31.12.11

T-79

L'últim dia de l'any. A les sis del vespre encara s'hi veu. Les toves de la terrassa estan completament blanques, glaçades, perquè no hi toca el sol. Ell reflexiona amb calma. Des de mitjans de juny el llac de Terradets ha sigut el seu mirall habitual. L'estiu deliciós, la tardor entranyable, la duresa de l'hivern, el somni primaveral. Què ens portarà el 2012? Té bones vibracions. Quins propòsits? (fa anys que no fuma, ha après molt anglès). Salut, no deure res a ningú, viure amb poca cosa, viatjar, escriure, enriquir-se amb noves experiències. Com deia fa justament un any: El món és petit amb les ales esteses. Demà farà 8 anys que blogueja. Una eternitat. Els millors desitjos per als que passeu per aquí a tafanejar. Bona entrada d'any. 

28.12.11

T-78

Ser súbdit d'un estat que té com a icones mediàtiques la Belén Esteban i el Kiko Rivera, un estat que manté una monarquia parasitària que ens costa 60 milions d'euros anuals, et fan venir ganes d'exiliar-te. No és el glamour que desprenen l'ex del torero i el fill de la tonadillera, ni el tuf de romanalla medieval i antidemocràtica que envolta la prosàpia borbònica, sinó el denominador comú que caracteritza aquesta reconsagrada pell de brau; terra de picaresca, mística, inquisitorial. Si no fem res, en som còmplices. Ens hauríem d'avergonyir de pertànyer a un estat tan cutre i cazurro. Espanya no mereix ser salvada, i menys amb els calés dels catalans. Esperem que no la rescatin i se'n vagi a fer punyetes aviat. Una bona manera d'exiliar-se seria la independència política de Catalunya, però per tal d'aconseguir-la caldria posar d'acord moltes persones. Complicat. L'única independència plausible és la individual. Agafar el portant. Hi ha exilis interiors i exilis exteriors. Ell és partidari dels dos alhora. No n'hi ha prou amb ficar terra o aigua pel mig, sinó que cal desvincular-se íntimament d'allò que ens reté i no ens deixa avançar. 

27.12.11

T-77

Els canelons de sa mare l'ajuden a enfilar la recta final de l'any. Ha tornat a comprovar que els dinars familiars són força depriments. Massa menjar, massa alcohol, massa comèdia. Aquestes agrupacions de persones anomenades famílies, tot i tenir un origen natural, acaben resultant d'allò més artificials, sobretot a mesura que s'hi afegeixen membres forans. La seva, cada cop més nombrosa, no és cap excepció. A l'aplec d'ahir només hi faltaven una germana que viu a Ginebra i un nebot que està estudiant a Sant Francisco. Últimament estan molt internacionals. Hom suposa que la vida hauria de ser un camí de progressiva emancipació, però la família acostuma a frenar aquesta quimera. Les dependències interpersonals es van multiplicant fins a l'extrem de convertir-se en una xarxa que t'atrapa cada vegada més. Hom suposa que caldria allunyar-se de la tribu, trencar els lligams amb el clan, lluitar per l'autosuficiència, ser tu mateix. El ramat se'n malfia, d'aquells que defugen el gregarisme. La independència individual és vista com un atemptat contra el grup. Ell ja fa temps que va tirar pel dret en aquest sentit. Sap que, en el fons, no és res més que una simple baula entre sa mare i sa filla. La resta no compta gaire. Els canelons, com sempre, boníssims.

23.12.11

T-76

La boira no s'ha aixecat en tot el dia. El termòmetre tampoc. Amb prou feines ha arribat als 2 graus sobre zero. La gent caminava encongida pels carrers de Tremp. La majoria de converses coincidien: "Hòstia, quin fred que fot!", "No sembla que demà passat sigui Nadal", "Avui és el dia de la salut, ja que no ens ha tocat la loteria". A ell no li agrada el fred ni el Nadal. Si pogués estaria prenent el sol a qualsevol platja de l'hemisferi sud. La salut, en canvi, bé. Ha recollit els resultats de les anàlisis que es va fer la setmana passada i està molt content perquè, en quatre mesos, ha aconseguit reduir a la meitat el nivell de triglicèrids i ha augmentat el colesterol HDL (el bo). I sense medicació. Com s'ho ha fet? Vivint a l'entorn on viu, rebaixant uns quilos de pes, exercici i, sobretot, dieta, en especial dues culleradetes de lecitina de soia i un Danacol cada dia. Funcionen! Per tant, s'han produït canvis metabòlics importants d'ençà que viu a Terradets. Com que és hipocondríac de mena, aquesta notícia l'ha posat de bon humor. La bombona de butà ja fa 10 dies que dura. Demà comencen els àpats familiars. Caldrà armar-se de paciència. Intueix que el 2012 serà un bon any... 

20.12.11

T-75



Passes glaçades de desembre, riu amunt, cap a la gola del llop que dorm sota les pedres. Passes glaçades, esquerpes oliveres que, gasives, s'empassen el propi fruit. Li fan mal tots els tendrums. Quina basarda els roures pelats i les nits sense lluna. Quina basarda la neu altívola que s'acosta a pas de bou. Mallerengues i pit-roigs li recorden que encara hi ha vida. Passes glaçades de desembre, bosc endins, on els senglars es fonen amb la boira, amiga del silenci, senyera del destí. 

19.12.11

T-74


La nit passada va gebrar i aquesta ha glaçat. La mànega del jardí està completament gelada i les faves, que eren les plantes de l'hort que més s'havien fet, han aparegut collvinclades. La neu és cada vegada més a prop. Tenim l'hivern aquí. A partir d'ara haurà de deixar una aixeta oberta a totes hores si no vol trobar-se les canonades amb el seu contingut en estat sòlid. Les mallerengues i els pit-roigs voletegen per la terrasa. Els posa llavors de lli i molles de pa sobre la lleixa. No duren gaire. Està molt satisfet amb l'estufa de butà. Ha enganxat Tesamoll® a la finestra de la cuina i a la del dormitori.

Ahir va estar-se tot el dia fent i refent l'obra que es porta entre mans. Em penso que, per fi, ha encertat amb l'estructura. Com sempre, la qüestió més envitricollada és discernir el que és ficció i el que és realitat. Aquest és un debat que a ell no li fa perdre la son. A més, arriba un moment que ni ell mateix és capaç de distingir una cosa de l'altra. Per a curar-se en salut, ha afegit a la darrera pàgina el següent avís: "Aquesta és una obra de ficció. Qualsevol semblança dels personatges, dels llocs i dels fets amb la realitat és pura coincidència". Els escriptors són com els alambins, destil·len les experiències, les purifiquen, les subtilitzen, les tornen volàtils i, finalment, les condensen en forma de text. Els bons textos, com els bons destil·lats, embriaguen sense emborratxar.

