11.12.09

Valérie

La vaig conèixer el 18 de maig de 2009 a les 8 del matí davant l'Ahu Tautira, a O'Tai, la petita badia de pescadors de Hanga Roa, a l'illa de Rapa Nui. Ella feia fúting i jo em volia suïcidar. Li vaig demanar si em podia fer una foto. Me la va fer:


Valérie. 32 anys, francesa (alsaciana), infermera. Viatjava sola pel món amb la motxilla a l'esquena. Feia mesos que havia sortit de casa i ja havia recorregut tota l'Amèrica del Sud. Portava dos dies a l'illa i l'endemà marxava cap a Tahití. S'allotjava al residencial Apina Tupuna. Li vaig explicar la meva història... Li vaig dir que disposava de 24 hores per a convèncer-me que no em suïcidés. Primer va riure, sense creure-s'ho, però després va acceptar el repte. Aquell matí ella tenia una excursió organitzada i jo volia pujar al Rano Kau. Vam quedar per a dinar al restaurant Au bout du monde (un nom magnífic, literal, per al millor restaurant de Rapa Nui). A les dues en punt ens vam retrobar. Vam menjar això:


Després vam fer la migdiada a la petita platja que hi ha a prop del restaurant..
Un conjunto de rocas en círculo que conforman una piscina natural. El agua del mar entra y se renueva constantemente. Es un lugar agradable, con unas cuantas palmeras y hierba para retozar. Hemos comido de fábula y sesteamos tumbados como dos tortolitos. Valérie es dulce, con un aire melancólico que la hace aún más atractiva. Le recuerdo que me tiene que salvar. Ella sonríe. De hecho ya me está salvando... (fragment de LISS)
Ens vam banyar... La tarda es va fer nit sense adonar-nos-en. Em va convidar al seu residencial. Vam sopar pasta que ella va cuinar. Valérie, a més d'infermera, és una excel·lent massatgista. Ho vaig poder comprovar en el seu llit... L'endemà la vaig acompanyar a l'aeroport de Mata Veri. Au revoir!

Des d'aquell dia, he anat rebent mails seus en els quals m'explicava les etapes del seu periple (Tahití, Polinèsia francesa, Austràlia, Nova Zelanda, Tailàndia, Birmània, Xina, etc.) i adjuntava fotos dels indrets visitats. Avui he rebut aquest:
"LE MONDE EST ENTRE LES MAINS DE CEUX QUI ONT LE COURAGE DE RÊVER ET QUI PRENNENT LE RISQUE DE VIVRE LEURS RÊVES"

Cher ami, il y a plus d'un an, je quittais (encore une fois) la France pour un long voyage... l'échéance du retour me paraissait bien lointaine!!!
Et bien voila...le retour est imminent, quelques heures seulement.

A ceux qui me trouvent brave de nomader seule la planète, je répondrai que je les trouve plus courageux de vivre et d'accepter leur quotidien...
a ceux qui me demandent, pourquoi, que cherches tu? je répondrai... rien, mais c'est tellement bon d'être libre, de ne rien planifier, de suivre le soleil et fuir l'hiver...

Mes yeux sont satures de paysages et de couleurs merveilleux, mon coeur est charge ...

Bon, le taxi est la... vous m'avez manque...suis pas mécontente de retrouver le munster qui pue, le vin rouge et tutti quanti

a très vite
El món és dels qui tenen el coratge de somiar i s'arrisquen a viure els seus somnis. Crec que la cita és de Coelho. Valérie restarà sempre en el meu cor. Ella va ser un dels àngels que em va salvar. Je t'aime, ma chatte. A très vite.


6 comentaris:

G. ha dit...

Bona feina va fer Vàleri, estas amb nosaltres. G.

Anònim ha dit...

El que expliques és ficció o realitat? L'illa aquesta està a 15.000 km...

Toni Ibanez ha dit...

G, si et refereixes al massatge, bé. La resta, no comment.

Anònim, de què dubtes exactament? de què hagi estat a Rapa Nui? de què em vulgués suïcidar? de què m'ho fes amb la gavatxa rodamona? Mira, xato, et recomano la relectura del post de fa tres dies

Anònim ha dit...

No, no, jo només insinuava que no cal anar tan lluny per suicidar-se.

Toni Ibanez ha dit...

Els motius d'aquest viatge i tot el que va suposar la meva estada a l'illa ho relato en un llibre que demà sortirà publicat.......

Vinyet Panyella ha dit...

Que tendre...