La teva Ítaca

Ítaca no és només una illa grega de la mar Jònica, la mítica pàtria d’Ulisses. Tampoc és algú que espera el teu retorn: Penèlope (dona), Telèmac (fill) o Argos (gos). Tampoc és una utopia, un ideal, un somni, per molt que Kavafis i Llach hi hagin insistit. Ítaca és una altra cosa.

Ítaca ets tu. Tu ets l’illa d’on vas sortir i l’illa on sempre tornes. Tu ets aquell que t’esperes sempre a tu mateix. Tu ets els somni, l’ideal, la utopia. Ítaca és el camí que has fet tots aquests anys, un camí individual i intransferible, sagrat, ple d’experiències, reptes, fracassos, victòries, lluites, decepcions, premis... Ítaca ets tu, ningú més que tu. La teva consciència, la maduresa que has assolit, aquesta llibertat, aquesta serenitat, aquesta saviesa. Els grecs en diuen “Sofia” i és nom de dona, com “Irene”, una altra paraula grega que significa pau. La pau que sents ara mateix sota l’ombra d’aquests pins, amb la mar allà baix, d'un blau turquesa oníric, amb la brisa càlida que t’acarona, amb la banda sonora de dos músics grecs entremesclada amb el cric-cric estrident de les cigales. Ítaca ets tu. 

L’alegria d’haver arribat a veure l’Ítaca física des de l’antic temple d’Apol.lo, en el far més meridional de l’illa de Lèucada. El goig d’haver comprès el seu sentit mitològic i esotèric: l’home vell que va marxar i l’home nou que retorna, alquímicament transmutat. La plenitud vital.

Volies agafar un ferry i posar-hi els peus, però no ha pogut ser. El port de  Basilike està en obres, el ferry de Nudri acabava de salpar quan has arribat, i fins demà a les 8:30 no surt el següent.  A més, anar i tornar costa 80 euros. Has preguntat al pèndol i ha respost que no, que no cal anar a Ítaca. De vegades la vida decideix per tu. La lliçó d’avui és que potser és millor no arribar-hi mai, per molt a prop que hi estiguis, a pocs quilòmetres. Has fet una foto, la que encapçala aquest post.

Ítaca ha sigut cada passa que t’ha menat fins aquí. Tota l’odissea de la teva existència. La tornaries a viure una i mil vegades, amb totes les caigudes, totes les patacades i totes les llàgrimes incloses, sense deixar-te’n ni una. Nietzsche deia que això és estimar la vida (amor fati): voler repetir-la exactament igual. Tu cada dia l’estimes més. Ítaca ressona en el fons del teu cor. 

El sol s’ha post a la platja de Nikiava. La gent marxa i et quedes sol amb els còdols blancs, amb les onades, amb els teus pensaments fets paraules... 

No, no cal arribar a Ítaca. De fet, sempre ha estat amb tu. Ítaca és el centre  de l’espiral energètica en la qual estem immersos, el nucli amb el qual connectem quan ens sentim SER amb tots els éssers. 

Ulisses va navegar, i va viure, i va veure, i diuen que va tornar... Però jo no m’ho crec. El veritable viatger no torna mai. Perquè Ítaca ets tu i l’anhel de ser-ho cada dia més, pas a pas, sempre endavant, horitzó enllà, fins al final de tots els somnis...

Land's End

 

He arribat al final de la terra, al punt més occidental de la GB, a l’extrem de la península de Penwith a la costa de Cornualla. No s’hi veu gaire res, wet wet wet very misty, humitat i boira. Lloc inhòspit on només hi poden viure els líquens i els conills (rabbits), n’està ple. 

Sempre m’han agradat els finisterres, els extrems de les coses i dels mapes. L’estiu passat vaig arribar al Cap Nord! Seguint les fletxes grogues del Camino de Santiago, amb la motxilla a l’esquena, vaig fer cap al Finisterre gallec. També he visitat la Pointe du Raz, el finisterre francès, a la Bretanya. De fet, visc en un altre extrem: Cap Ras / Cap de Creus, el punt més oriental de la península. 

Els confins de la geografia física són una metàfora d’altres confins, els metafísics. Hiperbòria o el mite dels mars del Sud. Cerquem els límits i volem saber què hi ha més enllà (beyond). 

El repte és arribar-hi i, al mateix temps, tornar. O no. Un veritable viatger (traveller) no hauria de tornar mai. Els que tornen a casa (home sweet home) són els turistes, aquesta plaga bíblica que amenaça la natura i les ciutats (hola BNA?). El viatger, en realitat, no té casa (home) o, més ben dit, la seva llar és el viatge (o la Caddy), i narinant... Tornar i romandre en algun lloc concret seria trair la seva essència viatgera. Per això Ulisses fa figa al final de la seva fantàstica Odissea, perquè torna a Ítaca vell i cansat, per a jubilar-se de les aventures. Però digue-me: si la vida no és aventura (challenges), què coi és? Un avorriment total. I ara no em vingueu amb aquella monserga de què “la veritable aventura és llevar-se cada dia per anar a fitxar a una feina que no t’agrada, pagar la hipoteca, pujar els fills...” A qui voleu enganyar? No hi ha res més depriment que l’autoengany.

Tornem als finals.

Els principis solen ser bonics, romàntics, engrescadors.... els finals no tant. La mort com a final prototípic no és una cosa que ens faci gaire gràcia, encara que sabem del cert que, tard o d’hora, farà acte de presència per a convertir-nos en absència. Si la vida és la terra, llavors el finisterre és la mort. 

Més enllà... hi ha el mar, el cel, l’horitzó... Jo avui hi veig la boira. Potser, amb sort, s'esvairà. N’hi ha que parlen d’una llum al final d’un túnel... No en tenim ni idea. I davant les coses desconegudes, normalment adoptem una actitud prudent i poruga. 

A més, en el final no t’hi pots quedar. O tornes o t’inventes un altre principi. Jo no torno mai. I les vegades que va semblar que tornava, ja no era el mateix que va marxar. Per tant, la idea de retorn és absurda per irreal. És impossible tornar! Aleshores ens queda inventar un nou principi: CREAR. Un nou viatge. Un nou amor. Una nova cosa, la que sigui. Tot final inclou un nou principi. És un error garrafal creure que podem "tornar a estar com estàvem abans"... Hem d’estar agraïts a tots els finals (per dolorosos que semblin) ja que així tenim l’oportunitat de crear un nou principi. Aquí rau la gràcia de la vida!

Des del Land’s End britànic, misty and mystic, us envio la força, l’energia, la inspiració que us fan falta per a recomençar amb nous reptes i noves il.lusions. Starting again... Don’t stop dreaming....