18.12.11

T-73

Que governen els bancs és una evidència tan aclaparadora que, a hores d'ara, ni un nen de cinc anys gosaria discutir-ho. Els polítics són empleats dels banquers, titelles que gesticulen fent veure que decideixen alguna cosa. Com sempre, els ciutadans (cada dia amb menys pa i més circ) som els que hem d'acabar pagant els plats trencats. Com hem arribat fins aquí? A través de l'endeutament generalitzat. El deute és la forma que tenen d'esclavitzar-nos de per vida. Així l'oligarquia financera segueix engreixant-se muyint-nos fins a l'extenuació. El que anomenen "tecnòcrates" no són res més que buròcrates al servei de la dictadura financera mundial. On està la sobirania del poble? Per què s'han de rescatar unes entitats privades que han estat mal gestionades? Per què quatre "tecnòcrates" han de decidir el nostre futur? El model a seguir per a sortir d'aquest atzucac és Islàndia.




Els que tenen estalvis al banc estan, lògicament, molt preocupats. Ell, en canvi, s'entreté mirant la lletra amb la qual comença el codi dels pocs bitllets d'euro que passen per les seves mans. Si davant dels números hi ha X, U, P, N i Z rai. El problema són els que porten V, Y, T, M i S. Resulta inquietant pensar que, com sostenen alguns, aviat aquestes lletres faran canviar el valor real dels bitllets.

Les darreres eleccions no va votar. Les properes tampoc ho farà. Sempre li ha fet fàstic entrar als bancs perquè fan més pudor que les peixateries. És el que té la corrupció, que al final tot fa olor de podrit.

Mentrestant somia dues coses: prescindir dels diners i viatjar a Islàndia...  

17.12.11

T-72

El vent escampa les fulles seques dels roures esbandint cada cop més la limpidesa dels estels. 

Arrepapat al sofà d'orelles llegeix la pàgina 327, la darrera de la novel·la. La narració conjuga un llenguatge arcaic (sovint macarrònic) amb una trama força divertida. Ventura Mir és un misantrop, ara en diríem un sociòpata. Segons ell, la resta de la humanitat és purrialla pestilent. N'està tan decebut que per això se n'allunya. És el que té ser llarg de gambals. No cal que els altres t'entenguin, n'hi ha prou amb què et respectin. 

Aquest matí ha tornat al bosc i, en una hora i mitja, sense escarrassar-se gaire, ha plegat un parell de quilos de rovellons i un de fredolics. Els més petits han acabat en uns pots de vidre adobats amb vinagreta, all, llorer, romaní, orenga i pebre. 

16.12.11

T-71


Fa dos dies que està llegint amb fruïcio El salvatge dels Pirineus de Pep Coll, un autor de la comarca nascut a Pessonada. Ja ha arribat a la pàgina 175. De seguida es va sentir identificat amb Ventura Mir, l'entranyable protagonista que, trastocat pels llibres, ho deixa tot i se'n va a viure aïllat dalt d'un feixanc.

La novel·la li recorda una mica El baró rampant d'Italo Calvino, que un dia va pujar als arbres i ja no va tornar a baixar. És la vella història de l'assilvestrat (cimarrón, feral, runaway, maroon, vogelfrei) que, pels motius que siguin, decideix fugir de la societat per tal de viure lliurement, com van fer els anacoretes, els ermitans, Thoreau, Unabomber, et tutti quanti.

Primer cal prendre consciència de l'esclavatge al qual estem sotmesos i, després, fer mans i mànigues per escapar. No és gens fàcil. Com a mínim et diran boig. Seguint la inspiració romantico-roussoniana, el retorn a la wilderness implica un trencament amb el sistema establert (on el que predomina és la corrupció), tot recuperant la innocència edènica del bon salvatge. Vam ser expulsats del paradís, però l'enyorança d'aquest paradís no ens abandona mai.

A la pàgina 63 el mossèn del poble ho expressa molt bé:
No confiïs que baixi pel seu compte. Com més temps passi allà dalt, pitjor. Es tornarà fer, igual que les cabres que se separen del ramat s'assalvatgen. Has vist mai que una cabra assalvatjada torni voluntàriament al corral?
Ell ja porta sis mesos assilvestrat a la casa de Terradets i amenaça amb continuar. Cada cop que baixa a la ciutat se sent més estranger i més estrany. Potser sí, que s'està tornant un "salvatge". ¿Té raó el rector quan diu que no hi ha marxa enrere?

13.12.11

T-70

Avui ha estrenat una estufa catalítica de butano Orbegozo H41. Com ja havia previst, el menjador de 30 metres quadrats, sense portes i amb un gran finestral, requereix una altra font de calor a més del foc a terra. El butano surt prou barat en comparació a l'electricitat. La càrrega d'una bombona costa 15,10 euros. Veurem quants dies dura. Amb aquesta mena d'estufes s'escalfaven les nostres àvies i les nostres mares. A la distribuïdora Repsol li han dit que, amb la crisi, està augmentant el consum de butano. La gent torna a les coses d'abans. L'ha engegat i, en pocs minuts, la temperatura ha assolit els 20 graus.

El teacher d'anglès li ha preguntat si encara hi ha rovellons. Ell ha respost que no ho sap. L'última vegada que va entrar al bosc va ser divendres passat. De fet, va faltar a classe perquè n'estava plegant. És probable que encara en quedin, tot i que les temperatures són cada cop més baixes. Fredolics segur que sí.

Ahir va renovar el contracte de lloguer. En principi, si no passa res, el 2012 continuarà a Terradets.

11.12.11

T-69


Aquest matí la boira era tan espessa que ha agafat el cotxe i s'ha enfilat carretera de Llimiana amunt buscant el sol amb ànsia. Ha hagut de fer 5 km de corbes per a deixar enrere el mar de boira. Abans d'arribar a Llimiana s'ha desviat cap a la dreta per la carretera que mena a l'Hostal Roig. Passats Sant Cristòfol i Sant Martí, s'ha aturat al poble de Mata-solana, situat a la capçalera del barranc de Barcedana, a 1.000 metres d'altitud. Li ha cridat l'atenció un cartell de fusta escrit a mà el qual indicava que aquell llogaret només tenia 6 habitants. També s'ha fixat en unes plaques solars i en una sèrie de pedres escampades per terra que estaven pintades amb colors vius.


La petita capella feia pena de veure. El sostre tenia una escletxa enorme i estava completament descurada. Damunt l'altar hi havia tres imatges: Sant Roc, Sant Antoni Abad i Sant Sebastià. El primer vestia els hàbits de pelegrí amb petxines sobre la capa; com de costum, mostrava una ferida a la cama esquerra i als seus peus hi tenia un gos. El segon sant anava acompanyat d'un porquet i lluïa una Tau al bell mig del pit. El tercer tenia el cos ple de ferides, però no hi havia cap fletxa per enlloc. En el minúscul cementiri del costat l'han sorprès els ossets de peluix sobre les tombes...


