31.12.09

2009

Aquest any el recordaré sempre. Els motius són massa personals per a consignar-los en aquest ciberdietari. Ho sento pels meus biògrafs. Pessoa deia que
Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia,
Não há nada mais simples
Tem só duas datas — a da minha nascença e a da minha morte.
Entre uma e outra todos os dias são meus.
Jo us ho poso encara més fàcil: 2009. Hi ha un abans i un després d'aquesta data. A Rapa Nui vaig morir i vaig tornar a néixer. A partir d'aleshores tots els dies són meus.

Segona cosa. Un immens homenatge als meus pares, sobretot a la meva mare. Ells ja saben per què. El meu agraïment filial. El meu amor incondicional.

BENVINGUT 2010!
(amb lluna plena)

28.12.09

Conte de Nadal


El diumenge 27 de desembre de 2009 a les deu de la nit, Antonio Expósito, amb una severa intoxicació etílica, es va enfilar dalt d'una grua de la construcció. L'última persona amb la que havia parlat era la mestressa del bar més proper. Tot deixant-li un bitllet de deu euros, li va dir: “Si demà no estic mort, me'l tornes, que el necessitaré per anar al cardiòleg”. L'Antonio era un home gran, barbablanc, sense família. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. El carrer es va començar a omplir de veïns i de curiosos. Els cotxes s'aturaven. Primer van arribar els Mossos i després una ambulància. Van trucar als bombers. Les persones que el coneixien el cridaven des de baix: “Antonio, Antonio, baixa, home, que prendra's mal”. Ell seguia escales amunt sense fer cas. Una dona rossa va escalar uns esglaons i va estar una bona estona dient-li coses fins que, en vista de l'èxit, es va posar a insultar-lo: “Cabró, filldeputa, vola, vola com Superman.” Quan l'Antonio va ser dalt de tot va obrir els braços com si fossin ales d'ocell. L'expectació era màxima. L'Antonio es va situar a la punta de la grua amb els peus penjant sobre buit mentre parlava pel mòbil amb la mestressa del bar: “Fes el favor de baixar, coi, que encara relliscaràs. Si vols pujo a buscar-te, però a mi les altures em fan pànic”. Un metge va trucar a la unitat de psiquiatria perquè preparessin un llit: “Es tracta d'un intent greu d'autolisi. Si se salva us el portarem. Tingueu-ho tot a punt”. (Els metges mai diuen suïcidi, sinó autolisi; ni diuen càncer, sinó neoplàsia. De vegades el llenguatge pot ser molt sibil·lí). Eren quarts de dotze i l'Antonio ni baixava ni es llençava. Si s'hagués volgut suïcidar ja ho hagués fet. La temperatura era de cinc graus. Suposo que allà dalt la sensació de fred devia ser més intensa. El carrer era ple de gent. Quin espectacle. Uns joves no paraven de riure: “Prepara el móvil, que si el pavo este se tira lo grabamos en video y lo colgamos en el Yutuf”. Van arribar dos camions de bombers i més Mossos. Els espectadors tenien el coll destrossat de tant mirar cap amunt. El camió de bombers que tenia l'escala més gran es va situar al bell mig del carrer. L'escala va començar a desplegar-se amb la cistella ocupada per un mosso i un bomber. L'Antonio seguia amb els peus penjant sobre el buit, mirant cap a baix, gesticulant i cridant: “Fins l'any que ve, fins l'any que ve!!”. La cistella s'apropava lentament a l'Antonio. La gent respirava una mica més tranquil·la, però el rescat encara no estava fet. Quan la cistella es va situar a la mateixa altura que l'Antonio, ell es va aixecar i va tornar a obrir els braços... Al final el van poder convèncer perquè pugés a la cistella. La baixada la va fer amb el cap sobre el pit del bomber. Quan va ficar els peus a terra estava plorant com una magdalena. La mestressa del bar va córrer fins a la llitera on l'havien posat i el va abraçar intensament. L'ambulància va marxar amb la sirena encesa.

L'Antonio aquesta nit dormirà calent. L'Antonio menjarà els torrons i el raïm amb les infermeres. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. I si no que s'ho preguntin a la Rosario.

26.12.09

Fugir

És quan ho has abandonat tot que no trobes res a faltar. És quan has fugit de tot que ja no et cal fugir més. Arribes a un punt sense retorn on només existeixes tu, sense passat ni futur. En el mirall de la solitud, l'ombra esdevé llum, el neguit alegria, la lluita pau, el somni fruit. És quan t'has perdut completament que pots trobar-te a tu mateix, sense màscares ni comèdies, despullat de qualsevol miratge.

25.12.09

Nohea roa mai 'oe? O vai 'oe? Te haere 'oe hea?


Escriu Gauguin aNoa Noa. Estada a Tahití:
“La civilització se me'n va de mica en mica. Començo a pensar d'una manera simple, a no tenir gaire odi envers el proïsme -més ben dit, a estimar-lo. Gaudeixo de totes les fruïcions de la viuda lliure, animal i humana. Defujo allò factici, entro en la natura: amb la certesa d'un demà igual que el dia present, tan lliure i tan bell, la pau s'apodera de mi; me les enginyo com tothom i ja no tinc vans maldecaps.”
I una mica més endavant afegeix:
“Ben destruït, ben mort, efectivament, el vell civilitzat a partir d'aleshores! Renaixia; o més aviat, en mi prenia inici un home pur i fort. Aquell assalt cruel seria l'adéu suprem de la civilització del mal.”
I llavors el pintor s'amistança amb Tehura, una indígena de tretze anys. No es tracta d'establir categories morals des de la perspectiva europea. El salvatge, el bàrbar, el pur, el simple, el lliure, el "llop selvàtic sense collar" (com el va anomenar Degas) no està per romanços. Gaudeix de totes les fruïcions, gaudeix de Tehura. Però, un dia que se'n va a pescar tonyines, Tehura li fa el salt. Aleshores ell se'n torna a França: “Em cridaven deures familiars imperiosos...” Després d'atendre els deures, retorna al Sud per a morir. El van enterrar a Hiva'oa amb 55 anys.

