ENTRELLUM

El sexe és cultura? Volia començar amb aquesta pregunta idiota. La resposta és clara: el sexe és natura, però pot esdevenir cultura. Un cos nu . Un llibre eròtic . La Cicciolina (amb el seu inseparable peluix) va arribar una hora tard. Va ser l'encarregada de tallar la cinta inaugural... Em vaig acostar a ella i li vaig demanar una foto. Llàstima que va sortir un xic borrosa... L'altra (vestida de rosa ) és la Melany Moore . Després, a l'estand, em van dedicar el llibre ... Al pavelló firal hi havia estands i quatre escenaris. S'oferien espectacles diversos (encara que el veritable espectacle era el públic assistent, molt friki , mascles bavosos gravant cada detall amb la càmera de video)... Se'm van acabar les piles de la digital! Després del lliurament del Premi de Relats Eròtics (que va guanyar un paio de Manresa), Juli Simón em va presentar el llibre . Vaig poder conèixer Salvador Alsius , membre del jurat , i José María Ponce , pornògraf espanyol. La seva ...

Je n'ai un corps, moi, homme, que dans l'exacte mesure où je parviens à dire ce ou ces corps féminins qui sont en face de moi. La preuve de mon corps n'est rien de plus, et rien de moins, que ma parole en train d'essayer de traduire un corps qui n'est pas le mien. D'un blog francès que he trobat naufragant per la Xarxa La Cicciolina i jo

Estem sense aigua, bufa un vent impetuós, la buidor de la rutina, gestos automàtics, papers i més papers, passadissos eterns, silencis i més silencis que ho diuen tot... Si no fos per tu , que em reculls quan es fa fosc i em somies tan dolçament, la vida seria només un trist episodi perdut enmig de l'absurda immensitat de l'univers. Escolta'l powered by ODEO

S'acaba la 2a. avaluació. Portem 7 mesos de curs. Demà vacances de Setmana Santa. Quan tornem, l'endemà de la Mona, quedaran 10 setmanes de classe, amb un pont entremig. El 27 de maig eleccions . El 12-13-14 de juny PAU . El 30 de juliol serem a Istanbul. Tornarem a Venècia... Tu ets la meva millor perversió .

Aquest divendres dia 30 comença el II Saló del Sexe en Català . A les 19:30 farem la presentació de L'Oracle Imminent a l'Auditori. Si la presentació a la Catalònia va comptar amb la presència de la mítica Mireia Galindo , a la presentació de demà passat tindrem la no menys mítica Cicciolina , juntament amb altres estrelles de l'erotisme mundial . La diferència entre la Mireia i la porno star italiana és prou evident: la Mireia és un paio disfressat de marranota virtual mentre que Anna Ilona Staller és molt poc virtual, és a dir, absolutament carnal. Espero aconseguir que em dediqui un llibre. Jo de vosaltres no em perdria la crònica d'aquest capvespre a Manresa . Pot ser una cosa molt forta. Encara sou a temps de venir. Horari Saló

Els que no poden presumir de res més, presumeixen de ser bones persones . Encara que siguis un zero a l'esquerra, sempre pots enorgullir-te dels veïns o dels amics que la sort o l'atzar t'ha concedit. El pitjor de tot és quan aquests manefles es posen moralistes. No hi ha res més insuportable.

Al final de 2003 me cansé. Estaba harto de publicar gratis, cansado de tanto opinar. Me había asqueado también de mi propio personaje: un joven agresivo, hipercrítico, que disparaba contra todo. Hombre, eso está bien para una novela, para columnas en periódicos, pero en el web log hacía que la gente me tomara por un cabrón. Pero yo soy una buena persona :) De modo que seguí publicando relatos aún durante seis o siete meses, hasta que definitivamente lo dejé estar en julio de 2004. ¿Por qué no refloto Multitextos, que tenía un buen page rank en Google? ¿Por qué he vuelto a escribir en la Red? ¿Qué es lo que voy a publicar aquí ? No lo sé. Tú sigue leyéndome y ya veremos lo que pasa... Temps era temps ho podia haver signat jo, però ho signa Alberto Noguera . Aquí teniu un post de mostra: Sobre los catalanes Benvingut a la catosfera Crònica taula rodona òmnium