Mentre observava tot això ha aparegut una gossa que bordava amenaçadora. No s'ha posat nerviós. Li ha parlat amb dolçor i la bèstia ha fet mutis. Al darrere venia l'amo, el Juan, que fa disset anys que viu aquí. Abans havia estat fotògraf d'El Periódico de Catalunya. Ell i el Lluís van trobar aquest poble quan estava gairebé en ruïnes i l'han anat rehabilitant a poc a poc. El Juan li ha ensenyat casa seva, plena de fotografies, i li ha presentat tres habitants més: L'Andy, la Paloma (companya de l'Andy) i un capità de vaixell anomenat Berto. L'Andy va néixer a Bristol, va treballar molts anys a Basilea, gaudeix d'una pensió suïssa i, a banda de saber molta física, és un consumat tarotista, encara que ell, amb el seu defectuós castellà, s'estima més dir que és albañil y fontanero. És el responsable de les pedres pintades que guarneixen el poble i del divertit cementiri. Un personatge molt peculiar amb el qual ha estat enraonant una bona estona. La Paloma li ha ofert un cafè i també ha participat a la conversa. La parella té llogada una de les cases del Juan, igual que el Berto.


Ja coneixia quatre persones del poble. Com que estava interessat en la Casa Tarré, que es troba just al davant de la capella, el propietari de la qual és en Lluís, l'ha telefonat. Viu a Pessonada i han quedat que estaria allà dintre d'una hora. Mentrestant ha conegut el cinquè habitant del poble, el Javi, un noi de Barcelona que està arreglant la casa d'un amic seu que es diu Rafa. Quan el Lluís ha arribat li ha ensenyat la Casa Tarré i també la Casa Enrico, a més del mirador, que era l'antiga quadra i que ara disposa d'unes grans vidrieres que miren al sud. Si alguna cosa té aquesta aldea és sol, fins i tot al seu nom: Mata-solana. Aquí no ha arribat encara l'electricitat, per això ha calgut instal·lar plaques amb acumuladors d'energia solar i disposar de grups electrògens dièsel per si de cas. Sis persones perdudes al mig del no-res, entre Vilanova de Meià i Tremp, que es troba a mitja hora de cotxe.

10.12.11

T-68

Pleniluni. Foc encès. La impressora vomita folis plens de paraules. La gent compra loteria i ell es presenta a premis literaris. Si fa no fa, es tracta de gestionar les il·lusions. L'únic escriptor fracassat és el que deixa d'escriure. Avui engegarà la tele i mirarà el partit de futbol. Un Madrid-Barça sempre resulta morbós. Les llums grogues de l'Hostal del Llac són com un far enmig de la tenebra. Només quan la boira les esborra se sent perdut de veritat. La sensació de pèrdua també la sent en la pregonesa del bosc. Sap que, abans o després, retrobarà el camí, però mentre dura l'esgarriament un pessigolleig indescriptible li rosega les entranyes. Sentir-se perdut és una experiència límit que restitueix la confiança en la brúixola interior. Els que volen trobar-se a si mateixos no saben a què s'exposen. A més, només pots trobar-te si prèviament t'has perdut. El que cal, doncs, és perdre's una vegada i una altra, si pot ser una estona cada dia. Com més perdut estiguis, més a prop estaràs de la teva veritable essència. Som allò que no som. Ens apuntalen les ombres. No hi ha música sense silencis ni llum sense foscors. Pleniluni.

9.12.11

T-67

Matí al bosc cercant rovellons. La combinació d'humitat i fred ha resultat fatídica per a les seves mans les quals han acabat completament engelabrides. Encara que sembli mentida, segueixen sortint bolets sota els boixos, però no compensa patir tant per a omplir mitja cistella. Enguany n'ha menjat i n'ha regalat a balquena, compartint el seu secret amb algunes persones properes que també han gaudit plegant-ne. Avui dóna per enllestida la temporada boletaire.

Mentre s'escalden els espinacs que soparà, obre l'arxiu on té guardada la novel·la que va començar a escriure aquest estiu. Canvia tots els noms dels personatges i dels pobles que hi apareixen. Sospesa la possibilitat de donar un gir inesperat a l'argument. No hi ha cap pressa. Té tot l'hivern per endavant. Sens dubte es tracta d'una obra de cocció lenta, res a veure amb les obres que havia perpetrat anteriorment.

Ella està passant una mala època. Intenta recolzar-la, animar-la, sostenir-la enmig de la tempesta. És forta i se'n sortirà. La proximitat física ha servit per afermar la seva relació. Saben que es tenen l'un a l'altre.

8.12.11

T-66

Mai no ha tingut una seguretat del 100% a l'hora de prendre les decisions que ha pres a la vida algunes de les quals han resultat d'allò més transcendentals. No és que sigui un cagadubtes, sinó que acostuma a cavil·lar massa, sempre escalfant-se el cap fins que li surt fum per les orelles. No debades va ser professor de filosofia durant vint anys. Ara el tenalla el dubte sobre la renovació del contracte de lloguer. La setmana vinent l'hauria de signar. La mestressa li ha apujat el preu i ell, després de sis mesos, no acaba de veure clar si val la pena pagar més per continuar l'aventura de Terradets. Una cosa sí, que està ben clara: aquesta casa és ideal per a l'estiu (diguem que d'abril a octubre), però no és gaire recomanable per als mesos freds en els quals no hi toca el sol ni per mal de morir. La boira és un altre handicap, i el sistema de calefacció amb llenya no l'acaba de convèncer. Una casa vella i força imperfecta. Va estar a punt de llogar-ne una davant el mar, tanmateix "el destí" el va empènyer cap a la muntanya. En teoria, aquesta nova ubicació havia de convertir-se en una font d'inspiració literària. El balanç en aquest sentit és una novel·la que es va aturar en assolir les 88 pàgines i ara dorm al calaix, 66 textos ciberdietarístics i un poemari que invoca el silenci. L'hivern s'atansa. Ell sap que les primaveres sempre són esclatadores des del punt de vista creatiu. Somia el dia en què el sol torni a bleir les toves de la terrassa.

7.12.11

T-65

Hi ha moments en els quals es posa nostàlgic. Recorda aquells anys de vedetisme intel·lectual on vivia a l'aparador com un peix dins la peixera. Internet era el Far West que calia conquistar. Fins i tot va posar nom a les noves terres tot compartint empreses dignes dels millors pioneers. Després van passar coses que van afectar les estructures fonamentals de la seva existència. Va viatjar molt lluny i, aprofundint en si mateix, es va retirar del brogit mundà per a emprendre un camí més recol·lecte. Ara, quan es connecta a la xarxa, ho fa amb displicència. El joc ja no l'engresca, malgrat que hi hagi més joguines que mai. El món virtual és talment el món de les idees platònic. Quanta energia malbaratada, quanta vacuïtat. Esnobisme i entertainment. No ha deixat d'escriure el seu dietari digital, però les lletres que destil·la provenen de la realitat immediata que viu cada dia i que pot tocar amb les seves mans. La resta (TV, notícies, política, economia, esports i altres cortines de fum impregnades de publicitat) no l'interessen gens ni mica. O sigui, que s'ha tornat completament idiota. O no. ¿I si els idiotes fossin els altres?

