23.12.10

Mas de lo mismo


Han passat set triennis d'ençà que el setembre de 1989 vaig començar a fer classes en un institut públic de l'àrea metropolitana de Barcelona, concretament a l'IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès. Després vaig fer cap a L'IES Marina de La Llagosta (1990-1997) i més tard a l'IES Gallecs de Mollet (1997-2009). La meva experiència professional en aquests instituts públics del Vallès Oriental em permet abordar la qüestió de la llengua amb un cert coneixement de causa.

La sentència del TC declara de iure el que la realitat fa anys que exhibeix de facto: que, a casa nostra, la llengua vehicular de la majoria dels alumnes i dels professors és el castellà.

Hi ha hagut cursos en els quals m'he trobat que els únics professors que fèiem les classes en català érem el de llengua catalana i servidor. Només calia parar l'orella pels passadissos durant les hores de classe, i no cal dir a l'hora de l'esbarjo. Jo mateix he viscut aquest fet de manera molt incòmoda, perquè des del primer dia vaig advertir que si només emprava el català per a comunicar-me amb els alumnes la "connexió" amb ells se'm feia molt difícil. Sovint optava per un bilingüisme que va esdevenir gairebé natural, però que demostrava en certa forma la meva derrota o la meva subordinació al poder del context, una mena d'adaptació al medi per tal de sobreviure. He vist com alguns companys, entestats a fer servir només el català, n'han patit les conseqüències, gens agradables. A mi m'han arribat a dir que sóc un profe catalufo. Molts alumnes consideren el català com "la lengua de los profes", quelcom artificial que els és imposat. Tanmateix, insisteixo: més profes dels que ens pensem fan les classes sempre i únicament en castellà. No conec la primària ni parlo de la Catalunya interior. Em refereixo a la secundària i a la zona en la qual he treballat al llarg de 21 anys.

Que ara vingui un tribunal (per molt suprem que sigui) i dictamini l'obligatorietat del castellà a les escoles catalanes, em produeix un atac de riure més que de plorar. La realitat ja és la que és, producte de la immigració franquista dels anys seixanta i de l'actual. La descatalanització de Catalunya creix dia a dia, fruit de la demografia, de la Reconquista espanyola i de l'esperit caganer dels catalans. ¿Quina és la nostra més gran cagada? Canviar de llengua quan som a Catalunya. Es tracta d'un tic que demostra un profund complex d'inferioritat. Alguns direu que no, que ostentar la nostra diglòssia és símbol de superioritat envers el monolingüe. Fals. El monolingüe se'n fot, quan li fas "el favor" de parlar la seva llengua. Ets tu, qui fas l'esforç, no pas ell. Ets un mesell, un esclau, un colonitzat. I així ens va.

Conclusió? No cap. Ells fan les lleis i ells les apliquen. Tu segueix parlant català a la intimitat. El 129è President de la Generalitat no mourà un dit per a canviar l'statu quo. El seu càrrec l'ha de confirmar el Borbó escollit per Franco. On és l'esperit de la Manifestació de l'10J? Som una nació? Nosaltres decidim? I una merda decidim. Decideix un tribunal suprem (suprem vol dir que no hi ha res ni ningú per damunt seu, és a dir, amb atributs divins), situat 600 km a l'oest, el qual parla una llengua que no és la nostra. Tu segueix canviant de llengua o parlant-la només amb ta mare, segueix votant autonomisme, segueix als llimbs o a tres quarts de quinze que, mentrestant, ells van fent la seva feina, feina de la bona, fins que no en quedi ni rastre, de nosaltres.

5 comentaris:

Albert B. i R. ha dit...

Una realitat dura però que existeix. La reacció de CiU i el Psc-PSOE ha estat molt pobra. Coneixen perfectament la gravetat de la situació però s'entensten a esquivar-la per a no haver de mullar-se ni enfrontar-se. Comencem molt malament la legislatura.

Joan Calsapeu ha dit...

Això és l'essència de l'autonomisme: fer veure que allò que veus, no ho veus; fer veure que allò que passa, no passa. Fer veure que ets idiota, tot confiant en la inòpia, el mesellisme i la covardia del gruix de la població. Misèria moral que plou sobre la misèria moral.

Tant se val ha dit...

Sí , és això

Jordi Solà Coll ha dit...

És ben trist el que expliques de la teva experiència com a docent;
ja en tenia coneixença, però tot
i així... I sí: si no hi posem el
que cal, anem pas a pas camí de
l'extinció.

Càndid ha dit...

Tens raó. I algun dia d'aquests caldrà començar a fer-hi alguna cosa. Si els representats dels ciutadans no ho fan, hauran de ser els ciutadans mateixos.