6.11.06

La Roca Foradada

Necessito caminar. Les cames i el cervell m'ho demanen. Prenc l'Avinguda de Vilassar, passo per la bassa de Can Trampis, saludo la Màxima, que escombra les fulles del porxo, i enfilo a mà esquerra el camí de Can Cabrit fins a la Roca Foradada.

Hi pujo sovint. Són vint minuts. Aquest és l'indret més sagrat de Vallromanes, on habita el genius loci. Ho vaig saber el primer dia que la vaig visitar. Des d'aleshores, he venerat aquesta Roca emboscada i m'he convertit en el seu custodi. Litolatria neopagana.

L'any 2003, davant l'amenaça d'una urbanització, vaig promoure amb èxit la declaració de la RF com a Bé Cultural d'Interès Local.

Sempre que hi pujo faig el mateix: primer la netejo (sol tenir brossa dins) i després m'hi assec una estona en posició lotus ("sukasana")... La millor hora és quan el sol se'n va a la posta. Medito en silenci dins aquest úter petri. Inspiro la flaire del bosc. El temps s'esmuny de puntetes...

Aquesta tarda, sol i vern dins la Roca, amb la llum del sol ponent enlluernant-me la cara, amb la lluna plena a l'aguait, he pensat que voldria que les meves cendres fossin escampades al voltant d'aquest monument prehistòric...

Potser mai no arribarem a saber qui va perforar la mola granítica i amb quina finalitat exacta ho va fer, però almenys jo li he trobat una utilitat preciosa: la RF em serveix per a esbandir les cabòries, per a trobar la pau quan em manca, per a sentir-me unit a la terra, al bosc, al silenci... I, en tornar a casa, renovellat, sóc un altre.

L'any 2004 em van encarregar el Pregó de la Festa Major i vaig fer un PowerPoint que contenia tot un seguit de poemes acompanyats amb imatges. Un d'aquests poemes estava dedicat a la RF. Diu així:

¿Què hi fas allà dalt tan sola

perduda enmig del boscatge

com una boca afamada

oberta de bat a bat?

¿Qui et va perforar la galta?

¿Qui et va barrinar la panxa?

¿Qui fou el simi malànima

que et va robar sense escrúpols

la pètria tranquil·litat?

¿Què hi fas allà dalt tan sola

lluny del fum i dels sorolls

de la ciutat?

¿Quin misteri ens amagues

en el silenci intangible

de la teva concavitat?

La llum del sol al capvespre

t’il·lumina la mirada

T’embolcalla el pleniluni

amb un llustre diamantat

¿Què hi fas allà dalt tan sola

sota la volta estelada

com un vestigi ancestral

record d’una altra nissaga?

Potser no et podem entendre

El teu secret és tan gran

que passaran segles i segles

i els fills dels nostres fills

encara es preguntaran…

¿Què hi fas allà dalt tan sola

com una fita immutable

com una boca afamada

oberta de bat a bat?


Frase del dia: "Quan l'enemic s'està equivocant, deixa'l fer, no el distreguis"

Caminant per Vallromanes

3 comentaris:

ramon ha dit...

Molt bé, Toni. M'agrada perquè aquest cop n'has après. Relaxació i ment clara. Et durarà molt dies?
(una petita observació: de fet, la postura del lotus és la que adopta el Buda, i s'anomena "padmasana". Creuar les cames tal com ho fas tu s'anomena "sukasana", una variant més light per a qui no està entrenat en el ioga)

tonibanez ha dit...

Gràcies, Ramon, veig que files prim. Efectivament, és sukasana
Ja ho he posat entre parèntesi al post.

Jordi ha dit...

Tots els quòniam, o petits escriptors, vam fer una excurisó a la roca foradada! de nit i la vam trobar! quin cúmul de casualitats!