6.12.11

T-64

Elles encara dormen. Dormiran potser fins al migdia. La boira plana sobre el llac. Els roures, més marrons que grocs, estan tristos. Ell para la taula per a l'esmorzar: Miel Pops de Kellogg's, galetes Principe, Cacaolat, suc de pinya... Els troncs fa estona que cremen a la llar. S'entreté fent números. ¿Fins a quin punt pot reduir les despeses? ¿Té un límit, la vida frugal, o sempre podem arribar més lluny? ¿Al final de totes les dietes no hi ha un desig de consumpció, és a dir, l'inevitable impuls suïcida? Treu les cendres de la cuina. Sempre que treu les cendres i les llença al bosc pensa en l'amor i la mort. Allò que va ser foc i va escalfar ara és freda grisor, si més no reciclable: les arrels se'n nodriran i tornaran a esdevenir fusta combustible. El cicle mai no s'atura, l'etern retorn de les mateixes coses, els elements incessantment renovables. Elles encara dormen i no en saben gran cosa, de tot això. Són massa joves. Quan ell tenia la seva edat creia en el déu opusià i n'era conseqüent. Ara només creu en el déu que fa créixer els bolets i fa volar el pit-roig. La resta és pura impostura.

3.12.11

T-63

Un quilet de rovellons i quilo i mig de fredolics. Aquesta ha estat la collita d'aquest matí. Em penso que deixarà el bosc uns quants dies perquè ja n'està una mica tip. Potser a mitjans de la setmana vinent hi tornarà a pujar per a veure què hi troba.

Per fi s'ha afaitat. Automàticament s'ha rejovenit deu anys.

Enyora el mar. Aviat el reveurà. Fa gairebé mig any que es va instal·lar en aquesta casa situada a la cara nord del Montsec de Rúbies. Queden els mesos més durs per endavant. També enyora el sol. És una casa ideal per a l'estiu. Ara boira, humida obaga. L'hort està aturat.

Tots aquests dies ha tingut un company al bosc, un pit-roig que el seguia allà on anava. Ell es pregunta si no seria el pit-roig que es va colar dins de casa. L'ocellet es devia preguntar què coi hi feia, arrossegant-se pel bosc, remenant boixos i aixecant molsa amb una navalla a la mà. Per cert, que ahir va pedre la seva estimada navalla d'Albacete (comprada a Albacete fa molts anys). Avui el bosc li ha retornat una altra navalla, no pas la seva, sinó una de molt maca que algun altre boletaire havia perdut. El bosc t'ho pren i el bosc t'ho dóna.

2.12.11

T-62

Aperitiu: xolís, tupí, allioli de codony, pa torrat sucat amb all i tomata. Plat fort: escudella amb pilota. Espectacular! Vi i oli de collita pròpia (tenen 1.200 oliveres). Postres: codonyat amb formatge i un porronet de vi de nous. Tot a Casa Roca de Sant Martí de Barcedana. La Mònica ens ha tractat molt bé. Un dinar potent per a quatre boletaires afamats que han plegat rovellons per donar i per vendre.

Els altres se'n tornen cap a la capital mentre ell es queda sol, encén el foc a terra i s'endormisca al sofà. Enguany avorrirà els bolets. Demà dissabte. Els caps de setmana són fatídics perquè arriben els forans i ho foten malbé tot. No trobaran gaire res. Ha fet molta feina entre setmana. Els rovellons estan cada cop més amagats. La setmana vinent només hi haurà fredolics. S'ha encarregat de tapar ben tapades les rovelloneres. Ha plantat mares de rovellons (clapes de terra amb miceli) al seu bosc privat. La tardor vinent veurem què passa.

Abans d'anar a dormir omple un parell de pots amb rovellons confitats. La llàstima del rovelló és que no permet la congelació o la dessecació com altres bolets. Per a conservar-lo l'has de bullir o confitar. Un altre dia ben aprofitat.

Fa una setmana que no s'afaita.

30.11.11

T-61


L'obsessió pels bolets l'ha portat a descobrir un bosc secret on no arriben els altres boletaires. N'ha baixat cistelles plenes. Cada cistella són 6 kg. Sobretot rovellons (pinetells i esclata-sangs) i fredolics. N'ha menjat tota la família. Queden pocs dies per a plegar-ne. De nit la temperatura s'acosta als zero graus. El bosc és generós. S'embosca cada matí seguint la petja dels senglars. Xops els peus i els camals, torna a casa satisfet amb la collita. Una dutxa ben calenta, una sopa ídem i, a continuació, un merescut descans. Dies vindran per a recloure's davant el foc, per al repòs, la meditació i l'escriptura. Importa viure, entusiasmar-se. Escriure és ressaca, ombra, la bava del caragol...


24.11.11

T-60

Ja havia dormit prou. No li agrada romandre al llit quan s'ha desvetllat. Es va preparar un te i va engegar el portàtil. Encara era fosc. A través del finestral del menjador va poder admirar el màgic moment en el qual s'esclareix el dia. El termòmetre exterior marcava set graus. Una mallerenga voltava per la terrassa. Va trobar a faltar el cant del gall. Ni llac ni muntanyes. La boira ho omplia tot de misteri. L'ombrívola silueta dels arbres es deixatava com una aquarel·la enmig de la indefinició general. Va pensar que podia fer un poema. ¿Quan va ser, que va escriure l'últim? La idea no va prosperar. N'ha fet tants, de versos, que sovint es pregunta si paga la pena reincidir en aquesta dèria. Volent anomenar-la, les paraules neguen la realitat, la suplanten. Els mots ens allunyen de la immediatesa del tacte, del gust, del perfum, del so, de la imatge... És com si el llenguatge s'interposés entre nosaltres i el món, creant una barrera, una muralla, una mena d'autisme o aïllament. Tot això pensava al rompent de l'alba. I va decidir que aquell matí tornaria a enfilar-se muntanya amunt a la caça de més bolets.

