ENTRELLUM

Molt recomanable la visita al  Museu da Imigração , al barri de Mooca (metro Bresser), ubicat en l’edifici de l’antiga Hospedaria. Entre 1887 i 1978 aquest lloc va rebre més de 2,5 milions de persones de més de 70 nacionalitats (destacant italians i japonesos), que van arribar en tren procedents del port de Santos. Fotografies, projeccions, objectes, documents, testimonis... composen tota una memòria històrica que ens ajuda a comprendre la complexa identitat d’aquesta ciutat, la principal d’un país que no s’explica sense el fet migratori.  Els indígenes primigenis van ser els sambaquis , després els tupi-guarani, fins que van arribar els portuguesos i els espanyols, amb els esclaus africans i (abolida l’esclavitud) la mà d’obra arribada d’arreu per a treballar al camp (canya de sucre, cafè, etc.). En fi, una immensa Babel, un mixtura fenomenal, un sincretisme que escapa a qualsevol explicación reductivista de la realitat brasilera.    ...

Jo també vaig creure en Europa . Suposo que influït per les lectures filosòfiques, se'm va desenvolupar una germanofília exagerada. La base de la meva fe era culturalista.  A hores d'ara, queda demostrat que Europa és un gran mercat, on els ciutadans som clients i Alemanya porta la batuta. La deutocràcia governa, ordena i imposa. No m'interessa gens aquest plantejament mercantilista que redueix el nostre continent a números, primes de risc i banquers rescatats.  Al carrer, l'atur creix, l'estat de benestar trontolla, la misèria s'escampa, els estats com a estructura política ja no serveixen, tenim problemes seriosos amb la immigració... No ens hauria d'estranyar, doncs, que els partits d'extrema esquerra i d'extrema dreta hagin incrementat els vots, com també ho han fet els nacionalistes radicals. La gent no és tan ruca i ha desemmascarat l'enganyifa del bipartidisme PPSOE (trilers pseudodemocràtics) que treballa en connivència amb la ...

Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa. La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto : que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà. Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt inc...

Ja s'acaba el 2009. Ufff, quin any! El recordaré sempre. En aquests moments hi ha dos temes que em preocupen molt especialment: La independència de Catalunya #13D El perill de l' integrisme islàmic a casa nostra Ambdós tenen a veure amb la immigració , l'actual i la dels anys seixanta, la franquista, la que ens va portar els xarnegos . L'actual immigració és més tutti-frutti : moros, negres, sud-americans, xinesos, russos... És un fet que tota aquesta allau immigratòria ha diluït substancialment la catalanitat de Catalunya. El problema de la independència és un problema d' identitat . França es troba de ple en aquest debat . Saber qui som, però sobretot saber què volem ser, cap on volem anar. Que Catalunya es descatalanitza és una evidència palmària. La descatalanització ha portat una espanyolització creixent i, si badem massa, deixarà pas a una islamització perillosa . Ens agradi o no, la demografia s'imposa. Els immigrants són subjectes de drets i de deu...

Ells tenen seleccions nacionals ( Deutschland über Alles! ), el control de la majoria de mitjans de comunicació (i ara més que han liquidat en Bassas ), la complicitat del botiflerisme i de la immigració (l'antiga i la nova), tota la maquinària de l'Estat ( Constitución & Ejército ) i la clau de la caixa forta (els patacon$$$)... I nosaltres què tenim? Ben poca cosa: un somni que es resisteix a morir i l'empenta alliberadora dels blogs.... We'll always have Catosfera . Manifest contra el cinisme dels botxins

La primera va arribar fa una setmana i la segona en fa tres. Ambdues alumnes són nouvingudes i cal acollir-les, per descomptat, com sigui, amb els pocs recursos que tenim. [Us recordo que treballo en un centre públic de l'àrea metropolitana]. Ahir van fer una redacció sobre el seu país d'origen. Cal·ligrafies que esgarrapen l'ànima... La solitud dels professors

Hi ha moltes catalunyes dins de Catalunya. Una d'aquestes catalunyes, potser la més important, es va manifestar dissabte passat al centre de Barcelona. I escric "més important" per dos motius: perquè és la meva Catalunya i perquè, malgrat tot, segueixo sent un romàntic, que és la cosa més ridícula i patètica que es pot ser després dels 40 anys. Em refereixo a la Catalunya catalana, o millor dit: la Catalunya catalanista . Aquí s'inclouen entitats, partits polítics i ciutadans a títol individual. El que ens uneix és un sentiment de pertinença a una mateixa comunitat identitària definida per una llengua i una cultura específiques. Aquesta Catalunya existeix mal que pesi als que han fet tot el possible per anorrear-la al llarg de la història. Existim i persistim. Dissabte ens vam manifestar sense complexes, i feia goig de veure tanta gentada reunida amb un mateix esperit de lluita. Punt i a part mereixen els absents, les altres catalunyes que dissabte van quedar-se ...

