ENTRELLUM

L’Amor omple la buidor infinita de l’existència. Ets important per algú, si més no t’escolta, et mira, fa de mirall imperfecte de les teves imperfeccions, s’asseu davant teu, dorm al teu costat, et dona la mà, et toca, et besa, prova de desfer els límits de la individualitat separadora, t’acull com una onada, et bressola com el vent, espera i desespera com ho fas tu, pot comprendre els teus silencis, no et jutja gaire severament, és el bàlsam de les ferides i la mel de les desgràcies, respira a l’uníson,  batega amb tendresa, gemega sense fingir, es lleva la màscara per a jeure de qualsevol manera, és l’única certesa enmig de les incerteses, et cuida quan les forces fluixegen, t’empeny cap al futur amb ales immenses, coneix els teus secrets... L’Amor omple la buidor infinita de l’existència. És un regal inversemblant del Cel. 

Die Welt is leer, Ich will nicht leben mehr…   Rellegeixo la darrera carta que va escriure André Gorz a la seva esposa Dorine abans de suïcidar-se junts. També es van suïcidar junts Stefan Zweig i Lotte l’any 1942 a Petrópolis, Brasil:  geistige Arbeit und persönliche Freiheit, das höchste Gut dieser Erde gewesen…  No cal ser un jueu apàtrida ( heimatlosen Wanderns ) per arribar a certes conclusions: que cal crear la terra promesa dins de cadascú, i que l’amor, el treball espiritual i la llibertat personal són allò que donen sentit a la nostra vida . La resta galindaines.

Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó. Sense pors ni lligams, avanço cap a la mort, l’alliberament definitiu. El cos pesa i s’arrela. L’ànima vol volar. Vés amb compte que el cor no sigui àncora. Estima tothom i no siguis propietat de ningú. Ni de tu mateix. El teu cos pertany a l’univers, fins el darrer àtom. La teva ànima pertany a la llum, fins la darrera xàldiga. Som fills de la terra i de les estrelles.  Aquesta és la nostra esquizofrènia.  Pujo dalt del cim per albirar millor l’horitzó. El Sant Greal al Castell de Sant Salvador de Verdera. El Cap de Venus penetrant la Mar Nostra. Som fills d’una meuca i d’un pirata.

L’enemic sempre ha sigut el mateix: no tenir prou coratge per a lluitar per la llibertat , que és l’aspiració més humana de totes, allò que realment ens fa humans. És un enemic intern i també extern. És l’Enemic en majúscula.  El Poder és lliberticida per definició. La societat està basada en la limitació de la nostra llibertat en nom del “bé comú” (que acostuma a ser el bé dels poderosos).  L’únic empoderament possible és l’alliberament individual, la valentia de ser tu mateix contra qualsevol esclavatge.  És per covardia, que claudiquem, que acceptem unes normes o ens agenollem davant les imposicions.  L’amor no pot ser superior a la llibertat perquè només un ésser lliure pot estimar veritablement.   L’enemic no descansa mai, juga amb les nostres debilitats, ens tempta amb les addiccions... Rumio tot això mentre esmorzo a la meva pastisseria preferida de Figueres: Maia de la Plaça de la Palmera. Fan uns bun...

Prenc el camí de ronda cap al sud: Grifeu, Port de Llançà, Farella, Tonyines, Cau del Llop, Arenella, Port de la Selva, Tamariua...  La Tamariua va ser la primera cala de la que em vaig enamorar. Parlo de la primavera de 2012, fa 6 anys. Abans m’havia enamorat d’una empordanesa. A ella li dec que la meva brúixola assenyalés la direcció del Cap de Venus. I aquí estic encara, ben atramuntanat. Intento escapar-ne, però és impossible. Sempre acabo tornant. Em despullo. La Tamariua és nudista. Avui estic sol. Només una barca que prova de pescar alguna cosa...  Aquell primer amor empordanès va ser clandestí, semiplatònic. Fèiem l’amor al Cap Norfeu envoltats de romaní i de papallones. Li vaig escriure una cançó i un milió de mails. Ella no va voler arriscar-ho tot (matrimoni, fills, reputació, una casa amb vistes a la badia) per un amor literari amb un maníac perillós com jo. Va fer bé. Ara deu estar pentinant el gat, cuidant el seu jardinet i fitant l’h...

