CR25

L’Enemic són els bancs i la seva arma és el Deute. Una arma de destrucció massiva. El nou ordre mundial (NWO) vol instaurar la Dictadura Financera, destruint les sobiranies nacionals i individuals. El deute és l’alienació en el sentit marxista: treballes per a pagar els interessos, ets un esclau a temps total. El primer pas cap a l’alliberament és no deure res a ningú. El segon pas és prescindir tot el que puguis dels diners, aconseguir viure de la forma més simple i modesta, anticonsumista, exercint amb els teus actes la filosofia antisistema. L’enemic és el Sistema, i els bancs són els agents directes del domini sobre la població. Hi ha altres agents, com el treball o els mass media. No deure res, no treballar, no deixar-se manipular pels mitjans de propaganda... Aquest és el camí de la dissidència. Molt discretament, en la privacitat inalienable, esotèric i rebel. 

La merda catalana

Patim una pseudodemocràcia corrupta que, sortosament, es troba en fase de descomposició. És la decadència d'un règim basat en una partitocràcia plutocràtica i cleptòmana ("casta extractiva") que, durant anys i panys, s'ha dedicat a apropiar-se dels cabals públics dels contribuents per a engreixar els seus comptes privats en paradisos fiscals. Per acabar-ho d'adobar, aquesta ESTAFA ha servit per a "rescatar" entitats financeres mentre (amb l'excusa de LaCrisi) collaven els ciutadans a cop d'EROs, retallades i desnonaments. Aquests FillsDeLaGranPuta han deixat un panorama desolador de DEUTE PÚBLIC, hipotecant així generacions...

Ara que els han enxampat, demanen perdó, els MalParits. Perdó es demana al capellà o a DéuNostroSenyor. Aquí el que cal és pagar, retornar el que han robat i que la Justícia dictamini la condemna. No volem el penediment dels honorables afor(r)ats impunes i indultats ni dels seus còmplices. Demanem justícia!! No n'hi ha prou que dimiteixin. Ni la monarquia bananera espanyola ni el pujolisme nostrat se salven de la IGNOMINIOSA VERGONYA (aquesta no prescriu mai).

Dilluns mateix se li ha de retirar el tractament de Molt Honorable, el sou vitalici, despatx, secretàries i cotxe oficial i altres prebendes a càrrec dels contribuents. A més a més, cal investigar fins al final aquesta nissaga de delinqüents...

I tant, que farem un Estat Nou de Trinca! Escombrarem tota aquesta púrria que pertany a un passat fastigós. La solució és fàcil: VOTAR. A Espanya que votin PODEMOS i a Catalunya votarem CUP. Ni PP ni PSOE ni CiU ni la mare que els va reparir. Són màfia. Són casta. Són corruptes. Fora. A la garjola. Ells han arruïnat el país i han malmès les esperances del poble. I, a sobre, tota la vida donant lliçons d'ètica montserratina!!! Quina barra.

 

Volem independitzar-nos d'aquesta merda (també de la merda catalana que ara, per dissimular, s'embolica amb estelades).     

Bye bye Europa

Jo també vaig creure en Europa. Suposo que influït per les lectures filosòfiques, se'm va desenvolupar una germanofília exagerada. La base de la meva fe era culturalista. 

A hores d'ara, queda demostrat que Europa és un gran mercat, on els ciutadans som clients i Alemanya porta la batuta. La deutocràcia governa, ordena i imposa. No m'interessa gens aquest plantejament mercantilista que redueix el nostre continent a números, primes de risc i banquers rescatats. 

Al carrer, l'atur creix, l'estat de benestar trontolla, la misèria s'escampa, els estats com a estructura política ja no serveixen, tenim problemes seriosos amb la immigració... No ens hauria d'estranyar, doncs, que els partits d'extrema esquerra i d'extrema dreta hagin incrementat els vots, com també ho han fet els nacionalistes radicals. La gent no és tan ruca i ha desemmascarat l'enganyifa del bipartidisme PPSOE (trilers pseudodemocràtics) que treballa en connivència amb la troika financera posant el poble contra les cordes. 

Europa ha de canviar de model polític i econòmic, cosa complicada perquè cal enderrocar el capitalisme salvatge sobre el qual es manté l'actual status quo, un capitalisme que, a poc a poc, s'està autodestruint tot solet, atès que és insostenible per se. Alhora, Europa ha de deixar pas a l'emergència de les nacionalitats versus l'immobilisme dels vells estats. 

Quan dic "Bye bye Europa" em refereixo a l'Europa antiga i mercantil que fa aigües pertot. O ens reinventem o tenim els dies comptats, cosa que afavoreix USA, Xina i Putin. 

Quan alguns ens amenacen amb quedar fora d'aquesta Europa, me'n ric com David Fernández. Abans, ser "europeu" era un prestigi, ara és una vergonya que posa en risc el nostre futur. 

Que el PP sigui residual a Catalunya, que en Navarro hagi anorreat el PSC, que CiU hagi aguantat bé i que ERC hagi guanyat... Tot plegat són bones notícies a casa nostra. 

Si les coses no canvien radicalment, deixaré de considerar-me "europeu". En tinc prou amb definir-me com a mediterrani...       

