ENTRELLUM

Amb els terroristes no s’ha de negociar. Als terroristes ni pa ni aigua. Quan deixin les armes incondicionalment i hagin pagat pels delictes comesos, aleshores podem començar a parlar. Cap reivindicació política no justifica l’ús de la violència. Cap idea o ideal no pot posar-se per damunt de la vida d’una sola persona. La base de la democràcia és el diàleg, el consens dins la legalitat. El terrorista s’autoexclou del diàleg, del consens, de la democràcia, de la legalitat, del sistema… El terrorista és una animàlia que cal exterminar. Al tigre no hay que acariciarle ( Iñaki Anasagasti ) En el supòsit d'un futur escenari sense terrorisme, la viabilitat política de qualsevol opció depèn del número de vots que obtingui. Ens podríem trobar que aquests que ara maten i demanen qui-sap-lo fossin una minoritària minoria, simples representants del més recalcitrant somiatruitisme .

Saül Gordillo ha tingut a bé de citar-me en el seu darrer post , cosa que l'honra perquè demostra que accepta la discrepància, no com altres, que intenten imposar el Pensament Únic peti qui peti. Tot sorgeix arran de la meva opinió sobre la campanya "Jo també vull un estat propi" . Considero que cadascú pot somiar el que vulgui. També hi ha noies que esperen el seu príncep blau. El que no es pot fer és somiar i no saber que estàs somiant. Aquest dilema va preocupar moltíssim Descartes el qual es va veure obligat a acceptar l'existència de Déu per a sortir del dubte. La pregunta seria qui és el "Déu" dels independentistes catalans... ¿Déu és l'Estat Somiat? ¿O només tenen Messies i tot és un bluf? Una mica de seny , sisplau! Us reprodueixo aquí el comentari que he deixat al blog d'en SG : Em sap greu, Saül, que els comentaris del teu respectable blog s'omplin de hooligans que aprofiten l'avinentesa per a carregar contra mi. T'agraeix...

Entre la rauxa i el seny, em quedo amb el seny. Entre la utopia i el pragmatisme, em quedo amb el pragmatisme. Entre somiar truites i menjar-me-les, me les menjo. Entre l'enfrontament estèril i el pacte, pacto. Entre el foment de l'odi i la recerca de l'entesa, cerco l'entesa. Etcètera. Ja fa uns quants anys que vaig deixar l'adolescència enrere. I me n'alegro. Era arrauxat, utopista, somiador, provocador, bel·ligerant... Ara ja no. M'he cansat d'aquesta cançó enfadosa, d'aquesta crispació sistemàtica, d'aquest udolar a la lluna, d'aquest fer-se tothora la víctima, d'aquesta necessitat d'enemic contra el qual vomitar totes les frustracions. Són actituds adolescents, puerils, infantiloides. Però sóc conscient que, tal com estan les coses, la meva actitud té les de perdre. El radicalisme creix. L'ambient s'enrareix. Estic preocupat. ¿Què es pot esperar quan un professor d'universitat crida a la desobediència civil ? Un ...