ENTRELLUM

Nothing can bring you peace but yourself Ralph Waldo Emerson Més enllà dels mots, afirmo en silenci allò transcendental, la veritat que s'amaga rere aquesta aparença de carn i de sang. Somric. Abdico de la voluntat. Intento viure sense expectatives. Així m'acosto a mi mateix (que ets Tu). El misteri d'una ànima assedegada de llum. Serenament. Més enllà dels mots.  Más allá de las palabras, afirmo en silencio lo trascendental, la verdad que se esconde tras esta apariencia de carne y de sangre. Sonrío. Abdico de la voluntad. Intento vivir sin expectativas. Así me acerco a mí mismo (que eres Tú). El misterio de una alma sedienta de luz. Serenamente. Más allá de las palabras.  Beyond words, silently I affirm the transcendental, the truth behind this appearance of flesh and blood. I smile. I abdicate the will. I try to live without expectations. So I get closer to myself (that You are). The mystery of a soul thirsty of light. Serenely. Beyond words.  S...

Només hi ha un horitzó : inventar cada dia una nova drecera. Quan has decidit divorciar-te, et limites a comunicar-ho i marxes. La darrera frase acostuma a ser: "Tindràs notícies del meu advocat". En el supòsit que la llei vigent no ho permeti, res em pot obligar a continuar amb algú amb qui no vull estar. Hi ha quelcom per damunt de totes les lleis: la meva voluntat sobirana, la meva llibertat inalienable. Per això, en algun moment determinat, la convicció de la meva consciència em pot conduir a la desobediència civil , a la revolta . Que sigui il·legal no significa que sigui il·legítim. Són les persones les que fan les lleis i són les persones les que poden canviar-les. El poderós ha fet la llei a la seva mesura i la imposa imperiosament. Si aquesta llei ens perjudica, hem de crear la nostra pròpia llei. Volem ser amos del nostre destí i no esclaus mesells. Per tant, ens calen fets consumats .   La revolta dels estels s'ha de concretar amb fets... La meva pregu...

I prefer to hike alone but miss companionship in camp. It is great when you encounter something beautiful to share it with someone else. But I find that another person talking keeps me anchored in the other world I'm trying to escape. A good day of hiking is when I don't see anybody. For me hiking is a way to re-connect to the life force, the earth. At a certain point most days I stop & truly realize my very tiny part in this incredible, non-stop ball of life that we are part of. If I am talking to someone this never happens.  AaronT, The Lightweight Backpacker Lite Philosophies and Practices forum  Ha arribat el moment de caminar sol. Amb una motxilla lo més petita i lleugera possible. Les coses essencials. Take less , do more . Per anar encara més lluny...  Fugir, sempre fugir, perquè viure és fugir del que hem viscut , i els que no fugen és perquè no poden, esclaus dins la gàbia de la rutina, sedentaris, víctimes de la presumpta seguretat i...

La vida està feta de contradiccions i de dilemes. De vegades les contradiccions són insolubles i hem d'acostumar-nos a conviure amb elles. En els dilemes cal escollir, però quan escollim ens la juguem ben jugada perquè no sabem del cert si la decisió que hem pres és la correcta o no. Assumir la contradicció és sa i vital. No resoldre els dilemes és poc recomanable. Te l'has de jugar.    En realitat, sempre ho volem tot i aquest "voler-ho tot" ens condueix a la confusió i al caos vital.  Goethe deia que la felicitat és la limitació. Limitem-nos, doncs. Jo afegiria que la felicitat és anar canviant, és a dir, defugir la rutina... Pregunta't: Què vull exactament? Quin és el camí que més em convé? A què estic disposat a renunciar? Què no vull perdre per res del món? Fes-te preguntes concretes... Per exemple: Què valores més, la llibertat o l'amor? (i no val a dir que són compatibles perquè no és hora d'acudits) Josep Pla es fa la següent ...