24.12.09

Deutes i morts


Obra? Autor?

23.12.09

Avatar


L'argument pot semblar simple: una altra d'indis contra vaquers, amb la diferència que ara els indis són Na'Vi, uns humanoides blaus que viuen en un altre planeta (Pandora) i foten deu peus d'alçada Els vaquers, en comptes de cavalls i rifles, disposen d'uns artefactes destructors que esgarrifen, però el seu esperit no ha evolucionat ni un gram des del genocidi originari sobre el qual es fonamenten els USA, on els pioneers foren sobretot criminals. (Lo de la Democracy va venir després, quan només quedaven indis a les reserves). Militars, és a dir, descervellats inframentals, criatures de bolquers que ho "solucionen" tot per la força bruta. Sembla simple, sí, però no ho és.

Una barreja de Jurassic Parc, Stars Wars, Ballant amb llops, Pocahontas i Alien.

La Força vs La Ciència (Raó) -Vid. tb. Agora d'Amenabar-

Colonialisme vs Ecologisme

Superioritat tècnica vs superioritat espiritual

Una civilització que s'imposa per la força... ¿és "civilització"? Em temo que la història sempre ha funcionat així. A Alexandria i a Pandora.

Autocrítica? Occident és conscient dels seus errors, però no fa res per a esmenar-los. (Vid. Cimera de Copenhaguen)

Inversemblança. No acabo de veure clara la possibilitat de què puguin crear-se "avatars" d'un ésser humà. Clonacions, sí, però no que els sistemes nerviosos puguin "connectar-se", com ficciona el film. Els Na'vi es "connecten" amb tot bitxo vivent... Tampoc resulta creïble que la Natura (=Mare) reaccioni com un tot per autodefensar-se (hipòtesi Gaia). Fóra meravellós...

Any 2154. Encara existeix el tabac!!! La cap dels científics de la missió a Pandora, la Dr. Grace (Sigourney Weaver) fuma. Fuma molt. És l'única que fuma. Això no té ni cap ni peus. És tan absurd i surrealista que només s'explica si alguna companyia tabacalera ha finançat molt generosament la producció de la pel·lícula.

Videoblog. El protagonista (un marine paraplègic) es grava cada dia parlant al seu videoblog.

Hi ha conceptes Na'Vi que s'acosten molt a la cultura rapa nui. La idea de l'energia de la natura (el Mana polinesi), el culte als ancestres (Tupuna) o la llegenda de l'Home Ocell...

Hi ha d'haver una història d'amor i un final feliç. No falla. Com a Titànic. ¿O no era feliç el final de Titànic? No, no, que aquell pobre noi s'enfonsava congelat... mentre ella se salvava... quina mala pècora!

Els Na'Vi m'agraden. Són gegants físicament i espiritualment. Silenciosos, pacífics... Savis. Encara mantenen la sacralitat, cosa que nosaltres hem perdut fa segles. Nosaltres ens movem per l'ambició, pels diners, som capaços de destruir el que se'ns posi per davant...

Ah, que me n'oblidava: fliparàs amb els efectes especials, hipercolorisme, motion capture, tecnologia 3D i tota la pesca... No saps mai quan els personatges són digitals o reals... Hi ha molta BELLESA. Màgica. Sorprenent. Fascinant. Espectacular. Jo encara estic ENLLUERNAT.

Diuen que és la pel·lícula més cara de la història. 163 minuts. S'ha de veure més d'una vegada. Benviguts al cinema del futur.


22.12.09

El futur del llibre

Encara que la idea inicial era oferir-lo només com a e-book, al final he caigut en la temptació (val a dir que empès per la insistència d'alguns) de materialitzar-lo cel·lulòsicament. Fins i tot m'he fet enviar un exemplar per a veure com quedava la criatura analògica. I la veritat és que no queda gens malament. Vet aquí:


A més, l'he rebaixat uns euros (oferta especial de Nadal). I ara us deixo un vídeo...



21.12.09

4 anys


Avui fa 4 anys que vaig escriure el primer post d'aquest blog.

(L'1 de gener farà 6 anys del primer post al meu primer blog)

A hores d'ara, ENTRELLUM manté 1.500 posts en línia.

(Els 700 de TdQ van ser esborrats quan van passar al paper)

Bloguejar és un hàbit (no tinc clar si una virtut o un vici) i una manera de ser escriptor. He intentat deixar-ho vàries vegades, però no puc.

En aquest temps, han passat moltes coses, han canviat les circumstàncies. El que queda són els arxius, un rastre de mots endreçats cronològicament, engrunes de mi mateix, una obra en progrés, escrita a raig, dia rere dia.

Els blogaires som onanistes, narcisistes, exhibicionistes... Potser ho fem per a sentir-nos vius, com si el blog fos un mirall que ens retorna en forma de llum l'ombra que som.

Per a vosaltres, que em llegiu.

18.12.09

Penúltim divendres de l'any

Ja s'acaba el 2009. Ufff, quin any! El recordaré sempre.

