Més sang

Estic fent una guàrdia de 3r. d'ESO substituint un professor de català que fa tres setmanes que està de baixa. No envien substitut perquè no hi ha substituts. Amb la meravellosa sisena hora, tots són a primària. Els alumnes xerren, juguen amb els mòbils, escolten l'mp3, s'avorreixen com ostres... N'hi ha tres que fan tard amb l'excusa de què estaven parlant amb el tutor. Porten gorra. El més alt galleja. Comencen a empipar. De sobte, veig que l'alumne més alt (gorra vermella) es comença a barallar amb un altre (gorra negra) dels que ha arribat tard. Els separo i el repto. Als dos minuts es tornen a enganxar. L'alumne més alt afaga el més baix, l'empenta contra un pupitre i, quan el té ben collat, amb la dreta, li fot un cop de puny al bell mig de la cara. Un directe contundent, inapel·lable, brutal. Li esbotza el llavi jussà. L'alumne contusionat, mig estabornit, escup sang. Em costa reaccionar. Ho havia vist a les pel·lícules, però mai de primera mà. La sang és molt escandalosa. El delegat corre cap a direcció i, de seguida, puja la cap d'estudis la qual s'emporta els implicats. Jo omplo dos comunicats explicant fil per randa l'espectacle. Sona la sirena. Tanco l'aula. A terra resten les gotes de sang. Cinc dies d'expulsió. Quan surto del centre, tinc el cap ple de cabòries. Condueixo sense esma. Rememoro l'escena amb esgarrifança. Els alumnes implicats no van néixer a Europa...

PRESENTACIÓ de L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 de DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

*_*

Gràcies Saül!

Més sobre la Presentació

PRESENTACIÓ de L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 de DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Presentació de L_OI

Una vegada vaig dir que un blog és un aparador. A hores d'ara, els entrellumaires que us deixeu caure sovint per aquí ja deveu estar més que tips de veure que a la capçalera apareix la invitació, a la dreta la coberta i al final de cada post la frase mòbil amb el recordatori de ídem, és a dir, que EL PROPER DILLUNS DIA 4 DE DESEMBRE A LES 19:30 PRESENTEM L'ORACLE IMMINENT A LA LLIBRERIA CATALÒNIA. ¿Encara hi ha algú que no se n'hagi assabentat? Més que tips, sí, d'aquesta publicitat gens subliminal, sinó completament supraliminal, autobombo i autopromoció descarada, sense escrúpols, patètica, egòlatra, etc. I teniu tota la raó del món. El que passa és que no cada dia surt un llibre teu. El que passa és que, si el que fem aquí és un ciberdietari, velis nolis és inevitable parlar del que ens ocupa i ens pre-ocupa...

Estic estressat. Jo tinc més ganes que vosaltres de què ja sigui dia 5 de desembre. Em vaig deixar enredar per l'Emma (i vam parir el llibre) i ara m'he enredat jo sol amb la Presentació... I us juro que no les tinc totes. Té raó l'editor: el resultat és incert i potser no sortim vius de la moguda, sobretot si tenim en compte que hi participarà una impresentable de la qual no me'n refio ni un pèl...

PRESENTACIÓ de L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 de DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Calendari

Considero que hauries de moure fitxa ara que novembre agonitza i la teva camisa blanca llueix sobre els texans i el fred del matí m'entela les ulleres i la vida llisca suau costa avall sense entrebancs.

Hauries de moure fitxa, ensenyar-me alguna carta si més no especial, suggerir-me alguna excusa versemblant perquè demà valgués la pena prescindir d'aquest guió tan previsible com la inèrcia dels planetes que giren i giren i sempre retornen al mateix punt de partença.

No en tinc prou amb el teu somrís de nena petita...

Intueixo que desembre serà el primer mes del nostre calendari particular.


powered by ODEO

PRESENTACIÓ de L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 de DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Fracassat

El fracassat pateix una tendència malaltissa: es passa la vida vigilant les passes dels altres per poder descobrir-hi alguna errata, una ensopegada, una petita relliscada amb la qual poder sentir-se alleugerit per un instant de la seva insuportable condició de fracassat. Mentrestrant, els altres van collint victòries i avancen cap a endavant... Encallat, el fracassat segueix a l’aguait, dia rere dia, resseguint el rastre de les màcules alienes, ratificant així la seva existència amarga, estèril, miserable, inútil, redundant en la negativitat. Aquest és el seu únic "consol". La vida del fracassat és infernal: només desitja el mal dels altres per a sentir-se menys desgraciat.

El mitjans de comunicació clàssics, tradicionals, estan acabats. Són pura decadència manipulada, populisme rosa, diversió per al ramat. El poder emergent del BlogPower ens salvarà del naufragi cultural. Tenim el futur a les nostres mans. El segle XXI serà dels teclamolls o no serà. (Vid. El Llibreter)

PRESENTACIÓ de L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 de DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Errates

No som perfectes. Les errades són el nostre pa de cada dia. Els escriptors repassem obsessivament els originals i les editorials (hom suposa que) tenen empleats que no fan una altra cosa i cobren per això. Tanmateix, inevitablement, sempre es cola alguna pífia que esguerra la impossible perfecció de l'obra.

Encara recordo quan vaig obrir (amb tota la il·lusió del món) la meva primera novel·la i vaig trobar que en el text preliminar que l'encapçalava havien posat

HA TALL DE PRÒLEG

Increïble. Hi havia una H en el títol del preludi signat per Artús Brotau, una errata en la primera lletra! Vaig demanar a l'editor qui havia posat aquella H allí. No m'ho va saber dir. Vaig parlar amb la impremta. Tampoc. Vaig mirar el disquet que els havia lliurat... i la puta H no hi era, us juro que no hi era, però al llibre hi sortia, i sortia en els 1.000 exemplars!!! Misteri misteriós. Em vaig passar dos dies amb el típex tapant HACS. Va ser al·lucinant. Després, en aquest mateix llibre, vaig trobar altres errates menors, no tan escandaloses i visibles com aquesta memorable H. (La Mireia deu xalar pels descosits amb això de la H)

Des d'aleshores, gat escaldat i maniàtic com sóc, agafo els llibres amb la fal·lera de trobar-hi errates. I en trobo moltes. El que em fot és que en surtin als meus llibres. Per exemple, a la traducció que vaig fer de L'educació de l'estoic de Pessoa a Quaderns Crema vaig trobar 10 errates, la pitjor de totes a la contraportada on van posar erradicar amb dues erres quan només n'ha de portar una...


L'Oracle Imminent, per descomptat, no podia ser una excepció. Des que el vaig rebre, no he parat d'escorcollar-lo cercant el preat tresor de les pífies editorials. Per fi, aquest matí -mentre els alumnes de primer de BTX feien un examen-, he descobert el que buscava. M'ha costat força perquè (al contrari que la refotuda H de la meva opera prima) en aquest cas les errates es troben al final del llibre, a les dues últimes pàgines (102 i 103) de les NOTES les quals quadren fins a la número 15, però a partir de la 16 en endavant estan malament. No és que estigui malament el contingut de les notes, sinó la numeració. De fet, la nota 16 no correspon a res i, per tant, sobra. Per culpa d'aquesta nota sobrera, les ulteriors queden desgavellades...

