3.5.13

Cap de Creus


Després de tanta pluja, amb la caloreta de maig, em plau de perdre'm pels camins del Cap de Creus. Hi ha tantes flors. Masos abandonats. Encara espàrrecs. Cales i caletes. Faig quilòmetres sense adonar-me'n. Vaques. Francesos. Algun veler. GR11. 

Cap de Creus és un principi i un final. Ho sabia abans d'arribar-hi. Ho he sabut sempre. 

Pins aïllats, colltorçats per la tramuntana. Sureres. Ginestes, llentiscles, brucs, argelagues, lleterasses, falsos aladerns, coixinets de monja, matapolls, murtres, càdecs, estepes, dits de bruixa, vares de Sant Josep, armèries, limòniums, fonolls marins, cuscuta. Núvols. Zones sense cobertura. M'encanta quedar-me sense cobertura. La solitud. Aquesta sensació d'estar fora del món. I l'abraçada de la mar, blavíssima, omnipresent. Cap de Creus.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Tinc sensacions semblants tot perdent-me pels Motllats inhòspits o submergint-me en el barranc de Fontetes o de les Aragoneses.
Boixos, pi rojal, alzines, castanyers deixats de la mà de Déu, llorerets, galzerans, grèvols, algun teix escadusser però imponent, serveres escarransides, cirerers bords, curraiàs, aristolòquies...
I sense cobertura. Un meu univers...me n'alegro molt que vostè gaudeixi del seu.

Professor DeWorms
(el més feréstec)

Toni Ibanyes ha dit...

Professor, deixi'm dubtar del seu parèntesi, atès que quan jo em poso feréstec sóc MOLT feréstec... Cal emprar els superlatius amb mesura.

Vol dir que no ens hem creuat algun dia entre el Mas Vell Sant Baldiri?