9.9.22

Sunrise poem

Hi haurà la mar i el cel obert

– Sempre –

A voltes tardoreja

És un instint incert 

L’oblit dels homes

Que morin totes les reines i els reis i els fills i els néts de totes les reines i els reis

Que morin com morirem nosaltres

Aclaparats per la materialitat de les coses

Sospirant per la llibertat inversemblant talment gavines engabiades

No som millors que abans

Almenys abans teníem coratge i saltàvem al buit sense xarxa

Ningú vindrà a salvar-te

(els déus no es preocupen de nosaltres... per què s’hauriem de preocupar per uns éssers tan minúsculs, ridículs i idiotes?)

Et salvaran les teves cames

I la capacitat de dir NO

Dir NO és essencial

Transmutar el corrent que t’arrossega

No deixar-te véncer per la por

Desempolsar les ales i fer-les anar

No et diré res de nou:

No escoltis els profetes de l’apocalipsi

No et queixis tot el sant dia

No perdis el temps, que és curt

No confiïs en els líders

Estima’t una miqueta

Canta, canta l’adveniment de tu mateix, el teu sunrise

Qui pot aturar els teus batecs?

Qui podria alterar-los?

Sigues omnipotent en la teva impotència

Canta, balla, engega’ls

I si necessites resar, resa a Maria Magdalena

Ella sempre t’escoltarà

I ensuma profundament les roses fins que el perfum penetri molt endins del que ets

Hi haurà la mar i el cel obert

– Sempre –

A voltes tardoreja