ENTRELLUM

La màgia va començar anit, sota la lluna plena, en un bosc proper als llacs de Plitvice, on vaig decidir pernoctar. Una munió de lluernes ballava per a mi, com mai abans havia vist, espurnes volàtils i bellugadisses. No podia aclucar els ulls de tanta emoció. Quin regal. La màgia ha continuat de bon matí, quan he sigut el primer a la taquilla, per a poder gaudir de la passejada en solitari, entre llacs i cascades, aigües transparents color blau turquesa, i peixos, i una pau paradisíaca. Plitvice. Quin lloc més increïble. Un somni. Si visiteu Croàcia, no us el perdéssiu.  A migdia hi havia tanta gent que he decidit marxar, posant rumb novament cap a la costa adriàtica. Anava una mica perdut enmig del no-res quan, pel voral dret de la carretera, he vist un caminant que carregava una motxilla immensa. La temperatura s'acostava als 35 graus. (Què hi fot, aquest per aquí?! He pensat). Era una recta i anava de pressa, l'he passat de llarg, però he observat que duia una vieira (conxa ...

  Hi ha les obres de Déu (opera Dei) i les obres humanes (opera hominis). Ahir vaig veure les cataratas de Iguaçu i avui he vist Itaipu, la central hidroelèctrica més productiva del món. No hi ha color. L'home necessita formigó i 40.000 obrers treballant 16 anys. Déu amb 6 dies fa meravelles i el diumenge festa. No hi ha color. No m'impressionen gens les xifres ni els megakilowats. M'impressionen les papallones, els colobrís, les orquídies, l'arc de Sant Martí, els núvols, la lluna, les estrelles... I el teu cos inversemblant. I el teu amor llibertari. I la màgia de la vida. I el silenci de Déu quan surt el sol.

Lo important no és on estic, ni lo que tinc, ni lo que faig. Tant se val on estigui, lo que tingui o lo que faci. Lo important és lo que sóc. Lo que realment val és lo que he aconseguit fer de mi, pas a pas, al llarg del camí. L'obra magna. La quinta essència del treball alquímic. L'or espiritual. La llum que emergeix de les ombres. L'amor que em fa més humà. Lo important no és on vaig ni quin proper horitzó em seduirà, sinó anar-hi, sense por, fluint, lliurant-me al corrent misteriós de la vida. Lo important és ser conscient a cada instant de la veritat, la bellesa i la bondat de l'univers i de tots els éssers. Lo important és deixar-se endur per la meravellosa màgia de viure i que la vida et sorprengui cada dia. Entre la seguretat i la llibertat, escullo la llibertat, la meva veritable llar, la meva màtria. Entre les arrels i les ales, escullo les ales. Perquè només els ocells lliures poden volar.

Primer va arribar la gateta coixa, blanca de pit i grisa d'espatlla (foto). Segons la veïna es diu Rossi, però per a mi totes són Mixi. Fins ara mai a la vida havia comprat menjar per a gats. Apareix, miola, li poso la teca, se la menja, es queda una estona a les escales de la terrassa i se'n va. És poruga, no s'ha deixat tocar mai.  La segona gata que ha arribat és més confiada. Grossa, amb pèl gris i marró (vídeo), es deixa amanyagar, es posa a dormir sobre la gandula, i és molt primmirada amb el menjar.   Fa uns dies que en volta una altra, daurada, travessa el jardí de puntetes, mira de reüll i passa de llarg... Són gates del carrer, espavilades, que mengen a diverses cases i no pertanyen a ningú en concret. Em pregunto per què han fet cap aquí (totes femelles) i per què s'hi troben tan bé. El menjar és un motiu, esclar, però no l'únic. He llegit per internet que són animals "màgics" molt sensibles a les energies...  