Ja he avisat l'editor perquè a la segona edició ho esmenin. De totes maneres, segur que en trobaré més... A la línia 17 de la pàgina 67 sobra un signe d'interrogació inicial (¿On és l'aturador?). La culpa és meva i només meva, perquè m'entesto a posar sempre l'interrogant al principi de les preguntes (un altre ròssec de Can Vallcorba)...

I és que no som perfectes, i jo menys que ningú.

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Llavis globals

En parla el Diari Vermell: el proper 22 de desembre se celebra El Dia de l'Orgasme Global. Com a iniciativa em sembla fantàstica. Sense entrar a fons en el seu contingut, m'he fixat en el detall de les imatges:


¿Què tenen els llavis, que fan tan bé de reclam...? (la dentadura perfecta, llàstima de la manicura del dit!)

¿Quants parells de llavis té una dona? ¿Tenen llavis les mosques?

Veig que desembre es presenta molt eròtic: el dia 4 i el dia 22. Orgasmes imminents. Ja us podeu preparar...

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Viquipèdia CAT

Fa dies que una colla de capsigranys que fiscalitzen la Viquipèdia catalana estan discutint si esborren dos articles: Toni Ibàñez i Catosfera. Si la ignorància no fos tan atrevida, diria que es tracta d'una broma ridícula, sobretot quan llegeixes l'argumentari que aporten aquests talibanets mediocres, que semblen més una secta que una altra cosa. Val a dir que -per sort- no són tots, ja que alguns discrepen i no veuen clara aquesta iniciativa esborr(on)adora.

Per exemple, diuen que els articles els vaig escriure jo i que això va contra "les normes de la casa". Molt bé. ¿I qui els podria escriure amb més fonament? Després dubten de la meva "rellevància" (notabilitat) com a escriptor adduint que, en aquests articles, em faig propaganda. Molt bé. ¿I què passa? Totes les dades que aporto són objectives i perfectament contrastables. No necessito pas aquesta pàgina personal quan en tinc d'altres molt més "serioses i rellevants": AELC, Qui és qui, Opera Omnia, Wikipedia Español; Wikipedia Deutsch, Wikipedia France, Wikipedia Euskara, Wikipedia Japan, Wikipedia Swahili, Wikipedia Marciana...; ¿O potser alguns d'aquests tampoc no mereixen ser-hi? Remeneu i compareu noms i rellevàncies i autopromocions...; Al·leguen que la meva reacció ha estat impertinent i que, per això, m'han de "vaporitzar" (com feien en aquella impressionant novel·la d'Orwell: 1984). Molt bé. ¿I què té a veure el que jo digui o deixi de dir, la meva actitud o la meva simpatia, amb el fet que ambdós articles hagin de romandre o hagin de ser esborrats?

Mireu: em vaig enregistrar com a usuari amb nom i cognom (i no com la majoria dels viquipedistes, que usen nicks); ho podia haver escrit tot anònimament i no ho vaig fer; vaig començar redactant aquests dos articles sense conèixer gaire les "normes"; abans ja havia retocat algunes coses en articles diversos quan, llegint-los, descobria alguna pífia ortogràfica o veia que calia esmenar algun aspecte concret o afegir alguna informació que hi mancava; els entrellumaires sabeu que sovint enllaço els posts amb articles de la Wikipedia en diferents llengües; a més tenia la intenció de crear en el futur (quan disposés de temps per a fer-ho) nous articles que crec que falten en català; etc.

I ara em trobo amb aquest merder. Hom suposa que es tracta d'un projecte "lliure i obert". Pamplines. Fastiguejat, he demanat als administradors que, sisplau, m'esborrin perquè no hi vull tenir res a veure. Jo mateix ho he esborrat vàries vegades, però ho han tornat a posar de seguida. Fins i tot m'han blocat per tal de protegir el buidat de la pàgina. La cosa passa de mida amb l'article Catosfera. Es tracta d'un neologisme que ha fet fortuna i que ja és usat amb normalitat per una bona part dels bloguers catalans. Si esborren aquest article de la Viquipèdia catalana, la cagaran molt cagada. Si volen, que eliminin qualsevol rastre del meu nom, cap problema, però que deixin l'article catosfèric. O, mira tu, que fotin el que vulguin, que ja he perdut massa temps amb aquesta collonada.

I que déu (i la posteritat) els perdoni.

LA PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

RENFE

España somos todos... el problema es de la gente y, concretamente, de vds. los catalanes... lamentable 100%

(Seguim atrapats en el túnel)

No et perdis aquest audio: RAC1

BlogPower

Deixo aquest comentari a Can Llibreter:

At novembre 23, 2006 11:34 PM, tonibanez said...

De tot plegat se'n poden extreure unes quantes conclusions:

1- El blog és una eina on el que compta és la immediatesa, la rapidesa (just in time), cosa que no és possible en els mitjans tradicionals (sobretot premsa escrita)

2- El blog és una eina útil en la mesura que els bloguers s'enllacen i es llegeixen els uns als altres, la qual cosa genera una comunitat virtual de creixement exponencial que pot arribar a tenir un poder (BlogPower) molt important de convocatòria i d'acció efectiva.

3- El blog és una arma carregada de futur que alguns encara no han descobert i que altres (ancorats en el segle passat) encara menyspreen.

4- El blog és, a hores d'ara, el mitjà més potent a través del qual la nostra llengua i la nostra cultura (CAT) es projecta en el món (www), superant altres mitjans en els que la presència del català és purament anecdòtica o cada cop més minsa. Sembla mentida que els responsables de la política cultural encara no se n'hagin adonat de la feina que estem fent a la CATOSFERA i que no recolzin i promocionin aquest àmbit com cal.

5- Les noves generacions que pugen són essencialment ciberlectores. Potser no llegeixen llibres de paper, però llegeixen blogs o són bloguers. Calen models de referència en els quals puguin emmirallar-se, blogs de qualitat on aprenguin totes les possibilitats que ofereix la llengua, l'ús de les noves tecnologies i, d'aquesta manera, agafin ofici tot practicant el bloguejar. Els blogs, en aquest sentit, són perfectes.

6- Finalment, somio que en un futur no gaire llunyà en comptes (o a més) de fer un Saló del Llibre, puguem fer un Saló del Blog. De la llista de blogs recomanats ja me n'encarregaré jo, amb el permís de Herr Buchhändler, esclar.