En aquests moments hi ha dos temes que em preocupen molt especialment:
  1. La independència de Catalunya #13D
  2. El perill de l'integrisme islàmic a casa nostra
Ambdós tenen a veure amb la immigració, l'actual i la dels anys seixanta, la franquista, la que ens va portar els xarnegos. L'actual immigració és més tutti-frutti: moros, negres, sud-americans, xinesos, russos... És un fet que tota aquesta allau immigratòria ha diluït substancialment la catalanitat de Catalunya.

El problema de la independència és un problema d'identitat. França es troba de ple en aquest debat. Saber qui som, però sobretot saber què volem ser, cap on volem anar.

Que Catalunya es descatalanitza és una evidència palmària. La descatalanització ha portat una espanyolització creixent i, si badem massa, deixarà pas a una islamització perillosa.

Ens agradi o no, la demografia s'imposa. Els immigrants són subjectes de drets i de deures, encara que sovint creguin que només tenen drets. Si no hi ha una catalanització dels immigrants -que hauria de ser un deure envers el país que els acull-, Catalunya acabarà perdent del tot la seva identitat. Claudicació. Suïcidi. Per tal d'aturar aquest procés ens cal un Estat Propi amb el qual poder fer unes polítiques que promoguin la recatalanització de Catalunya. Vull creure, necessito creure, que encara hi som a temps.

La llengua, l'ensenyament i més coses. Els xarnegos d'Andalunya voten sociata i escolten ràdioteletaxi, però els moros d'Al-Andalunya practiquen la poligàmia (femelles invisibles) i, a la que et descuides, et foten una fàtua o un atemptat; per no citar les ablacions de clítoris de les nenes d'Africunya...

Direu que generalitzo, que exagero. Podeu cridar visques a la plurimulticulturalitat i tota la pesca progrezapateril. El cert és que fa pena comprovar com els catalans som cada cop més residuals en la nostra pròpia terra, fins a l'extrem de sentir-nos estrangers en determinats indrets. (Us ho dic jo, que he sobreviscut 20 anys envoltat de xarnegos metropolitans).

També podeu dir allò del Pujol: “català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya”. ¿Segur? ¿I si, en comptes de treballar, viuen només dels ajuts socials? ¿I si, en comptes d'integrar-se, fan d'okupes fins a permetre's la barra de renegar de Catalunya, ostentant el seu anticatalanisme, quan no la volen destruir, com en el cas dels islamistes radicals?

Digueu-me catalibà, però aquests són els temes que realment em preocupen a hores d'ara. O independència o decadència. Ho deixo aquí apuntat.

Que passeu un bon cap de setmana...

NB: Una pregunta capciosa: ¿És Àngel Colom el nou Paco Candel?


17.12.09

Aquest és el post número 1.500

Entremig del munt de fullets de propaganda amb què m'omplen la bústia aquests dies prenadalencs, n'he trobat un a l'última pàgina del qual hi apareix això que us escanejo. És la primera vegada que veig la publicitat d'un e-reader barrejat amb les càmeres o els marcs digitals. Encara surten un pèl cars. Potser el Nadal vinent seran un boom...

No us perdeu per res del món les cròniques sexuals de Juan Abreu i el darrer mail obert de Vicent Partal.

14.12.09

LA ISLA SIN SERPIENTES

Tots els llibres de paper que he publicat han guanyat algun premi, però hi ha llibres que, per les seves característiques, mai no guanyaran cap premi i és molt difícil que puguin ser publicats pels canals convencionals. Les editorials són empreses que busquen la rendibilitat i, a hores d'ara, amb l'escenari de crisi que patim, s'ho han de pensar molt per arriscar-se amb una obra. Davant d'això, els escriptors hem d'esmolar l'enginy i buscar el millor camí per a difondre els nostres textos. Gràcies a les noves tecnologies (que ja no són tan noves), disposem d'alternatives prou interessants. Escriure un blog n'és una, per exemple. Ciberliteratura. Una altra via és l'autopublicació. Prescindint d'editors, distribuïdors i llibreters, l'autor pot gestionar la publicació de les seves obres mitjançant plataformes on line. N'hi ha vàries (Issuu, Lulu, Bubok...). Jo les he provat totes i la que més m'agrada és Bubok.



És molt fàcil: puges el PDF, dissenyes el format, la coberta, fixes el preu, i ja està. El pots oferir com a volum de paper o com a e-book. Llavors et queda el més difícil: vendre algun exemplar. Igual que t'has autopublicat, has d'autopublicitar-te. Màrqueting. La xarxa és el teu horitzó...

Compra el libro

Tot aquest preludi per a dir-vos que acabo de publicar el meu segon llibre a Bubok: LA ISLA SIN SERPIENTES, el dietari del meu viatge a Rapa Nui. He creat un blog on s'explica la gènesi de l'obra, la sinopsi, etc. Es tracta d'una obra difícil de catalogar, una barreja d'autobiografia, relat d'aventura, antropologia, història, política, realisme màgic, espiritualitat...

Que l'hagi escrit en castellà té la seva lògica. El context determina el text. Malgrat que les notes de viatge les vaig prendre en català, al final vaig decidir que l'havien d'entendre els rapanui (que són xilens contra la seva voluntat i tenen llengua pròpia, com nosaltres) tot buscant la màxima difusió possible. Si hagués pogut, l'hauria escrit en anglès.

El llibre el vaig fer aquest estiu, tan bon punt vaig tornar de l'illa. Concebut com un e-book, conté centenars d'enllaços a fotos, vídeos, entrevistes, mapes, articles, etc. Tot això es perd en la versió de paper, per la qual cosa recomano la lectura del text en una pantalla amb connexió a internet.

Compra el libro

L'objectiu principal d'aquesta obra és donar a conèixer al món la situació real dels natius rapanui (que no arriben a 3.000) la cultura dels quals es troba greument amenaçada, víctima d'un genocidi silenciós.

