ENTRELLUM

Avui el cactus del jardí 🌵 ha florit 🌸. Una flor gran i espectacular en forma d’embut amb pètals blancs i rosats.  L'any passat va florir el 24 de juliol, enguany s'ha avançat. El cactus té cinc anys i, per ara, només ha fet una flor cada any que dura 24 hores.  Echinopsis pachanoi . Conegut com San Pedro, el guardià de les portes del cel.   Aquesta mena de cactus conté mescalina, un alcaloide psicotròpic que pot induir estats alterats de consciència, visions, experiències místiques i transcendents... A les cultures precolombines xamàniques dels Andes, el “ wachuma ” (nom del cactus en quítxua) s’ha utilitzat des de fa mil·lennis en rituals i cerimònies com a vehicle per "travessar portes" cap a altres realitats o veritats ocultes... La planta és considerada una mestra: no només un al·lucinogen, sinó una entitat viva que obre portals de coneixement interior i còsmic.   El San Pedro és vist com una planta de cor ♥️ que obre la consciència a través de l’amor, la cla...

  Els baladres florien quan va marxar. Baladres rosa, hibiscus vermells. La mar sense onades, silent.  Mai ens acomiadem. Sempre tornem als llocs on vam ser feliços i als braços que ens van arrecerar. Els baladres florien i el seu anhel: un horitzó per les ales, un somni fet de rialles, una promesa de pètals multicolors... Florien els baladres quan va marxar, i tot era perfecte, lleuger, suau...  Ningú coneix el misteri del deixar enrere i del retornar... 

Papallona reina (Papilio machaon)

  Tu m'has donat el bosc i el mar, el cant dels ocells i la fusta de deriva, les pedres que es drecen i l'horitzó inflamat, la llum dels fars, la tramuntana mítica.  Tu m'has donat la connexió ancestral, aquesta espiral d'energia, aquesta pau, aquestes flors, aquesta música que brilla. Tu m'has donat la mà... Jo et dono braç, jo et dono el cor, per ser i estar més temps amb tu, racó de món paradisíac. Tu m'has donat hores sublims, de solitud i companyia, la calma i la tendresa de les nits quan la lluna i les estrelles ens miren. Tu m'has donat la bellesa i el destí, aquesta llibertat intrínseca que em fa volar amb ales de foc camí de noves dimensions... Tu m'has donat un lloc per a poder sentir la delícia de la vida, la llum que ens fa divins, el misteri profund, els somnis reals, la màgia infinita... Tu m’as donné le forêt et la mer, le chant des oiseaux et le bois flotté, les pierres qui se dresse...

Em llevo amb el cant dels ocells (mitja hora abans de la sortida del sol), baixo a la platja, medito contemplant els colors de l'horitzó, escolto el mar, dono gràcies, respiro profundament, passen gavines volant, sóc i estic amb el que és i està (digueu-li univers, energia, divinitat), estic i sóc ara i aquí, en pur present, conscient, sense desitjos ni expectatives, en pau amb mi mateix i amb tothom, viu, més viu que mai, bategant i caminant i cantant i rient i estimant i somiant (si el que visc no fos un somni) El sol es pon, m'endinso en el bosc, em quedo embadalit escoltant els rossinyols ... La raça dels homes no acaba de trobar l'equilibri entre l'egoisme i l'amor... Fins que no donem més del que rebem, no serem feliços. Així, donant-ho tot, ho rebrem tot. Aquesta és la fórmula.