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

L_OI ja és aquí

Em telefonen de Bromera per a dir-me que ja tenen el llibre a les mans, calent, acabat de sortir de la impremta. M’envien uns exemplars per Nacex que m’arribaran dissabte al matí a primera hora. L_OI ja és aquí. El sento bategar…

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Genialitat

El geni brilla i tothom el veu brillar. La mediocritat és ombrívola, tenebrosa inanitat. És com la mala prosa versus la bona poesia: la llegeixes i de seguida veus que té llum pròpia. Si no fos pels genis, la humanitat seria un niu de formigues que es reprodueixen sense cap altra aspiració que treballar afilerades fins que arribi la mort. Lucidesa que il·lumina, singularitat creadora, això és la genialitat. La mediocritat, per contra, s'ofusca i és ofuscadora. Aquesta és la diferència entre ser curt o ser llarg de gambals: si tens les corretges curtes, el cavall no avança i tot queda encallat. No hi ha genialitat sense llibertat. El geni no vol brides ni normes ni lleis ni manaments ni restriccions ni obstacles ni entrebancs. Només els mediocres estimen els límits. Només els mediocres segueixen els cànons. Només els mediocres defensen la gàbia, són sociables, raonables, correctes, respectuosos, solidaris, tolerants... El geni se surt per la tangent i, en la seva centrífuga excentricitat, destarota els esquemes establerts per la tradició, els tòpics de la majoria. El ramat ho veu com un 'atemptat terrorista' contra les seves atàviques conviccions, però el geni no s'atura fins que aconsegueix imposar la seva follia sobre la trista i avorrida cordura dels éssers normals i corrents, que són legió, frustrada gernació. Ens agradi o no, així és com avança el món, no pas gràcies als mediocres, sinó gràcies als rampells i a les batzegades dels boigs genialoides que han obert nous camins allí on els altres només hi veien tàpies, atzucacs o pous.

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Mediocritat

Que el món és ple de mediocres no és cap notícia. De fet, la mesocràcia és el que caracteritza aquesta partitocràcia que ens desgoverna en benefici del capital, que és qui remena sempre les cireres rere els espantalls polítics. Però avui no vull parlar de política, sinó de persones.

Els mediocres són una plaga bíblica. Te'ls trobes arreu: al veïnat, a la feina, a internet... Tot ho okupen, tot ho empastifen amb la seva merdosa mediocritat. És molt fàcil reconèixer-los. Per si mateixos, sols, d'un en un, com a individus, no valen un rot ni un pet de monja, són una nul·litat, un fracàs antropològic. ¿I què fan, doncs? Apuntar-se a alguna cosa, suplir la seva mancança amb la teràpia de grup. La "salvació" del mediocre és el gregarisme, la moltoneria. És la sociologia típica del mediocre: creu que serà alguna cosa si s'afegeix al ramat, si forma part d'un grup o grupuscle, capelleta, colla o el que faci falta per tal de dissimular la seva incompetència, la seva buidor metafísica. Els mediocres són els millors acòlits possibles, els millors sectaris, els millors militants... Saben que allò que els fa "grans" és precisament allò que no són, sinó allò amb el que s'identifiquen. Pot ser un equip de futbol, un partit polític, una associació de pares d'alumnes, una associació de pessebristes o una enciclopèdia lliure de contingut obert, quin collons!

Els mediocres no són capaços de crear res. La seva especialitat és la fe. Adopten l'ideari de la secta a la qual pertanyen i esdevenen uns talibans perfectes. Ataquen en grup, com les hienes. I són tan, tan valents, que solen amagar-se rere nicks puerils mentre parlen "en nom de la sagrada secta".

No suporto els mediocres. Em donen vomitera. Me'ls trobo cada dia pertot arreu. El seu mecanisme senti-mental es fonamenta en el ressentiment, l'enveja, el complex d'inferioritat, etc. Nietzsche els va ben retratar. El millor que pots fer davant dels mediocres és autoafirmar la teva condició d'individu creador capaç d'excel·lència pròpia. Això els treu de polleguera. Ah, i procurar no apropar-t'hi gaire perquè pots sortir emmerdat de dalt a baix.

Mediocres del món, uniu-vos! Mentrestant, lluny de la vostra fetor, jo aniré fent...

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

Podria ser

Podria ser que, al final, després de llevar-se totes les màscares, el nostre amic invisible, en comptes de tenir cara, tingués només mirada: la mirada perduda dels que no saben ser.

Podria ser (és solament una hipòtesi) que el nostre amic necessités les paraules per salvar-se del naufragi, com si la literatura fos un bot salvavides i l'escriptor un pirata i la vida sencera una mala nit de tempesta enmig de la maregassa.

Podria ser que això de fer blogs fos una manera inequívoca de manifestar la nostra fretura més substancial: que no sabem viure, que no sabem ser, que ens refugiem rere la pantalla, rere la màscara, rere la paraula... perquè fora d'això res no som, res no podem, inexistim com fulles tardorenques que cauen sense aprendre a caure, sense voler caure...

Podria ser que tot plegat, aquesta mascarada que anomenem existència, aquest galimaties del bloguejar, aquesta aspiració fútil d'autoafirmar-se cada dia, aquest neguit que persisteix, aquesta dèria antimortal... que tot plegat, aquesta ombra que voldria ser llum, aquest posteig que ens allunya de la realitat real, tot el que no confessem perquè seria massa dur d'acceptar...

Podria ser que, al final, fos massa tard, i que la veritat passés de llarg mentre salvem un altre esborrany que, segurament, publicarem demà.

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

La gent es mor

Veus que la gent es mor, es moren totes les coses, fins i tot les idees platòniques que, teòricament, havien de ser eternes, immutables, immortals, pures i divines com els teus llavis de puteta virginal, lolita del meu cor atrotinat, què se n'ha fet dels teus espasmes? Ja veus: contemplo les fulles que cauen amb una parsimònia sibil·lina, bruixes menopàusiques, recoi, la gent es mor amb una brutal desimboltura, és tan fàcil morir-se avui en dia. I tu, que te'n vas a Sevilla com cada any per aquestes dates, qui pogués cavalcar-te un altre cop, amazona de crinera fosca, pagesota miop, filla del deliri que em domina. No et moris pas, que últimament la gent es mor amb una facilitat increïble, no et moris, no, que no sabria què fer sense tu, potser morir-me abans d'hora com es mor tothom, com es moren totes les coses, cansades de tanta tristor.

Una veritat inconvenient

Reflexions després de veure An Inconvenient Truth d'Al Gore:

1. Si no aconsegueixes ser President, pots guanyar-te molt bé la vida fent conferències. Si ets President, quan deixes el càrrec també pots guanyar-te molt bé la vida fent conferències. És fàcil: multimèdia, un pessic de sentimentalisme, un pessic de catastrofisme, un pessic de moralisme, ah, i alguns acudits... Exemples: Al Gore, Clinton, Aznar, Maragall? Mas?
2. Hi ha dues Grans Amenaces: la humanitat contra la humanitat (immigració & terrorisme) i la humanitat contra la natura (contaminació)
3. El problema principal és que la política necessita diners i els diners els tenen els rics. El finançament dels partits genera una dinàmica perversa que converteix la democràcia en partitocràcia la qual, per lògica supervivència financera, està més al servei dels finançadors que del poble que vota (cada cop menys).
   
4. Jo aspiro a anar a treballar amb bicicleta, quan el carril bici arribi on ha d'arribar.
5. Si augmenta la temperatura -com ara aquesta tardor-, estalviarem calefacció; i tot el que estalviem a l'hivern ho gastarem a l'estiu amb l'aire condicionat.
   
