12.12.09

Contra la literatura-impostura

En resposta a un post de Salvador Macip:

"Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura. No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions, Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui el seu propi "personatge", sense alienació, amb valentia, vivint una vida autèntica, genuïna, sense haver d'escapar enlloc, assumint que (com deia Eugeni d'Ors) tot el que no és autobiografia és plagi. Confesso que sovint m'interessa més la vida d'alguns escriptors que la seva obra. Llull n'és un exemple egregi (la veritable novel·la va ser la seva existència, no pas les lletres que va deixar sobre el paper malgrat escriure un fotimer de llibres!). És allò de Gil de Biedma: "yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema". Aquesta és la clau. El que estem dilucidant, per tant, és fonamental. O entenem la literatura com a "entertainment", com una dimensió re-creativa de la realitat (escric i llegeixo com qui va a Port Aventura, per evadir-me de "la dura i avorrida realitat", i així acabem en la literatura-lleugera-objecte-de-consum-de-masses); o entenem la literatura com a Literatura -en majúscula-, és a dir, com un camí que serveix per aprofundir en nosaltres mateixos, un relat experimental del jo, compromès amb el món que li ha tocat viure (il faut s'engager, deia Sartre), lluitant cada dia per expressar el que és ("sóc el que escric i escric el que sóc") i el que voldria ser, vivint la llibertat creativa en la seva pròpia carn, deixant-se la pell i la sang en el paper, en la pantalla.... Aquesta és la diferència entre l'escriptor de raça i l'escrivent de diumenge per la tarda (que diria el mestre Pla). O anem a per totes o ho deixem córrer. Diràs que sóc massa radical, que aquesta és la meva particular manera de veure l'ofici d'escriptor (odio la paraula "ofici" quan s'aplica a la Literatura!). Diràs que cada escriptor té la seva manera de fer, el seu "mètode" (una altra paraula que odio, em recorda a Descartes). (Sí, em sap greu, els escriptors no ens estimem totes les paraules, de vegades algunes ens produeixen urticària). D'acord. Cadascú és com és. Hi ha escriptors i lectors per a tots els gustos. N'hi ha que busquen la pedra filosofal i altres que es dediquen a fer llibrets "comercials". Ok. No problem. No aspiro a generar cap debat. Només volia deixar clara la meva posició, que no és merament una posició, sinó tota una opció vital, vital en el sentit que m'hi va la vida, me la jugo sencera en aquesta aposta. Posats a guanyar o a perdre, doncs que guanyi Ella, la Literatura, perquè de nosaltres -d'aquest jo físic que té "casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill"- no en quedaran ni les putes cendres...

Posats a fugir (i aquí hem fugit tots, a Etiòpia, a Leicester o a l'Illa de Pasqua), fugim cap al nostre interior, endinsem-nos en la nostra precària substància, aparaulem aquesta efímera essència, fem-la obra mestra... Posats a fugir, siguem superficials, trafiquem amb armes, escrivim o llegim best-sellers, creguem-nos el que diuen la tele o els diaris... Tant se val, perquè de nosaltres, fugitius valents o covards, no en quedaran ni les putes cendres...

13 comentaris:

Anònim ha dit...

Ibanyes,a tu el k et passa és k pateixes "quixotisme", estàs molt malalt tiu, has confos la vida amb els llibres, necessites urgentment un psiquiatra.

Criteri ha dit...

Pla parlava de grafomania i sembla que això ja es consubstancial en alguns. Do i creu.

Observa la curiosa contradicció: aquest anònim -tan amical- sosté el contrari: ve a dir que la fugida de la vida no és pas escriure banalitats sinó escriure, cosa que ens resta temps a viure. O escriure és també viure -o viure és també escriure-? Buff

No rigueu, però després de llegir una antologia de La Codorniz fa poc, penso que a l'humor no li donem la importància que mereix.
Rigueu.

Toni Ibanez ha dit...

Anònim, (tant costa deixar el nom?),

potser tens raó... però hi ha "bogeries" pitjors...

Criteri,

jo faig meu el concepte d'escriviure (manllevat de Ponç Pons). Escriure és viure, viure escrivint, com altres viuen fent altres coses, les que siguin. Per a mi no hi ha contradicció entre escriure i viure, perquè la literatura és la meva vida o la meva vida aspira a ser literària.