A una setmana vista de Cap d'Any, què podria dir del 2015? Aquest ha sigut l'any més màgic i abracadabrant de la meva existència. Tot es resumeix en un topònim: Cap Ras ; i en una fórmula: Connexió Espiral . Si el 2009 va ser l'any del trencament i la metamorfosi (amb un altre topònim clau: Rapa Nui ); aquest any que fineix suposa l'inici d'un nou cicle vital... Cada cop em resulta més complicat d'explicar amb paraules el que visc. La literatura ha deixat de ser el meu vehicle natural d'expressió. Les pedres, les fustes, la música i la meditació han pres el relleu dels mots la qual cosa no significa que no em comuniqui, sinó que la comunicació actual és més real que virtual, és a dir, més de mirada a mirada, d'abraçada a abraçada, de cor a cor, d'ànima a ànima... És a dir, menys intel·lectual. El filòsof-escriptor ha deixat pas a l' artista -alquimista... Veure sortir el sol cada dia és pura sanació , et dóna una energia extraordin...

No hi ha finals, tot són principis . Ho dius amb aquesta calma infinita que brolla del fons del teu ésser misteriós. Cada instant és nou, com ho és el sol cada dia . Cada instant podem recomençar i cada instant podem tornar a creure en la màgia, perquè la vida no para de sorprendre'ns i el futur és el somni que somiem ara.   No hi ha finals, tot són principis . En la plena llibertat de la contradicció més íntima reapareix l'esperança que inunda de verd l'horitzó. Ens agafem les mans i ballem la dansa dels cors. Som un raig de llum que enlluerna les pedres . Cada instant déu recrea en nosaltres la veritat, la bellesa i la bondat del món.       

Ouspensky comprendió que el carácter circular del tiempo y de la cuarta dimensión tenía bastante que ver con los símbolos de espirales y círculos trazados por los antiguos magos, psicólogos y alquimistas de diferentes épocas y tradiciones espirituales: la serpiente mordiéndose la cola (el enigmático uróboros que tanto fascinara a egipcios, griegos y chinos), el eterno retorno, el Tao, las espirales descritas y trazadas por sabios antiguos de todo el mundo, etc. Probablemente los pensadores, filósofos y médicos más antiguos lograron intuir que lo que había más allá de nuestros sentidos era circular y con forma de espiral , no pudiendo ser encontrado en lugar alguno más que al interior de nosotros mismos. Si la primera època de Cap Ras (gener-juny 2015) va estar presidida pel símbol de l'Espiral ( Connexió Espiral ), em fa l'efecte que aquesta segona època serà la del Pentacle ... Phi - The Golden Key The Golden Key - a video by Jonathan Quintin Art Posted by...

  Abans que surti el sol recullo pedres, les acarono, les apilo l'una sobre l'altra, fent composicions, figures que agafen entitat pròpia, que s'enlairen cap al cel amb un equilibri de bellesa intangible. Medito concentrat en el pur present. És teràpia zen. Els pensaments no poden interferir en els gestos, no hi caben dubtes ni sospites. Cada pedra es quedarà en la seva posició idònia, reposant sobre el punt de massa, desafiant la gravetat. No hi ha trucs. Només fe, paciència, confiança, màgia. Quan apartes les mans de la pila, en aquell instant que t'adones que se sosté sola, aguantes la respiració i agraeixes de tot cor el miracle. Cada pila és diferent, única, meravellosa. Que sigui efímera significa que, tard o d'hora, caurà. De vegades et dóna temps de fer la foto, de vegades dura dies i dies contra tot pronòstic.  Ho anomenen Stone Balancing . Nosaltres en diem Fer pedres. On és el Toni? Fent pedres. En realitat les pedres ja estan fetes, el que faig...