6. Serà una llàstima que, definitivament, Venècia s'enfonsi.
7. La formació acadèmica d'Al Gore no és ni de bon tros la de George Bush, però per ser President tampoc no fa falta ser cap llumenera. El mateix Pepe Montilla no té el batxillerat ni el nivell C de català i dintre de poc, per art de màgia, esdevindrà Molt Honorable.
   

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 DE DESEMBRE A LA LLIBRERIA CATALÒNIA

Com la Mireia, la Velis també s'apunta a la Presentació de L_OI. Com més serem, més riurem. Tots els erotòmans i erotòmanes catosfèrics i catosfèriques hi esteu convidats. Fotrem un sarau antològic a la Catalònia. Jo no m'ho perdria per res del món. Avís: la Presentació que estem preparant no té res a veure amb les típiques i avorrides presentacions llibresques. Serà espectacular. Per fi sabreu TOTA LA VERITAT.....

El nen que vaig ser

El nen que vaig ser assegut al balcó que donava al Passeig de Ronda, a tocar de la Plaça dels Pagesos, primogènit de la nissaga, rosset com un fil d'or, inquiet, tremend, sempre l'ase de les garrotades, abans d'escampar la boira i cercar nous horitzons, somiant el mar i les muntanyes, la gran capital llunyana, fugant-me de casa, enfilant-me als arbres per tocar el cel amb el tou dels dits, travessant els camps sembrats, apedregant els militars de Gardeny, banyant-me a les basses d'Alpicat, pujant la Cerdera amb bicicleta, perdent-me entre els vinyars de Raïmat, una infantesa d'horts i de fruiters sota l'atenta mirada del campanar de la Seu, i el Segre abraçant la ciutat d'Indíbil i Mandoni, i ma mare cridant histèrica, i mon pare treballant com un ruc, i jo pujant cada dia la costereta del Matadero per anar al col·legi...

Hi ha tardes de diumenge, com avui, que el trobo a faltar. És un sentiment que s'amaga sota les fulles seques que encatifen la riera, aquestes fulles anònimes que em fan sentir tardorenc, eixut, l'ombra empal·lidida d'aquell nen que vaig ser i enyoro tant...

Utopia

Senyor Ibáñez,

Em dic Natalia Rodríguez i estic realitzant un treball sobre la utopia, centrant-me en les utopies socials i polítiques. He fet un qüestionari per a afegir-lo a la part pràctica del treball, aquestes preguntes estan dirigides a persones que mantenen un blog actiu i que tenen cert domini sobre el tema. Estic segura que vostè compleix els dos requisits, ja que té molta experiència en la catosfera i, a més a més, és professor de filosofia. Li agraïria molt que participés en aquesta "enquesta" i respongués a les preguntes. Bé, copio aquí les preguntes; si té cap dubte pot posar-se en contacte amb mi via mail; espero que decideixi participar-hi perquè les seves respostes serien d'un gran interès. Mercès.

Reprodueixo les respostes de les dues últimes preguntes...

- Com a conclusió del treball vull parlar d’internet i els blocs com a exemples actuals d’utopies fetes realitat. Estaria d’acord amb el fet que crear-se un espai i publicar-ne continguts propis a la xarxa pot ésser una manera de fer realitat una utopia, és a dir, fer un espai que considerem perfecte?

Aquesta, disculpa, és la pregunta MÉS INTERESSANT que has formulat. Necessitaria escriure un assaig sencer de Blogologia per respondre-la. Fa tres anys que bloguejo i he escrit desenes de posts sobre això. Internet és l'invent més important de la història de la humanitat, més que la roda o la impremta. El ciberespai és un espai de comunicació real, obert, que permet la interconnexió entre els internautes fins a crear una intel·ligència col·lectiva (Vid. Pierre Lévy). La llibertat és inèdita, insòlita. Es produeix un mega-diàleg socràtic on cada link és una sinapsi en el Global Brain. La utopia d'una nova espècie: L'HOMO DIGITALIS. Autoedició sense jerarquies ni intermediaris. Veritable democratització de la informació. Ciberliteratura. L'autoria es difumina. La xarxa esdevé una perllongació del nostre sistema nerviós. Internet és una pròtesi bestial que eixampla el meu món i em fa ser digitalment. Bloguejo, ergo sum. La revolució que això suposa és impensable. Estem encara a les beceroles. El segle XXI és el segle de la definitiva digitalització de l'homo sapiens sapiens... Els pessimistes tenen por i proclamen una futura distopia o kakotopia. Personalment, fa tres anys que ho visc des de dins i només puc ser optimista. A mi internet m'ha canviat la vida.

- Si entenem internet com una utopia feta realitat, els seus aspectes negatius són conseqüències d’una utopia negativa o que són el preu a pagar per la llibertat d’informació?

L'únic "preu" que cal pagar és la factura mensual de la connexió a internet. La veritable utopia és que algun dia (com ja succeeix en alguns llocs) aquesta connexió sigui de franc i universal.

Potser l'únic inconvenient que podríem retreure-li a internet és que ens fa oblidar la realitat real, exterior, perquè la pantalla ens xucla i acabem vivint més en la virtualitat que en la realitat extrainternètica. Crea una addicció molt forta. Els blogs sobretot. I el Messenger en la generació dels nostres fills i alumnes. Algú ja parla de la Generació Blog. La informació a la xarxa corre transversalment, i això és bo. Les veus dels individus, la teva i la meva, s'emeten amb plena igualtat, la qual cosa no vol dir que totes siguin igualment escoltades. Els ciberlectors escullen allò que els mereix més credibilitat. El ciberlector ja no és un subjecte passiu (com el que mira la tele), sinó que cerca la informació (googleja) i crea continguts (blogueja). Aquest és el canvi de paradigma. Evolucionem cap a una nova era...

(Lamento haver estat tan taquigràfic. Et recomanaria la lectura dels arxius d'ENTRELLUM a partir de la cerca de paraules clau que t'interessin al cercador de la capçalera...)

Li envio les respostes i rebo el següent mail...

Moltes gràcies per respondre al qüestionari. Certament, m'agradaria enllaçar el treball amb el tema dels blogs i la catosfera, ja que són un tema actual i que cada cop pren més importància. Per cert, sí que sóc alumna de l'Enric Gil, ell és el meu tutor del treball i qui em va donar la idea d'enllaçar-ho amb els blocs, tots dos ja sabem perquè jeje, la veritat és que si no hagués estat per ell suposo que el treball estaria més coix d'informació i no hauria fet tanta recerca, però és que ell ja exigeix bastant! Bé, si li interessa ja sap que pot seguir el procés del treball a través del meu blog Utopia (una altra iniciativa de l'Enric), quan acabi, si està bé i val la pena, m'agradaria penjar-lo a internet, bé, només és una cosa que se'm passa pel cap.

En fi, moltes gràcies per col·laborar, ja sé que està força ocupat, així que no es preocupi per la llargada de les respostes, amb els seus posts ja em faig una idea de quin és el seu pensament.

Gràcies per tot!

