ENTRELLUM

Aquest any el recordaré sempre. Els motius són massa personals per a consignar-los en aquest ciberdietari. Ho sento pels meus biògrafs. Pessoa deia que Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia, Não há nada mais simples Tem só duas datas — a da minha nascença e a da minha morte. Entre uma e outra todos os dias são meus. Jo us ho poso encara més fàcil: 2009 . Hi ha un abans i un després d'aquesta data. A Rapa Nui vaig morir i vaig tornar a néixer. A partir d'aleshores tots els dies són meus. Segona cosa. Un immens homenatge als meus pares, sobretot a la meva mare . Ells ja saben per què. El meu agraïment filial. El meu amor incondicional. BENVINGUT 2010 ! (amb lluna plena)

Obra? Autor? Manel va encertar l'anterior Confiança (Enric Vila)

El diumenge 27 de desembre de 2009 a les deu de la nit, Antonio Expósito, amb una severa intoxicació etílica, es va enfilar dalt d'una grua de la construcció. L'última persona amb la que havia parlat era la mestressa del bar més proper. Tot deixant-li un bitllet de deu euros, li va dir: “Si demà no estic mort, me'l tornes, que el necessitaré per anar al cardiòleg”. L'Antonio era un home gran, barbablanc, sense família. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. El carrer es va començar a omplir de veïns i de curiosos. Els cotxes s'aturaven. Primer van arribar els Mossos i després una ambulància. Van trucar als bombers. Les persones que el coneixien el cridaven des de baix: “Antonio, Antonio, baixa, home, que prendra's mal”. Ell seguia escales amunt sense fer cas. Una dona rossa va escalar uns esglaons i va estar una bona estona dient-li coses fins que, en vista de l'èxit, es va posar a insultar-lo: “Cabró, filldeputa, vola, vola com Superman.” Quan l...

És quan ho has abandonat tot que no trobes res a faltar. És quan has fugit de tot que ja no et cal fugir més. Arribes a un punt sense retorn on només existeixes tu, sense passat ni futur. En el mirall de la solitud, l'ombra esdevé llum, el neguit alegria, la lluita pau, el somni fruit. És quan t'has perdut completament que pots trobar-te a tu mateix, sense màscares ni comèdies , despullat de qualsevol miratge.

Escriu Gauguin a “ Noa Noa. Estada a Tahit í ” : “La civilització se me'n va de mica en mica. Començo a pensar d'una manera simple, a no tenir gaire odi envers el proïsme -més ben dit, a estimar-lo. Gaudeixo de totes les fruïcions de la viuda lliure, animal i humana. Defujo allò factici, entro en la natura: amb la certesa d'un demà igual que el dia present, tan lliure i tan bell, la pau s'apodera de mi; me les enginyo com tothom i ja no tinc vans maldecaps.” I una mica més endavant afegeix: “Ben destruït, ben mort, efectivament, el vell civilitzat a partir d'aleshores! Renaixia; o més aviat, en mi prenia inici un home pur i fort. Aquell assalt cruel seria l'adéu suprem de la civilització del mal.” I llavors el pintor s'amistança amb Tehura, una indígena de tretze anys. No es tracta d'establir categories morals des de la perspectiva europea. El salvatge, el bàrbar, el pur, el simple, el lliure, el "llop selvàtic sense collar" (com el va anomena...

Obra? Autor?

L'argument pot semblar simple : una altra d'indis contra vaquers, amb la diferència que ara els indis són Na'Vi , uns humanoides blaus que viuen en un altre planeta (Pandora) i foten deu peus d'alçada Els vaquers, en comptes de cavalls i rifles, disposen d'uns artefactes destructors que esgarrifen, però el seu esperit no ha evolucionat ni un gram des del genocidi originari sobre el qual es fonamenten els USA, on els pioneers foren sobretot criminals. (Lo de la Democracy va venir després, quan només quedaven indis a les reserves). Militars , és a dir, descervellats inframentals, criatures de bolquers que ho "solucionen" tot per la força bruta. Sembla simple, sí, però no ho és. Una barreja de Jurassic Parc, Stars Wars, Ballant amb llops, Pocahontas i Alien. La Força vs La Ciència (Raó) -Vid. tb. Agora d'Amenabar - Colonialisme vs Ecologisme Superioritat tècnica vs superioritat espiritual Una civilització que s'imposa per la força... ¿és "civ...