22.11.11

T-59


La seva filla li ha enviat un fragment de la pel·lícula The Dark Knight, basada en el superheroi Batman. Diu que quan el va llegir li va recordar a ell. Vet aquí:
Don't talk like you're one of them! You're not... even if you'd like to be. To them you're just a freak, like me. They need you right now, but when they don't, they'll cast you out. Like a leper. See, their morals, their "code"... it's a bad joke, dropped at the first sign of trouble. They're only as good as the world allows them to be. I'll show you. When the chips are down, these uh, these "civilized people", they'll eat each other. See, I'm not a monster. I'm just ahead of the curve.
El cavaller fosc es desemmascara. Proverbials paraules del muricec humà. Quina casualitat que siguin tan oportunes per als temps decadents que vivim. Ell ha provat de traduir-les. Aquest és el resultat:
No parlis com si fossis un d'ells! No ho ets ni que volguessis. Per a ells només ets una rara avis, igual que jo. Ara et necessiten, però quan no els facis falta t'expulsaran com un leprós. Mira la seva moralitat, el seus “codis”... són una broma dolenta que deixaran estar a la primera de canvi. Només són bons en la mesura que el món els permet de ser-ho. Veuràs com, a l'hora de la veritat, aquests “civilitzats” es menjaran els uns als altres. Mira, el monstre no sóc jo. Jo només vaig un pas endavant.
Mentre el canibalisme creix a les urbs "civilitzades" d'Occident, ell continua assajant la manera de sobreviure fora de la civilització establerta, lluny dels codis obsolets. Rara avis, leprós, boig, freak, poseu-li les etiquetes que us plaguin. Totes li rellisquen.

21.11.11

T-58


Com en els anys de la seva infantesa i adolescència a la ciutat de les cigonyes, la boira torna a ser l'embolcall dels dies freds. Amb sort, acostuma a esvair-se pels volts del migdia i, si la sort és absoluta com avui, pot veure amb claredat els cims nevats dels Pirineus.

Aquest matí ha visitat el mercat setmanal de Tremp. Té poques parades (roba, sabates, fruita i verdura, planter). Ocupa la Plaça Catalunya i tot el carrer Lleida. Ha comprat tres parells de mitjons de llana, moniatos, pomes, mandarines, plàtans i bròquil. Ha de menjar una mica més perquè aviat no tindrà sinó la pell i l'os. Ahir es va pesar i, estupefacte, va descobrir que, per primera vegada després de molts anys, havia baixat dels 80 kg. La bàscula assenyalava 79,6. Recorda sense gens de nostàlgia l'època de petit burgès en la qual havia arribat a pesar-ne 100. Alguns cínics ho anomenen "la corba de la felicitat", però us asseguro que, de feliç, ho era ben poc, aleshores. ¿Com pot ser feliç algú la panxa del qual no li permet de veure's la titola o el xut (cony en pallarès)? Els ventrelluts són poc atractius per a les femelles, i viceversa; sense esmentar els estralls per a la salut que la sobreabundància de reserves sebàcies acostuma a provocar.

La Biblioteca Pública Maria Barbal es troba a la mateixa plaça que el mercat. L'altre dia es va posar d'acord amb la directora per tal de fer una donació de llibres. Avui n'ha portat quatre: Darrer poema, L'oracle imminent, Catosfera Ciberdietaris 04-05-06 i La catosfera literària. Són els que tenia a mà. Fa dos anys va fer la donació de cinc volums a la Biblioteca Pública de Lleida. Com que ara resideix al Pallars (tot i que encara no hagi aconseguit empadronar-se a Llimiana) potser els posaran en el fons local.

L'hort segueix el seu curs amb gansoneria. Faves i pèsols han fullat. Fa quatre setmanes que va plantar les llavors. Hi ha instal·lat un plàstic per a protegir-lo de les glaçades. La temperatura nocturna frega els 5 graus.

20.11.11

T-57


Froggy ha tornat a fer acte de presència, aquest cop a les escales de l'entrada. Com que anit va ploure una mica i demà plourà més, el senyor gripau està de gresca. S'ha passat el matí als esglaons contemplant impassible com el llogater de la casa feia viatges amunt i avall carregat de llenya. Ambdós es miraven de reüll amb confiança creixent. Em penso que pot ser el principi d'una gran amistat.

Froggy ha esdevingut una estrella mediàtica des que va sortir al YouTube. Ara sospira per seguir les passes dels seus il·lustres predecessors: Jabba The Hutt de la Guerra de les Galàxies i Ogama Sennin, el Gran Gripau Savi de la sèrie manga Naruto. La nissaga dels gripaus ha trobat un digne successor.


Tornant a la realitat més prosaica i pragmàtica, sembla clar que amb la llenya no n'hi haurà prou per a escalfar la casa quan arribi el rigorós hivern. A banda dels mitjons gruixuts, les sabatilles, els guants i el gorro maputxe de llana, caldrà afegir una estufa catalítica de butà per al menjador i un emissor termoelèctric per a l'habitació que funcioni durant la nit. Està estudiant les diferents alternatives, els avantatges i inconvenients de cada sistema, el cost d'adquisició dels aparells i, sobretot, el consum. Hi ha opinions per a tots els gustos. Llenya, gas, electricitat... Es tractaria de combinar els tres cercant la màxima eficiència i la mínima despesa, és a dir, la quadratura del cercle. Ara per ara, la reserva de llenya està coberta almenys per a unes quantes setmanes.


19.11.11

Neus Catalanes


Esquies? Ja has fet plans per aquest hivern? ¿Vols gaudir dels plaers de l'esquí en estacions molt ben equipades i a bon preu? ¿Coneixes els increïbles paisatges de la Cerdanya i els Pirineus Orientals?

La majoria d'estacions d'esquí obren les seves portes aquest novembre. L'oferta és molt àmplia, però cal saber escollir d'acord amb els nostres gustos i mirant la butxaca. Personalment, m'agrada molt l'esquí de fons. L'he practicat algunes vegades i, si tot va bé, penso repetir l'experiència aquesta temporada. M'estic rumiant possibles destinacions, la descoberta de nous paratges. Per exemple, a Font Romeu enguany han creat al sector de la Calma Sud una nova pista d'esquí nòrdic de 2,4 km batejada "Martin Fourcade" en honor al campió local de Biathlon, fill de Céret. Em penso que aniré a estrenar-la. Val a dir que l'espai nòrdic Font-Romeu/Pyrénées 2000 ofereix una extensió total de 111 km. Per als amants de l'esquí alpí, les possibilitats són gairebé infinites...


A la Catalunya Nord hi ha 8 estacions d'esquí que s'han aplegat en l'associació NEUS CATALANES. Aquestes estacions són Les Angles, Espace Cambre d’Aze, Font-Romeu Pyrénées 2000, Formiguères, La Quillane, Porté-Puyromens, Puigmal i Puyvalador. Totes elles comparteixen un forfait únic.

Fins al 27 de novembre fan una promoció en la que ofereixen
un descompte del 15% per la compra del forfait de temporada.


No t'ho perdis!