Natalia

L'esquerra

La izquierda y el ejercicio del poder son incompatibles. Me refiero a los ideales de la izquierda y el coche oficial y la visa oro a cuenta del contribuyente. Uno deja de soñar cuando se aposenta en la poltrona del despacho reluciente con vistas a una cuenta corriente abultada. No es metafísica, sino pura pragmática de supervivencia. La izquierda fue utópica mientras no tocó poder. En cuanto accedió a él, se difuminó en las vaguedades autojustificativas del sistema establecido y, como el sociata Clos (exalcalde de BNA y ahora ministro de ZP), se pidió un helicóptero para ir a comer a El Bulli. La quintaesencia de la izquierda es ladrar por ideales como quien ladra a la luna para acabar cayendo en la más vil de la vilezas: el aburguesamiento progre, la claudicación ante la realidad más (etimológicamente) siniestra.

Comentari deixat a El Café de Ocata

PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT DILLUNS 4 DE DESEMBRE A LA LLIBRERIA CATALÒNIA

La izquierda es, para ellos, una coartada que les permite hacer lo que quieren sin que nadie pueda acusarles de traidores, porque ellos, ya se sabe, son “independentistas”. Más nacionalistas que nadie. Y como son más nacionalistas que nadie, nadie puede sospechar que estén vendiendo Catalunya al PSOE. Si lo hace CiU, estaría contribuyendo a conformar, junto con el PSC, un sano “regionalismo centrista”. Pero ERC es independentista y lo puede hacer sin que de ello derive peligro alguno para Catalunya (...) ERC, la suprema garantía de que la tensión nacional de Catalunya no fenecerá, aúpa al gobierno a un presidente del PSC, para hacer políticas que, bajo el título de progresistas, serán de centro o incluso estarán inspiradas en las de Esperanza Aguirre. Y sobre todo, NO PIENSA PLANTEAR UN DEBATE SOBRE LA AUTODETERMINACIÓN.

Iñaki Anasagasti, La Izquierda Abertzale Catalana (de lectura obligada)

PostFrankfurt

Per què no té un empatx la junta de l'AELC de tantes taules rodones, converses a tres, converses a dos, cares a cares, diàlegs entre tu i jo, diàlegs entre ells dos, diàlegs entre els de sempre, paraules sobre paraules, recitals poètics, poesies i copes i sets de bastos amb conclusions que no porten a cap lloc mentre la resta dels associats espera una resposta que els satisfaci com a escriptors catalans?

I unes quantes preguntes més...

Canya al mono que és de goma i se'n va a Vancouver

Frankfurt a ENTRELLUM

Gràcies David!

L'eròtica cibernètica

MIREIA GALINDO FARÀ LA PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT

INVITACIÓ
On s'hem pot trobar a mi?
Dos espectacles
Ara ja hem puc morir!
Senyor Rivera, soc cotxina cotxina
Esteu convidats
Presentació de L_OI
Elis, elis tamvé conbiden a la Velis
De tobees i tobaas
Saül Gordillo
Assaig
Lluita
Canalons Imminents
Des de la Catalònia
L'Or à clé: une mine naine
Conclusions precipitades
Cansat
Autocrítica
Trajecte Final
L'Oracle que ens guia
Mal rotllo?
L'Avui d'avui

REFLEXIONS A L'ENTORN DE L_OI AMB MOTIU DE LA SEVA PRESENTACIÓ

Covardia

A mesura que passen els anys, la possibilitat de canviar la teva situació vital resulta més remota perquè t'habitues a la realitat que t'envolta i perds l'embranzida (física i idealista) que t'hauria de permetre fer un cop de volant, girar la truita, redreçar la trajectòria que t'ha d'acostar a l'objectiu final de la teva felicitat. La puta inèrcia que ens objectualitza. A mesura que passen els anys, en definitiva, et tornes més covard. És aquesta covardia, aquesta por a perdre la teva infelicitat present, la que no et deixa assolir la teva felicitat futura la qual, al capdavall, no deixa de ser un somni molt bonic en el qual no ets capaç de creure perquè -amb els anys i les experiències- t'has tornat d'allò més escèptic, tan escèptic que ja ni creus en la possibilitat de què la teva vida podria millorar si tu volguessis...

Pragmatisme, realisme, postmodernitat, metasentimentalitat... La lletra de l'Imagine de Lennon és una pallassada. El món no pot ser canviat. Plató és ben mort. El va matar Nietzsche, com va matar déu i la puta mare que els va parir. El futur és incert. El futur és de les màfies i del canvi climàtic i de l'agonia de les lletres i dels somnis que aspiren a eixir de la caverna, boigs de llum definitiva.

Crònica reusenca

En aquest fotolog podeu trobar una bona crònica de la taula rodona de Reus. La foto va aparèixer ahir al diari Més Reus. A la meva dreta Jordi Escoda i a l'esquerra David Domingo i Òscar Hellín (que a penes es veu).

Steam Man

Encontré el relato en Benzina, me dejó bastante pillado el asunto del e-mail en ese relato, por suerte lo he encontrado por aquí.

Y he buceado en toda su historia... apasionante, sólo comentaros que utilizaré partes de ese correo electrónico de buen gusto para intentar seducir a una bonita sevillana, por supuesto que respetaré el original y diré bien claro de donde ha salido. A ella le parecerá incluso exótico todo el asunto del catalán real y de auténtico buen gusto (Quim Monzó I Love You!).

En general os aplaudo por el buen trabajo que hacéis para con el catalán, tendría que haber más Blogs como los vuestros... y de hecho he recomendado su lectura a catalano-escribientes-blogs que conozco. (en realidad es sólo 1, pero algo es algo)

Lo más paradójico de todo es que yo os escriba esto en castellano... bueno, sólo es una más de las grandes paradojas que nos tienen confusos a todos aquí, en la Catalunya de los milagros.

Saludos

Steam Man

L'Steam té un blog amb posts molt interessants. Comentaris com el seu m'animen a seguir cap a l'infinit i més enllà... (Ah, i espero que la sevillana caigui!)