Encara que la idea inicial era oferir- lo només com a e-book, al final he caigut en la temptació (val a dir que empès per la insistència d'alguns) de materialitzar- lo cel·lulòsicament. Fins i tot m'he fet enviar un exemplar per a veure com quedava la criatura analògica . I la veritat és que no queda gens malament. Vet aquí: LA ISLA SIN SERPIENTES A més, l'he rebaixat uns euros ( oferta especial de Nadal ). I ara us deixo un vídeo... El papel atenaza al ebook

Avui fa 4 anys que vaig escriure el primer post d'aquest blog. (L'1 de gener farà 6 anys del primer post al meu primer blog ) A hores d'ara, ENTRELLUM manté 1.500 posts en línia. (Els 700 de TdQ van ser esborrats quan van passar al paper ) Bloguejar és un hàbit (no tinc clar si una virtut o un vici) i una manera de ser escriptor . He intentat deixar-ho vàries vegades , però no puc. En aquest temps, han passat moltes coses, han canviat les circumstàncies. El que queda són els arxius , un rastre de mots endreçats cronològicament, engrunes de mi mateix , una obra en progrés , escrita a raig, dia rere dia. Els blogaires som onanistes , narcisistes, exhibicionistes... Potser ho fem per a sentir-nos vius , com si el blog fos un mirall que ens retorna en forma de llum l'ombra que som. Per a vosaltres, que em llegiu.

Ja s'acaba el 2009. Ufff, quin any! El recordaré sempre. En aquests moments hi ha dos temes que em preocupen molt especialment: La independència de Catalunya #13D El perill de l' integrisme islàmic a casa nostra Ambdós tenen a veure amb la immigració , l'actual i la dels anys seixanta, la franquista, la que ens va portar els xarnegos . L'actual immigració és més tutti-frutti : moros, negres, sud-americans, xinesos, russos... És un fet que tota aquesta allau immigratòria ha diluït substancialment la catalanitat de Catalunya. El problema de la independència és un problema d' identitat . França es troba de ple en aquest debat . Saber qui som, però sobretot saber què volem ser, cap on volem anar. Que Catalunya es descatalanitza és una evidència palmària. La descatalanització ha portat una espanyolització creixent i, si badem massa, deixarà pas a una islamització perillosa . Ens agradi o no, la demografia s'imposa. Els immigrants són subjectes de drets i de deu...

Entremig del munt de fullets de propaganda amb què m'omplen la bústia aquests dies prenadalencs, n'he trobat un a l'última pàgina del qual hi apareix això que us escanejo. És la primera vegada que veig la publicitat d'un e-reader barrejat amb les càmeres o els marcs digitals. Encara surten un pèl cars . Potser el Nadal vinent seran un boom ... No us perdeu per res del món les cròniques sexuals de Juan Abreu i el darrer mail obert de Vicent Partal.

Tots els llibres de paper que he publicat han guanyat algun premi , però hi ha llibres que, per les seves característiques, mai no guanyaran cap premi i és molt difícil que puguin ser publicats pels canals convencionals. Les editorials són empreses que busquen la rendibilitat i, a hores d'ara, amb l'escenari de crisi que patim, s'ho han de pensar molt per arriscar-se amb una obra. Davant d'això, els escriptors hem d'esmolar l'enginy i buscar el millor camí per a difondre els nostres textos. Gràcies a les noves tecnologies (que ja no són tan noves), disposem d'alternatives prou interessants. Escriure un blog n'és una, per exemple. Ciberliteratura . Una altra via és l'autopublicació. Prescindint d'editors, distribuïdors i llibreters, l'autor pot gestionar la publicació de les seves obres mitjançant plataformes on line . N'hi ha vàries ( Issuu , Lulu , Bubok ...). Jo les he provat totes i la que més m'agrada és Bubok. És molt fàcil: pu...