Les meves corresponsals a Can Zam (avui totes afòniques) m'envien fotos de l'esdeveniment i m'expliquen anècdotes de primera mà. Cap control de seguretat. Dues cançonetes en català i prou. Sembla ser que, pels volts del migdia, Montilla va aparèixer al lloc dels fets i va pujar a l'escenari acompanyat del mestre de cerimònies . Què van dir? Doncs que aconseguirien un sou base de 1.000 euros i vivenda digna per a tothom . Sic. Populisme? Demagògia? Electoralisme? No, no pas! Molta gent preguntava qui era aquell senyor ( Montilla ) i què havia vingut a cantar... El País : Justo sobre las 12.15 horas apareció en escena José Montilla , acompañado por el anfitrión, el cual le invitó a tomar contacto con "la Cataluña real" allí concentrada. Bueno, la noche anterior al presidente no le había ido demasiado bien con otra Cataluña no menos real, la que se dio cita en Verges y que le propinó un sonoro abucheo, junto con un genérico rapapolvo a toda la izquierda por ...

Ahir, amb el post sobre la darrera homilia de Llach , vam batre el rècord absolut de visites a ENTRELLUM : 1.125 visites. Brutal. Una animalada que ens fa assolir per primer cop les quatre mítiques xifres. L'anterior rècord -ja pulveritzat- era de 557 visites (5.11.06) arran d'un post-electoral que va rebre 35 comentaris (igual que el d'ahir). Queda clar, doncs, que a la catosfera cal parlar de política si vols tenir visites. La política excita, fins i tot més que l'erotisme . Quin misteri, oi ? Som així de babaus. En aquest país esquizofrènic hi ha coses que couen i fan rabiar. A més, per afegir més emoció a l'assumpte, vaig fer els ulls grossos publicant TOTS els comentaris rebuts, alguns dels quals certament contraris a la meva opinió i a la meva persona. Llegir-los pot resultar molt edificant. L'experiment blogogràfic d'ahir, per tant, ha funcionat de meravella. Tanmateix, em quedo preocupat amb una sèrie de qüestions... Si Llach simbolitza o repr...

Aquest blog acaba de superar avui les 1.000 visites en un sol dia. Gràcies, Lluís ! ERC fot pena , més pena que Llach . Ja durava massa la fictícia bassa d'oli tripartítica, no? La van cagar posant Montilla de president i ara aquesta colla d' indocumentats segueixen demostrant la seva incompetència i la seva improvisació. No podrien fer també el seu últim concert i plegar? Què és això , una proposta-trampa o fum d'encenalls? Quin paperot toca fer ara, a dos mesos de les municipals? A què juguen, aquests afeccionats? No és seriós. Som la riota de tothom. Catalunya no s'ho mereix.

Últim concert de Lluís Llach al seu poble natal. En directe per TV3. Abans uns episodis del Polònia . Arriba a la carpa el president de la Generalitat. Escridassada , xiulada: "Fora Montilla, fora Montilla"... El presentador de Tv3 intenta dissimular, però no pot negar l'evidència. Per fi fa acte de presència a l'escenari el sermonaire, que parla més que canta. Destrossa el català. Enfoquen Ariadna Gil, Puigcercós i Montilla (que avui és aquí i demà serà a CAN ZAM ). Quins collons! Puta política. Pur electoralisme. Em cago en Tv3. Ara canta Tinc un clavell per tu , una carrinclonada de cançó. Ha esmentat que els del PP volen deixar el País Valencià sense Tv3. També han sortit la Mònica Terribas i la Maria del Mar Bonet. Enfoquen el Mas. Ara canta Maremar ... Un piano, una bateria, dues guitarres, un saxo, un violoncel... Massa instruments per a una música tan dolenta. Torna a xerrar. Amb aquest gorret que duu sembla un bisbe. No entenc aquesta mania que tenen alguns d...

El verdadero presidente de Cataluña no es Montilla, sino Justo Molinero . Montilla es sólo el gestorcillo del cotarro . Algunos catalufos que estan en Babia creen que el acontecimiento más importante de este fin de semana es la (presunta) despedida de Luís Lago , ese cantautor tan aburrido y pesao al que no se le entiende nada cuando canta (y menos cuando habla), que todavía vive del cuento de una gallina que ya no sirve ni pal caldo y de una estaca que al fin cayó de puro asco. El Luís Lago este lo mejor que pue hacer es jubilarse. Que lo sepas: LO MÁS GRANDE va a pasar este domingo en CAN ZAM . No me lo pierdo por nada del mundo . El (puto) amo de RadioTeleTaxi (el Polanco-Berlusconi catalán, el rey del populismo barato, patriarca de la Andaluña profunda) ha montao un buen sarao pa celebrar el 25 aniversario de su negocio, un negocio que arrastra masas . Centenares de miles. Mira toa la peña que van a actuar: ARTISTAS . Y los buses que vienen de tos laos: AUTOCARES . Los del bur...