Quan van saber que era escriptor i europeu, em van demanar que els ajudés, em van acollir amb exquisida hospitalitat, van oferir-me el seu testimoni, em van confiar documents... Estic fent tot el que puc per la meva part. Les últimes notícies que he rebut de l'illa no són bones.

El llibre és important, però hi ha altres coses, com ara el grup que vaig crear al Facebook: FREEDOM FOR RAPA NUI, que ja compta amb 175 membres d'arreu del món. Si encara no hi ets, t'animo a afegir-t'hi.

LA ISLA SIN SERPIENTES porta com a subtítol FREEDOM FOR RAPA NUI. Ningú millor que un català pot entendre el que està passant a l'illa més aïllada del món, al melic de la terra. No sóc el primer català que s'interessa i lluita per Rapa Nui. Entre els predecessors, destaquen Jordi Fuentes, que l'any 1960 va publicar un diccionari y gramàtica de la llengua rapanui; i sobretot Antoni Pujador, al qual dedico el llibre.

Acompanya'm en aquest viatge increïble
Llegeix el llibre més autèntic que he escrit mai


Maururu!
(que vol dir gràcies en la llengua dels escultors de moais)



14-D: Unitat

Comentari deixat al blog de Saül Gordillo:
Les preguntes que planteges estan molt bé, igual que el fet de reconèixer que si hem arribat fins al dia d'avui és perquè abans hi ha hagut unes baules (polítiques o no, al capdavall tot el que fa l'humà ho és, de polític), però el que més interessa ara és LA RESPOSTA, el 14-D i els dies següents...

Considero que tu ja l'apuntes en el teu text, aquesta resposta, i no pot ser una altra si el que volem és assolir la fita de l'alliberament nacional. La resposta només por ser LA UNITAT, l'eix nacional com a prioritat. Unitat de tots: societat civil i partits polítics. Unitat que és transversalitat.

Si no som capaços d'articular aquesta UNITAT NACIONAL, no farem res, foc d'encenalls, més frustració i desànim. Cal estar a l'altura del moment històric que vivim. En som protagonistes tots plegats, també el 70% que s'ha quedat avui a casa. 200.000 vots poden semblar poca cosa. Els que parlen de fracàs es precipiten. Això només ha fet que començar...

Llegeix un altre comentari deixat al blog de JPQ

Potser, en comptes de fer referèndums, més ens valdria fer l'índio i declarar-nos en vaga de fam. ¿Us imagineu 200.000 catalans fent el Gandhi per aconseguir la independència?

13.12.09

13-D: La nostra esperança

Ens voldrien callats, agenollats, mesells, sotmesos, dòcils, passius, claudicants... Així ens han volgut sempre. Ja fa 300 anys que dura. Derrotats, escanyats, xuclats, expoliats, intimidats, menyspreats, maltractats... Els catalans hem sobreviscut contra tot pronòstic. Malgrat desfetes, exilis, traïcions, immigracions, malgrat tots els malgrats, som aquí dempeus, lluitant pacíficament, fent camí devers l'alliberament nacional. Voldrien anorrear-nos i ara, atònits, s'estranyen davant d'aquesta empenta renovellada. La nostra èpica. La nostra esperança. El somni dels nostres avis. Tota la sang vessada. El futur dels nostres fills.

13-D: L'orgull de ser català

Avui no puc votar, però estic molt molt MOLT emocionat. La Història la fan els pobles. Els governants són servidors del poble. La voluntat popular està per damunt de qualsevol altra instància. Aquesta és l'arrel de la democràcia. Quan la legalitat contradiu la legitimitat, el que cal canviar és la llei. La llibertat és un riu que sempre s'obre pas. Avui estimo encara més la meva terra i la meva gent. Sento al fons del meu cor l'orgull de ser català. Gràcies a tots els que heu fet possible aquest dia.

12.12.09

Contra la literatura-impostura

En resposta a un post de Salvador Macip:

"Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura. No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions, Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui el seu propi "personatge", sense alienació, amb valentia, vivint una vida autèntica, genuïna, sense haver d'escapar enlloc, assumint que (com deia Eugeni d'Ors) tot el que no és autobiografia és plagi. Confesso que sovint m'interessa més la vida d'alguns escriptors que la seva obra. Llull n'és un exemple egregi (la veritable novel·la va ser la seva existència, no pas les lletres que va deixar sobre el paper malgrat escriure un fotimer de llibres!). És allò de Gil de Biedma: "yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema". Aquesta és la clau. El que estem dilucidant, per tant, és fonamental. O entenem la literatura com a "entertainment", com una dimensió re-creativa de la realitat (escric i llegeixo com qui va a Port Aventura, per evadir-me de "la dura i avorrida realitat", i així acabem en la literatura-lleugera-objecte-de-consum-de-masses); o entenem la literatura com a Literatura -en majúscula-, és a dir, com un camí que serveix per aprofundir en nosaltres mateixos, un relat experimental del jo, compromès amb el món que li ha tocat viure (il faut s'engager, deia Sartre), lluitant cada dia per expressar el que és ("sóc el que escric i escric el que sóc") i el que voldria ser, vivint la llibertat creativa en la seva pròpia carn, deixant-se la pell i la sang en el paper, en la pantalla.... Aquesta és la diferència entre l'escriptor de raça i l'escrivent de diumenge per la tarda (que diria el mestre Pla). O anem a per totes o ho deixem córrer. Diràs que sóc massa radical, que aquesta és la meva particular manera de veure l'ofici d'escriptor (odio la paraula "ofici" quan s'aplica a la Literatura!). Diràs que cada escriptor té la seva manera de fer, el seu "mètode" (una altra paraula que odio, em recorda a Descartes). (Sí, em sap greu, els escriptors no ens estimem totes les paraules, de vegades algunes ens produeixen urticària). D'acord. Cadascú és com és. Hi ha escriptors i lectors per a tots els gustos. N'hi ha que busquen la pedra filosofal i altres que es dediquen a fer llibrets "comercials". Ok. No problem. No aspiro a generar cap debat. Només volia deixar clara la meva posició, que no és merament una posició, sinó tota una opció vital, vital en el sentit que m'hi va la vida, me la jugo sencera en aquesta aposta. Posats a guanyar o a perdre, doncs que guanyi Ella, la Literatura, perquè de nosaltres -d'aquest jo físic que té "casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill"- no en quedaran ni les putes cendres...