Comentari deixat al blog de Saül Gordillo : Les preguntes que planteges estan molt bé, igual que el fet de reconèixer que si hem arribat fins al dia d'avui és perquè abans hi ha hagut unes baules (polítiques o no, al capdavall tot el que fa l'humà ho és, de polític), però el que més interessa ara és LA RESPOSTA, el 14-D i els dies següents... Considero que tu ja l'apuntes en el teu text, aquesta resposta, i no pot ser una altra si el que volem és assolir la fita de l'alliberament nacional. La resposta només por ser LA UNITAT , l' eix nacional com a prioritat . Unitat de tots: societat civil i partits polítics. Unitat que és transversalitat . Si no som capaços d'articular aquesta UNITAT NACIONAL , no farem res, foc d'encenalls, més frustració i desànim. Cal estar a l'altura del moment històric que vivim. En som protagonistes tots plegats, també el 70% que s'ha quedat avui a casa. 200.000 vots poden semblar poca cosa. Els que parlen de fracàs es pre...

Ens voldrien callats, agenollats, mesells, sotmesos, dòcils, passius, claudicants... Així ens han volgut sempre. Ja fa 300 anys que dura. Derrotats, escanyats, xuclats, expoliats, intimidats, menyspreats, maltractats... Els catalans hem sobreviscut contra tot pronòstic. Malgrat desfetes, exilis, traïcions, immigracions, malgrat tots els malgrats, som aquí dempeus, lluitant pacíficament, fent camí devers l'alliberament nacional. Voldrien anorrear-nos i ara, atònits, s'estranyen davant d'aquesta empenta renovellada. La nostra èpica. La nostra esperança. El somni dels nostres avis. Tota la sang vessada. El futur dels nostres fills.

Avui no puc votar, però estic molt molt MOLT emocionat. La Història la fan els pobles. Els governants són servidors del poble. La voluntat popular està per damunt de qualsevol altra instància. Aquesta és l'arrel de la democràcia. Quan la legalitat contradiu la legitimitat, el que cal canviar és la llei. La llibertat és un riu que sempre s'obre pas. Avui estimo encara més la meva terra i la meva gent. Sento al fons del meu cor l'orgull de ser català . Gràcies a tots els que heu fet possible aquest dia. # 1 3 D

En resposta a un post de Salvador Macip: "Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura . No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions , Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui e...

La vaig conèixer el 18 de maig de 2009 a les 8 del matí davant l' Ahu Tautira , a O'Tai, la petita badia de pescadors de Hanga Roa, a l'illa de Rapa Nui . Ella feia fúting i jo em volia suïcidar. Li vaig demanar si em podia fer una foto. Me la va fer: Valérie. 32 anys, francesa (alsaciana), infermera. Viatjava sola pel món amb la motxilla a l'esquena. Feia mesos que havia sortit de casa i ja havia recorregut tota l'Amèrica del Sud. Portava dos dies a l'illa i l'endemà marxava cap a Tahití. S'allotjava al residencial Apina Tupuna . Li vaig explicar la meva història... Li vaig dir que disposava de 24 hores per a convèncer-me que no em suïcidés. Primer va riure, sense creure-s'ho, però després va acceptar el repte. Aquell matí ella tenia una excursió organitzada i jo volia pujar al Rano Kau . Vam quedar per a dinar al restaurant Au bout du monde (un nom magnífic, literal, per al millor restaurant de Rapa Nui). A les dues en punt ens vam retrobar. Vam m...