16.11.11

T-56


Diuen que hi ha crisi. Diuen que aquest diumenge hi ha eleccions. Diuen que hi ha canvi climàtic. Diuen que el món s'acaba l'any que ve. Diuen, diuen, diuen. Diuen tantes coses que sembla mentida que puguin ser certes totes alhora. Ell roman escèptic. A l'altra banda del Montsec, mirant cap al nord, allà on les muntanyes esdevenen més pures, tot es veu d'una altra manera. Només importa allò essencial: llenya, teca, que surti el sol, bona solitud i millor companyia... La resta s'esfuma entre la boira tardorenca. Publicitat, discursos buits, amenaces llunyanes, apocalipsis de pa sucat amb oli. Diuen, diuen, diuen. Sovint les paraules serveixen per amagar la veritat. Els que més parlen són els que tenen més por. ¿Encara no has après a escoltar el silenci? ¿Encara no ets capaç de mirar de fit a fit l'horitzó?

14.11.11

T-55


S'ha d'estar molt tocat del bolet per a llevar-se a les set del matí un diumenge de mitjans de novembre, agafar la moto i, amb una temperatura de cinc graus i boira espessa, fer 10 km de carretera i 10 km de pista pedregosa Montsec amunt. Però ell és així, sempre ho ha sigut; així el van parir i em temo que així continuarà fins al final. A l'anada se li van glaçar les mans les quals, malgrat els guants, van haver de ser reanimades amb el caliu del tub d'escapament. A la tornada van ser els peus, els que van patir els efectes del fred, perquè no hi ha botes de Gore-Tex® que suportin quatre hores seguides trepitjant herba molla. La sensació de caminar amb els mitjons xops és força desagradable.

La primera hora només va trobar fredolics. El fredolic és un bolet delicat i recòndit. Sol aparèixer sempre en grup, amb totes les tonalitats del gris, mimetitzant-se amb les pedres que l'envolten. S'ha de tenir molta cura a l'hora de collir-lo. Si l'agafes pel barret es desintegra. El mànec també és fràgil i molt fibrós. La millor tècnica és clavar el tou del dit mitger a l'arrel i fer un moviment cap amunt deixant que el bolet caigui en el palmell. Tampoc és recomanable apilar-ne molts a la cistella perquè els de sota queden aixafats. Alguns dels fredolics que va trobar eren grossos com a rucs. Tip de tanta fredolicada, sospirava per un rovelló, només un. Després de molta recerca, el desitjat rovelló va fer acte de presència en forma de doble regal, una parella.


A mig matí, mentre el sol provava d'escampar els núvols, la cosa es va animar. Els rovellons que anava trobant amb comptagotes eren enormes i sans. En total, va baixar 5 kg de fredolics, algunes mucoses i set rovellons que feien goig de veure. Aquesta segona menjada va resultar més profitosa, perquè a l'anterior no van tocar a la dent. La majoria de fredolics, nets i bullits, són al congelador.


És una llàstima que els pocs rovellons que ha trobat no permetin convidar els amics a compartir-los. Suposant que el temps acompanyi i en vagin sortint més, necessitaria un vehicle apropiat (un tot terreny o 4x4) per a transitar per les pistes. Tanmateix està prou content. Com se sol dir: hem salvat la temporada.

10.11.11

T-54


Avui han pujat reforços familiars i, al llarg del matí, l'expedició boletaire ha aconseguit trobar diverses espècies de fongs comestibles: fredolic, bec de perdiu, mucosa o llenega, molleric, pampa, pet de llop i rovelló. Els més abundants els fredolics. Els rovellons molt escassos. Ell n'ha trobat un parell de ben macos. Val a dir que la majoria han aparegut per sobre dels mil metres d'altitud. Per a celebrar-ho han dinat a Casa Roca de Sant Martí de Barcedana. Impressiona veure el lledoner centenari davant la porta de la masia. La mestressa ens ha ensenyat el foc de rogle (una habitació que té 500 anys amb un foc central on tot el sostre és xemeneia). També han pogut visitar els antics trulls de vi i d'oli. Els rovellons, veritables delicatessen, han fet cap a l'estómac a l'hora de sopar. Poca gent pot dir que enguany ha menjat rovellons del país. D'aquests (encara) no en venen a les botigues.


9.11.11

T-53















L'esforç sol tenir recompensa. Per fi, després de dies d'infatigable recerca pels boscos dels voltants, ha trobat bolets, els primers de la tardana temporada d'enguany. La majoria són desconeguts per a ell. Ha pogut identificar els apagallums i els pets de llop, potser també els cama-secs o carreretes (que es podrien confondre amb la Collybia dryophila). Rovelló cap ni un. La resta els ha fotografiat amb l'esperança de poder esbrinar-ne el nom i la comestibilitat. L'últim exemplar que ha trobat, gairebé arribant a casa, ha sigut una Amanita Regalis. Vella i enorme, desprenia una olor molt pudenta.



8.11.11

T-52


Dia assolellat amb atmosfera límpida. Abans de dinar ha fet una visita al roure i s'ha enfilat bosc amunt descobrint noves senderes. Encara hi ha papallones. Una Vanessa l'ha acompanyat un bon tros. Ni rastre de bolets. A l'hort germinen pastanagues, bledes, pèsols i faves. Els més avançats són els raves, que caldrà esclarir perquè no ha fallat ni una sola llavor. Avui s'ha adonat que des de la terrassa també pot veure el poble de Santa Engràcia, situat al capdamunt d'un vertiginós espadat, amb la qual cosa són vuit els pobles visibles. En el sentit de les agulles del rellotge (d'oest a est): Moror, Estorm, Cellers, Guàrdia de Noguera, Santa Engràcia, Talarn, Els Masos de Llimiana i Llimiana. Encara ha d'esbrinar el nom d'un altre nucli habitat, el més llunyà de tots, les llums del qual brillen més enllà d'Els Masos. Sant Serni? Claverol? S'acosta la lluna plena de novembre.


6.11.11

T-51


Després d'uns dies de pluja, el sol ha tornat a sortir. La cota de neu ha baixat. Els cims emblanquinats són cada cop més propers. Al matí ha caminat pels boscos que hi ha a l'altra banda de la via del tren, seguint la pista que puja des de l'estació fins al Pas de l'Arbocera. Encara no hi ha bolets, ni bons ni dolents. Tanmateix s'ha atipat de cireretes d'arboç. Diuen que, si en menges més del compte, aquests fruits emborratxen perquè contenen etanol, però ell no ha notat cap símptoma. L'arboç també té la seva mitologia. Es veu que espanta els maleficis i protegeix de tota desgràcia. El Manel de l'alberg li ha dit que si fa tres o quatre dies de sol com avui, plegarem rovellons. Tant de bo. A l'hora de dinar la temperatura fregava els 20 graus. La migdiada l'ha enxampat amb la mirada perduda més enllà del llac, on les muntanyes es vesteixen de núvies.

NB: Com una premonició, fa dos anys també menjava cireres d'arboç i mirava els cims nevats enllà del Montsec...


5.11.11

T-50


Fusta, foc, terra, metall i aigua. Aquests són els 5 elements o processos naturals (五行) segons la filosofia tradicional xinesa. Els grecs, d'acord amb la formulació d'Empèdocles, en consideraven 4: terra, aigua, aire i foc (afegint de vegades l'èter). Tots estan relacionats. El cicle de generació i transformació és circular. La fusta creix a terra gràcies a l'acció de l'aigua i de l'aire. El foc s'alimenta de fusta i escalfa l'aigua. Les cendres tornen a la terra. A partir de la terra es fabrica el metall el qual talla la fusta. Etcètera.