Un pare i un fill a la platja fent volar un estel. Bufa llevant, brama la mar, ressonen les petxines enfilades al cordill. Tornen les barques a port amb les gavines a ressaga. Blava la mar, d'un blau intens, primaveral. El Cap de Venus es retalla entre l'aigua i el cel. Toco la guitarra i goso cantar...   No one knows the secret that you know. No one feels the same feeling that you got. All the time they are wasting all the love living like a zombie without soul.   El nen riu mentre el pare se'l mira orgullós. Juga que jugaràs amb el vent. Ara cau l'estel, el pare el recull, torna a enlairar-se. Hi ha vida en aquest present i música que captiva i flors que guarneixen els camps i pells assedegades de llum i escumes blanques, blanquíssimes. Bufa llevant, brama la mar, l'estel s'envola amunt, amunt, com el meu cor cap a tu. Hi ha vida si hi ha amor. Hi ha vida. Songs by me

Dejo la máscara colgada de la percha del recibidor. Como el sombrero y todo el pasado. Como los juicios automáticos y aquellas estúpidas quimeras que me convirtieron en un pirata cojo y ciego. No. No soy eso que soñaba. No quiero ser nadie ahora mismo. No voy a serlo. Tal vez el brillo de la llama en la madrugada. Tal vez la ternura que se desliza sobre tu piel tatuada. Dejo la máscara y callo. Hablar demasiado es síntoma de inseguridad. Callo mil veces y recallo. Para vivir no hacen falta tantas palabras. Dejo la máscara colgada en la percha mientras me desnudo de mis fantasmas. Hay un susurro que emerge de lo profundo del alma y quiere hacerse carne, carne y sangre, carne y alba. Llaman futuro a la cobardía presente. Febrero es verano entre tus brazos. Nacen flores en las esquinas más insospechadas. Las piedras aspiran a lo más alto. Como nosotros: agua con agua, transparentes, sombras blancas  Sé que puedo ir más lejos de mí mismo, serme y sorprendrerme todavía más, abrir ...

Hi ha la benaurada solitud, que em torna allò que he perdut enmig de la ciutat i dels autòmats. Puc ser esquerp i taciturn. Puc romandre una estona sense la remor del mar i sense el caliu de la guitarra, però sempre torno al buit del cor alliberat d'expectatives alienes. Un buit sublim. Sí, la benaurada solitud i aquesta primavera imminent que fa florir les flors. Nosaltres també florirem. Després em queda el teu regust, entre els llavis, entre els dits; i aquesta pau que em deixes quan te'n vas sense anar-te'n.

No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres.  No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel.  I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.

Dilluns ennuvolat. De vegades apareixen roses a la platja. No és la primera vegada. Avui dues de vermelles, elegants, amb la tija llarga, flors de floristeria. De ben segur acompanyaven unes cendres que s'hauran fos amb l'escuma i l'aigua, nodrint peixos, garotes, posidònies... Les roses han surat i, anant a la deriva amb el caprici de les ones, han arribat a la sorra, testimoni d'un altre naufragi vital.  Podrien ser les teves cendres i les teves roses, si és que les roses poden pertànyer a algú. Avui són del mar i de la platja. Ahir estaven en mans d'amics i familiars que acomiadaven l'ésser estimat. No les toco. Són sagrades. Roses vermelles a la platja. Descansa en pau.

L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. No hi ha cap altre horitzó que el teu esguard blau profund. Em capbusso en la tendresa del teu cos. M’encisa la teva veu de nina quan els dits fan delits i t’estremeixes felina. Juguem el joc més antic. La lluna i el sol mirant-se de fit a fit. El misteri de la llum feta carn. Dos cors bategant la mateixa sang. El silenci dels mots esdevinguts petons. No pateixis, ja vinc. No sóc a prop, sóc endins. Deixa que m’arreli per a poder enlairar-me. Dóna’m les ales que voldries per a tu. El vent em xiuxiueja el teu nom. Un nom de pètals i perfum. Torno a tu per a ser allò que la vida vol de mi. L’ocell ja sap que uns braços poden ser niu. L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. Vols que ballem aquella cançó d’Elvis?