Posats a fugir (i aquí hem fugit tots, a Etiòpia, a Leicester o a l'Illa de Pasqua), fugim cap al nostre interior, endinsem-nos en la nostra precària substància, aparaulem aquesta efímera essència, fem-la obra mestra... Posats a fugir, siguem superficials, trafiquem amb armes, escrivim o llegim best-sellers, creguem-nos el que diuen la tele o els diaris... Tant se val, perquè de nosaltres, fugitius valents o covards, no en quedaran ni les putes cendres...

11.12.09

Valérie

La vaig conèixer el 18 de maig de 2009 a les 8 del matí davant l'Ahu Tautira, a O'Tai, la petita badia de pescadors de Hanga Roa, a l'illa de Rapa Nui. Ella feia fúting i jo em volia suïcidar. Li vaig demanar si em podia fer una foto. Me la va fer:


Valérie. 32 anys, francesa (alsaciana), infermera. Viatjava sola pel món amb la motxilla a l'esquena. Feia mesos que havia sortit de casa i ja havia recorregut tota l'Amèrica del Sud. Portava dos dies a l'illa i l'endemà marxava cap a Tahití. S'allotjava al residencial Apina Tupuna. Li vaig explicar la meva història... Li vaig dir que disposava de 24 hores per a convèncer-me que no em suïcidés. Primer va riure, sense creure-s'ho, però després va acceptar el repte. Aquell matí ella tenia una excursió organitzada i jo volia pujar al Rano Kau. Vam quedar per a dinar al restaurant Au bout du monde (un nom magnífic, literal, per al millor restaurant de Rapa Nui). A les dues en punt ens vam retrobar. Vam menjar això:


Després vam fer la migdiada a la petita platja que hi ha a prop del restaurant..
Un conjunto de rocas en círculo que conforman una piscina natural. El agua del mar entra y se renueva constantemente. Es un lugar agradable, con unas cuantas palmeras y hierba para retozar. Hemos comido de fábula y sesteamos tumbados como dos tortolitos. Valérie es dulce, con un aire melancólico que la hace aún más atractiva. Le recuerdo que me tiene que salvar. Ella sonríe. De hecho ya me está salvando... (fragment de LISS)
Ens vam banyar... La tarda es va fer nit sense adonar-nos-en. Em va convidar al seu residencial. Vam sopar pasta que ella va cuinar. Valérie, a més d'infermera, és una excel·lent massatgista. Ho vaig poder comprovar en el seu llit... L'endemà la vaig acompanyar a l'aeroport de Mata Veri. Au revoir!

Des d'aquell dia, he anat rebent mails seus en els quals m'explicava les etapes del seu periple (Tahití, Polinèsia francesa, Austràlia, Nova Zelanda, Tailàndia, Birmània, Xina, etc.) i adjuntava fotos dels indrets visitats. Avui he rebut aquest:
"LE MONDE EST ENTRE LES MAINS DE CEUX QUI ONT LE COURAGE DE RÊVER ET QUI PRENNENT LE RISQUE DE VIVRE LEURS RÊVES"

Cher ami, il y a plus d'un an, je quittais (encore une fois) la France pour un long voyage... l'échéance du retour me paraissait bien lointaine!!!
Et bien voila...le retour est imminent, quelques heures seulement.

A ceux qui me trouvent brave de nomader seule la planète, je répondrai que je les trouve plus courageux de vivre et d'accepter leur quotidien...
a ceux qui me demandent, pourquoi, que cherches tu? je répondrai... rien, mais c'est tellement bon d'être libre, de ne rien planifier, de suivre le soleil et fuir l'hiver...

Mes yeux sont satures de paysages et de couleurs merveilleux, mon coeur est charge ...

Bon, le taxi est la... vous m'avez manque...suis pas mécontente de retrouver le munster qui pue, le vin rouge et tutti quanti

a très vite
El món és dels qui tenen el coratge de somiar i s'arrisquen a viure els seus somnis. Crec que la cita és de Coelho. Valérie restarà sempre en el meu cor. Ella va ser un dels àngels que em va salvar. Je t'aime, ma chatte. A très vite.


10.12.09

No passa res?

El 13-D s'acosta. Queden tres dies. Oficialment, no passa res. Ni el "nostre" govern ni el govern estatal es dónen per al·ludits. Els mitjans oficials (la immensa majoria, fora d'algunes excepcions a internet) tampoc no informen de res. Són tan idiotes que creuen que poden amagar la REALITAT. Confonen opinió publicada amb opinió pública. Per a ells, la democràcia és un sistema burocràtic controlat pels partits, no pas una cosa viva que neix del poble i succeeix al carrer. Estan acollonits, però fan mutis. Tenen por a perdre els privilegis, els sous, la bicoca. L'estat actual de coses se'n va en orris. S'inicia una nova etapa. Catalunya està dient prou. A veure qui ens atura. ¿El juez garzón? ¿La guàrdia civil? ¿Els mossos d'esquadra? ¿montilla, la seva dona i el fàmul carod? Voteu, els que pugueu. Voteu la LLIBERTAT. Voteu pensant en els vostres fills i els vostres néts. Ja n'hi ha prou, de servitud, de ser mesells. 300 anys d'indignitat són suficients.