L' horòscop no s'equivoca. Ens equivoquem nosaltres. Quan estem lluny, estem molt lluny; i quan som a prop, som tan a prop que ens fonem l'un amb l'altre, el teu cos sobre el meu cos, com una pegellida que s'aferra a la roca. Què més tenim, sinó la pell i la certesa íntima? Creure. La fe i la voluntat de ser. La paciència. El futur. Tan lluny que som abisme. Tan a prop que fa vertigen. Contra la pegellida que s'aferra a la roca, no poden res les onades irracionals, tramuntanades i escumes salvatges. La closca inamovible guarda el secret d'una carn saborosa. L'horòscop no s'equivoca. Ens equivoquem nosaltres. 

Si ho mirem ben mirat, la vida és una qüestió d'accions i reaccions. Sovint reaccionem de forma bastant autòmatica a estímuls concrets. Les reaccions depenen de mil factors que no controlem, des de la disposició fisiològica del nostre organisme fins a l'imaginari moral en el qual hem estat educats. Els hàbits s'imposen. Costa molt trencar les inèrcies, individuals i socials. Només aquella persona que sigui capaç d'aturar la immediatesa de la reacció pot considerar-se madura . La resta és pur infantilisme. És allò de comptar fins a 10. Si pots visualitzar la reacció abans que la reacció s'apoderi de tu i et domini, has guanyat. Si, en canvi, no pots frenar l'automatisme visceral que es desencadena dins teu, aleshores ets una víctima, un nàufrag condemnat a ofegar-se. La irracionalitat intrínseca de moltes reaccions humanes ens empeny cap a l'abisme del descontrol i del caos. Com podríem controlar aquest mecanisme pervers? Quina mena de timó podria redreçar e...

És quan sobren les paraules, quan no cal fer res més que respirar i contemplar el paisatge en silenci, amb les mans agafades. És quan tot el cansament passat desapareix de sobte perquè ets conscient que ja has trobat el que buscaves. T'ho diu l'altra mirada. T'ho confirmen els batecs i les rialles. És quan la posta i l'albada s'uneixen dins la teva ànima, quan els cossos s'enlairen i volen, quan agraeixes a la Vida la seva magnífica generositat, i sents que tot, absolutament tot, era necessari per tal d'arribar fins aquí, fins aquest precís instant. És quan sobren les paraules, quan ser i estar s'identifiquen com la vela i el vent, com el cim i la neu, com els llavis humits i la trèmula pell. Llavors -lliure del desig, de la por i la voluntat-, et deixes endur per la bellesa de l'univers del qual només n'ets una minúscula peça, i flueixes talment aigua cristal·lina rierol avall. Feia segles que et trobava a faltar... Ets la mar Ets ...

Les coses no passen perquè sí, sinó que tot, absolutament tot (fins la trajectòria erràtica del vol d'un mosquit) té el seu sentit dins la trama de l'univers... Hi ha un destí que no escollim nosaltres, un Guió per damunt dels nostres minúsculs guions... Ens costa acceptar que les coses sovint no són com nosaltres voldríem... Ens emprenyem amb la realitat, ens rebel·lem, ens hi barallem, lluitem contra ella... Aquesta actitud és autodestructiva... La il·lusió de la voluntat i de la llibertat personals s'esvaeix davant la contundència amb la qual de vegades s'imposa el Guió Suprem... No pateixis... Malgrat que ara mateix no ho comprenguis, tot és a fi de bé...

De la importància de la voluntat La seguretat de la immediatesa intuïtiva

En el seu dia, vaig haver d'acumular desplaences, Viure en solitari, vestir de manera senzilla i nodrir-me de poca cosa; Però sabia que el cos i la fama només són obstacles en el camí. Quan hagueu trobat un indret tranquil on fer les pràctiques, Conreeu amb determinació la gran concentració. Què n'és, de difícil, perfeccionar alhora cos i ànima! Si no heu pogut desplegar el cos, comenceu per la naturalesa innata. Per la qual cosa, abandoneu el lucre i la celebritat. Amputeu tota passió i ja no hi haurà impediments. Quin és l'obstacle? Tot depèn del vostre valor i de la vostra voluntat. Qui us posa entrebancs? Tot és a les vostres pròpies mans. Gaudir de gran renom, ser un escriptor reconegut, tot això són bagatel·les. Manteniu-vos indiferents a les robes sofisticades i a les taules opulentes. Acumular bronze i jade no us conduirà a la salvació. Poemes en prosa, cants i versos ben rimats No són més que ensopegades en el camí. Sigueu com la boirina o el fum vaporós, Com les f...