No m'han agradat mai els comiats. L'hora dels adéus sempre m'ha semblat una carrinclonada. La meva especialitat és acomiadar-me a la francesa. Simplement marxar, com les barques parteixen del port abans que surti el sol. No calen comèdies ni escarafalls. Esmunyir-se per una cantonada de la vida. Ni tan sols deixar una nota manuscrita on posi “Gràcies per tot. Us trobaré a faltar”. Agafar la motxilla i fer les primeres passes a trenc d'alba, amb les estrelles encara guspirejant.  De ben segur hi haurà nous horitzons. De ben segur trobarem cors esbatanats. De ben segur les vivències futures enterboliran els records passats. Només el present pur, infinitiu -mai definitiu-, sobre la marxa, improvisant, amb aquella espontaneïtat tan innocent que tenen els nens que no esperen res, que no volen res, que no fan plans. Ser solament. Ser i anar...  No, no penso acomiadar-me de Cap Ras . Tampoc diré la cursilada aquella: “Una part de mi es queda aquí per sempre”. Le...

La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la...

He pujat al Castell de Sant Salvador en 51 minuts. Nou rècord. Baixant he escoltat per primer cop les cigales . Han emmudit els rossinyols i ara "canten" aquests insectes estridents. Com en el cas dels ocells, són els mascles els que canten per atreure les femelles... (¿Els mascles humans també cantem o en tenim prou escrivint posts?) Si canten de bon matí els cigalos vol dir que farà calor. A pesar del mal oratge i les pluges dels dies passats, som a l'estiu. Al cim de la Serra Veritable he trobat flors precioses; també a la part més ombrívola del rec de Sant Onofre, en els castanyers d'en Mateu. Ahir vaig comprar per 5 euros el domini tonibanez.cat . No sé què en faré. Tinc ganes de caminar dies i dies... Estic dubtant entre fer El Camí dels Bons Homes o El Camí de l'Últim Càtar ...     

Sóc l'eremita de Canadell. No tinc ganes d'escriure. No m'agraden els gossos, els gats, les mosques ni la gent que fuma. Com diu Rafael Narbona , el món és ple d'idiotes que viuen adormits mentre ho embruten tot. No crec en la humanitat. Només crec en la Natura i, depèn del dia, també crec en mi. Sóc càtar perquè sóc pur. En mi no habita el mal. Malgrat les ombres, aspiro a la llum definitiva .  Escriure és embrutar el món de paraules. La felicitat no té res a veure amb les paraules. La felicitat és una flor senzilla i perfecta que creix en l'escletxa d'una roca . La felicitat és una posta de sol que envermelleix l'horitzó. La felicitat és l'oblit del passat i l'oblit del futur. La felicitat és endinsar-se a poc a poc en el mar i sentir-se peix. La felicitat és menjar un albercoc madur. La felicitat és fer l'amor sense demanar permís. La felicitat és saber que no saps res i aprendre alguna cosa cada dia. La felicitat és un concepte ...

Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució . Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació . Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit... La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots...

Un blog és un suport, un format, un espai, un marc, una plataforma, un canal, un aparador... Un blog pot ser el que tu vulguis perquè et permet fer i desfer amb plena llibertat: escriure, enllaçar, etiquetar, comentar, recomentar, penjar imatges, audios, cançons, vídeos, etc. El blog és un gran invent malgrat que ara la moda la marquin els # i un número de caràcters limitat... El blog és casa teva, el decores com et plau, l'actualitzes quan et ve de gust, dius el que et surt i no necessites el vistiplau de ningú (ni jurats ni agents ni editors ni mandarins ni crítics ni hòsties). Entra qui entra, comenta qui comenta, i aquí pau i després glòria. Així de simple i així de fantàstic.  Si des del primer dia em van entusiasmar els blogs és per aquesta sensació d'extrema llibertat que proporcionen, per la seva naturalitat literària. Sí, he dit literària , és a dir, ciberliterària . Encara avui, en ple segle XXI, alguns s'entesten a continuar amb una concepció de la litera...

 Vam inventar la divinitat... Déu ets tu...