ENTRELLUM

De vegades necessites un àngel i, no se sap com ni se sap d’on, l’àngel apareix, fa la feina i marxa. Normalment tenen aparença humana.  Sol passar quan et trobes en situacions crítiques, destrets en els quals no te’n pots sortir sol. Llavors, per art de màgia (o de resultes de les teves oracions), l’àngel arriba per tal d’ajudar-te i et salva.   Jo li dic “àngel” per a entendre’ns. La formació cristiana ens diu que tots naixem amb un àngel de la guàrdia o custodi que té cura de nosaltres.  La meva experiència vital em confirma que els àngels existeixen, que fan acte de presència en els moments crucials. Quan més perdut i desesperat estàs, quan no hi veus cap sortida, ell irromp amb les seves ales i resol la situació amb elegància angelical... Si no hi creus és el teu problema. Tu t’ho perds.  Després hi ha l’altra banda: de vegades tu pots esdevenir l’àngel d’algú.......

Escriure és un luxe, sempre ho ha estat. Representa l’estadi superior de la Cultura, quan ja no t’has de preocupar per la supervivència (el “primum vivere”) i et sobra temps i energia per a omplir un paper o una pantalla de gargots, o sigui, d’ombres... La immensa majoria de la gent no escriu mai, no seran escriptors, els interessa ben poc la literatura o qualsevol altra mostra de Cultura. Normal. Viuen confinats en el seu món immediat de coses concretes i maldecaps vulgars. Amb prou feines graven àudios, fan likes o empren emoticons al Whatsapp... La intel·lectualitat que se’ns ha donat té poca utilitat pràctica. Serveix per a lluir-te de tant en tant, per a fer veure que ets “superior” a la resta i que gaudeixes d’un punt de vista alternatiu, diferent, pintoresc... Això nodreix l’ego i t’allunya del proïsme. Pura supèrbia o prepotència. La resta forma part del ramat i tu ets un “llop estepari”, una ovella negra o un extraterrestre... Passen els anys i tornen les tardors. Guardes les ...

Hi haurà la mar i el cel obert – Sempre – A voltes tardoreja És un instint incert  L’oblit dels homes Que morin totes les reines i els reis i els fills i els néts de totes les reines i els reis Que morin com morirem nosaltres Aclaparats per la materialitat de les coses Sospirant per la llibertat inversemblant talment gavines engabiades No som millors que abans Almenys abans teníem coratge i saltàvem al buit sense xarxa Ningú vindrà a salvar-te (els déus no es preocupen de nosaltres... per què s’hauriem de preocupar per uns éssers tan minúsculs, ridículs i idiotes?) Et salvaran les teves cames I la capacitat de dir NO Dir NO és essencial Transmutar el corrent que t’arrossega No deixar-te véncer per la por Desempolsar les ales i fer-les anar No et diré res de nou: No escoltis els profetes de l’apocalipsi No et queixis tot el sant dia No perdis el temps, que és curt No confiïs en els líders Estima’t una miqueta Canta, canta l’adveniment de tu mateix, el teu sunrise Qui pot aturar els ...

S’ha obert la primera flor aquesta nit, amb la seva fragància indescriptible. Al costat del roser ufanós de flors vermelles, enormes, efímeres, perfumades.  Ambdós éssers vius ja hi eren quan vam arribar. Estaven completament abandonats de feia anys. Els vaig retallar, en el cas del gessamí de soca-rel. El roser fou “indultat” perquè tenia un tronc molt recte. Ell ens ho ha agraït amb escreix, florint reflorint manta vegades aquest estiu.  De la soca escapçada del gessamí van sortir dues branques que van anar enfilant-se tanca amunt fins a treure el cap al carrer. Era una promesa que vaig fer als veïns: Tornareu a gaudir del gessamí florit... Gessamí i roser deuen tenir almenys 10 o 12 anys. Les va plantar l’antic propietari (Monsieur Manzoni). També vaig indultar l’arbre més gran i esponerós, el que fa més ombra al capdavall del jardí, un pebreter bord que anomenem “L’Avi”... Torno a esperar la sortida del sol. Avui amb l’horitzó ennuvolat i la fressa de la mar llevantosa. Mo...

Encara guardes el poder dels arbres i de les pedres, endreçades i apilades, mentre la Tramuntana pentina el bosc L’ull obert que t’indica: No T’Adormis Han passat els mesos i els anys, prô tot roman al seu lloc, recordant l’Eternitat I tu hi tornes, com sempre, sol I tornes a sentir-ho ToT El Silenci i la flaire de la pinassa Després de la sortida del Sol El Cercle, el Centre, les Arrels, les Ales I agraeixes no haver oblidat qui Ets i què vols Que giri el món amb les seves follies, amb les seves mentides, amb les seves corrupcions Tu Ets Aquí Ara ToT

Si alguna cosa ens estimula a viure és la novetat, les novetats. No hi ha res més depriment que les rutines i els hàbits previsibles. Avorrir-se hauria de ser pecat mortal, atès que la vida ens ofereix infinites possibilitats, i és de rucs no desenvolupar-les, no aprofitar-les. És com tenir diners i no gastar-los!  Potser direu: deixa’t d’històries, lo millor és la seguretat que et proporciona la zona de confort, saber a què atenir-te, tenir control del teu món particular, sense riscos ni aventures incertes... Discrepo. Direu potser: no tothom pot permetre’s el luxe d’anar canviant cada dos per tres (de feina, de casa, de cotxe, de parella, etc), que tot això costa diners, saps? Discrepo. La novetat no ha de comportar necessàriament una despesa econòmica. Em refereixo als canvis més interns, a la teva manera de fer, de ser, d’estar en el món... Fugiu de la monotonia, sisplau. No esmorzeu cada dia lo mateix, per molt que us agradi. No aneu de vacances sempre al mateix lloc. No repet...