ENTRELLUM

Fa fred de nevar. El pit-roig es passeja per la terrassa. Li deixo unes pipes i molles de pa. Les maletes a punt una altra vegada. Wanderlust és una síndrome de mal curar. Observo les meves pertinences. Quatre capses. Cada mudança perdo coses materials i en guanyo d'immaterials: vivències, aprenentatges, noves dimensions... Sentir la lleugeresa de la motxilla i posar a prova la consistència de les ales. Sóc més rossinyol que pit-roig. Tornaré per primavera. Adéu hivern. Amèrica m'espera! [Abans de marxar, he fet un restlyling al blog, que ja tocava]

- Bon dia, desitjo que el Sol i la Pau t'acompanyin al llarg del teu camí. Camina sense mi i vindran coses noves... El meu camí segueix com sempre, dia i nit, i l'afronto amb tot el desig de millorar.  - Gràcies! "Camina sense mi" vol dir que m'oblidi de tu? Em temo que això és i serà IMPOSSIBLE. - Gràcies, però necessito que també m'alliberis; em pots recordar i desitjar el millor, jo també ho faig, però els nostres camins se separen.  - De què t'he d'alliberar?  - Entre nosaltres hi ha fils que cal tallar amorosament...  - Alliberada estàs. Sempre ho has estat. No espero res de tu. No t'exigeixo res. No hi ha expectatives, perquè el meu és un amor incondicional. Si et molesta la meva sola presència, llavors desapareixeré, si així m'ho demanes.  - De vegades em molesta, de vegades m'alegra, de vegades m'exalta el to i les paraules, de vegades m'entristeix que travessis les barreres del respecte, de ...

  El sol s'amaga. Ressurrectem. Ressuscitem. Hi ha l'amor, que ens salva del naufragi. Hi ha els petons, que ens uneixen a l'essència, la dolça connexió de la sang i el semen. Som llavor per a crear nous universos. El vent juga amb les onades. Per què vols paraules, si parlen els objectes? S'enlairen els peixos. Els ocells es capbussen. Sóc on he de ser, faig el que he de fer i, tanmateix, em manques. Els dia que apareguis, sabré que ets tu. Sirena o ànima perduda de cabells curts, amb la motxilla lleugera. El sol s'amaga. Ajuda'm a oblidar-me. 

Tot penja d'un fil. L'amor-onatge que es bressola entre el llevant i el ponent. La sorra que s'esmuny entre les pedres de la cala. L'horitzó, aparentment lineal. Les fulles tendres que brollen. La sang que s'escola per la ferida oberta. L'art tan efímer. La sensació fugaç. La vida tota, cada minut, cada pas, cada glop, cada raig. Tot penja d'un fil de niló o de seda, depèn de la traça que tinguis a l'hora de fluir o d'entrebancar-te amb les petiteses existencials. I tanmateix no passis pena. La pesantor del cel i l'atracció fatal de la terra faran la resta, un dia o altre, amb solemne gravetat. Mentrestant, sigues lleuger, no acumulis objectes, sinó vivències. Si pot ser, camina sense motxilla, descalç, ben nu, serè. I després, al final, quan hagis d'acomiadar-te, somriu sense impostura, sense estrafer el gest. Perquè tot penja d'un fil i som la ploma volàtil que se somia arrel. No oblidis mai la tardor quan neix la primavera.    ...

Ha aparegut pel revolt del camí de ronda amb la seva motxilla negra. Eren quarts de dues. Ha vist L'Espiral i s'ha aturat de cop. Jo observava els seus moviments de la terrassa estant. S'ha ficat a córrer com una boja, ha baixat a la platja i ha fet el recorregut de L'Espiral en el sentit de les agulles del rellotge, gesticulant i cridant, sense deixar de córrer. Quan ha arribat al centre, ha besat les fustes del Tòtem , ha llegit les frases, ha besat les pedres, i no parava de riure i gesticular. Encabat, ha llençat la motxilla a terra i s'ha començat a despullar. Quan s'ha quedat de pèl a pèl, ha corregut cap a l'aigua i s'hi ha ficat de cap. Ha entrat i ha sortit diverses vegades, sempre rient, cridant, gesticulant. Jo continuava observant aquella performance , ara des del camí de ronda, bocabadat, esmaperdut, incrèdul, al·lucinat. Ho havia d'haver gravat, però he preferit mirar-ho a ull nu, directament, sense la interferència de la tecnol...