Suposa que perds la por i et creixen les ales i et llences de cap al desconegut i voles i voles i voles i res ni ningú pot aturar-te i la màgia inunda la teva vida fins al punt de creure que és una altra vida (com si haguessis mort i fossis al cel) i cada minut etern i cada mirada sincera i cada rialla vertadera i cada paraula transparent i cada carícia i cada petó i cada silenci tendres tendres tendres més tendres que la neu quan surt el sol i no haver de donar explicacions i no perpetrar impostures i ser més lliure que el vent lliure que bufa com vol i cantar i ballar com els nens que no saben cantar ni ballar i canten i ballen de puta mare i engegar a dida tots els ensopits que només parlen de diners i de política i de futbol i ignorar els amargats que pensen que la vida és una merda quan la merda són ells i fotre el camp ben lluny a l'illa més remota del planeta i oblidar el que et van ensenyar els capellans i oblidar els llibres que vas llegir i també els que vas escriure i ...

La sirena puja a l'escenari, gesticula amb un megàfon a la mà, recita frases misterioses , perd el tren i, sota la lluna taronja , se submergeix en la màgica mar ... (la sirena pinta plomes) La fada del bosc encantat es banya en el meandre del riu recòndit, s'ajeu sobre un llit de pedra i molsa, canta cançons tristes, acarona amb tanta delicadesa que brollen les llàgrimes... (la fada conta contes i planta tipis) L'ermitana es resisteix a admetre que fora de la seva cleda existeix un món immens ple de vida pura, però dins la cleda tot és calma i es respira eternitat. Envoltada de gossos i oliveres, el seu és un amor estrany, extraterrestre, inversemblant, fràgil com l'amor dels àngels que tremolen quan la pell els embolcalla (l'ermitana fa vestidets per a nens) El pallasso enyora el monjo. Li queden pocs dies per a desaparèixer . L'art és efímer , com els personatges que representa. Llegeix Osho mentre desmantella la paradeta. Ell...

El nen que sóc no sabia que era possible fins que s'esdenvingué. La màgia existeix. El somnis deixen de ser somnis quan ets generós i valent. Llavors tot flueix i la realitat supera qualsevol expectativa. La casa plena de gent. El cor ple de gent. Gent que som persones amb cara i ulls i noms, ànimes que vibrem amb l'energia que ens uneix, que parlem i riem i cantem i ballem fins que surt el sol. No tinc cap dret a demanar res més. O potser sí... M'ho mereixo. I tant, que m'ho mereixo!     

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals. Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle! El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura , com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha espera...

Segueixen passant coses màgiques. A partir de l'octubre tindré un veí nou, en Keith Rawes, un anglès de 73 anys afincat a l'Empordà al qual, arran de l'incendi de fa 3 anys , se li va cremar la casa de fusta que tenia al bosc de Campany. Ara gaudeix d'un pis de protecció oficial a Figueres i té un hort amb caseta a Vilabertran. Per qüestions de salut, passarà els hiverns a Cap Ras i els estius a l'hort. Ha aparegut després de dinar, l'he convidat a un te i hem xerrat una estona mig en anglès mig en castellà. Ha agafat la guitarra i ha improvisat un blues. Quin crack. Nice to meet you , Keith, welcome to paradise ...  De bon matí he bastit dues piles de pedres noves, una a la cala Bramant i l'altra a la cala gran del Futaner. M'encanta començar el dia practicant rock balancing . És teràpia i meditació al mateix temps. L'equilibri de les pedres és la projecció del meu equilibri intern. Si el vent o algú les fa caure , l'endemà en faig de n...

Ha aparegut pel revolt del camí de ronda amb la seva motxilla negra. Eren quarts de dues. Ha vist L'Espiral i s'ha aturat de cop. Jo observava els seus moviments de la terrassa estant. S'ha ficat a córrer com una boja, ha baixat a la platja i ha fet el recorregut de L'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge, gesticulant i cridant, sense deixar de córrer. Quan ha arribat al centre, ha besat les fustes del Tòtem , ha llegit les frases, ha besat les pedres, i no parava de riure i gesticular. Encabat, ha llençat la motxilla a terra i s'ha començat a despullar. Quan s'ha quedat de pèl a pèl, ha corregut cap a l'aigua i s'hi ha ficat de cap. Ha entrat i ha sortit diverses vegades, sempre rient, cridant, gesticulant. Jo continuava observant aquella performance , ara des del camí de ronda, bocabadat, esmaperdut, incrèdul, al·lucinat. Ho havia d'haver gravat, però he preferit mirar-ho a ull nu, directament, sense la interferència de la tecnol...