Rain King, Counting Crows

Reus mon amour

Surto de casa a les 17 h. Agafo l'autopista en direcció a Tarragona. Peatge de Martorell i dos peatges més fins a les envistes de la Imperial Tarraco. Fosqueja quan pago el darrer peatge (total: 7,85 € els peatges de l'anada). El Pont del Diable il·luminat contrasta amb les llums novaiorqueses de la petroquímica. Sortida 34. Passo al costat de l'aeroport. Faig cap a l'Avinguda de Marià Fortuny. Tot està damunt davall, en obres. Es nota que s'acosten les eleccions municipals. No puc accedir al centre. Dono tombs sens èxit. Tot està tallat. Davant els cinemes Lauren Reus hi ha un McDonald's. Una amable empleada d'aquest afamat restaurant m'indica com puc penetrar fins al cor de la ciutat. He d'entrar per la carretera de Montblanc. Val. Riera de Miró avall fins que trobo una zona blava d'aparcament. Tiquet d'un euro. Són les 19 h. Per fi deixo el cotxe. Ara a buscar el carrer Major. Veig el campanar de la prioral (que no catedral) de Sant Pere retallant-se sobre el fosc del cel. Preciosa imatge que em recorda la silueta del campanar de la Seu Vella de Lleida... (he fet un link sobtat amb la meva infantesa amarada de boira). Carrer Major. Un bullir de gent. El Centre de Lectura és al número 15. Una munió de mares i criatures al vestíbul. Segueixo badant carrer Major amunt fins que trobo la Plaça Mercadal, també en obres! Quarts de vuit. Al bar del CdL assaboreixo un gintònic de Bombay mentre començo a escriure els primers apunts d'aquest post rere el foli que tinc preparat per a la taula rodona. He esbossat quatre coses que m'agradaria dir... Aixeco el cap i veig en Ramon. Hòstia! L'abraço. Sabia que vindria. Fa tres anys que ens coneixem, som vells amics catosfèrics, però encara no havíem tingut ocasió de desvirtualitzar-nos. Talment me l'havia imaginat. Bonhomia i senzillesa. Té un accent molt peculiar. Només per a conèixer-lo personalment ja pagava la pena baixar a Reus. No podem xerrar gaire perquè s'acosten les vuit. Pugem a la sala de dalt on farem la taula rodona. No sé per què collons es diu "taula rodona" si les taules mai són rodones. Em rep en Jordi Escoda, tatuat amb ideogrames xinesos a l'avantbraç interior esquerre. Ell és el que ha organitzat aquesta moguda i farà de moderador. Saludo David Domingo (blog), fastigosament jove i amb uns rínxols que ja voldria jo... I també conec l'Òscar Hellín, màxim responsable dels serveis informàtics de l'ajuntament de Reus, l'únic que duu corbata. Ja hi som tots. El públic va arribant. Estem hora i mitja petant-la sobre els blogs. En Jordi planteja les qüestions i anem responent tots tres. Tinc la sensació que hi ha massa coses a dir. Al final, també participen algunes persones del públic. Dos quarts de deu. En Jordi ens porta a sopar al restaurant L'Absis, rere mateix de la prioral. Un local peculiar decorat amb pintures rupestres, quadres i una paret sencera plena de grafits que ha escrit la gent. En David no ha pogut quedar-se. Menjo una amanida de pera amb mostassa, rap amb cloïsses i, de postres, el dolç típic de la ciutat: menjar blanc. Bevem un blanc molt decent de Gandesa. Agradable tertúlia. Parlem d'informàtica, de política, però sobretot de Reus. En Jordi i l'Òscar m'alliçonen. Ser de Reus imprimeix caràcter. La reusitat militant. Gaudí i el General Prim. L'espasa de Prim. El mural de Prim a l'Ajuntament. L'estàtua eqüestre de Prim. Intocable. Increïble. Molt divertit. Se'ns fan les dotze. A mi em queden 135 km. d'autopista fins al catre. Em quedo amb les ganes de provar una altra cosa típica reusenca: el vermut. Serà la propera vegada que em convidin. Tota la tornada amb la banda sonora de l'anada: A Rush of Blood to the Head de Coldplay. La mar m'acompanya, invisible, a la dreta. A la una de la matinada sóc al peatge de Martorell. Dormo. Obro els ulls a quarts de set. Encenc l'ordinador i em poso a escriure aquest post. Ara són les 7:33. Avui començo a treballar a les nou.

Apunts per a la taula rodona

Taula rodona, coberta, Trebuchet MS i CiU

1- Avui al vespre seré a Reus participant a la taula rodona Els blogs: noves formes de comunicació? Tota la informació sobre aquest acte la trobareu aquí. Si us cau a prop, seria fantàstic poder comptar amb la vostra presència. Estaré encantat de saludar-vos.

2- L'editor m'envia el PDF amb la coberta definitiva de L'Oracle Imminent, que va ser la més votada pels internautes. M'agrada molt com ha quedat...

Com a primícia, també us postejo la solapa...

Ara sí, que L'Oracle Imminent és ben imminent, imminentíssim. Qüestió de dies. Ja el podeu encomanar a la llibreria.

3- Estic fent alguns retocs al blog. Finalment, he decidit canviar el tipus de lletra. Abans tenia Georgia Serif i ara he posat Trebuchet MS, més llegible, més minimalista... Espero que us sembli bé. O no.

4- Saül Gordillo em fa publicitat al seu metablog polític. (Com d'habitud, els meus inestimables enemics poden passar i deixar la seva inestimable cagadeta)

Menyspreu

El pitjor menyspreu que un lector pot fer a un escriptor és no llegir-lo. El pitjor menyspreu que un escriptor pot fer a un lector és escriure com si el lector fos imbècil. És la paradoxa dels best sellers. ¿Com s'explica, doncs, que tanta gent llegeixi llibres menyspreables? ¿O potser serà veritat que la immensa majoria dels lectors són imbècils?

Isolation

Examen de Sòcrates a 2n. de BTX. Els poso un text de l'Apologia amb 5 preguntes. En Logan (l'alumne ianqui de qui vaig parlar en un post anterior) fa dies que està offside, absent, aïllat... Ha deixat de ser "la novetat" i els companys passen d'ell. A mi em fa una mica de pena. Li lliuro l'examen tot i saber que, amb prou feines, aconseguirà traduir alguna de les preguntes. Després de mitja hora, veient que s'avorreix, m'acosto i li escric al paper el vers d'un poema de Charles Bukowski:

Isolation is the gift

El llegeix i somriu. Quan recullo els exàmens, comprovo que en Logan ha esbossat una mena de resposta:

Isolation is a gift, but a key to that gift is to want it and to need it. Being alone sates the mind, but being lonely hardens the heart.

A l'hora de corregir-lo, li responc:

Perhaps, in the life's long way, we must harden the heart because a soft heart is very dangerous... too much tears, too much pain. Your fellow countryman H. D. Thoureau said: "I never found the companion that was so companionable as solitude". You must be strong and you will win!

Imprimeixo el poema sencer de Bukowski i el grapo al seu examen. No li poso cap nota. Amb en Logan faig classes (molt) particulars.

Resultats X

i

el domini absolut del PSC. Només portem tres anys de generació Montilla. Ramon Tremosa

I ara veig, a l'una banda i l'altra de la Sénia, que el futur polític immediat és més confús que mai (...) no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds (...) El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies govern aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me a les corts. Vicent Partal

No estic dient que m’entusiasmi la decisió d’ERC (...) La decisió que ha pres ERC és simplement una decisió política que el futur -vull dir, els resultats- ens mostrarà si ha estat més o menys encertada. Josep-Maria Terricabras

Carod va pactar amb Pasqual Maragall comptant que era un vellet al qual podria suplantar amb l'ímpetu de la joventut. Ara pacta amb José Montilla confiant que gràcies al verb vencerà en tots els auditoris i tribunes a qui s'ha presentat amb el lema de Fets, no paraules. Carod i ERC no pretenen usurpar l'electorat de CiU, que no els votarà mai. Pretenen imposar-se sobre el PSC i acabar fundant un bipartidisme nacionalista, amb CiU representant la dreta i ERC l'esquerra. Diuen que el tripartit d'ara, l'Entesa, sabrà evitar les baralles passades. Seran baralles diferents: paraules i fets en duel per les escales i patis del Parlament. Ja veurem de totes maneres qui s'imposa a qui, en aquesta segona oportunitat. Manuel Cuyàs

Volem desplaçar el centre de gravetat del catalanisme, des del passat advers cap als objectius col·lectius de futur, més enllà de l'enyorança d'episodis mítics i el plany per derrotes reals (...) Volem, doncs, un catalanisme renovat en els seus discursos i en les seves polítiques. Més obert, més inclusiu, més engrescador per a aquells que encara no en formen part. Josep-Lluís Carod-Rovira

Resultats I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX

Orgull II

També em sento orgullós de viure en un terme municipal el 70% del territori del qual és bosc.