9.12.09

Mandala de cigonyes


Un gran estol de cigonyes vola en cercle sobre els aiguamolls de Rufea. Se situen just damunt meu. Giren i giren fent un mandala en el cel. Deuen ser més de 50. Em quedo quiet, mut, estupefacte. Sé que m'estan comunicant alguna cosa, però sóc incapaç de desxifrar el seu missatge. Després d'una estona de carrusel, desfan el cercle, travessen el riu i s'allunyen en direcció a Albatàrrec. Torno a casa rumiant... La cigonya és un símbol de bon auguri, de natalitat i de fidelitat. També apareixen a la literatura popular. Visc a la ciutat de les cigonyes. Des del 19 de maig sóc Tangata Manu... Vogelfrei...

8.12.09

Tinta i sang

Primer ho vaig escriure (escriure és somiar) i després ho vaig viure. Ara escric el que visc. ¿Per què hauria de separar la meva obra de la meva felicitat? Sóc el que escric i escric el que sóc. Crear és la màxima aspiració humana. Crear i crear-te. Escriure i escriure't. ¿Per què hauria de separar la realitat de la ficció? La ficció és una pròtesi de la vida, impostura, mentida. Realitat, veritat, llibertat, creativitat. La resta no m'interessa. Ser escriptor és saber que no pots fugir de les paraules. Ser escriptor és comprendre que cada mot és un batec i cada batec un mot. ¿Per què hauria de separar la tinta de la sang?

7.12.09

In vino vanitas

M'ho expliquen i no m'ho acabo de creure, no sé si riure o plorar, pero l'anècdota s'ho val. Resulta que tres parelles, després d'estar a la llista d'espera dos anys, per fi van a "menjar" a El Bulli. Un cop entaulats, plens d'il·lusió, un d'ells diu: va, ja que estem aquí i avui és un dia molt especial, demanem un vi bo... I demanen una ampolla de 600 euros. Com que són sis, se l'acaben de seguida i en demanen una altra. No ve d'aquí, un dia és un dia i estem a El Bulli. Llavors apareix Ferran Adrià in person per a saludar-los... Flipen. Quina emoció. Podran explicar als amics que han donat la mà al millor cuiner del mon! Tot són flors i violes fins que els porten la factura. El total puja 14.000 euros. Hòstia! Co-llons!! S'han equivocat, no? Criden al cambrer. No, no hi ha cap error. Resulta que el vi que havien demanat no costava 600 euros, sinó 6.000. L'espavilat que va mirar la carta de vins es va deixar un zero. Ai, caram. Potser que anem a l'oculista. La hipermetropia dels pobletans nous rics. In vino vanitas.

5.12.09

Diumenge astromàntic

No em canso d'escoltar Love of Lesbian, tenen alguna cosa que sintonitza amb el meu esperit, no sé què és, suposo que es tracta de quelcom irracional, a banda de les lletres, no sé: els acords, el to de veu del Santi Balmes, el ritme, què sé jo, la melodia que s'infiltra, et posseeix, i no pots fer res més que rendir-te, com el dia que et vaig veure a l'estació de tren, em vas mirar, vas somriure, i vaig saber que ja no tenia escapatòria, quines coses, així és la vida, així és la música, perfecte, collonut, el sol entra pel finestral, divendres, cap de setmana llarg, anirem a veure el mar, el trobo a faltar, y sé que a veces piensas que estoy algo ido pero nunca pierdo una sola oportunidad de admirar cómo te deslizas como si fueras de viento y al contacto con mis dedos te desvanecieras...



Bonus track (lyrics)

4.12.09

Jam session amb Llibert Fortuny

Els músics de la banda mengen pizza abans de pujar a l'escenari. El local dóna el pego. Qui podria pensar que abans aquí s'hi escorxaven tocinos. Ara fan música. Jam session amb un saxofonista de luxe: Llibert Fortuny. S'acabarà omplint. Entrada lliure. Observo l'estètica de la gent. Moltes dones. La majoria fumen. Quina mania. Com ahir a l'Antares. Quan vaig arribar a casa la roba em pudia a fum. Vaig deixar l'americana tota la nit a la terrassa. Sí, s'omplirà. Davant hi ha taules rodones i darrere cadires. És la primera vegada que visito aquest espai. Un nou edifici que descobreixo.

Llibert és un virtuós, una mala bèstia que porta el saxo fins al paroxisme. S'ho passa pipa. Jo més. Ara ha pujat una noia a tocar la bateria i ho fot com el cul. Pobreta. La bona música sempre és orgàsmica. El noiet de la guitarra duu una gorra verda. Molt fluixet. Llibert és, ell mateix, un firmament galàctic. El teclista és bo de collons. M'encanta el seu toc de les tecles, com mou el cap al ritme, com no perd mai la concentració. L'altre saxofonista és acceptable, però res a veure amb Llibert. El jazz és la poesia de la música.