Ell està d'allò més familiaritzat amb aquestes matèries-energies. Viu integrat dins el cicle natural. El primer que fa quan es lleva (després de prendre un te verd amb mel) és treure les cendres de la cuina i de la llar de foc. Es passa el dia amb els peus a terra, conreant-la, respirant aire pur, bevent aigua de font, tocant fusta, pendent del foc.

La pluja tardorenca, la boira, els colors deixatats del paisatge, inhòspit horitzó. La llar encesa, la flama viva, el caliu, domèstica tendresa. Fora i dins. Pell i cor.

I per a dinar una amanida ben completa...


Ingredients: julivert, nous, brots de soia, arròs integral, xampinyons, tomata, raves, pebrot vermell, enciam, oli, salsa de soia.

4.11.11

T-49

Bufa xaloc, trona, entreplou, les fulles seques s'envolen. Ell finestreja seguint amb la vista la trajectòria dels grops sobre el llac, el vaivé del cimall dels roures, la mística lluentor de les toves de la terrassa que, rellents, espurnegen com mirallets.

Mata mosques amb la paleta de plàstic. Odia les mosques. No sap per on es colen, és un misteri. Somia un món sense mosques.

Ahir furonejava pel bosc percaçant algun bolet. Només va veure un pebràs escadusser. Potser la setmana vinent hi haurà més sort. El que va trobar és molta llenya (ara veu llenya pertot arreu), sobretot pins trossejats. El problema és que estan molls i s'han de portar a pes de braços fins a casa. Una feinada. Al bosc se quedaran.

Els que l'envegen haurien de saber que no tot és bufar i fer ampolles. El modus vivendi neorural exigeix fortalesa física i psíquica. Si tens la pell massa fina o et fa basarda arromangar-te, deixa-ho córrer. La vida a ciutat és molt més soft i molt més light, sempre que no et toqui remenar contenidors o dormir als caixers, clar.

A mitja tarda ha descarregat de valent. En anglès diuen It's pouring down (cats and dogs); en castellà Llueve a cántaros (a mares); nosaltres diem que Plou a bots i barrals (a semalades).


3.11.11

T-48


Ell pensa que si els grans de la magrana no tinguessin pinyol serien perfectes, però s'equivoca. Aquesta fruita tardorenca és tota una metàfora. Si la perdició d'Eva va ser una poma, la de Persèfone va ser una magrana. Hi ha un quadre de Dante Gabriel Rossetti titulat Proserpina on la deessa sosté una petita magrana a la mà esquerra...


El més curiós d'aquesta pintura és que el vermell de la fruita coincideix amb el vermell dels llavis i el blau dels ulls amb el blau del vestit. A banda de la magnífica cabellera negra, també crida l'atenció que li manca mig cos (si més no les cames), com si estigués soterrada de cintura cap avall. Rossetti volia representar així que la filla de Zeus i de Demèter havia de passar sis mesos al món dels vius i sis mesos a l'Hades.

La magrana no és una fruita fàcil. Per a poder menjar les seves llavors carnoses hem d'escarrassar-nos-hi. Primer cal travessar la pellofa coriàcia. Un cop esberlada, encara ens queden les cutícules groguenques i translúcides que protegeixen els grans. Per tant, no és aconsellable menjar-se-la de pressa i a mossades. Cal esgranar-la amb paciència i delicadesa, perquè si ho fem maldrestrament pot rebentar la polpa dels grans el suc dels quals, com si fos sang, produeix unes taques difícils de llevar.

Fruita dels morts o de la fertilitat, ell considera la magrana metafòricament femenina. No perquè sigui afrodisíaca, sinó perquè per assaborir-la a fons cal descloure-la a poc a poc, seguint un ritual precís, un adagio ple de detalls on, vel rere vel, tel rere tel, mai no s'acaba de descobrir del tot el darrer pinyol, l'última veritat.

2.11.11

T-47


No hi ha res com el treball físic per a espantar els dimonis de la ment. Suar és purificador. Entre altres coses, aquest matí ha recollit llenya menuda al bosc i ha fet d'electricista. Havent dinat s'ha posat a estudiar anglès. Està cursant Upper-Intermediate a l'EOI. Divendres li fan un test sobre el llibre de lectura: Man from the South and Other Stories, de Roald Dahl. Han començat a grillar les llavors dels raves que va plantar fa una setmana. Ha sopat truita d'espinacs. Davant el foc, recorda com era la seva vida a l'apartament de Lleida. Confinada i avorrida. Per exigències del guió s'hi va estar dos anys. Quan va poder, es va emboscar. El canvi li prova, encara que no s'acabi la feina. És més fàcil adormir-se si estàs cansat.

1.11.11

T-46


Em temo que no n'hi ha prou amb la tercera persona del singular, donar l'esquena al món, distanciar-se de la cosa pública, badoquejar amb els núvols, retirar-se al bosc per tal d'aprendre el llenguatge dels ocells. Per molt que t'amaguis, tard o d'hora fa acte de presència aquell gat negre que et mira fixament als ulls i, quan el vols empaitar, desapareix. No t'enquimeris. La nit dels difunts és una altra nit més. La lluna creix. Les llavors germinen. Pitjor són les mosques que encara t'empudeguen malgrat el fred o els fantasmes del passat que, per fas et nefas, voldrien fer-te la guitza. La Tau és el teu amulet. El Sant del Bosc et protegeix. No debades hi has pujat quatre cops d'ençà que ets aquí. ¿Què hauries de témer? ¿Gats, difunts, mosques, fantasmes...? Només t'ha de fer por la teva por. La resta són bajanades.

31.10.11

T-45


Han travessat els dos Pallars i han accedit a la Val d'Aran a través del port de la Bonaigua. Han pujat fins al pla de Beret, on neix la Noguera Pallaresa, el riu que nodreix el llac de Terradets. La neu cobria els cims més alts, cavalls i vaques pasturaven als prats. Han passejat per Vielha. Després de passar el llarg túnel, han baixat seguint el curs de la Noguera Ribagorçana. Els colors de la tardor els han acompanyat sota un sol esplèndid. Han acordat que tornaran a fer aquest periple quan hi hagi més neu. Ella no parava de fer fotos. Ell estava encantat de poder ensenyar-li paisatges nous per als seus ulls. Time flies, so do I. El temps corre massa de pressa quan ets feliç. I això que anit els van regalar una hora de rellotge.

