penes, si t'avens a frenar el teu cor i el cor dels teus homes Les campanes de l'església toquen a mort. Sempre hi ha un retorn a l'horitzó. Potser la mort no sigui res més que això, com deia Màrius Torres : la claror de la terra natal de l'esperit, enllà del mur extrem de la nostra mesura, on es trenquen les ales dels ocells en la nit L'Ulisses que sóc tituba. Penèlope em defuig. Ítaca s'allunya. Alatrencat, tot els pecats del cor se m'agrumollen embrossant la sortida. ¿La mel del retorn? ¿La claror? Aquest matí les campanes de l'església toquen a mort.

La vida és dura. Sort que tenim la Beefeater i la Literatura. No sé si és més complicat exercir de professor que de pare. El que és segur és que el més difícil del món és exercir de marit. Per això escric: perquè, almenys, mentre escric, m'eximeixo de les responsabilitats docentspaternomaritals, massa responsabilitats per a un irresponsable com jo. La meva senyora (més santa que Sant Escrivá ) no acaba d'assimilar la meva grafomania crònica. Normal. La vida és dura, molt dura, sobretot per a les esposes dels escriptors de pedra picada. La meva filla, en canvi, passa. Sap que son pare no hi és tot. L'únic que li treu la son és que la castigui emportant-me el cable de l'ordinador. És addicta al messenger. Sense arribar a la lamentable addició que té son pare als blogs. Tot s'hereta. Per sort, la seva vida encara no és gaire dura. Podria treure excel·lents, però es conforma amb notables perquè no vol que la resta de companys i companyes li diguin empollona . Alta, r...

Ella fuma. Tu odies el tabac. El tabac és car, brut, pudent, fastigós... Si te l'estimessis de veritat, l'acceptaries amb el seu tabac, estimaries també el seu fum i el seu alè nauseabund. ¿¿¿??? ¿No diuen que estimar és voler el bé de la persona estimada? Per tant, el que tu vols és la seva salut, que deixi de fumar. Si ella s'estimés de veritat, deixaria de fumar. Si ella t'estimés de veritat, deixaria de fumar. Però ella segueix fumant... ¿¿¿??? ¿L'amor al tabac pot ser més fort que l'amor a un mateix o l'amor a la parella ? ¿Quina puta merda té el puto tabac que esclavitza tant? Fumar és desig de cendra. Fumar és suïcidi pàmfil. Fumar és incinerar-se sense anestèsia. Però ella segueix fumant... ¿¿¿??? ¿Per què no l'engegues? ¿Quina voluntat falla més: la seva o la teva? ¿O és que l'amor és una pura confusió tan irracional com el fet de fumar? ???¿¿¿

Ella t’espera al llit. No hi ha res més important que això. No hi pot haver res més important que això. No hi hauria d’haver res més important que això. Ella t’espera al llit amb les dents netes, el pijama posat, el llum de la tauleta de nit encès... ¿Es pot saber què fas aquí engiponant versos? Ella t’espera al llit com l’eternitat espera el retorn de les mateixes coses sempre idèntiques, perquè sempre hi ha algú que espera algú en algun moment, al llit o en qualsevol altre indret decent o indecent, que res no és més etern que l’esperança eterna. Ella t’espera al llit. ¿Què esperes tu?