Quan t'adones que tot és provisional, no solament el que tens o el que fas, sinó el que ets, la vida mateixa que penja d'un fil ben tènue; quan te n'adones de veritat, aleshores vius l'instant present com un regal immerescut i procures respirar conscientment perquè cada passa sigui la correcta. Sempre amb la motxilla a punt de marxa. Sempre amb el cos afinat per a noves gambades. Cada dia et calen menys coses. Cada dia ets més eteri. Allò que abans t'ancorava (treball, família, sentiments, addiccions, dependències...) s'esvaneix en l'avenç que mena cap a la dimensió ultramundana. No es tracta d'idees ni de paraules, sinó d'acció, de perdre la por a mostrar-te com ets perquè s'esdevingui la màgia . Un nen . Un salvatge . Un llibertari. Més enllà de les ombres hi ha una llum que guia el teu cor. Més enllà de tu mateix hi ha l'univers infinit que t'abraça. La vista en el camí i la mirada a les estrelles ... El primer pelegrí que ...

Avui fa 3 anys. La meva vida es divideix en dues parts: abans i després del 13 de maig de 2009 . Tot el que ha vingut després és pura màgia... I els rossinyols no paren de cantar... The show must go on ..... My soul is painted like the wings of butterflies Fairy tales of yesterday will grow but never die I can fly - my friends   Dietari de Terradets

Ja havia dormit prou. No li agrada romandre al llit quan s'ha desvetllat. Es va preparar un te i va engegar el portàtil. Encara era fosc. A través del finestral del menjador va poder admirar el màgic moment en el qual s'esclareix el dia. El termòmetre exterior marcava set graus. Una mallerenga voltava per la terrassa. Va trobar a faltar el cant del gall. Ni llac ni muntanyes. La boira ho omplia tot de misteri. L'ombrívola silueta dels arbres es deixatava com una aquarel·la enmig de la indefinició general. Va pensar que podia fer un poema. ¿Quan va ser, que va escriure l'últim? La idea no va prosperar. N'ha fet tants, de versos , que sovint es pregunta si paga la pena reincidir en aquesta dèria. Volent anomenar-la, les paraules neguen la realitat, la suplanten. Els mots ens allunyen de la immediatesa del tacte, del gust, del perfum, del so, de la imatge... És com si el llenguatge s'interposés entre nosaltres i el món, creant una barrera, una muralla, una mena d...

Avui fa un mes que va dormir per primera vegada a la casa de Terradets. Recorda com va trobar l' anunci a Internet. Hi havia només un text, sense fotos: casa preciosa situada al lado de un lago con unas vistas impresionantes hacia el parque Nacional de aiguastortes, no hay vecinos, casa rodeada de robles y pinos, toda de madera por fuera y por dentro, con hogar de fuego y cocina de leña está hecha con mucho amor y pensada como casa de vacaciones y lugar de encuentro y crecimiento persona, además de poder alquilarla por finesde semana, vacaciones, etc. Aquella descripció era prou eloqüent per a no dubtar a l'hora d'agafar el telèfon. Dia 9 de maig. La resta va venir rodat. Era la casa que buscava d'ençà que va tornar del seu darrer viatge per terres australs. L'apartament de la ciutat havia esdevingut una gàbia en tots els sentits. S'hi sentia atrapat. Volia trobar quelcom el més semblant possible a la cabanya en la qual havia viscut a la Patagònia xilena. I ...