ENTRELLUM

Sant Pere de Rodes  2.500 espelmes

Avui fa 7 anys i 5 mesos que vaig encetar aquest blog. La criatura ja podria fer la primera comunió. A hores d'ara el comptador ha assolit els 2.000 posts i les 200.000 visites. Gràcies, Mr. Blogger! (per no defallir).  I gràcies a vosaltres, visitants incansables. Però tot això són xifres sense importància. Lo important és que encara hi escric. Lo important és que en aquest bagul digital hi guardo molts retalls de la vida que m'ha tocat viure, paraules sobretot. Lo important és que avui fa sol i els ocells encara canten.

No som el que diem ni el que fem ni el que tenim. Les paraules, els actes i les pertinences poden delatar-nos, clar, com també ens delaten els silencis, les omissions i els despreniments. Estem massa pendents del dir, del fer i del tenir. Només si som capaços de sentir-nos més enllà de les aparences (mots, accions, propietats) podem assolir una consciència recta i clara de l'ésser.  Preguntaràs: I això com es fa? No és una cosa que pugui ser feta, ni dita ni comprada. S'esdevé o no s'esdevé. Com? On? Quan? Et donaré una pista (a mi em funciona), després tu cerca el teu locus i el teu kairós ...  M'allunyo del poble i de la gent, primer camino de pressa, respiro fons, després alenteixo el pas, em concentro en el cant dels ocells, m'envolto de ginestes, les ensumo, m'assec i miro el mar........ No és un badar ni un simple moment de relax. És un perdre's i un desaparèixer, un oblidar... Més enllà del paisatge, dels perfums i dels sons; més enl...

Pot ser que hagis vingut al món a ser com ets i, malgrat tot, no te'n surtis. Pot ser que no trobis el teu lloc, que no trobis el teu temps, que no trobis la manera d'encaixar en la normalitat establerta. Pot ser que els altres no t'entenguin o que tu no els entenguis a ells. Pot ser que, després de rodolar com una baldufa, després de somiar nius impossibles, després d'espetegar les ales una vegada i una altra contra les reixes de la gàbia, arribis a la conclusió més trista de totes: no hi ha remei. Pot ser que caiguis en la temptació de creure que és culpa teva, que et van fabricar massa imperfecte, que per molt que t'hi escarrassis no hi ha plaer sense dolor ni amor sense patiment. Pot ser que t'equivoquis o que l'encertis, que guanyis o que et rendeixis, que tinguis malsons o dormis plàcidament. Pot ser que tot plegat sigui una broma que els déus s'han empescat per a divertir-se. Pot ser que aquella persona en la qual confiaves t'acabi traint. P...

El cas és que les granotes no em deixen escoltar el rossinyol. La nit és un guirigall per fora i per dins. Em parlo a mi mateix. Les conclusions no em fan el pes. Oliveres enllà, vora mar, hi ha una munió de llumetes que pampalluguegen, blanques, grogues, blaves... Ara és el xut , el que insisteix amb el seu xiulet monòton. Quan les granotes i el xut emmudeixen, puc concentrar-me en els refilets del rossinyol. Quina meravella. Mai no es repeteix.  La clau de la felicitat és la creativitat. També l'entusiasme amb què fas les coses. No n'hi prou amb pencar, sinó que has de creure en allò que fas i (si pot ser) fer que els altres creguin en tu. El món és ple de granotes i de xuts. Els rossinyols escassegen. Creure i crear. Crear i creure. Aquest és el camí.  El cas és que ens conformem massa aviat. El cas és que confonem la felicitat amb la facilitat . El cas és que el guirigall no ens deixa escoltar la veu que brolla de dins. Perquè hi ha una veu que ens parla a cau ...

Després de tanta pluja, amb la caloreta de maig, em plau de perdre'm pels camins del Cap de Creus. Hi ha tantes flors. Masos abandonats. Encara espàrrecs. Cales i caletes. Faig quilòmetres sense adonar-me'n. Vaques. Francesos. Algun veler. GR11.  Cap de Creus és un principi i un final. Ho sabia abans d'arribar-hi. Ho he sabut sempre.  Pins aïllats, colltorçats per la tramuntana. Sureres. Ginestes, llentiscles, brucs, argelagues, lleterasses, falsos aladerns, coixinets de monja, matapolls, murtres, càdecs, estepes, dits de bruixa, vares de Sant Josep, armèries, limòniums, fonolls marins, cuscuta. Núvols. Zones sense cobertura. M'encanta quedar-me sense cobertura. La solitud. Aquesta sensació d'estar fora del món. I l'abraçada de la mar, blavíssima, omnipresent. Cap de Creus.