29.9.22

Els àngels

De vegades necessites un àngel i, no se sap com ni se sap d’on, l’àngel apareix, fa la feina i marxa. Normalment tenen aparença humana. 

Sol passar quan et trobes en situacions crítiques, destrets en els quals no te’n pots sortir sol. Llavors, per art de màgia (o de resultes de les teves oracions), l’àngel arriba per tal d’ajudar-te i et salva.  

Jo li dic “àngel” per a entendre’ns. La formació cristiana ens diu que tots naixem amb un àngel de la guàrdia o custodi que té cura de nosaltres. 

La meva experiència vital em confirma que els àngels existeixen, que fan acte de presència en els moments crucials. Quan més perdut i desesperat estàs, quan no hi veus cap sortida, ell irromp amb les seves ales i resol la situació amb elegància angelical...

Si no hi creus és el teu problema. Tu t’ho perds. 

Després hi ha l’altra banda: de vegades tu pots esdevenir l’àngel d’algú.......


28.9.22

Arriba octubre

Escriure és un luxe, sempre ho ha estat. Representa l’estadi superior de la Cultura, quan ja no t’has de preocupar per la supervivència (el “primum vivere”) i et sobra temps i energia per a omplir un paper o una pantalla de gargots, o sigui, d’ombres...

La immensa majoria de la gent no escriu mai, no seran escriptors, els interessa ben poc la literatura o qualsevol altra mostra de Cultura. Normal. Viuen confinats en el seu món immediat de coses concretes i maldecaps vulgars. Amb prou feines graven àudios, fan likes o empren emoticons al Whatsapp...

La intel·lectualitat que se’ns ha donat té poca utilitat pràctica. Serveix per a lluir-te de tant en tant, per a fer veure que ets “superior” a la resta i que gaudeixes d’un punt de vista alternatiu, diferent, pintoresc...

Això nodreix l’ego i t’allunya del proïsme. Pura supèrbia o prepotència. La resta forma part del ramat i tu ets un “llop estepari”, una ovella negra o un extraterrestre...

Passen els anys i tornen les tardors. Guardes les sandàlies, et poses mitjons i calçotets, pantalons llargs, jaqueta, edredó al llit i un encongiment general s’apodera de l’ànima, perquè el cos percep que s’acaben les suors i les nueses...

Ronda el gat negre per la terrassa, sigilosament. El que caga a l’hort. Desapareix per art de màgia. El mataré. 

O potser estic protegit per la seva presència...

Qui sap

9.9.22

Sunrise poem

Hi haurà la mar i el cel obert

– Sempre –

A voltes tardoreja

És un instint incert 

L’oblit dels homes

Que morin totes les reines i els reis i els fills i els néts de totes les reines i els reis

Que morin com morirem nosaltres

Aclaparats per la materialitat de les coses

Sospirant per la llibertat inversemblant talment gavines engabiades

No som millors que abans

Almenys abans teníem coratge i saltàvem al buit sense xarxa

Ningú vindrà a salvar-te

(els déus no es preocupen de nosaltres... per què s’hauriem de preocupar per uns éssers tan minúsculs, ridículs i idiotes?)

Et salvaran les teves cames

I la capacitat de dir NO

Dir NO és essencial

Transmutar el corrent que t’arrossega

No deixar-te véncer per la por

Desempolsar les ales i fer-les anar

No et diré res de nou:

No escoltis els profetes de l’apocalipsi

No et queixis tot el sant dia

No perdis el temps, que és curt

No confiïs en els líders

Estima’t una miqueta

Canta, canta l’adveniment de tu mateix, el teu sunrise

Qui pot aturar els teus batecs?

Qui podria alterar-los?

Sigues omnipotent en la teva impotència

Canta, balla, engega’ls

I si necessites resar, resa a Maria Magdalena

Ella sempre t’escoltarà

I ensuma profundament les roses fins que el perfum penetri molt endins del que ets

Hi haurà la mar i el cel obert

– Sempre –

A voltes tardoreja



6.9.22

Ha florit el gessamí

S’ha obert la primera flor aquesta nit, amb la seva fragància indescriptible. Al costat del roser ufanós de flors vermelles, enormes, efímeres, perfumades. 