Ja fa dies que assisteixo a la meva pròpia vida com si fos un espectador. Abans del Cataclisme estava convençut que jo era el que decidia, que els meus actes depenien de la meva voluntat lliure. Ara no. Assisteixo a la meva pròpia vida assegut a la platea. Tot el que apareix sobre l'escenari és per a mi una sorpresa: que ella marxi, que tu arribis; que llisquin les llàgrimes i mullin el coixí; que la lluna s'interposi entre el sol i la terra; que em llevi sense horitzons, borratxo de solitud, i que això no em suposi cap problema; que camini hores i hores sense buscar res; que trobi allò que no buscava; que els meus dits teclegin dins la boira paraules-corrua-de-formigues-afamades-de-llum-definitiva; que no soni el telèfon; que no pugui transmetre als altres el que sento perquè tinc una incapacitat permanent per als sentiments ; que el demà sigui una incògnita tan enorme que la sola idea de resoldre-la em produeixi vertigen; que el teu somriure estripi la llunyania; que les p...

Avui no puc votar, però estic molt molt MOLT emocionat. La Història la fan els pobles. Els governants són servidors del poble. La voluntat popular està per damunt de qualsevol altra instància. Aquesta és l'arrel de la democràcia. Quan la legalitat contradiu la legitimitat, el que cal canviar és la llei. La llibertat és un riu que sempre s'obre pas. Avui estimo encara més la meva terra i la meva gent. Sento al fons del meu cor l'orgull de ser català . Gràcies a tots els que heu fet possible aquest dia. # 1 3 D

L'error fonamental, la causa de tots els mals, és voler imposar la nostra voluntat. Mentre l'ego governi el timó, el naufragi està assegurat. En comptes d'això, el que cal és deixar-se endur pel corrent de la vida, fluir, adaptar-se a les circumstàncies, acceptar el que vingui com un regal del destí. És l' Amor Fati del que parlava Nietzsche. La veritable llibertat no és fer el que un vol, sinó voler allò s'esdevé, sense forçar res, amb espontaneïtat... Mentre l'ego (individu) no sigui capaç de trobar la connexió amb el Tot (cosmos i altres egos), estarà perdut, vençut, anorreat.

Avui la lluna no duu el teu nom. No escric perquè vull. Escric perquè no puc evitar-ho, sovint contra la meva voluntat. Mai no estaràs segura del tot. Totes les cruïlles són provisionals. Ens cal caminar. És el nostre destí: tenir una destinació, un projecte, un objectiu vital... La por ens paralitza. Els dubtes. La memòria dels fracassos. El que diran. Avui la lluna no duu el teu nom. La miro en silenci mentre els grills canten. És tímida com tu.

En el silenci espès de la matinada, quan coincideixen els que tornen de la festa amb els que van a la feina, enmig de la ressaca de l'alcohol i dels llençols, obres el ulls. No tens son. No saps què fas despert. No busques res concret. Existeix un destí. Totes les pistes apunten cap al mateix objectiu. Senyals estranys que sovint irrompen sobtadament fora de qualsevol lògica natural i humana. Existeix un destí. Una biografia és un mapa. En el silenci espès de la matinada comprens que, per damunt dels teus desitjos i de la teva voluntat, hi ha un guió que tu no escrius. Existeix un destí. I aprens a ser dòcil com un nen...