L'anomenada societat civil no existeix. És un mite. Existeixen individus cada cop més aïllats enmig del maremàgnum social els quals, amb prou feines, s'inclouen en certs grupuscles tribals: militàncies polítiques, guetos d'immigrants, tribus urbanes, colles d'amics, etc. L'individualisme recalcitrant de la majoria no permet cap mena d'engrescament generalitzat; potser, de diumenge en diumenge, l'esport de masses -el Barça- i para de comptar. La cosa privada monopolitza l'interès del ciutadà que només s'implica en la cosa pública si hi ensuma algun benefici personal. Fa l'efecte que tot funciona automàticament. Estem convençuts que, fem el que fem, res no canviarà. Els idealismes revolucionaris van caducar el segle passat. La presumpta democràcia participativa xoca amb l' abstencionisme , un símptoma molt preocupant que palesa la manca de fe en el sistema i la seva dubtosa viabilitat. No voto, no participo en res, no protesto , passo de polít...

Interessant conversa amb Bernard, un professor d'història flamenc que fa classes en una escola de Bruges . Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia -, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d'història, de filosofia, de teologia... De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l'alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes... Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d'ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara e...

És un company de feina que sempre parla en castellà. El veig de bon matí i li pregunto si ahir va cantar Els Segadors . Em respon que no. Li dic: Et saps la lletra? I em diu que no, però que la podria taral·lejar. Segueix el meu interrogatori: ¿Quant de temps fa que ets a Catalunya? Va venir l'any 1971 provinent de Ciudad Real. O sigui, fa 36 anys que viu i treballa aquí. ¿I no et fa vergonya no saber-te l'himne de Catalunya? ¿I no et fa vergonya parlar sempre en castellà? Com a professor de primer cicle de secundària que ets, hauries de donar exemple, no? Fa cara de besugo i se'n va. Aquest és El Gran Problema. Sisplau, Ignasi, no fugis d'estudi. Aquest menyspreu mandrós de les "essències" em sona al discurs montillista segons el qual hem d'oblidar el debat per la identitat. Pots ser tot el pragmàtic que vulguis, pots defensar la Real Politik , però no pots obviar que en aquests moments Catalunya necessita un salt endavant després de 30 anys d'autono...

L'amic Sani ha deixat un llarg i interessant comentari al post Sevillanes per Sant Jordi . També l'ha penjat al seu blog . La meva resposta provisional és aquesta: Dear Sani, t'agraeixo aquest comentari tan llarg, sobretot perquè planteges qüestions molt interessants la resposta de les quals, personalment, no acabo de tenir clara. Al meu post sobre les sevillanes només em lamentava de què una diada com la de Sant Jordi acabi reduint-se a un entreteniment més, fet greu tractant-se d'un centre d'ensenyament on se suposa que els alumnes haurien d'aprendre la veritable significació de les coses. Sobre això de la Catalunya catalana no cal que pateixis ni tinguis por. Estic d'acord amb lo de Globalunya , però aquest discurs globalista i multicultuguai ( forumesc ) no ens hauria de fer oblidar que tenim una llengua i una cultura pròpies que hem de promoure i defensar si no volem acabar diluïts en aquesta olla barrejada on tot val i ningú no sap a què atenir-se....

Té dotze anys, es diu Adrián i acaba d'arribar de Santa Cruz, a l'altiplà bolivià . Estatura baixa, pell bruna, cabells negres com la sutja, ulls grans... un indígena pur. Després de dos anys, ell i el seu germà petit s'han pogut reunir amb la mare, treballadora de la neteja. Li he ensenyat cinc paraules en català: benvingut, amic, llibre, horitzó, gràcies . Fot un fred que pela.

A l'hora de guàrdia em toca substituir una professora d'anglès a la biblioteca-2. És un 2n d'ESO. La sala té una dotzena d'ordinadors, però la meitat no funcionen. Els alumnes són d'origen variat: cinc marroquins, una equatoriana, un colombià, una negreta de Guinea... i la resta autòctons. De les tres noies musulmanes, n'hi ha dues que porten mocador al cap i una altra que no. La que ensenya els cabells és més xerraire i se m'acosta. Li demano que m'expliqui per què ella no duu el xal com les altres. Em respon que ella no el porta perquè no vol, però que s'està plantejant de posar-se'l. Diu que sa mare el porta, i que al Marroc, com aquí, hi ha dones musulmanes que el porten i dones que no; el que passa és que les dones que no el porten són mal vistes. Em confessa que ella se sent "rara" sense mocador perquè la majoria de les seves amigues (que són musulmanes) el porten. Una de les alumnes que porten mocador (un mocador negre que li t...

Reflexions després de veure An Inconvenient Truth d' Al Gore : Si no aconsegueixes ser President, pots guanyar-te molt bé la vida fent conferències. Si ets President, quan deixes el càrrec també pots guanyar-te molt bé la vida fent conferències. És fàcil: multimèdia, un pessic de sentimentalisme, un pessic de catastrofisme, un pessic de moralisme, ah, i alguns acudits... Exemples: Al Gore, Clinton, Aznar, Maragall? Mas? Hi ha dues Grans Amenaces: la humanitat contra la humanitat (immigració & terrorisme) i la humanitat contra la natura (contaminació) El problema principal és que la política necessita diners i els diners els tenen els rics. El finançament dels partits genera una dinàmica perversa que converteix la democràcia en partitocràcia la qual, per lògica supervivència financera, està més al servei dels finançadors que del poble que vota (cada cop menys). Jo aspiro a anar a treballar amb bicicleta, quan el carril bici arribi on ha d'arribar. Si augmenta la temperatur...