ENTRELLUM

He composat poques cançons a la meva vida. Aquí us deixo les dues darreres. Una és de març de 2012 , quan vivia a Terradets; l'altra és més recent, del juny de 2015. Ambdues tenen en comú que van ser inspirades per "amors platònics", és a dir, per relacions impossibles basades en somnis i paraules... Almenys en queda una obra, un producte musical i poètic que serveix per a sublimar la frustració humana. L'art, de vegades, no és tan inútil com sembla. 

Em sento inútil i m'emprenyo quan estic malalt. Sé que és una prova d' humilitat , però em costa. La inactivitat em mata. L'hivern i jo som incompatibles, encara que una mica de sol m'ajuda a sobreviure. L'entomo com un llangardaix assegut a la platja mentre escolto la remor monòtona de l'aigua i llegeixo Fam de Knut Hamsun ... Quan es posa el sol, tot esdevé inhòspit.

(darrers versos del poemari Llavor de Caos) Un bon resum de 30 anys de producció literària. Fins i tot un bon epitafi de vida... Com deia Oscar Wilde: L'única disculpa que té fer una cosa inútil és que un l'admiri intensament  

I'm walking by the river. I just want to be alone. La meva malaguanyada vida. La puta primavera amb les seves putes flors. Els putos ocellets amb les seves putes cançonetes. Ja corren les serps. Ho he perdut tot. Guanyo aquesta buidor plena de llibertat inútil. Guanyo sencer l'horitzó, cims nevats, cel i núvols, l'apoteosi de la contradicció. Dins el sepulcre, talment Crist, somio la resurrecció. Trobaran el meu cadàver per la ferum pestilent que desprendrà dies després de mort. Cremeu-lo i llenceu les cendres a l'abocador. No cal embrutar més platges i més rius. Puto Pessoa. Puto Nietzsche. Em cago en la puta mare que els va parir. El riu va ple d'aigua. Vomitives calçotades familiars. El meu cor fet xixines . Ja ploraràs. Sempre s'acaba plorant. Les llàgrimes són la signatura de la veritat . La resta és pura farsa, il·lusionisme. Dins el sepulcre, a les fosques, deixo d' esperar que truquis, que tornis. Se me'n fot. Només vull estar sol per assabo...

No és senzill acatar la sentència dels astres que dictaminen sobre nosaltres cada detall, des del pètal que neix fins a l'últim batec, cada silenci que omple l'espai entre les busques del rellotge, tots els errors que trenen l'argument, el pes de l'espera quan saps que no hi ha marxa enrere, cada sospir inútil, closes les parpelles, cada dolor que s'encomana i creix, que abasta braços i cames, la insensatesa del cor que es dessagna, mirades perdudes, carícies oblidades a l'andana del no-res. No, no és senzill. Camino a les palpentes de nit sobre la neu.

Tot és incert dins la boirina d'aquest hivern malenconiós: la tremolor dels fanals vora el riu, el sanglot dels nadons, la munió de records que s'apleguen inútils, músiques sacres que no escolta ningú, solituds devastadores, ombres incògnites que omplen el mirall de la por. Tot és incert menys l'amor que fem i refem a redós del món, cos a cos, pell a pell, mot a mot. L'amor que no vol promeses, que defuig tots els papers, cavalcant l'instant suprem en què crides el meu nom. Tot és incert menys l'amor que ens allibera de les màscares, llavis savis que flamegen, bestioleta del meu cor. MARIA COMA Ciberpoesia

Riu amunt amb llàgrimes als ulls, delerosa d'abraçades Avui tampoc dormirem junts La nit és el reialme de les mans estranyes que palpen el teu cos de nena, fredor rere el clatell, el mascle que esbufega i escup les seves escorrialles Riu amunt amb les cicatrius obertes, les del cos i les de l'ànima Plores i plous, els núvols del passat, fantasmes que travessen la cambra Resto en silenci Riu amunt amb la promesa renovada No és d'on venim el que compta, sinó on volem anar Amb tu, la tarda es gronxa sobre l'horitzó, les cigonyes sobrevolen la teulada, el sol decau agònic Amb tu, res no em fa por, ni la teva por, ni l'ànsia de les ombres Riu amunt amb el record de les hores consumades No ploris més No hi ha culpables, només la vida que ens mena pel corrent sense timó, aiguabarreig i condemna, la vida inútil que fila teranyines absurdes Riu amunt amb la tardor de les fulles moribundes Amb tu sóc jo, la mirada retrobada, el gest que assenyala el camí Avui també dormirem j...

Degoten les hores inútils com un plugim de parsimònies líquides. Viure és fugir, defugir-nos. Arriba la nítida nit de puntetes com una fada sense ales que ha perdut la brúixola dels somnis. Parlo amb enigmes. Tu, només tu , saps desxifrar-los. Tantes paraules. Tantes. Dins teu habito. NITIDA NOTTE Sgocciolano le ore inutili come pioggerellina di parsimonie liquide. Vivere è fuggire, sottrarci. Arriva la nitida notte di puntine come una fata senza ali che ha perduto la bussola dei sogni. Parlo con enigmi.Tu, soltanto tu, sai decifrarli. Tante parole. Tante. Dentro te abito Traducció d' Anna Cinzia Paoluzzi CIBERPOESIA

No penso votar ZP perquè el meu vot val molt més que 400 €. No penso votar Rajoy perquè la seva catalanofòbia és vomitiva. No votaré en blanc perquè ho trobo inútil. Votaré l'opció que consideri més profitosa per a Catalunya. Vota