Crec fermament en la força que ens habita, en el nucli que ens fa ser transcendents, en l’energia suprema que ens salva dels naufragis, en l’amor que s’estima a si mateix i, per això, és capaç d’estimar els altres.  Crec en la divinitat encarnada en cada cos i en cada gest, en cada mot i en cada silenci, en cada presència instantànea i en cada esperança desesperada, quan sembla que tot s’acaba i, en realitat, tot recomença, com surt el sol i torna la primavera. Crec en tu, en els teus fracassos, en el teu cor innocent de nena que un dia va somiar prínceps blaus i l’endemà es va despertar segrestada pels pirates.  Crec en tu, ara mateix, en la teva transformació, en la teva superació, en el teu miracle. Hi creuré sempre. No és una fe, sinó la certesa de saber que no estem sols (mai ho hem estat), la certesa de sentir que la vida sempre val la pena, si el coratge t’empeny cap a nous horitzons, si la llum que ets brilla més enllà de la tenebra...

Contemplo el món des del Tròpic de Capricorn, sota les palmeres, amb una xafogor enganxifosa que no em deixa pensar amb gaire clarividència.  Neu a Catalunya. Un país bloquejat en tots els sentits. Bombes sobre la població síria. La meitat d’emissores de ràdio brasileres són religioses, amb predicadors incansables que esgaripen més que parlen. Us tradueixo la darrera bestiesa que he escoltat: Sabem que estàs arruïnat, que els deutes et devoren, que no tens crèdit enlloc... Però si encara et queden 120 reals (30 euros) has de córrer cap al Banco do Brasil o el Banco Itaú per tal d’ingressar-los en aquests números de compte... Fes-ho ara mateix, el més aviat possible. Només 120 reals. Repetim números de compte... Veuràs com actua Jesús el Fill de Déu en els propers dies... La millor inversió de la teva vida!! (sic) La desesperació, la pobresa, la ignorància, la fe...  Bombes sobre Síria. Neu a Catalunya. Des del Tròpic de Capricorn, sota les palmere...

Viu la vida ara, aquí mateix, com t’és donada, abans que el somni deixi de ser real. Viu-la sense passat ni futur, sense cabòries, abraçant plaer i dolor, acceptant que les coses són com són més enllà de la teva voluntat, plenament conscient que l’univers sap el que necessites i mai no et donarà res que no mereixis.  Viu-la amb els ulls ben oberts, amb la ment oberta, amb el cor obert, perquè només si t’obres podràs rebre les benediccions del cel i de la terra. No menyspreïs ningú. No et menyspreïs. Cada ésser és una manifestació divina. Tots els éssers som Un-Sol-Ésser, no pas en matèria, sinó en energia. L’amor ens interconnecta amb la seva llum i el seu caliu. Estima. Estima’t. Deixa que la vida et sorprengui. Mai hauries imaginat això que vius i, tanmateix, tens la sort de poder viure-ho. Arribarà l’hora suprema en la qual tot es revelarà sense ombres, aquell dia donaràs gràcies i entraràs cantant al paradís de la veritat, de la bellesa, de la bo...

Obre els ulls i mira: cauran estrelles fugaces per a tu, ben a prop, sobre el llac. Escolta com salten els peixos. La llúdriga s’esmuny entre els joncs. Els muricecs passen en vol rasant.  Obre els ulls i mira: tot és per a tu, així, real, perfecte. No t’adormis encara. Deixa que la granota rauqui. Has vist els esquirols? El cabirol i els senglars baixaran a abeurar-se. Obre els ulls i mira: no hi ha res que no sigui obra divina. Fins i tot el fang, el fum, les ombres. Segueix la llum que t’inspira. No desconfiïs. Demà serà millor.  Cauran estrelles fugaces per a tu. Són el senyal del cel que et beneeix. Com l’arc de Sant Martí. Com el silenci dels cims. Com la lluna creixent. Com l’amor que mereixes. 