I, sobretot, em sento orgullós de la dona i de la filla que tinc. No me les mereixo.

Ah, i del pit-roig del meu jardí.

Gran article

Orgull

¿De què podria sentir-me orgullós? Hi pensava anit, després de sopar, en una tertúlia amb amics... Al final, vaig dir: Em sento orgullós perquè vaig néixer en una casa on no hi havia cap llibre i moriré en una casa plena de llibres, alguns escrits per mi.

No cal obrir

No cal obrir cap més porta si a l'altra banda del passadís només hi ha esperances bordes, somnis malaguanyats com esbarzers florits, relíquies de la veritat incauta que un dia fou l'estímul de les teves passes.

No cal obrir més el cor si al revers de l'amor només hi habiten les ombres, camins esborrats per la boira, ruïnes d'il·lusions.

Romandre en el punt exacte on s'aiguabarregen la ficció i la decepció.

No lamentar-se.

Viure com si tot fos aparent i fràgil, com si tot el que fem fos un castell de sorra amb la marea baixa, com si no hi hagués l'endemà, com si la vida fos un préstec a curt termini que no podrem tornar.

No, no cal obrir cap més porta. N'hi ha prou amb respirar.

Agraït

Amor letal

Estimada,

No seràs definitivament feliç fins que no em mori. És dur d’acceptar, sobretot per a mi, però aquesta és la tràgica conclusió a la qual he arribat: la teva felicitat és incompatible amb la meva existència, per la qual cosa -i perquè t’estimo amb tot el meu cor i tota la meva ànima- he pres la decisió de suïcidar-me per tal que tu, alliberada de mi per sempre més, puguis gaudir del que et mereixes després de tots aquests anys de patiment. I és per això que t’escric aquesta nota, perquè coneguis les veritables raons del meu últim acte conscient en aquesta terra.

Sempre teu,

Artús

(Text inspirat per la lectura de l’entrevista que l’Àlex Gutiérrez fa a Sergi Pàmies en el número 9 de Benzina, pp.10-14)

Tripartit II

El Camp de la Bota

Visito amb els alumnes de 2n. de BTX l'exposició itinerant El Camp de la Bota al Museu Abelló de Mollet. Francesc Abad ha fet una feina extraordinària. Repasso un a un els noms de la llista de 1.704 afusellats entre 1939 i 1950. Trobo 7 cops el cognom Ibañez i 3 el cognom Ros. Quedo impressionat pels testimonis orals dels familiars.

Jordi Ribas Boldú (Jordi Boldú de nom artístic) és l'encarregat de l'explicació didàctica. Em reconeix. Diu que vam coincidir en el recital de Biel Mesquida a la Torre Muntadas del Prat del Llobregat el juliol de 2005. Ho havia organitzat ell, i un tal Damià Gallardo en va fer la presentació... Ara hi caic. Sí. Vaig fer un post a TdQ sobre aquella nit màgica. Li he recordat la síndria que en Biel es va endur com a trofeu.

Al final, en Jordi diu que ens vol "fitxar". Reparteix una fitxa als alumnes perquè posin el nom, la data de naixement i les seves impressions. Jo també n'agafo una en la qual escric això:

La memòria històrica és la memòria dels morts i la veu dels vius que recorden les víctimes i els botxins, la ressaca de l'odi, el fil que ordeix la trama dels segles, tanta sang i tantes llàgrimes inútils...

Ho deixo també escrit amb retolador vermell al llibre de visites. En sortir, el guàrdia de seguretat del museu em saluda molt afectuosament. Es diu Edgar i havia estat alumne meu. Hòstia tu, no es pot ser tan famós!

Trossos de Quòniam

Via Artífecs m'assabento d'una iniciativa que duu un nom prou conegut a la Catosfera: Tros de Quòniam. Segons expliquen els seus promotors

El club del tros de quòniam és un espai interactiu per afavorir la creació i la interrelació de persones a través de l’escriptura

A hores d'ara ja porten 9 relats penjats i comentats. Endavant! Em sembla una idea fantàstica.

El primer TdQ del qual tenim constància va aparèixer el desembre 03 en forma de llibre, un diccionari estrafolari que, més tard (gener 04), es va convertir en un blog mític que va haver de ser clausurat (desembre 05) per prescripció mèdica...

Més Quòniams: un grup musical igualadí dels anys 90, uns samarretaires mataronins que també tenen un blog.

I és que l'insult més macarrònic i meravellós que existeix en llengua catalana segueix fent forrolla. De mica en mica, l'epidèmia de trossos de quòniam s'escampa per la xarxa... Google ja dóna 11.000 resultats, que no és poca cosa. Més serem, més riurem. Visca TdQ for ever more!

El final

És quan arribes al final que cal decidir si segueixes endavant o gires cua. Tots els finals són iguals. Tots els principis són iguals. L'entremig és un joc de nens que necessiten entretenir-se. No hi ha res més trist que un nen avorrit. Com la política, tot: el futbol, l'amor, l'art, l'escriure... La vida sencera una farsa. Quan te n'adones, voldries girar cua o llençar-te a l'abisme somiant que els braços poden esdevenir ales... Girar cua és de covards. No em feu cas. Probablement sóc un psicòpata.

És quan arribes al final que descobreixes que tenia raó el vell Heràclit: el caràcter és el destí.

Roses de novembre

Hi ha ressaques amb regust agredolç, reraveres impúdiques que aflebeixen el cos fins a deixar-lo las, crepuscles insòlits, inèdites notes esborrallades en l'escorça d'un altre pi moribund, l'alè de la boira que envaeix el poble, la fosca incertesa un altre cop.

Hi ha la veu dels turons, el rou, la molsa, l'obaga, el record dels gira-sols, l'avidesa dels teus llavis aquell primer petó, l'oblit com la nit que bressola solituds.

Hi ha l'univers sencer en el fons dels teus ulls, a cada paraula, sempre, el batec imprecís d'aquest cor fonedís, desvalgut, talment roses de novembre.

Coberta de L_OI

L'ORACLE IMMINENT
CONCURS

BROMERA

La Roca Foradada

Necessito caminar. Les cames i el cervell m'ho demanen. Prenc l'Avinguda de Vilassar, passo per la bassa de Can Trampis, saludo la Màxima, que escombra les fulles del porxo, i enfilo a mà esquerra el camí de Can Cabrit fins a la Roca Foradada.

Hi pujo sovint. Són vint minuts. Aquest és l'indret més sagrat de Vallromanes, on habita el genius loci. Ho vaig saber el primer dia que la vaig visitar. Des d'aleshores, he venerat aquesta Roca emboscada i m'he convertit en el seu custodi. Litolatria neopagana.