No n'entenc ni un borrall. Simplement m'agrada. El fet que sigui minoritari i es toqui en locals petits, lluny de macroestadis i de la gernació consumidora de cançonetes comercials, ja m'enamora. L'ambient que es crea, aquesta atmosfera intimista, d'antre uterí... Llibert ara es posa delicat, el guitarra prova d'agafar el fil, una cocacola dos euros vint, chapeau pel teclista, olor de peta, molt originals, el clarinet fa un solo, la peça de bossa que ha cantat abans el bateria m'ha molat molt, s'afegeix un trompetista, sona bé, vellutada, una trompeta de plata, trista, melangiosa


L'art és lo millor de la vida, i potser l'amor, encara que l'amor sol ser massa efímer, per contra ars longa...

La poesia és el jazz de la literatura.

Hem evolucionat: quan era petit, aquí mataven tocinos; ara fan viure la bellesa, Llibert diu: yo tengo que tocar diez temas más. Això ha començat a quarts d'onze i ara és quarts d'una. De puta mare.


La música és l'art que arriba més lluny. Les paraules són llast, roques pesants. Una cantata de Bach. Quan se superen els quatre acords típics i es deixa enrere el soroll. Sublimitat. Les paraules aspiren a ser llum, però sovint resten ombrívoles.

Pateixo pel Llibert. De tant bufar l'oxigen no li deu arribar al cervell. Ara toquen el 25 de desembre fum fum fum. La gent els acompanya picant de mans. Fum fum fum. Ha nascut un minyonet...

Genial

3.12.09

Segre 3-12-09

Cultureta lleidatana

Diguem que ahir vaig aprofitar el dia. Al matí vaig fer donació de cinc llibres meus a la Biblioteca Pública i vaig poder tocar el piano de Màrius Torres (post)


Al vespre vaig assistir, també a la Biblioteca, a la presentació a càrrec de Vidal Vidal de l'últim llibre de Josep Vallverdú.


Més tard, al pub Antares, vaig gaudir de la conversa-recital del poeta Jordi Julià amb el crític Pere Ballart (cicle Veus singulars). Entre el públic vaig identificar els poetes Pere Rovira i Gabriel Pena. A l'Antares també, després de 25 anys, vaig retrobar Maties López, que va ser professor meu de llatí a la Navarrensis i ara ho és a la UdL.


Val a dir que, per coincidència horària, vaig haver de renunciar a les Sis sonates per a flauta dolça i baix continu d'Händel que el Trio Barroc del Cafè oferia al Rectorat.

Torres, Vallverdú, Händel, Julià, Ballart... Tot en una sola jornada entre setmana. Déu n'hi doret, no? Perquè després diguin que Lleida és una merda de poble sense vida cultural.

I aquesta nit toca jam session al Cafè del Teatre amb Llibert Fortuny & Aljosa Mutic Trio. I tot sense pagar un duro $ :-) (post)

2.12.09

Llibres a la Biblioteca i el piano de Màrius Torres


El dia de la presentació del llibre de la Marta Alòs, Històries de l'AVE, l'Albert Balada em va presentar Jordi Curcó, que treballa a la Biblioteca Pública de Lleida, la més important de la ciutat. Quan la vaig visitar el passat 9 d'octubre em va sorprendre molt gratament. Trobo molt encertada la remodelació que s'ha fet de l'antic edifici de la Maternitat. Buscant a l'ordinador, vaig comprovar que tenien la meva traducció de L'educació de l'estoic de Pessoa i La catosfera literària, però hi faltaven els meus llibres. El Jordi em va dir que els portés perquè hi havia un espai per als escriptors lleidatans.

Darrer poema 2000Una certa penombra 2005L'Oracle Imminent 2006Catosfera - Ciberdietaris 04-05-06Entrellum. 49 poemes i una elegia

Aquest matí hi he anat i he cedit a la Biblioteca cinc volums: Darrer poema (2000), Una certa penombra (2005), L'oracle imminent (2006), Catosfera (2008) i Entrellum (2009). Malauradament, no he pogut donar Tros de quòniam (2003) perquè està exhaurit i descatalogat, i només em queda un exemplar. Tanmateix, he descobert que en tenen un a la Biblioteca Pública de Girona.

El Jordi m'esperava al seu despatx de la segona planta. M'ha fet dedicar els llibres. Jo, previsor, duia la Montblanc. M'ha presentat la directora, la Carme Ariche. Després hem anat a la secció d'escriptors locals i allà m'ha fet unes fotos que adjuntarà a la nota de premsa per als mitjans. Però el més emocionant estava per arribar...

A la segona planta de la Biblioteca també hi ha l'Espai Màrius Torres. El Jordi m'ha convidat a visitar-lo. Es tracta d'una sala en la qual es guarda una part del llegat del poeta (l'altra part es troba a la Universitat): primeres edicions dels poemes, els llibres que tenia a la seva biblioteca, documents, retrats, fotos, objectes personals... El que crida més l'atenció és un piano negre amb canelobres, el mateix piano que apareix en una foto on Màrius surt tocant al costat de la seva germana Núria...


He sentit un pessigolleig idèntic al que vaig sentir davant el llit on Antoni Machado va morir, a la Casa Quintana de Cotlliure. Els dits amb els que ara teclejo aquest post han acaronat les tecles del piano d'en Màrius. El Jordi em mirava en silenci. No podia deixar de tocar aquelles tecles mentre li explicava que el més gran poeta lleidatà fou enterrat el dia 30 de desembre de 1942 (tenia 32 anys) en el nínxol 54 de l'humil cementiri de Sant Quirze de Safaja. I allà continua. El vaig visitar més d'un cop quan vivia al Vallès i sempre li portava roses. L'any vinent celebrarem el centenari del seu naixement...


Em fa molta il·lusió que els meus llibres estiguin a la Biblioteca de la ciutat on vaig néixer i a la qual, després de 27 anys, he retornat. Aviat les biblioteques seran com els museus, però sempre conservaran aquell encís romàntic, espais on poder triar i remenar, agafar un llibre, asseure's i deixar passar el temps assaborint les lletres amb calma...


