ENTRELLUM

És fàcil: es tracta de ser tu mateix, de deixar que la vida flueixi en els instants que encara som aquí bategant, respirant, caminant, estimant... Que encara som aquí, perquè cada dia se'ns regala un dia més, una nova benedicció de l'univers, un miracle dit "humà" del qual hauríem de ser conscients amb plena humilitat. Quan encara som aquí, hi som a temps, d'agrair i de sentir que val la pena viure.

Hay algo en mi que no acaba aunque se acaben las palabras, algo que tiene el color de tus ojos y la luz de tu sonrisa, algo que me sostiene en el vacío cósmico llenándome de gozo como se llena de agua de lluvia la copa cristalina... Hay algo de ti que me recuerda mi esencia, que me devuelve al origen de todo, cuando no había división entre macho y hembra, entre día y noche, entre cielo y tierra.. Hay algo que late con la fuerza ardiente de los volcanes, algo que se precipita como la lava ladera abajo, algo tan poderoso y dulce que me estremece... Será lo ETERNO que irrumpe en medio de los relojes, será el AMOR que se consuma sin consumirse, será la VIDA que aspira a florecer primaveralmente, será  este INSTANTE-DE-PURO-PRESENTE que resume toda la trama divina.... Hay algo en mi que no acaba aunque se acaben las palabras... Eres tú que me eres.

Som cel I res no ens emportarem  tret d'aquestes hores El silenci de Déu al tou dels dits Tremolosa tendresa dels llavis humits El temps absent El cor que s'apura Alè amb alè Visió d'horitzons sense mesura Som cel I res no ens emportarem tret d'aquest instant suprem en què tot esdevé llum pura

No hi ha finals, tot són principis . Ho dius amb aquesta calma infinita que brolla del fons del teu ésser misteriós. Cada instant és nou, com ho és el sol cada dia . Cada instant podem recomençar i cada instant podem tornar a creure en la màgia, perquè la vida no para de sorprendre'ns i el futur és el somni que somiem ara.   No hi ha finals, tot són principis . En la plena llibertat de la contradicció més íntima reapareix l'esperança que inunda de verd l'horitzó. Ens agafem les mans i ballem la dansa dels cors. Som un raig de llum que enlluerna les pedres . Cada instant déu recrea en nosaltres la veritat, la bellesa i la bondat del món.       

Tan a prop que res no ens destorba en la penombra fràgil dels instants volàtils abans que la mort se'ns endugui mar enllà a la remota illa dels benaurats. Tan a prop que somio tendreses llunyanes. Tan a prop com la sorra i l'escuma després del temporal. Tan a prop que la nit i la lluna es confonen. Tan a prop que sento el batec del teu cor dins el meu cor. Tan a prop com l'ahir del demà. Tan a prop que podria endevinar la propera nota, el proper gest, el proper mot. Tan a prop que el silenci s'allargassa fins a deixar-nos una buidor plena de joia. Tan, tan a prop, que res és real.    (Gràcies pel concert d'aquesta nit a Alpicat) Tan cerca que nada nos estorba en la penumbra frágil de los instantes volátiles antes de que la muerte nos lleve mar adentro a la remota isla de los bienaventurados. Tan cerca que sueño ternuras lejanas. Tan cerca como la arena y la espuma tras el temporal. Tan cerca que la noche y la luna se confunden. Tan cerca que siento el la...

Visc en present (com tu, com tothom). M'aturo i m'assec en un banc qualsevol d'una plaça qualsevol d'una ciutat qualsevol d'un país qualsevol d'un planeta qualsevol d'una galàxia qualsevol... per a sentir els batecs del cor i el vaivé de la respiració. Tot és rítmic: sístole i diàstole, inspiració i expiració. No cal res més. La gent camina amunt i avall. Els cotxes acceleren i frenen. Les fulles cauen. Els ocells piulen. Els núvols s'esfilagarsen. En tinc prou amb aquest instant. La mirada es mira a si mateixa. Tot existeix en un punt (ara i aquí), des del nen que diu “mama” fins a l'estrella més llunyana. Visc en present (com tu, com tothom). Un raig de sol enllustra l'estàtua d'un home que toca el violoncel. Déu fa música amb nosaltres. Som instruments. Vivo en presente (como tú, como todos). Me paro y me siento en un banco cualquiera de una plaza cualquiera de una ciudad cualquiera de un país cualquiera de un planeta cualquiera de...