Ambdós éssers vius ja hi eren quan vam arribar. Estaven completament abandonats de feia anys. Els vaig retallar, en el cas del gessamí de soca-rel. El roser fou “indultat” perquè tenia un tronc molt recte. Ell ens ho ha agraït amb escreix, florint reflorint manta vegades aquest estiu. 

De la soca escapçada del gessamí van sortir dues branques que van anar enfilant-se tanca amunt fins a treure el cap al carrer. Era una promesa que vaig fer als veïns: Tornareu a gaudir del gessamí florit...

Gessamí i roser deuen tenir almenys 10 o 12 anys. Les va plantar l’antic propietari (Monsieur Manzoni). També vaig indultar l’arbre més gran i esponerós, el que fa més ombra al capdavall del jardí, un pebreter bord que anomenem “L’Avi”...

Torno a esperar la sortida del sol. Avui amb l’horitzó ennuvolat i la fressa de la mar llevantosa. Molta humitat i temperatura per damunt dels 20 graus. 

La felicitat s’assembla a això, aquest estat beatífic que sento d’ençà que dormim a la nova casa...

El cel per l’est està ple d’esteles d’avions (‘chemtrails’). Ahir també. Ja no parlo de les conspiracions del poder contra nosaltres. No val la pena. Tuitejo poquíssim. Em centro en les meves coses del dia a dia, accions concretes i efectives. Avui tornen els fusters a casa. Faran les escales...

Me la bufa el món i els seus manaires i el ramat que els vota i els obeeix. Em quedo amb la flor del gessamí, les roses, les cols, les tomates, el julivert, l’alfàbrega, les albergínies, els enciams, les maduixes... i Ella

Per descomptat Ella. Sense Ella res no seria possible. 

3.9.22

El Centre

Encara guardes el poder dels arbres i de les pedres, endreçades i apilades, mentre la Tramuntana pentina el bosc

L’ull obert que t’indica: No T’Adormis

Han passat els mesos i els anys, prô tot roman al seu lloc, recordant l’Eternitat

I tu hi tornes, com sempre, sol

I tornes a sentir-ho ToT

El Silenci i la flaire de la pinassa

Després de la sortida del Sol

El Cercle, el Centre, les Arrels, les Ales

I agraeixes no haver oblidat qui Ets i què vols

Que giri el món amb les seves follies, amb les seves mentides, amb les seves corrupcions

Tu Ets Aquí Ara ToT


1.9.22

La novetat

Si alguna cosa ens estimula a viure és la novetat, les novetats. No hi ha res més depriment que les rutines i els hàbits previsibles. Avorrir-se hauria de ser pecat mortal, atès que la vida ens ofereix infinites possibilitats, i és de rucs no desenvolupar-les, no aprofitar-les. És com tenir diners i no gastar-los! 

Potser direu: deixa’t d’històries, lo millor és la seguretat que et proporciona la zona de confort, saber a què atenir-te, tenir control del teu món particular, sense riscos ni aventures incertes...

Discrepo. Direu potser: no tothom pot permetre’s el luxe d’anar canviant cada dos per tres (de feina, de casa, de cotxe, de parella, etc), que tot això costa diners, saps?

Discrepo. La novetat no ha de comportar necessàriament una despesa econòmica. Em refereixo als canvis més interns, a la teva manera de fer, de ser, d’estar en el món...

Fugiu de la monotonia, sisplau. No esmorzeu cada dia lo mateix, per molt que us agradi. No aneu de vacances sempre al mateix lloc. No repetiu patrons. Lo fàcil és no ser creatiu, deixar-endur per lo de sempre. Així empobriu la vostra riquesa experiencial, retalleu les ales que us permetrien volar ben lluny...

Lo nou com a categoria. Aprendre sempre, buscar sempre, estar sempre obert a vivències insòlites, no convertir-se en un fòssil endurit, impenetrable. 

Ara que iniciem una nova etapa en una casa nova, ara més que mai, hem de saber inventar nous camins, noves connexions, nous relats que ens condueixin cap a noves dimensions...