L'any 2003, davant l'amenaça d'una urbanització, vaig promoure amb èxit la declaració de la RF com a Bé Cultural d'Interès Local.

Sempre que hi pujo faig el mateix: primer la netejo (sol tenir brossa dins) i després m'hi assec una estona en posició lotus ("sukasana")... La millor hora és quan el sol se'n va a la posta. Medito en silenci dins aquest úter petri. Inspiro la flaire del bosc. El temps s'esmuny de puntetes...

Aquesta tarda, sol i vern dins la Roca, amb la llum del sol ponent enlluernant-me la cara, amb la lluna plena a l'aguait, he pensat que voldria que les meves cendres fossin escampades al voltant d'aquest monument prehistòric...

Potser mai no arribarem a saber qui va perforar la mola granítica i amb quina finalitat exacta ho va fer, però almenys jo li he trobat una utilitat preciosa: la RF em serveix per a esbandir les cabòries, per a trobar la pau quan em manca, per a sentir-me unit a la terra, al bosc, al silenci... I, en tornar a casa, renovellat, sóc un altre.

L'any 2004 em van encarregar el Pregó de la Festa Major i vaig fer un PowerPoint que contenia tot un seguit de poemes acompanyats amb imatges. Un d'aquests poemes estava dedicat a la RF. Diu així:

¿Què hi fas allà dalt tan sola

perduda enmig del boscatge

com una boca afamada

oberta de bat a bat?

¿Qui et va perforar la galta?

¿Qui et va barrinar la panxa?

¿Qui fou el simi malànima

que et va robar sense escrúpols

la pètria tranquil·litat?

¿Què hi fas allà dalt tan sola

lluny del fum i dels sorolls

de la ciutat?

¿Quin misteri ens amagues

en el silenci intangible

de la teva concavitat?

La llum del sol al capvespre

t’il·lumina la mirada

T’embolcalla el pleniluni

amb un llustre diamantat

¿Què hi fas allà dalt tan sola

sota la volta estelada

com un vestigi ancestral

record d’una altra nissaga?

Potser no et podem entendre

El teu secret és tan gran

que passaran segles i segles

i els fills dels nostres fills

encara es preguntaran…

¿Què hi fas allà dalt tan sola

com una fita immutable

com una boca afamada

oberta de bat a bat?

Frase del dia: "Quan l'enemic s'està equivocant, deixa'l fer, no el distreguis"

Dos articles i un senador

Víctor Alexandre: No és això, companys d'Esquerra

Valèria Gaillard: Escriptors en línia

Resultats IX

La primera frase que vaig escriure tan bon punt es van confirmar els resultats de l'1-N va ser aquesta:

La Catalunya Catalana ha mort

Va ser una intuïció sobtada, com si sabés que Montilla acabaria sent President, cosa que malauradament s'ha confirmat. He defensat l'opció nacionalista (CiU + ERC) com l'alternativa més adient en aquests moments decisius en els quals ens juguem el futur del país. La reedició del Tripartit suposa una aposta molt arriscada per part d'ERC, sobretot perquè no està gens clar que pugui controlar el poder de l'aparell socialista i perquè les seves bases tampoc no acaben de veure clara la figura de l'espanyolista Montilla com a Molt Honorable. L'experiència anterior va ser traumàtica. Ja veurem com va la "segona oportunitat"...

Amb aquest post dono per acabada la sèrie titulada Resultats. Per pura higiene mental, intentaré estar uns quants dies sense parlar de política. Les vuit setmanes que resten fins a la cloenda d'ENTRELLUM m'agradaria que fossin més literàries... Prefereixo que em llegeixin 100 persones en comptes de 500 si el que llegeixen són textos escrits sense la urgència de la punyetera actualitat. Cal acceptar que les coses són com són. Circumstancialment, un ciberdietarista pot caure en el parany i deixar-se endur pel remolí dels esdeveniments, però ara toca aturar-se i descansar una mica. ¿Hem perdut? No exactament. Nosaltres, per sort, no ens guanyem les garrofes amb la puta política. Hem dit la nostra lliurement i així continuarem, peti qui peti, governi qui governi. Perquè...

Som el nostre orgull, la qualitat de la nostra feina, l'afany dels nostres propòsits, la nostra obcecació diària de ser millors.

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V
Resultats VI
Resultats VII

Resultats VIII

Resultats VIII (Montilla President gràcies als botiflers d'ERC)

Podria pactar Esquerra amb CiU? Podria, però no pot. En primer lloc, perquè l'odi més bèstia entre les dues alternatives més sòlides del nacionalisme català ho fa inviable. I després perquè les bases republicanes no ho accepten. Allà on Esquerra és forta i governa als ajuntaments o espera a l'oposició el seu rival és CiU. Els uns i els altres han anat covant rancúnies. Les tenen ben alimentades. Són incapaços de superar-les, si no els queda cap altra alternativa. Tot i els que els centenars de milers de votants que els donen confiança no ho entenguin. (Vicent Sanchis, El pacte del Motxo)

Parlem clar d'una vegada, collons. CiU i ERC s'odien. És un odi atàvic, fratricida, caïnita... És l'odi que el masover sent per l'amo, l'odi del descamisat i descorbatat analfabet contra el senyor repentinat i amb carrera; morts de gana, falsaris disfressats d'independentistes, una colla de radicals incompetents, manelics de pa sucat amb vinagre: odi, enveja, rancúnia, ressentiment, traïció i coses pitjors que fa massa temps que es coven i que, per tant, fan impossible l'entesa entre aquestes dues forces polítiques catalanes. Ben mirat, la diferència entre un votant d'ERC i un de CiU és sobretot estètica. Les bases pertanyen a classes socials diferents. L'estètica diu molt d'una persona. L'estètica és el preludi de l'ètica.

¿Què es pot esperar d'algú que duu un burro enganxat al cotxe? ¿Amb aquests cata-rucs ens hem d'entendre? Amb aquesta gent no pots ni prendre un café perquè et pispen la cartera. I vet aquí que, ens agradi o no, som germans catalans i ambdós ens estimem Catalunya, però ha arribat un moment que allò que ens separa és més fort que allò que ens podria unir, i més ara que tornaran a investir com a President de la Generalitat un perdedor, un candidat fracassat com Montilla!!! Ara sí, que l'odi serà visceral, definitiu, suïcida.

Per altra banda, i sent positius, amb aquesta segona edició del Tripartit (ara li diu Entesa el fill del guàrdia civil) tornem a tenir la diversió assegurada. Els guionistes de Polònia ho tindran ben fàcil. Només caldrà esperar que es fotin aviat els trastos pel cap i protagonitzin nous episodis lamentables als quals ja ens han acostumat durant aquests darrers tres anys. El Tripartit, segons com es miri, és una benedicció... El PP n'està encantat...

ERC ha optado por hacer presidente al pobre perdedor Montilla, un acomplejado que será, ya lo dijimos, reina madre.

Els espanyols (Montilla el primer) ja ho celebren amb xampany francès... Santa paciència.

He tret la imatge d'aquí

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V
Resultats VI
Resultats VII

QUI ÉS MONTILLA