6.4.17

Egoisme

L'estat natural de l'individu és l'egoisme. Egoistes són els animals i egoistes són els nens. És una qüestió de supervivència. De vegades, hom lluita pel menjar o per l'espai o per aconseguir parella. Nietzsche deia que l'egoisme és l'essència d'una ànima noble. Després hi ha les "virtuts cristianes" contràries, com ara el sacrifici o la generositat. Però, en el fons, tots som egoistes. Sovint, sota aquestes "virtuts", s'amaga un egoisme encara més subtil. És com l'amor de la mare pel fill (tan mitificat), qui no et diu que no és una manifestació amagada d'egoisme? Vés amb compte, perquè quan algú t'acusa d'egoista, podria ser que ell encara ho fos més que tu. Es tracta d'una lluita de poder: o em surto jo amb la meva o te'n surts tu, amb la teva. Per això, solen ser més egoistes els poderosos i els independents (l'independència és empoderament). Els dèbils i els covards sempre t'acusaran d'egoista. Clar, és que ells no s'ho poden permetre... 

1 comentari:

Anònim ha dit...

"El gen egoísta" de Richard Dawkins. El egoísmo como la manifestación más evidente del instinto de supervivencia, es inherente al ser humano cuando éste se siente atacado. Pero a diferencia de Dawkins, yo creo que cuando se halla en paz consigo mismo y con el mundo que rodea, se transciende y se transforma, dando salida a los actos más generosos y solidarios de la persona.

Por desgracia no siempre nuestra felicidad depende de nosotros mismos, más que nada porque no estamos bien con nosotros mismos. Entendiendo por felicidad no al goce momentáneo, sino a la permanencia en un estado de paz contigo mismo.

Un fuerte abrazo,


Javier