El 13-D s'acosta. Queden tres dies. Oficialment, no passa res. Ni el "nostre" govern ni el govern estatal es dónen per al·ludits. Els mitjans oficials (la immensa majoria, fora d'algunes excepcions a internet) tampoc no informen de res. Són tan idiotes que creuen que poden amagar la REALITAT. Confonen opinió publicada amb opinió pública. Per a ells, la democràcia és un sistema burocràtic controlat pels partits, no pas una cosa viva que neix del poble i succeeix al carrer . Estan acollonits, però fan mutis. Tenen por a perdre els privilegis, els sous, la bicoca. L'estat actual de coses se'n va en orris. S'inicia una nova etapa. Catalunya està dient prou. A veure qui ens atura. ¿El juez garzón? ¿La guàrdia civil? ¿Els mossos d'esquadra? ¿ montilla , la seva dona i el fàmul carod ? Voteu, els que pugueu. Voteu la LLIBERTAT. Voteu pensant en els vostres fills i els vostres néts. Ja n'hi ha prou, de servitud, de ser mesells. 300 anys d' indignita...

Un gran estol de cigonyes vola en cercle sobre els aiguamolls de Rufea. Se situen just damunt meu. Giren i giren fent un mandala en el cel. Deuen ser més de 50. Em quedo quiet, mut, estupefacte. Sé que m'estan comunicant alguna cosa, però sóc incapaç de desxifrar el seu missatge. Després d'una estona de carrusel, desfan el cercle, travessen el riu i s'allunyen en direcció a Albatàrrec. Torno a casa rumiant... La cigonya és un símbol de bon auguri, de natalitat i de fidelitat. També apareixen a la literatura popular . Visc a la ciutat de les cigonyes . Des del 19 de maig sóc Tangata Manu ... Vogelfrei...

Primer ho vaig escriure (escriure és somiar) i després ho vaig viure. Ara escric el que visc. ¿Per què hauria de separar la meva obra de la meva felicitat? Sóc el que escric i escric el que sóc. Crear és la màxima aspiració humana. Crear i crear-te. Escriure i escriure't. ¿Per què hauria de separar la realitat de la ficció? La ficció és una pròtesi de la vida, impostura, mentida. Realitat, veritat, llibertat, creativitat . La resta no m'interessa. Ser escriptor és saber que no pots fugir de les paraules. Ser escriptor és comprendre que cada mot és un batec i cada batec un mot. ¿Per què hauria de separar la tinta de la sang?

M'ho expliquen i no m'ho acabo de creure, no sé si riure o plorar, pero l'anècdota s'ho val. Resulta que tres parelles, després d'estar a la llista d'espera dos anys, per fi van a "menjar" a El Bulli . Un cop entaulats, plens d'il·lusió, un d'ells diu: va, ja que estem aquí i avui és un dia molt especial, demanem un vi bo... I demanen una ampolla de 600 euros. Com que són sis, se l'acaben de seguida i en demanen una altra. No ve d'aquí, un dia és un dia i estem a El Bulli. Llavors apareix Ferran Adrià in person per a saludar-los... Flipen. Quina emoció. Podran explicar als amics que han donat la mà al millor cuiner del mon! Tot són flors i violes fins que els porten la factura. El total puja 14.000 euros. Hòstia! Co-llons!! S'han equivocat, no? Criden al cambrer. No, no hi ha cap error. Resulta que el vi que havien demanat no costava 600 euros, sinó 6.000. L'espavilat que va mirar la carta de vins es va deixar un zero. Ai, car...