El pleniluni m'ha fet aquest regal. Gràcies, Lluna. Gràcies, Jordi. Gràcies, Màrius.

1.12.09

Petxines buides


Els amants sempre tornen a l'indret del crim, petxines buides, onades que s'escumegen arran de sorra, surfistes que esperen un cop de vent, el tren arriba a l'estació, per la megafonia diuen el teu nom, tu ja no hi ets, fa mesos que vas marxar, fa mesos que t'allunyes com el vaixell que llisca sobre la línia de l'horitzó

Els amants sempre tornen a l'indret del crim, si més no per a plorar, per a sentir la vacuïtat del passat, per a esperar que el sol s'amagui rere l'escullera on tantes vegades ens vam amagar

Els amants sempre tornen a l'indret del crim, l'hivern de la mar és molt trist, hi ha una mentida implacable en cada petjada profunda, res no pot durar, ni tan sols el record dels dies feliços quan sabíem que el futur era impossible

Els amants sempre tornen a l'indret del crim, la tarda és un símbol indesxifrable, una silueta que es perd al fons del camí, com la nostra història malaguanyada, buides petxines, escuma de dies que van morir

28.11.09

Sobre la creativitat

Para realizar este difícil destino es necesario sacrificar a veces la propia felicidad y todo aquello que hace a la vida digna de ser vivida para el ser humano común. La vida de un artista sólo puede ser una vida de conflictos, porque en su interior hay dos fuerzas en pugna, por un lado el anhelo natural de felicidad, de satisfacción y seguridad en la vida, por el otro una pasión avasalladora de crear, que puede ir muy lejos, hasta sobrepasar todo deseo personal. La vida del artista, por regla general, es altamente insatisfactoria - por no decir trágica -en el aspecto humano. Difícilmente hay excepciones a la regla de que una persona debe pagar caro el don divino del fuego creador.

C. G. Jung

27.11.09

Riu amunt

Riu amunt amb llàgrimes als ulls, delerosa d'abraçades
Avui tampoc dormirem junts
La nit és el reialme de les mans estranyes que palpen el teu cos de nena, fredor rere el clatell, el mascle que esbufega i escup les seves escorrialles
Riu amunt amb les cicatrius obertes, les del cos i les de l'ànima
Plores i plous, els núvols del passat, fantasmes que travessen la cambra
Resto en silenci
Riu amunt amb la promesa renovada
No és d'on venim el que compta, sinó on volem anar
Amb tu, la tarda es gronxa sobre l'horitzó, les cigonyes sobrevolen la teulada, el sol decau agònic
Amb tu, res no em fa por, ni la teva por, ni l'ànsia de les ombres
Riu amunt amb el record de les hores consumades
No ploris més
No hi ha culpables, només la vida que ens mena pel corrent sense timó, aiguabarreig i condemna, la vida inútil que fila teranyines absurdes
Riu amunt amb la tardor de les fulles moribundes
Amb tu sóc jo, la mirada retrobada, el gest que assenyala el camí
Avui també dormirem junts



CIBERPOESIA

26.11.09

Ara és l'hora...

Vivim un moment històric. Després de 30 anys de constitucionalisme borbònic postfranquista, la via autonòmica ha resultat nefasta per a Catalunya en tots els sentits, sobretot l'econòmic. Ha arribat l'hora d'actuar en conseqüència. L'editorial d'avui demostra que si els catalans ens unim, no ens pararà ni Déu. No cal esperar la sentència de cap tribunal. La data clau és el 13-D. La nostra causa és justa, pacífica i democràtica. El món ho sap. Espanya no té res a pelar. Fora victimismes, fora escepticismes. Ho tenim a tocar de la mà. Només depèn de nosaltres. No n'hi ha prou amb paraules, declaracions, bones intencions o editorials. El que cal són fets, fets consumats. Cal consumar la nostra legítima aspiració malgrat que això impliqui revoltar-se contra la legalitat vigent. No hi ha cap llei ni cap constitució ni cap jutge que pugui aturar la lliure voluntat d'un poble. Catalunya serà rica i plena si deixa de ser espanyola. La dependència d'Espanya ens buida i empobreix, i esdevé insostenible. Per pura supervivència, cal reaccionar. ¿Encara dubtes? Ara és l'hora... O ara o mai. Que Pere el Gran ens empari.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.

L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

(Aquest article editorial es publica conjuntament amb les edicions dels diaris Avui, Diari de Girona, Diari de Sabadell, Diari de Tarragona, Diari de Terrassa, El 9 Nou, El Periódico de Catalunya, La Mañana, La Vanguardia, Regió 7, Segre i El Punt)

Comentari
: Trobo el text massa "light"... Té el to d'un prec, pressuposa que hem de continuar dins l'Estat espanyol sense trencar el marc constitucional. Després de 30 anys, la via autonomista s'ha demostrat completament perjudicial per a Catalunya, gairebé suïcida. Ni preocupació ni atipament, sinó EMPRENYAMENT! Desitjo que la sentència sigui el més adversa possible contra la DIGNITAT del nostre poble, a veure si per fi reaccionem i trenquem la baralla. S'ha acabat el bròquil. 13-D.



El paper de la literatura

En el vídeo que promociona Factual, llegeixo la següent frase:
Se acabó el periodismo de papel, pero no el papel del periodismo.
Després de llegir el llarg i recomanable article de Montserrat Serra a Vilaweb: El llibre digital a la recerca de mercat, em pregunto si podríem escriure que
S'ha acabat la literatura de paper, però no el paper de la literatura.