ENTRELLUM

La mitja lluna creixent -taronja, exànime, silent- s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny. Com ella també t'amagues, bruixa que m'encisares, filla dels cims i del vent. Em deixes aquestes llàgrimes, buidor de mans i de paraules, aquest florir dels arbres que m'entristeix encara més. Em quedo amb totes les cendres, record de flames pretèrites, mandala de mi mateix. Te'n vas i no sé què fer. La mitja lluna creixent s'amaga rere els merlets del castell de Gardeny. El riu que tant ens unia s'asseca cada cop més. M'arriba la teva veu ferida de llunyania. T'escolto amb el cor desfet. Allò que vam ser fou vida. Allò que vam ser és etern. Que el teu demà tingui rialles. Àngel, tresor, joia i estel. Em deixes aquesta lluna. Te'n vas i t'estimo més.

Benvolgut Màrius , Si aixequessis el cap del nínxol del cementiri de Sant Quirze de Safaja on reposes i tornessis a la teva ciutat natal, et quedaries astorat. De ben segur que ara t'ho pensaries dues vegades abans d'escriure aquell poema titulat “ La ciutat llunyana ”. Enguany celebrem el centenari del teu naixement i el primer que vull destacar és la metamorfosi que ha sofert la ciutat " dolça i secreta ”, com tu l'anomenaves en un altre dels teus poemes. Jo vaig marxar fa vint-i-set anys i, ara que hi he tornat, me'n faig creus, dels canvis. Mon pare, nascut a la plaça de l'Ereta, també al·lucina. El que més m'agrada és la recuperació que s'ha fet de la zona del riu: ponts, passarel·les, espais verds, el parc de la Mitjana. Alabo la restauració del Castell de Gardeny i de la Suda. La nova Llotja és espectacular. Sí, Màrius, no pateixis, per sort encara queden “camps humils i alegres” i “camins fondals de xops i de canyars”, però la boira ja no és t...

La posta embriaga el meu ésser de grisos i rogencs Les cigonyes retornen al niu de la ciutat llunyana Recorro els carrers de la infantesa Només és aparença aquesta solitud El sol se'n va per Gardeny La lluna avui serà plena Pinzellades porpres a l'entrellum L'atzur descabdellant-se per ponent Només una aparença tenir-te lluny El tacte de la teva pell al tou dels dits Les pigues que esperen ser descobertes Llavis que en somnis s'humitegen La posta embriaga el meu ésser Les cigonyes tornen al niu Només una aparença l'horitzó La llum que il·lumina el teu cor La nit que creix sobre les teules CIBERPOESIA

Les cigonyes em passen a tocar amb el seu vol majestuós. Veig el castell de Gardeny i l'aigua del riu que avança parsimoniosament cap a Butsènit. El matalàs nou és millor que el que tenia. M'ho diu l'esquena quan em llevo. Hi ha un encís que omple la casa d'esperança. Hi ha un encís que omple el cor d'agraïment. Sé que no em mereixo res, però el destí s'entesta a tractar-me com un privilegiat...

Pel diari m'assabento que el conjunt templer de Gardeny ja és visitable. Hi corro. Tinc sort. Enxampo la visita guiada de les 18 h. (2,5 €). Han restaurat el conjunt monumental i han creat el Centre d'Interpretació de l'Ordre del Temple [ PDF ], integrat dins la xarxa Domus Templi . El van inaugurar el passat 5 de maig. Vaig néixer als peus del turó de Gardeny quan estava ocupat pels militars. Vaig passar la meva infantesa a l'ombra d'aquest castell on sovint hi anava a jugar. Estava fet una ruïna. Vaig viure al carrer Saturn, al costat de la Plaça dels Pagesos , fins que als 18 anys vaig marxar a estudiar fora. Més tard, el meu interès pels Templers em va fer retornar a Gardeny alguna vegada, només per a lamentar el seu deplorable estat. Felicito l'Ajuntament per la recuperació d'aquest espai cabdal en la història lleidatana. Després de 400 anys de dominació musulmana, fou la milícia templera la que va col·laborar amb Ramon Berenguer IV per a reconque...

El nen que vaig ser assegut al balcó que donava al Passeig de Ronda, a tocar de la Plaça dels Pagesos, primogènit de la nissaga, rosset com un fil d'or, inquiet, tremend, sempre l'ase de les garrotades, abans d'escampar la boira i cercar nous horitzons, somiant el mar i les muntanyes, la gran capital llunyana, fugant-me de casa, enfilant-me als arbres per tocar el cel amb el tou dels dits, travessant els camps sembrats, apedregant els militars de Gardeny, banyant-me a les basses d'Alpicat, pujant la Cerdera amb bicicleta, perdent-me entre els vinyars de Raïmat, una infantesa d'horts i de fruiters sota l'atenta mirada del campanar de la Seu, i el Segre abraçant la ciutat d'Indíbil i Mandoni, i ma mare cridant histèrica, i mon pare treballant com un ruc, i jo pujant cada dia la costereta del Matadero per anar al col·legi ... Hi ha tardes de diumenge, com avui, que el trobo a faltar. És un sentiment que s'amaga sota les fulles seques que encatifen la ...