El que, inicialment, havia de ser una conferència de Saül Gordillo es va convertir en una taula rodona (bé, la taula era allargada, no sé per què li'n diuen rodona , mai no he vist una taula rodona quan he assistit a taules rodones) amb tres ponents: Marc , Daniel i servidor . Moderava Roger Buch. Era la primera vegada que visitava la seu d' OC . El públic: majoritàriament gent gran, socis fidels i incombustibles d'Òmnium. Alguns joves, empleats de la institució i també bloggers. No gaires. Ens costa sortir de casa, abandonar el magnetisme de la pantalla, fer acte de presència, desvirtualitzar-nos. Conec Francesc Puigcarbó , que diu que té 9 blogs! (no us perdeu la seva crònica ). Un altre bloguer identificat: Guillem Carbonell . Un parell de iaios que clapen. El somicaire de la primera fila em deprimeix. Sobre la marxa, decideixo escurçar el meu parlament i ser didàctic. En Marc insisteix en la revolució que suposa el Web 2.0, sobretot per al món de l'empresa i ...

Taula rodona - Seu Nacional OC - 22.3.07 - 19 h. Avui seré molt crític. Començaré amb una autocrítica. No sé si això dels blogs és una cosa gaire seriosa. Un bloguer il·lustre que ha plegat (l’Antoni Ferrando de Quaderns ) va deixar escrit al seu últim post : Plego convençut que els blocs no tenen tanta transcendència ni potencial com alguns proclamen. Em costa veure-hi res més que la il·lusió de milers i milers de persones, jo el primer, creient que tenen coses a dir, parlant per no callar. És un entreteniment respectable, baratet i inofensiu. Descomptant l'onanisme adolescent, descomptant politicastres municipals amb blocs de set lectors, descomptant el tedi del sectarisme polític... el que queda no impressiona. En canvi, on són els blocs de gent que sàpiga molt bé de què parla, que tingui a dir coses realment interessants, i que les sàpiga dir bé? Els millors blocs són els que no existeixen. Jo què sé: les confessions d'una prostituta de luxe entre els alts cercles de Barcel...

OC Racó Català Saül Gordillo Marc Vidal Xavier Mir WYWH

Cadascú a la seva. No ens prenem la molèstia d'interessar-nos pels altres. Vivim com illes incomunicades d'un arxipèlag. El nostre lema és: "Jo abans que res i que ningú". Aquest "jo" criminal, suïcida. És el jo cartesià que no està segur de què existeixi res fora del seu cogitare ; el jo solipsista, utilitarista, que veu tot el que no és ell com un instrument, com un mitjà per al seu engrandiment; aquest jo afamat d'experiències que crida carpe diem, carpe diem , i que se li'n refot qualsevol consideració fora del seu interès particular i immediat; aquest jo que aspira compulsivament al poder, a l'orgàsmica sensació de creure's per damunt de tot i de tothom . Cadascú a la seva, sí, fins que un dia algú et mira als ulls amb els seus ulls negats de llàgrimes... T'has preguntat mai què és una llàgrima? Una llàgrima és un mar reblert de misteris, destil·lada tendresa que confirma el fracàs absolut de totes les paraules. Res no has entès si n...

Demà, a primera hora, quan arribi a l’institut (sempre sóc dels més matiners), no escoltaré la música del teu piano, les notes de Chopin, de Beethoven, de Mozart… Demà, abans que els alumnes irrompin amb la seva gatzara, en aquell moment anterior en el qual tot era pau gràcies al teu virtuosisme, et trobaré a faltar infinitament. No vam parlar gaire. Ens saludàvem i prou. Jo t’escoltava sempre, cada matí, la teva música… Demà hi haurà silenci, una buidor absoluta. Demà passat també. No desesperis. Sigues forta. Estem amb tu.

Té dotze anys, es diu Adrián i acaba d'arribar de Santa Cruz, a l'altiplà bolivià . Estatura baixa, pell bruna, cabells negres com la sutja, ulls grans... un indígena pur. Després de dos anys, ell i el seu germà petit s'han pogut reunir amb la mare, treballadora de la neteja. Li he ensenyat cinc paraules en català: benvingut, amic, llibre, horitzó, gràcies . Fot un fred que pela.