  Hi ha dues coses que mai no cansen: la BELLESA i la LLIBERTAT, contemplar-la i estar obert a totes les possibilitats. Sovint ser espectador (voyeur) és millor que actuar. Per això és tan plaent VIATJAR. Clar, que existeixen altres activitats atractives, no dic que no. Fer l’amor, per exemple, és un gaudi gustós, però (al capdamunt i al capdavall), vulguis o no, acaba esgotant. Menjar xocolata -un altre exemple llaminer- acaba empatxant.  La bellesa pot ser contemplada o pot ser creada; en aquest segon supòsit, sobretot a través de l’ART, podem viure una vida significativament plena que eclipsi qualsevol altra proposta barroera o vulgar. Ho dic per experiència, de primera mà: res no et fa tan feliç com CREAR. El cel a la terra. Malauradament, els humans ens hem especialitzat a crear inferns, com ara les grans ciutats, les relacions tòxiques, odis, enveges, gelosies, guerres individuals o tribals...  Hi ha la NATURA, que és mare i mestra, obra divina. Des del vol d’un...

Me n’allunyo, dels humans, de la seva corrupció intrínseca, de les rivalitats i enveges, tendeixo al minimalisme, a la senzillesa, també de relacions. Vénen dies de viatges on my own , aventures estiuenques. Me n’allunyo, de twitters i ràdios entretenidores, supèrflues, de gastar bytes. Pica de mans, diu la lletra de la cançoneta. L’alegria com una tirania, com el somriure etern de les models anorèctiques, l’haver-de-fer-bona-cara-sempre, de guai, bones vibres. Dejuno de menges i de relacions humanes. Resto en la lleugera carícia de la matinada, en el bressoleig del mar, en el vol de la gavina, en la llum del capvespre. No me’n desdic, de l’amor, no pas. L’amor és joia i plenitud compartides. L’amor rutila. Tanmateix la solitud m’allibera i em mima. És maternal. No fingeixo. Resto nu sense mirades. Només observo i, sense jutjar, sense paraules, accepto la vida tota i batego amb  ella.  

Arriba l’hora bruixa amb la llum màgica, la platja es va buidant, el dia defalleix tendrament. Piulen els ocells. Hi ha claredat entre els verds i els blaus intensos. Pedres i fustes m’envolten amb els seus àtoms amatents. No sóc només una veu i una carn, sinó també un somni, un alè que malda per traspassar les formes de les coses. La meva llar és on el meu cor batega . En els teus ulls. En els teus braços. En el teu sexe. La meva llar és el caliu que som i que serem. No solament paraules. No solament fets. També i sobretot silencis i certeses. Quan el capvespre ens mostra que res no és etern. Un altre dia que passa. Piulen els ocells.

  Podries pensar que són el mateix, la sortida que la posta, quan neix el sol i quan desapareix. Medita-ho. No són el mateix. Com no és el mateix la benvinguda que el comiat, el bressol que el taüt. Cal meditar sobre l’inici i el final de les coses, de les relacions, de les vides, de l’univers sencer. Hi un començar i un acabar-se, o tanmateix (si ho vols considerar així) un recomençament, una reencarnació. Medita la impermanència, ella ens ensenya que tot passa avall, que el dolor i el plaer són momentanis, efímers. Avui hi som i demà, qui sap, no hi serem. Els ocells continuaran cantant i les onades del mar no s’acabaran mai. Medito a l’hora de la posta. No em fa por la mort. No em fa por el desamor. Dono gràcies per un altre dia meravellós. Demà sortirà el sol i estaré despert per a rebre’l.

  Hem après dels silencis el llenguatge més precís, de les gavines el vol elegant; de l'abraçada hem après que som eteris i profunds, subtils i sublims.  I de la mar en calma i del cel vermell de l'alba hem après que no cal córrer per assolir el cim, que el cim és un estat que portem dins, com totes les besades que encara han de venir. Per això donem gràcies. Per això estimem tots els éssers. Per això som humils.