28.10.11

T-44


De bon matí li han descarregat 1.180 kg. de llenya d'alzina davant de casa. L'ha pagat a 12 cèntims el kg. Ha estat dues hores traslladant els troncs, la meitat al garatge i l'altra meitat sota el porxo que té a la terrassa. El problema d'aquesta segona ubicació és que cal pujar els 28 esglaons de l'escala amb el cabàs carregat. Una feina feixuga. L'avantatge és que tindrà la llenya més a mà, només li caldrà obrir la porta. S'ha fotut una bona suada i ha quedat ben esllomat. Els braços s'han endut la pitjor part. Però no hi ha res que no es pugui arreglar amb una dutxa d'aigua calenta, un bon dinar i una migdiada. A partir d'ara cremarà llenya de qualitat. La fusta que tenia era sobretot pi i roure, que es consumeix de seguida. A voltes plovisquejava. La bromallada no ha escampat. La boira s'arrapava a les valls mentre els cims pirinencs sobresortien altívols i emblanquinats. La pregunta del milió és quant de temps durarà una tona de llenya. És el primer hivern i no ho pot saber. Duri el que duri, de ben segur que li sortirà més ecònomic que l'electricitat, el gas o el gasoil. Mentre traginava la llenya ha arribat el carter amb una factura d'Endesa. Aquest darrer mes ha reduït dues terceres parts el consum de kWh. La llenya s'ha de cercar, tallar i carregar, però ben mirat també t'estalvies la quota del gimnàs.

27.10.11

T-43


Pastanagues, raves, bledes, faves, pèsols i soia. Això és el que va sembrar ahir. Aquestes llavors s'afegeixen a les cebes, alls, espinacs, escaroles, cols i apis que ja tenia plantats. No hi cap res més. Tot el dia plovent de la millor manera que pot ploure, moderadament, amarant la terra amb parsimònia tardorenca. Les mallerengues volten per la terrassa espicossant les restes de pa moll que ha deixat expressament per a elles. Demà li porten una tona de llenya d'alzina. Es queda embadalit davant les flames del foc a terra com Pistorius, aquell entranyable personatge de la novel·la Demian d'Herman Hesse. El poder hipnòtic del foc. La llar uterina en la qual ens arrecerem de la intempèrie freda i humida. Avui ha conegut una de les persones que va construir la casa fa quaranta anys. Es diu Sisco i fa de serraller. Li ha explicat que un dels anteriors llogaters va ser un pintor anomenat Pueyo. També hi va viure una ornitòloga anglesa. ¿Les cases guarden el record de les persones que les han habitades? A ell li va costar tres mesos acomodar-s'hi. La casa es resistia a ser posseïda, es defensava, fins que ell va reeixir. Ara és com si hi hagués viscut tota la vida.

26.10.11

T-42

Al matí ha trobat un senyor gripau al garatge. És com si l'animaló hagués ressuscitat després de la pluja. En ser descobert, ha reaccionat estarrufant-se completament, dreçant el cos amb les anques ben tibades per tal de semblar més alt, més llarg i més gran. És una reacció també molt humana. La pobra bestiola s'ha intentat refugiar en un forat amb la mala pata que el cau era tan petit que no ha pogut encabir la seva respectable còrpora batràcia. Al final s'ha quedat immòbil, mirant l'infinit amb els seus ulls de color coure.



L'ultima vegada que va veure un gripau li va dedicar un poema en clau alquímica. Després el va incloure dins un poemari que va titular Un gripau al jardí el qual (el poemari, no el jardí ni el gripau) fou presentat a un premi que no va guanyar.

La Viquipèdia diu que la cultura popular associa el gripau amb la lletjor, amb bruixes i éssers malignes. Quan ho ha llegit s'ha posat a riure. ¿Per què les bruixes solen ser tan lletges? ¿No podria existir una bruixa maca? Si les bruixes ja són perilloses per les seves (males) arts, només faltaria que les acompanyés un bon físic; aleshores esdevindrien absolutament irresistibles i no hi hauria manera de fugir dels seus encanteris. Besar una bruixa deu ser com besar un gripau. ¿També es converteix en princesa?


Per al Feng Shui el gripau (蟾蜍) és un símbol de prosperitat que atreu bones energies, seguretat i fortuna. Se'l sol representar amb tres potes i una moneda a la boca. Curiosament, al vespre ha rebut una trucada en la qual se li oferia la possibilitat de guanyar uns diners extra. I ha pensat de seguida en el gripau.

25.10.11

T-41


Castanyes i moniatos fets en el forn de la cuina de llenya. Fora plovisqueja. Ambient de tardor. Es posa uns mitjons de llana gruixuts. Encén el foc a terra. Escolta el seu programa de ràdio preferit: Delicatessen. Pel finestral del menjador veu com la boirina embolica el paisatge. La tènue indefinició de les coses exteriors. De portes endins tot és més abastable. Mentre pela castanyes calentes ajuda, mitjançant el xat del Facebook, a fer una traducció del llatí. Cum puerulis Socrates ludere non erubescebat. L'autor de la frase és Sèneca. El que no explica el cordovès suïcida és quina mena de jocs perpetrava (sense enrojolar-se) Sòcrates amb els seus deixebles més estimats. Potser plourà tota la nit. Amb una mica de sort encara plegarem bolets.

24.10.11

T-40

El cel ha estat tot el matí carregat de núvols, però no ha caigut ni una gota. Ell ha anat al mercat de Tremp a comprar fruita, verdura i planter per a l'hort. L'home que venia el planter ha dit que no calia regar perquè plouria de dues a tres. Les persones que l'han sentit han somrigut. S'ha endut 20 espinacs, 10 escaroles, 10 cebes, 6 cols i 5 apis. Tot plegat li ha costat 2,5 euros. Tan bon punt ho ha plantat ha vist que havia fet curt, atès que encara quedava lliure un bon tros de bancal. En l'espai que resta hi sembrarà llavors de pastanaga, raves, faves, soia, etc.


L'horticultura és cultura en el sentit més profund i originari del terme: conrear (colere) la terra és el pas previ per a poder conrear el cos, la ment i l'esperit. Es tracta de trobar l'harmonia entre les diferents parts. De res no serveix haver llegit milers de llibres si has perdut el lligam (religio) amb la natura. L'error fonamental de la modernitat (i ja no diguem de la postmoderrnitat) ha sigut empènyer l'ésser humà cap als entorns urbans, desarrelant-lo, substituint la seva essència pel miratge de la tecnologia i l'artificialitat. L'home del segle XXI és un autòmat connectat a un comandament a distància, a un smartphone, a un notebook, que ingènuament creu que prement una sèrie de tecles la vida pot ser solucionada. A efectes pràctics és un inútil perquè si se n'anés la llum (o s'acabés el petroli) seria incapaç de sobreviure una sola setmana. Aquesta és la trampa d'on cal escapolir-se al més aviat possible. I no ens queda gaire temps. Ell ho va intuir i procura afanyar-se per a trobar la sortida. ¿Quant trigarà a poder menjar el que ha plantat avui? A les 14:32 s'ha posat a ploure...