«Només tinc un llibre publicat», va ser el primer que em vas dir, «però sóc una escriptora especial, perquè la majoria dels personatges del meu llibre ja són morts. Això fa la meva vida atípica, perquè he considerat que havia de ser-los fidel i intentar que la comunitat internacional aturés aquesta guerra». Òbviament, el fet que siguis russa i que en els teus reportatges denunciïs l’exèrcit rus, però també l’ús de la tortura i del segrest pels guerrillers txetxens hauria de fer que la teva veu fos especialment escoltada. «Jo no haig de prendre partit, perquè el meu principi és recollir fets i informar del que fan les dues bandes als civils. No he estat mai corresponsal de guerra. La primera vegada que vaig anar a Txetxènia, l’octubre del 1999, era per a un reportatge sobre els efectes de la guerra en els civils. El que més em va sobtar llavors va ser que jo no veia per cap banda una lluita contra el terrorisme, sinó massacres, i en canvi cap periodista no cobria aquesta guerra. No tan ...

És aquesta llum tímida dels fanals, quan el capvespre s'acomiada sense escarafalls, la que em recorda els teus ulls. Provo d'entomar la nit. Provo de somiar-me lluny d'aquest escenari massa conegut. Provo de parlar llengües estranyes. És aquesta llum tímida dels fanals la que em porta tota la tristesa del món. Provo de caminar a les palpentes. Provo d'adormir-me. Provo d'oblidar els meus errors. Res no em salva d'aquesta llum solitària, moribunda, insípida. Provo d'abraçar-te. El teu cos és un fantasma de fum.

S'ha girat el temps. El vent del nord empeny les bromes que omplen el cel de grisos . Capcinegen les branques dels plataners. Les poncelles tremolen. Som la tèbia ressaca de l'hivern. Som el perill a trenc de llavis. Som la distància impossible entre les pells. Som la nostàlgia dels camins bosquívols. S'ha girat el temps. El cor -que havia de florir- se'm glaça. Som el xiuxiueig de l'aire per totes les cantonades, la promesa indeleble d'un horitzó sense ales, el silenci de déu, nostàlgia infinita de totes les mirades. powered by ODEO

Ja podeu escoltar l'entrevista que Benjamí Villoslada em va fer divendres passat al programa Mallorca en Xarxa. [Surto al darrer quart d'hora de l'mp3] Entrevista Ona Mallorca 16.3.07 Més entrevistes

Esgrano faves a la terrassa. Fa un solet que enamora. El veí em demana permís per retallar les branques del meu llorer que envaeixen el seu jardí. S'ha fet una bèstia. Està florit. Li dic que talli el que li plagui i que aprofiti les fulles per al guisat. Faves tendrals. Me'n menjo alguna de crua. Les cuinaré segons la recepta que dóna Pla al volum XV, p. 114 . A Can Guàrdia (la botiga de queviures del poble ) trobo els ingredients necessaris... Pla, tan sorneguer i genial com sempre, escriu aquesta frase: Les faves són com les dones: de seguida fatiguen, però es troben en l'arrel permanent de la il·lusió humana. I jo afegiria: hi ha dones tan faves que ni amb tota la il·lusió del món te les empasses.

L'altre dia , mentre sopàvem , li ho comentava a Vicent Partal : "Vols dir que no hi haurà algun dia una càtedra de blogologia a la universitat?" Al pas que anem, no m'estranyaria. Per una part, hi ha els que fem blogs ( bloggers , bloguers, blogaires) i, per una altra, els estudiosos del fenomen dels blogs (blogòlegs). A casa nostra, l'obra pionera sobre el tema data de l'any 2004 (publicada el 2005): Blogosfera: les bitàcoles i l'audiència , un treball de doctorat que l' Enric Gil (no confondre amb aquest altre ) va presentar a la UOC. L'última cosa que he llegit és l'opuscle d'Enric Bruguera . En castellà, per exemple, una de les autoritats en la matèria és José Luis Orihuela . La blogobibliografia no para de créixer. A la columna de la dreta podeu consultar la llista de treballs i articles posats sota el rètol Blogologia catosfèrica . Hem d'agrair a aquests blogòlegs el seu esforç per comprendre aquesta nova realitat en la qual e...