L'humor que no falti mai. :)

Vinyet Panyella ha dit...

D'impostures n'hi ha diverses. M'agrada el teu article i comparteixo la teva visió. Fa poc, i sobre la impostura, pensava en un llibre de Yourcenar, "Focs", i em deia que hi escriu sobre l'amor sense impostura.

Toni Ibanez ha dit...

Vinyet,

El tema de l'amor és potser el més "imposturós" dins la literatura, per dos motius:

1- perquè sovint se'n parla de segona mà, a través de tòpics, lectures o pel·lícules, sense haver-lo viscut realment

2- perquè l'amor és bastant "inaparaulable", les paraules sempre es queden curtes enfront les vivències

Per això és tan poc habitual trobar un escriptor que parli del que realment ha viscut i encerti a aparaular-lo amb precisió

Vinyet Panyella ha dit...

Sobre Yourcenar i l'amor, concretament, el que vull dir és que parla d'una vivència profunda, sovint destructiva, sense l'exhibicionisme de la impostura. Tampoc no volia generalitzar...

Toni Ibanez ha dit...

"Els paral·lelismes de la novel·la amb els de la seva peripècia personal s'imposen. Ell afirma que és una novel·la però que, és clar, no l'hauria escrit mai si no hagués passat per la direcció de l'Avui. N'hauria escrit una altra. Que no s'identifica amb el protagonista, Dani Santana, i que no ha escrit el llibre per venjança: 'Per venjança no, no..., no...' ha dit mentre esbossava un somriure. Però el cert és que la guspira del llibre, segons ha explicat, li va saltar el mateix dia que deixava el diari." (Vilaweb)

Q. E. D.

SM ha dit...

Molt bona defensa del punt de vista contrari al meu, Toni. Crec que com tu dius, qui guanya al final és la Literatura i els lectors. Les opcions radicalment oposades són necessàries. Les fugides no han de ser necessàriament superficials.

L'art és una fugida. L'art és entreteniment, per definició. Per a uns pocs o per a les masses, però és un espectacle que l'artista fa per a un públic. Si a part d'això en treu una catarsi, una diversió o una recompensa econòmica ja és una altra història.

El jo físic està destinat a desaparèixer, d'acord. Suposo que voler-lo immortalitzar en paper dependrà del grau d'egocentrisme de cadascú. A mi ja m'estaria bé que fossin els meus alter egos qui passessin a la posteritat.

L'escriptor que realment té ofici és el qui és capaç de canviar de registre, no l'unidimensional. L'escriptura autobiogràfica potser sí que té un punt de quixòtica, però jo no la bandejo. Pot ser molt interessant. Ara, com a escriptor, m'avorriria fer només això. Cal seguir posant a prova el teu ofici constantment, sinó t'estanques. I reconec que aquest és un punt de vista en fase d'extinció, perquè la majoria d'escriptors estan en contra: escullen el camp en el qual se senten còmodes i allà es queden.

I ja per no allargar-me: Kerouac, Miller, Pla... són escriptors de fa 50 anys. El que feien està molt bé, i Kerouac és un dels meus autors de capçalera. Però ja està fet. Provem coses noves.

Toni Ibanez ha dit...

¿I a mi em dius que experimenti, que faci "coses noves", si tots els llibres que he fet (descomptant potser el primer) han estat experiments, una recerca arriscada de noves formes, sempre en constant superació, mai repetint-me?

M'encanta tenir-te a l'altre costat de la taula. Amb paios com tu dóna gust.

SM ha dit...

Cadascú ha de trobar els seus reptes. L'experimentació té moltes cares. Per mi ficar-me en la pell de persones que no podré ser mai i intentar parlar com elles n'és una.

El plaer és compartit: el millor és discutir les teves idees amb gent que no està d'acord i sap defensar bé el punt contrari.

ramon ha dit...

