ENTRELLUM

L’Amor omple la buidor infinita de l’existència. Ets important per algú, si més no t’escolta, et mira, fa de mirall imperfecte de les teves imperfeccions, s’asseu davant teu, dorm al teu costat, et dona la mà, et toca, et besa, prova de desfer els límits de la individualitat separadora, t’acull com una onada, et bressola com el vent, espera i desespera com ho fas tu, pot comprendre els teus silencis, no et jutja gaire severament, és el bàlsam de les ferides i la mel de les desgràcies, respira a l’uníson,  batega amb tendresa, gemega sense fingir, es lleva la màscara per a jeure de qualsevol manera, és l’única certesa enmig de les incerteses, et cuida quan les forces fluixegen, t’empeny cap al futur amb ales immenses, coneix els teus secrets... L’Amor omple la buidor infinita de l’existència. És un regal inversemblant del Cel. 

Encara les flames actives a la Serra de Verdera, davant la Mar d'Amunt, de Cau de Llop cap a a la Vall de Sant Creu. Fa una estona la columna de fum semblava l'erupció d'un volcà... Avions i helicòpters sobrevolen la zona, llencen aigua, proven d'apaivagar l'avenç de l'infern. Tot és palla seca, matolls d'allò més combustibles, víctimes propiciatòries de la sequera persistent. Sort que no hi ha gaire boscúria. Una mica de vent és suficient per a revifar la tragèdia.  Dia de festa local: la Verge del Carme, patrona dels pescadors. Foc, foc, foc a la muntanya. Em porta molt mal record quan, fa 9 anys, acabat d'arribar a l'Empordà, vam patir l'incendi de La Jonquera.  Habitem una terra resseca, inflamable, mediterràniament extrema, camp de batalla dels vents del nord i del sud, entre la salabror de les cales esquerpes i l'obra ancestral de les vinyes i els olivars.  He plorat d'impotència, com vaig plorar aleshores, davant l'espectacle d...