Ilha das Couves

Observo com arriben les barques amb les xarxes plenes de peixos, la majoria olhudos (Caranx hippos). Aquests són petits, però poden arribar a fer un metre de llarg i pesar 20 kg. Parlo amb el pescador que els neteja mentre els urubús estan a l’aguait esperant el festí de les tripes. Diu que és la sang, la que malmet el peix, per això cal llevar-la tota de seguida, així es pot conservar més temps. El seu nom és Zé de Balboa i viu en una petita illa amb la seva família. 

Surto amb la barca acompanyat d’un grup de francesos bretons. Anem cap a l’Ilha das Couves. La travessia dura 15’. Abans superem l’Ilha Comprida el propietari de la qual és un dels socis fundadors de Danone. La barca passa davant mateix d’una gruta i ens deixa a la Praia Menor. Ens recolliran al migdia. 

Opto per anar a la Praia Grande seguint la trilha. Arribo el primer. Quin paradís! Aigua verda transparent. Hi ha un veler i un iot ancorats. Em poso la màscara i a bucejar. Hi ha milers de peixets i, entre les roques, peixos més grans que tenen ratlles grogues. 

Quan em canso de l’aigua, surto i segueixo la trilha, cada cop més estreta, fins que sento fressa grossa... Són iguanes enormes, fan un metre. Uix. El barquer m’ha dit que és possible ascendir al punt més elevat de l’illa, però aquestes bestioles em fan molt de respecte. A més, ha dit que també hi ha cobras (serps). Desisteixo. 

Faig una pila de pedres i me’n torno a la platja amb la companyia d’un parell de Morpho blaves. Ha arribat més gent. M’allunyo de la bagunça (jarana) i m’instal.lo en una ombra. S’imposa la contemplació.

Els llocs més salvatges són els més inaccessibles. Tanmateix sempre s’hi pot arribar navegant... Em pregunto què deu sentir el milionari que compra una illa per a ell sol... Em costa molt de comprendre que les illes puguin ser venudes... 

El gran regal del dia ha sigut en la tornada, quan una família de dofins ens ha adelitat amb els seus salts... Dofins lliures! Aquestes són les coses que t’ajuden a ser optimista, malgrat els mals del món, que són molts, la immensa majoria producte de la inconsciència humana. 

São Francisco do Sul

Dofins grans i foscos nedant al costat de la balsa que trasllada el cotxe fins a Molhes travessant l’estuari del riu Tubarão.  

Pescadors llençant les xarxes per a pescar tainhas (llisseres). 

Molts espiadimonis. 

La badia de Pinheira (Guarda do Embaú) fa 6 km. La camino tota (anar i tornar) abans del desdejuni.

Arribo a la conurbació de Floripa. Em fa gràcia de passar el pont cap a l’illa de Santa Catarina. Segueixo fins a Campeche. Hiperurbanitzat. Massa trànsit. No val la pena. Giro cua. 

Per fi descobreixo una bona emissora de ràdio: Itapema FM. 

Després de Porto Belo, pots accedir a Bombinhas, que té una colla de platges. Cal pagar una taxa ecològica de 26,5 reals (7 euros). Miro el mapa i veig que també està molt urbanitzat. Bye bye. 

El Balneário Comboriú és un horror estil Benidorm, amb gratacels inclosos. Passo de llarg. 

Decideixo visitar el Museu de Sambaqui a Joinville. 

Les millors àrees de servei són les Graal. 

Els centres comercials més horteres són els Havan (davant tenen una estàtua de la llibertat i l’edifici sembla la Casa Blanca).

El veí alquimista

De vegades el sento. De vegades el veig. La seva ombra blanca es passeja pel camí de ronda. El veí alquimista viu a L'alba. Fa versos fins a la matinada...

Dura com l’aigua dura. 
Arrel d’ella mateixa. 
En èxtasi perenne
la pedra perpetua la pedra, 
imatge pura, 
i la idea de pedra 
se’ns fa del tot madura.

Es va instal·lar a Grifeu quan la casa on ara visc estava sent construïda. Fa més de 50 anys. Entotsolat, l'alquimista atiava el foc de la creativitat. Ben lluny de la comèdia urbana...

No vull més ficcions al voltant de la vida. 
Aquella mascarada ha durat massa temps.

 El veí camina a poc a poc. Una ombra blanca amb barba blanca i mirada blau marina...

Ara navego en mi mateix una aigua 
més nua i transparent, més impalpable. 
Una aigua com un aire. Matinada 
del cor, en pau, sense vaixell ni onada; 
sense dofins ni rems, corda ni escàlem; 
una aigua només aigua i aigua i aigua.

Aquest matí de dissabte el llevant tempestuós esquitxa els vidres de les finestres. La fúria desfermada de la natura ens captiva. Les grises onades esvalotades malden per devorar la platja del Cros. L'aire es cola per les escletxes. Serena, l'ànima guaita l'espectacle mentre somia calma...

El dia que es farà l’aigua quieta 
i el teu ull serà net com un espill 
contemplaré la meva faç perfeta.

Kayaking

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             

He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.

 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.

Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 

Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.