SEGRE PREMSA POST

No em canso d'escoltar Love of Lesbian , tenen alguna cosa que sintonitza amb el meu esperit, no sé què és, suposo que es tracta de quelcom irracional, a banda de les lletres, no sé: els acords, el to de veu del Santi Balmes, el ritme, què sé jo, la melodia que s'infiltra, et posseeix, i no pots fer res més que rendir-te, com el dia que et vaig veure a l'estació de tren, em vas mirar, vas somriure, i vaig saber que ja no tenia escapatòria, quines coses, així és la vida, així és la música, perfecte, collonut, el sol entra pel finestral, divendres, cap de setmana llarg, anirem a veure el mar, el trobo a faltar, y sé que a veces piensas que estoy algo ido pero nunca pierdo una sola oportunidad de admirar cómo te deslizas como si fueras de viento y al contacto con mis dedos te desvanecieras... Bonus track ( lyrics )

Els músics de la banda mengen pizza abans de pujar a l'escenari. El local dóna el pego. Qui podria pensar que abans aquí s'hi escorxaven tocinos. Ara fan música. Jam session amb un saxofonista de luxe: Llibert Fortuny . S'acabarà omplint. Entrada lliure. Observo l'estètica de la gent. Moltes dones. La majoria fumen. Quina mania. Com ahir a l'Antares . Quan vaig arribar a casa la roba em pudia a fum. Vaig deixar l'americana tota la nit a la terrassa. Sí, s'omplirà. Davant hi ha taules rodones i darrere cadires. És la primera vegada que visito aquest espai . Un nou edifici que descobreixo. Llibert és un virtuós, una mala bèstia que porta el saxo fins al paroxisme. S'ho passa pipa. Jo més. Ara ha pujat una noia a tocar la bateria i ho fot com el cul. Pobreta. La bona música sempre és orgàsmica . El noiet de la guitarra duu una gorra verda. Molt fluixet. Llibert és, ell mateix, un firmament galàctic. El teclista és bo de collons. M'encanta el seu toc de ...

LA MAÑANA PREMSA POST

Diguem que ahir vaig aprofitar el dia. Al matí vaig fer donació de cinc llibres meus a la Biblioteca Pública i vaig poder tocar el piano de Màrius Torres ( post ) Al vespre vaig assistir, també a la Biblioteca, a la presentació a càrrec de Vidal Vidal de l' últim llibre de Josep Vallverdú . Més tard, al pub Antares , vaig gaudir de la conversa-recital del poeta Jordi Julià amb el crític Pere Ballart (cicle Veus singulars ). Entre el públic vaig identificar els poetes Pere Rovira i Gabriel Pena . A l'Antares també, després de 25 anys, vaig retrobar Maties López , que va ser professor meu de llatí a la Navarrensis i ara ho és a la UdL . Val a dir que, per coincidència horària, vaig haver de renunciar a les Sis sonates per a flauta dolça i baix continu d'Händel que el Trio Barroc del Cafè oferia al Rectorat. Torres, Vallverdú, Händel, Julià, Ballart... Tot en una sola jornada entre setmana. Déu n'hi doret, no? Perquè després diguin que Lleida és una merda de poble...

El dia de la presentació del llibre de la Marta Alòs , Històries de l'AVE , l' Albert Balada em va presentar Jordi Curcó, que treballa a la Biblioteca Pública de Lleida, la més important de la ciutat. Quan la vaig visitar el passat 9 d'octubre em va sorprendre molt gratament. Trobo molt encertada la remodelació que s'ha fet de l'antic edifici de la Maternitat. Buscant a l'ordinador, vaig comprovar que tenien la meva traducció de L'educació de l'estoic de Pessoa i La catosfera literària , però hi faltaven els meus llibres. El Jordi em va dir que els portés perquè hi havia un espai per als escriptors lleidatans. Aquest matí hi he anat i he cedit a la Biblioteca cinc volums: Darrer poema (2000), Una certa penombra (2005), L'oracle imminent (2006), Catosfera (2008) i Entrellum (2009). Malauradament, no he pogut donar Tros de quòniam (2003) perquè està exhaurit i descatalogat, i només em queda un exemplar. Tanmateix, he descobert que en tenen...