Passen les hores sense tu i m'adono que la pell no pot ser obviada. Som de carn i de fang, materialment fràgils. La tardor ens arrabassa el caliu de les cales on vam ser feliços. Nus . Tanmateix, sota el plugim, somiem els llençols blancs i el somriure dels llavis retrobats . Passen les hores sense tu, i encara que sé que estem junts, i encara que el nostre amor sigui més fort que mai, voldria sentir el teu cos un instant, només un instant electrificant, i tancar els ulls mentre el món desapareix del tot... Pasan las horas sin ti y me doy cuenta que la piel no puede ser obviada. Somos de carne y de barro, materialmente frágiles. El otoño arrebata el rescoldo de las calas donde fuimos felices. Desnudos. Sin embargo, bajo la llovizna, soñamos con sábanas blancas y con la sonrisa de los labios reencontrados. Pasan las horas sin ti, y aunque sé que estamos juntos, y aunque nuestro amor sea más fuerte que nunca, quisiera sentir tu cuerpo un instante, un solo instante electrizan...

Vagis on vagis, fugis on fugis, per molt que t'allunyis, per molt que t'amaguis, sempre duràs en el fons del teu cor aquells petons que et van fer plens d'amor...  Res no canviarà el perfum d'aquelles hores secretes en les quals vas perdre el senderi per a lliurar-te completament a l'instant que suprimeix passat i futur...  Vagis on vagis, no podràs escapar de la veritat i la bellesa d'aquella mirada tendra que es fonia amb la teva mirada...  I recordaràs les oracions que et va ensenyar ta mare... I enyoraràs aquella llum que et va fer home...  Vagis o vagis, volis on volis, amb ales de fang o de foc, les arrels del que ets van amb tu...

Quan t'adones que tot és provisional, no solament el que tens o el que fas, sinó el que ets, la vida mateixa que penja d'un fil ben tènue; quan te n'adones de veritat, aleshores vius l'instant present com un regal immerescut i procures respirar conscientment perquè cada passa sigui la correcta. Sempre amb la motxilla a punt de marxa. Sempre amb el cos afinat per a noves gambades. Cada dia et calen menys coses. Cada dia ets més eteri. Allò que abans t'ancorava (treball, família, sentiments, addiccions, dependències...) s'esvaneix en l'avenç que mena cap a la dimensió ultramundana. No es tracta d'idees ni de paraules, sinó d'acció, de perdre la por a mostrar-te com ets perquè s'esdevingui la màgia . Un nen . Un salvatge . Un llibertari. Més enllà de les ombres hi ha una llum que guia el teu cor. Més enllà de tu mateix hi ha l'univers infinit que t'abraça. La vista en el camí i la mirada a les estrelles ... El primer pelegrí que ...

Com més lliure em sento és caminant i escrivint, és a dir, sent esclau dels peus i de les paraules . El foli en blanc (o la pantalla) i l'horitzó obert de bat a bat representen el mateix: pura possibilitat . La línia i el camí, el mot i la passa. Avançar, sempre avançar. Quan no camino i no escric la vida es torna pesada. Camina el cos i escriu l'ànima. Matèria i Etèria es donen la mà per ascendir fins als cims més elevats. Camino cap on vull i com vull. Escric el que vull i com vull. El que bull i com bull . Mana ella, Inspiració (que és una Dama misteriosa i juganera). Quan més lliure em sento és quan Ella agafa el timó i em fa remar com un boig. Avançar, sempre avançar. Fer allò que ningú ha fet, dir allò que ningú ha dit, somiar allò que ningú ha somiat. Sóc esclau de la idea, del verb, de l'instant, del futur... Sóc esclau de la carn i del silenci...          