  Encara hi ha el misteri dels ocells que canten abans que surti el sol, i el misteri d'ella quan dorm i somia que surt del cos; perquè no hem vingut aquí per a romandre en el cos, sinó per  a trobar la sortida que ens alliberi més enllà de l'horitzó, ben amunt, ben subtil, on no arriben la matèria ni els mots. Encara hi ha el misteri dels petons, el més íntim, quan esdevé la fusió, aquell silenci sagrat, la mirada que ho diu tot; perquè hem vingut aquí per a estimar, i l'amor no sap mentir. 

És l'equilibri, el que busquem, el balandreig de l'ànima. Poder dormir bé. Poder respirar bé. Poder ser. Subtils, ens enlairem cap a regions inexplorades. No és sexe, sinó tantra. No és art, sinó l'alquímia dels elements. Fins i tot la paraula deixa de ser paraula i es converteix en emoció. No és certesa, sinó confiança. Quan el sol torna a sortir i saps que la vida és preciosa i que hi ha amor veritable. És l'equilibri subtil entre el desig i la buidor, aquella petita escletxa a través de la qual pot existir la llum divina.

Sóc arbre que m'arrelo Ocell que obre les ales Quan canto sóc rossinyol Quan ballo onada arrissada Quan ric un raig de sol Quan ploro pluja esperada I en el silenci, quan m'adormo, Sóc una estrella llunyana I un cor que encara batega Per estimar de matinada

A voltes la vida ens empeny cap a regions ignotes, obrim la finestra, i allà on hi havia la lluna taronja ara hi ha la lluna blanca, el mar silenciós, la teva absència que no em deixa dormir gaire. A voltes som pous sense fons que brollen plens d'aigua pura i fresca a Nova Zelanda. No trobaré paraules per a tanta bellesa, per això em limito a transcriure allò que els dits decideixen. A voltes no sé si t'estimo, suposant que l'amor sigui aquella força mítica que capgira el cor com un mitjó i el converteix en un cometa que travessa l'espai intergalàctic a la velocitat de la llum. A voltes puc callar, i puc dormir, i puc abraçar-te. Llavors, el somni esdevé tangible i conec de primera mà el secret més ben guardat. Ser feliç és tan fàcil...

  Hi ha tres factors fonamentals que determinen la teva vida: com et valores a tu mateix (autoestima), l'entorn on vius (context) i com et valoren els altres (relacions). O dit altrament: qui sóc, on estic, amb qui em relaciono. Ser - Estar - Relacions. La relació amb mi mateix (Self), la relació amb el lloc que m'acull (Natura) i la relació amb el proïsme (Amor). Tot, al capdavall, són relacions i energia, L'energia que genero i canalitzo, el feed-back energètic amb l'entorn i amb els altres. Pensaments - Sentiments - Accions. He de tenir molta cura del que penso, perquè això provoca certs sentiments i desencadena certes accions. Hem de ser conscients de tot plegat. L'amor comença per un mateix. M'ha d'agradar com sóc, on visc, què faig, perquè després pugui agradar als altres. I viceversa: només m'agradaran les persones que em transmetin aquests valors positius. Rebutjo pensaments negatius, llocs i relacions tòxiques. Només puc ser feliç si es...

L'estat natural de l'individu és l'egoisme. Egoistes són els animals i egoistes són els nens. És una qüestió de supervivència. De vegades, hom lluita pel menjar o per l'espai o per aconseguir parella. Nietzsche deia que l'egoisme és l'essència d'una ànima noble. Després hi ha les "virtuts cristianes" contràries, com ara el sacrifici o la generositat. Però, en el fons, tots som egoistes. Sovint, sota aquestes "virtuts", s'amaga un egoisme encara més subtil. És com l'amor de la mare pel fill (tan mitificat), qui no et diu que no és una manifestació amagada d'egoisme? Vés amb compte, perquè quan algú t'acusa d'egoista, podria ser que ell encara ho fos més que tu. Es tracta d'una lluita de poder: o em surto jo amb la meva o te'n surts tu, amb la teva. Per això, solen ser més egoistes els poderosos i els independents (l'independència és empoderament). Els dèbils i els covards sempre t'acusaran d'egoist...