Som el que som en la mesura que ens diferenciem dels altres, però aquesta diferència és sovint la que ens condemna. Com fou condemnat Sòcrates. Aviat farà 4 anys que bloguegem . Aquest és el post número 855 d' ENTRELLUM . Hem superat les 150.000 visites . Diuen que som un blog de referència . No estem mal situats al rànquing . Ningú no ens ha regalat res. No som genials. Només creiem en el treball (no és una fe, sinó una constància). En el treball i en la llibertat. Aquesta és la nostra voluntat de poder . [Agafeu-vos la primera persona del plural com vulgueu]. La resta són romanços.

Ahir diumenge 23 de setembre de 2007 a les 11:20 vaig fer el cim de la Pica d'Estats . I el Verdaguer Catalunya -emboirada- sota el meus peus El cos ha de seguir l'ànima. L'ànima ha de seguir la voluntat. La voluntat és el motor que ho mou tot, la clau que obre tots els panys. Vinga, encara més amunt. Tot el que val la pena a la vida costa un esforç. Aquí trobareu el relat

Sempre havia dit: jo sóc català, no catalanista. Els -ismes mai no m'han fet el pes. El meu raonament era: sóc el que sóc i no necessito demostrar res. Però això era abans. El meu sentiment identitari i la meva convicció política han evolucionat aquests darrers anys. Català, catalanista, nacionalista, sobiranista, independentista...? ... un independentista és un nacionalista desenganyat. Costa, però, arribar a aquest estadi. A Catalunya hi ha gent que és molt poc aprenent. I mira que Espanya fa pedagogia de la millor! El 16 d'agost , davant el taüt de Xirinacs , ho vaig veure clar: ha arribat l'hora de la veritat . S'han acabat les mitges tintes, la tebiesa, el menfotisme... Ens hem de comprometre i lluitar per la llibertat de Catalunya . La situació ha esdevingut completament injusta i intolerable. El problema no és que Espanya no ens estimi, sinó que ens roba i, a sobre, ens insulta. Aquesta catalanofòbia resulta insuportable quan veus que, amb els nostres calés, a...

¿Què hem de fer amb els nostres errors? Fa dies que m’ho pregunto. Els encerts i les victòries alleugereixen la vida; el que pesa són els fracassos, les errades. Aquesta pesantor t’enfonsa cada dia més en la teva pròpia misèria. Com si es tractés d’una ombra espessíssima, el passat erroni enterboleix el present, el distorsiona negativament. ¿Què cal fer, doncs, amb l’ombra que vam ser? ¿O encara la som, encara persisteix en algun racó recòndit? ¿Les persones poden canviar o només poden canviar els seus actes? ¿Si canvien els actes, canviarà la persona? ¿Som el que fem? ¿Podem alliberar-nos del que vam fer? Tota biografia és una gàbia, una garjola feta a la nostra mesura . Una trajectòria erràtica no deixa de ser una trajectòria. Són els meus errors els que determinen les meves possibilitats futures? Fins a quin punt ens interessa mirar enrere? L’experiència només és vàlida si serveix per a millorar el nostre present, sinó l’experiència esdevé un llast inútil . El futurisme no ens salva...

La intel·ligència està sobrevalorada. No n'hi ha prou amb " veure " quina és la sortida, sinó que cal moure els peus cap a la sortida si el que volem és sortir. El " problema " de la vida rau aquí. Tenim la voluntat malalta, que és com dir que "ens manca motivació" per a fer les coses. Schopenhauer i Nietzsche van identificar la clau de l'existència humana tot subratllant el seu nucli: la voluntat de poder o el poder de la voluntat. La resta és secundari. Sóc el que vull en la mesura que voler determina el meu horitzó vital . Aquest voler és el que dóna sentit als meus actes. Perquè només pot tenir sentit una vida creativa . Crear és voler ser i voler fer ( operari sequitur esse ), voler instaurar la novetat allà on només hi ha inanitat, voler superar els límits, els cànons, les pautes... Planteja-t'ho seriosament: ¿Què vols tu, a la vida? La resposta a aquesta pregunta és fonamental. Hi ha vides desorientades, vides que naufraguen, vides...