Surto de Palau xino-xano en direcció est. Arribo a la urbanització de Mas Fumats i, deixant enrere les cases, m'enfilo per una tartera grimpant com una cabra. El sol m'escalfa l'esquena. Suo la samarreta. No porto aigua. La bateria del mòbil marca vermell. La sola de les botes està tan gastada que sento les pedres a la pell. A més rellisquen. Me n'hauria de comprar unes de noves, però hem fet tants quilòmetres plegats ( Terradets , Xile , Suïssa ) que em sap molt de greu desprendre-me'n. Per fi localitzo la sendera amb marques grogues. Estic en el bon camí. Carenejo per la serra de Verdera en direcció nord-oest. A la meva esquena la badia de Roses; a mà dreta el Cap de Creus, amb La Selva del Mar i El Port de la Selva; a mà esquerra Palau i tota la plana de l'Empordà als meus peus; al fons els cims nevats del Pirineu entre els quals destaca el Canigó. Llàstima de la calima. Si hagués bufat la tramuntana la panoràmica seria encara més espectacular. Pujo i bai...

És aquesta estranya sensació (dic estranya però cada cop em resulta més familiar) de què tot se'n pot anar a fer punyetes en qualsevol moment. Quan dic tot és tot, vida inclosa. Ho pots anomenar fragilitat o futilitat. La imatge que em ve és la d'una teranyina. Com si tot fos efímer, estantís, i nosaltres penjats d'un fil o amb la merda fins al coll. Hi ha moltes menes de corrupció, i la pitjor de totes no és l'econòmica. Deu ser que se'ns encomana l'esperit d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure. Les presumptes seguretats han passat a la història. Ens aferrem a l'instant perquè el futur és una boira espessa. Miro el mar i veig onades. Miro el cel i veig núvols. El blau cada cop és menys blau i el cor batega a batzegades. La sang ja no és vermella com abans. Per qui toquen les campanes ?

Sovint cerquem la seguretat de les coses i dels sentiments. Quina quimera! Res no és segur en aquesta vida, per molt que intentem planificar-ho o controlar-ho. Tenim l'instant, la sensació present, el tacte, la mirada, el to de veu (més que les paraules, que les carrega el diable, etiquetes perveses que perverteixen la realitat), la fragancia, el gust i el regust... Els fets! La resta són hipòtesis. Ben poca cosa tenim. I el que som, si és que som alguna cosa enmig d'aquest estar i anar ple de tràfecs...  De què tenim por? Què podríem perdre si ho perdéssim tot?  Camines sobre la sorra amb els peus nus, t'allunyes de la gentada i dels edificis, et vas fonent amb les dunes i els tamarius, la brisa t'acarona la cara... Davant la mar, res no sembla important tret de la grandària blava de l'horitzó... No cal aparaular res. No cal fer llistes ni posar notes. No cal comparar. N'hi ha prou amb deixar que la vida llisqui sense estridències. N'hi ha prou a...

Retira't dins de tu mateix, viu amagat, aconsellava Epicur . L' autarquia és l'únic camí per assolir l' ataràxia . S'és autàrquic quan es necessita només l'elemental, per això cal un cert aïllament, una gestió de les necessitats i dels desigs. Busca només els plaers naturals i necessaris, evitant el dolor i les coses supèrflues. El veritable plaer és espiritual. Modera les passions. Rebutja les dependències. Exorcitza totes les pors. Fuig de la política. L'individualisme és la forma de vida més plaent. No has de ser causa ni conseqüència de res. No has de manar ni obeir ningú. Segueix la naturalesa i el cos, que són savis de mena. Acaça l'instant i gaudeix-lo, perquè no tens res més. Ell recorda amb certa nostàlgia l'època en la qual explicava aquests conceptes als adolescents. Teories arcaiques que omplien la pissarra, relliscant pels cervells immadurs dels alumnes. Ara que ho viu, ara que ja no són meres paraules escrites en un llibre, sinó el ...