El que ha fet Miquel Barceló a la Seu de Mallorca (= catedral de Palma) no és fàcil d'explicar amb paraules. Biel Mesquida se n'ha sortit prou bé en un text imprescindible i memorable: Central atòmica de metàfores . Si voleu conèixer la gènesi de l'obra aneu aquí . Vaig tenir el privilegi de poder visitar la capella de Barceló el matí del dilluns 12 de març . Vam arribar quan encara celebraven missa. Ens vam asseure en un banc a escoltar l'òrgan i els càntics en llatí. Després vam endinsar-nos en la cova-capella del geni de Felanitx. Perquè la primera impressió és cavernícola, catacúmbica, prehistòrica. De lluny estant, sembla un úter argilós, un espai aflamat, reclòs en la seva simbologia de formes i colors inesgotables. Cada detall és un món. Cada món és un detall enmig del tapís matèric que s'enlaira paret amunt. Cràters, escletxes quasi vaginals, ganivets i hams fàl·lics penetrant peixos i pans, bonys intestinals, arbres i fruits, de la terra i del mar, calavere...

Abans d'entrar a treballar, deixo la moto a Ca l'Isern. En Josep, el meu motorista de capçalera, em recorda que fa un any i mig que no em veu el pèl. Jo faig broma amb això del pèl i li dic que la culpa és seva perquè em va vendre una moto que no dóna problemes. Farem revisió general, canvi d'oli i canvi de cobertes. Les gomes estan molt gastades i ja he tingut un parell d'ensurts. No val a badar. Calça-me-la bé, Josep. Durant l'hivern no l'he agafat gaire. Arriba el bon temps i tinc ganes de moto . L'aniré a recollir a les cinc, quan surti de l'institut. Ara són quarts de quatre i estic assegut en una espona a la vora d'un camí de Gallecs . He caminat deixant enrere la ciutat. Sembrats, camps de faves, canyars, pins, el verd primaveral, el brogit de l'autopista i del circuit de Montmeló, un llangardaix enorme, ocells, papallones, l'aigua cristal·lina del torrent, les muntanyes al fons... Ara tornaré a l'institut. Tinc classe de quatre ...

No aspiro a comprendre les dones. Puc arribar a comprendre el que jo cerco en elles perquè sé el que elles em poden oferir. El problema no és aquest. El problema és esbrinar què cerquen elles en tu, què suposen elles que tu els pots oferir. La resposta és molt clara: les dones busquen seguretat i poder . Em direu que això també seria aplicable als homes, que nosaltres també cerquem poder i seguretat . Més enllà del gènere, es tractaria d'un instint fonamental relacionat amb la supervivència. Potser sí. El que passa és que, en el cas de les dones, la cosa s'agreuja encara més en la mesura que elles són conscients que el seu poder passa per apoderar-se del poder dels homes, és a dir, desarmar-los, aprofitar-se d'ells, utilitzar-los en benefici propi per a, després, sortir victorioses, més poderoses i segures de si mateixes davant el món. S'estableix una mena de vampirisme social segons el qual la dona xucla l'home (i l'home encantat de ser xuclat) fins que ella d...

Divendres 16 (18:30 h.) Benjamí Villoslada m'entrevistarà al programa de ràdio Mallorca en Xarxa . ( Anterior entrevista ) Dijous 22 (19 h.) Participaré a la taula rodona El fenomen dels blogs en català , organitzada per Òmnium Cultural . Parlarem de la catosfera i debatrem sobre el seu present i el seu futur. ( Anterior taula rodona ) Divendres 30 (19:30 h.) Presentaré L_OI al II Saló de Sexe en Català . ( Anterior presentació )

Arxiu fotogràfic de l'acte Diario de Mallorca Diari de Balears Última hora Vicent Partal Juli Peretó BM TI Sobre Nadal Batle Video Nadal Batle He penjat algunes fotos en els posts anteriors...

Una illa és una joia envoltada de llàgrimes.

Discurs del lliurament del VIII Premi Nadal Batle Dilluns 12.3.07 Fundació La Caixa, Gran Hotel, Palma de Mallorca Autoritats, Rector, President i membres del Consell Social, Jurat del Premi , senyores i senyors, Jo només sóc un home sol que escriu ; sol no en el sentit d’isolat o aïllat, perquè tinc família i amics, persones que m’estimen, alumnes que m’escolten, lectors que em llegeixen i –oh meravella!- un ordinador connectat a Internet; vull dir sol en el sentit d’independent: sóc un individu lliure davant el paper, davant el teclat i la pantalla; no pertanyo a cap grup ni grupuscle; només depenc de mi mateix. Llibertat . Escriure és un acte de llibertat; no pas de llibertat externa, perquè -com tothom- tinc uns lligams indefugibles; sinó d’ alliberament mental, espiritual. M’escolo en aquesta munió de paraules que ragen a l’encalç de nous àmbits d’ultravivència. Escrivint m’escric. Escrivint em sobrevisc. Escrivint sóc més jo. Perquè la pluja que cau és més pluja si la dic . L...