Els amants sempre tornen a l'indret del crim, petxines buides, onades que s'escumegen arran de sorra, surfistes que esperen un cop de vent, el tren arriba a l'estació, per la megafonia diuen el teu nom, tu ja no hi ets, fa mesos que vas marxar, fa mesos que t'allunyes com el vaixell que llisca sobre la línia de l'horitzó Els amants sempre tornen a l'indret del crim, si més no per a plorar, per a sentir la vacuïtat del passat, per a esperar que el sol s'amagui rere l'escullera on tantes vegades ens vam amagar Els amants sempre tornen a l'indret del crim, l'hivern de la mar és molt trist, hi ha una mentida implacable en cada petjada profunda, res no pot durar, ni tan sols el record dels dies feliços quan sabíem que el futur era impossible Els amants sempre tornen a l'indret del crim, la tarda és un símbol indesxifrable, una silueta que es perd al fons del camí, com la nostra història malaguanyada, buides petxines, escuma de dies que van morir

LA DIGNITAT DE CATALUNYA NOMÉS TÉ UN NOM: INDEPENDÈNCIA la independència de Catalunya ja no té aturador

Para realizar este difícil destino es necesario sacrificar a veces la propia felicidad y todo aquello que hace a la vida digna de ser vivida para el ser humano común. La vida de un artista sólo puede ser una vida de conflictos, porque en su interior hay dos fuerzas en pugna, por un lado el anhelo natural de felicidad, de satisfacción y seguridad en la vida, por el otro una pasión avasalladora de crear, que puede ir muy lejos, hasta sobrepasar todo deseo personal. La vida del artista, por regla general, es altamente insatisfactoria - por no decir trágica -en el aspecto humano. Difícilmente hay excepciones a la regla de que una persona debe pagar caro el don divino del fuego creador. C. G. Jung Akollonant & Kollonut

Riu amunt amb llàgrimes als ulls, delerosa d'abraçades Avui tampoc dormirem junts La nit és el reialme de les mans estranyes que palpen el teu cos de nena, fredor rere el clatell, el mascle que esbufega i escup les seves escorrialles Riu amunt amb les cicatrius obertes, les del cos i les de l'ànima Plores i plous, els núvols del passat, fantasmes que travessen la cambra Resto en silenci Riu amunt amb la promesa renovada No és d'on venim el que compta, sinó on volem anar Amb tu, la tarda es gronxa sobre l'horitzó, les cigonyes sobrevolen la teulada, el sol decau agònic Amb tu, res no em fa por, ni la teva por, ni l'ànsia de les ombres Riu amunt amb el record de les hores consumades No ploris més No hi ha culpables, només la vida que ens mena pel corrent sense timó, aiguabarreig i condemna, la vida inútil que fila teranyines absurdes Riu amunt amb la tardor de les fulles moribundes Amb tu sóc jo, la mirada retrobada, el gest que assenyala el camí Avui també dormirem j...

Vivim un moment històric. Després de 30 anys de constitucionalisme borbònic postfranquista, la via autonòmica ha resultat nefasta per a Catalunya en tots els sentits, sobretot l'econòmic. Ha arribat l'hora d' actuar en conseqüència. L' editorial d'avui demostra que si els catalans ens unim, no ens pararà ni Déu. No cal esperar la sentència de cap tribunal. La data clau és el 13-D . La nostra causa és justa, pacífica i democràtica . El món ho sap . Espanya no té res a pelar. Fora victimismes, fora escepticismes. Ho tenim a tocar de la mà. Només depèn de nosaltres. No n'hi ha prou amb paraules, declaracions, bones intencions o editorials. El que cal són fets , fets consumats. Cal consumar la nostra legítima aspiració malgrat que això impliqui revoltar-se contra la legalitat vigent. No hi ha cap llei ni cap constitució ni cap jutge que pugui aturar la lliure voluntat d'un poble. Catalunya serà rica i plena si deixa de ser espanyola. La dependència d'...

The dignity of Catalonia Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors . L'expectació és alta. L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a ...