Benvolgut Toni, deixi que piqui l’ham i li digui que el tema que toca és vastíssim i molt complex. Permetim doncs que faci uns mers apunts d’allò que m’ha cridat més l’atenció:

El fet que l’escriptor esdevingui el propi personatge és segurament la forma més gran (més global, més completa) d’evasió, i la més malaltissa i per això potser una de les més interessants. Si alguna cosa queda clara en aquests escriptors, posem per cas Henry Miller que és el que més conec (però també Kerouac, Céline,etc), és que no se sap mai del cert quan mentia i quan no mentia i que, probablement, d’aquesta ambigüitat era d’on treia la justificació necessària per poder seguir amb l’escriptura i ja posats també amb la seva vida.

Recordo que algú deia (crec que era Paul de Man) que l’autobiografa hauria de desaparèixer com a gènere en el sentit que tota escriptura és autobiogràfica. Jo aquí hi estaria més aviat en desacord i més aviat a favor dels matissos però sí que trobo rellevant deixar clar el fet que separar aquest tipus de gèneres es com a mínim "peliagut" i de difícil frontera.

Hi veig una certa contradicció (el vers m’agrada, eh) en el “yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema", sinó es que entenem l’escriptura com una forma de desaparèixer (aquesta idea és de M. Blanchot, -també de J. Todó-). Acceptaria també l’escriptura com una espècie d’eco (que per a mi no difereix amb “desaparèixer”), com una veu que fuig però que retorna (en totes les variants posibles). Així que per no tragar un cop s’ha començat a sacar cal seguir escrivint…

Tampoc crec necessàriament que siguin irreconciliables la literatura d’entreteniment amb “l’alta literatura” (òbviament hi ha literatura d’entreteniment “basura” però ara no em refereixo a aquesta). En aquest sentit estic d’acord amb el que hi diu SM als seus comentaris en aquest post. Per altra banda, buscar la pedra filosofal acaba essent massa sovint una manera de voler donar sentit a les coses, de seguir buscant més que no pas de trobar (i al capdavall, és una posició prou intel•ligent), és a dir, escriure per a distreure’s del tedi de la vida, que deia Pla, o també allò de Quim Monzó quan diu (ara no estic segur si també ho treu d’en Pla, però li ben escauria): "Escric per explicar-me a mi mateix sense parar-hi gaire atenció".

La major part de vegades (aquí exceptuaria a gent com Primo Levi) si es deixa “la pell i la sang en el paper” és per no deixar-la (o no voler deixar-la, això no sempre es pot escollir) en la vida mateixa…

Al final no em queda massa clar si es refuta a vostè mateix o si li dóna l’aire sarcàstic per, de pas, acabar-se de donar la raó. Fet i fet, però, em sembla lícit i escaient.

En qualsevol cas, li dono les gràcies per fer de punta de llança i per haver-me fet plantejar tot això.


Una abraçada
---
r

Toni Ibanez ha dit...

Benvolgut Ramon,

Dóna gust trobar comentaris com el teu. T'agraeixo el temps que has dedicat a fer-lo. Planteges moltes coses alhora que no sé si seré capaç de respondre't...

Escriure és un ball de màscares. La veritat sempre és el text. Ni el mateix escriptor sap d'on surten les paraules. Clar que l'experiència personal compta, però hi ha sempre quelcom de misteriós (inspiració?) que se t'emporta i no controles.

Sobre el tema de la desaparició, veig que no cites a Vila-Matas, que per a mi és un dels que ho tracta millor. Bartleby, Pasavento... L'escriptor és esborrat per l'escriptura, desapareix sota les lletres, deixa de ser important perquè el text se sosté per ell mateix. L'obra perviu i l'autor desapareix (les meves "putes cendres").

L'art és la constant recerca del sentit, una recerca indeturable, experimental. Escrivim perquè volem saber qui som. Escriure és la nostra manera de ser al món.

Al final em contradic, és a dir, m'allunyo de mi mateix, humoritzo, em poso a l'altra banda i relativitzo, perquè totes les opcions (la de SM sobretot) són vàlides. La gràcies de la literatura és cap escriptor és igual, cadacun té el seu estil personal, intransferible.

Gràcies de nou. Torna aviat.

Vinyet Panyella ha dit...

"Escriure és un ball de màscares". Fantàstic. Mira, fins i tot et robaré la frase. I els comentaris donen per a molt.