No és ètic

No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no posarem la foto i ens inventarem un nick guai per a pescar curiosos que, l'endemà de la primera trobada real, hauran esborrat el nostre perfil i continuaran la cerimònia de la confusió perpètua. La maduresa? No sé de què em parles. Últimament estic molt espiritual, no en el sentit religiós, tu ja m'entens. Faig ioga, reiki, medito, l'altre dia vaig assistir a un curs de miracles i ja he posat nom al meu àngel de la guarda, he llegit els llibres de Tolle, segueixo el twitter del Dalai Lama, m'he fet vegetariana, independentista i voluntària de Càritas. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Fer diners amb això és de jutjat de guàrdia. És el handicap de les èpoques de crisi. Guanyen els vius, els espavilats, els que se la saben més llarga. Mentrestant, elles i ells fan la viu-viu somiant que demà tot canviarà, que hi haurà una revolució imminent que ens portarà pau i amor per sempre més, amor universal i incondicional, amor etern. Somiar és de franc, fins que facin pagar IVA. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Havent menjat i havent cardat, què queda per fer? Un món millor? Mirar la tele? Discutir de futbol o de política? Digues: Què queda per fer després d'omplir i buidar el cos a pler? Anar al cinema? Passejar descalços per la platja? Fer fúting? Jugar a pàdel? Fer ganxet? Fumar? Emborratxar-se? Drogar-se? Passejar el gos? Pentinar el gat? Posar-se melancòlics escoltant cançons dels 80? Perquè queden il·lusions encara, oi? N'esteu segurs? Quan l'estètica va substituir l'ètica, vam perdre la guerra. I van venir els líftings i les dietes. I van encolomar-nos els llibres d'autoajuda, les teràpies alternatives i les ONGs. Modes sinistres, com totes les modes. Perquè no pensis. Perquè funcionis automàticament seguint el mimetisme social. Perquè és el que toca. Perquè ho fa la veïna, la cosina, l'amiga de tota la vida. Perquè no cal prendre's la molèstia de ser crítics no fos cas que et diguin friki i el psiquiatre et diagnostiqui alguna malaltia greu que pot ser crònica i requereix mediació de per vida. No se t'acudeixi sortir-te del guió, sisplau, que igual t'acusen de terrorista. Ens cal emoció, passió, inspiració, sorpresa. Ens cal el risc i la valentia per a trencar els esquemes establerts i enviar a pastar fang la vida convencional. Però el deute és tan gran que l'haurem de pagar la resta dels nostres dies, els nostres fills i els nostres néts també. Quin esclavatge més subtil. Quina obediència més vomitiva. El ramat no reacciona. El ramat malviu i renega. El ramat espera pastor. El ramat té por dels gossos. El ramat serà ramat fins que s'apagui el sol i les altres estrelles. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Tampoc ho és jugar amb les paraules (la bona literatura és màgia, és a dir, trampa). Som massa vells per a tornar a començar i massa joves per a claudicar. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, haurem de sortir al carrer a jugar-nos la pell i ja no valdran les paraules boniques i grandiloqüents. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, si ens trobem, ens farem una forta abraçada, ens desitjarem sort i ens acomiadarem. Viure és aprendre a acomiadar-se amb elegància, de tot i de tothom, àdhuc de tu mateix.

Deutocràcia

Deutocracia

"El neoliberalisme és un crim contra la humanitat"
"És immoral pagar un deute immoral"

Elogi de la solitud

He dinat una amanida de fulles tendres d'espinac (de l'hort de mon pare), brots de soia, xampinyons crus tallats molt fins, ceba tendra, pastanaga ratllada, panses, pipes, daus de tofu amb sèsam, daus d'emmental, un rajolí d'oli bo, salsa de soia i dues llesques de pa torrat integral. Abans he caminat 18 km pujant pel camí de Malpartit, travessant la plana d'Alguaire (l'aeroport que només té avions els diumenges) en direcció a Rosselló i tornant pel canal de Pinyana. Avui la mitjana ha sigut de 6 km/h. Hi ha hagut moments que plovisquejava.

Krishnamurti diu que una ment superficial està preocupada buscant sempre satisfaccions, gratificacions. Com que aquestes satisfaccions són momentànies, anem d'una a l'altra i, al capdavall, ens quedem insatisfets. Ens aferrem a les coses i a les persones per a sentir-nos segurs, per a "ser" algú, per aconseguir un resultat...

Vull fer un elogi de la solitud. La pau que et dóna no haver de justificar res, la llibertat absoluta de no deure res a ningú (en aquest sistema pervers basat en la deutocràcia generalitzada, l'esclavatge del segle XXI), ni haver d'aparentar, ni estar pendent de les expectatives alienes. Fas el que vols, menges el que vols, penses, dius i escrius el que vols, etc. No hi ha ulls que et mirin ni jutges que et jutgin. No suporto que la gent em digui què he de fer.

Les persones que no saben estar soles són mig persones. N'hi ha algunes que es moriran sense haver tastat mai la dolça mel de la solitud. Són les que corren de seguida a buscar als altres per apuntalar la seva malmesa autoestima, les que tenen por de mirar-se al mirall, les que no han après a parlar amb la seva ombra (amb les seves ombres), les que no tenen vida interior, és a dir, superficials.

Solitud i llibertat. Hi ha res superior? Les relacions humanes estan contaminades pels interessos, les mancances, els egos... La vida social és una immensa xarxa d'hipocresies, aparences, malentesos, manipulacions... "L'infern són els altres" (Sartre). Quanta raó tenia. La debilitat ens fa gregaris. La por, la covardia, la insensatesa són el pinso del ramat. Ens han fet creure que som “animals socials”. Han estigmatitzat la solitud com una cosa de bojos i amargats perillosos. Fals. La veritable bogeria és la multitud, aquestes gernacions que són pasturades per pastors sense escrúpols (polítics, líders d'opinió, cantants, artistes, tertulians, futbolistes, mediàtics...) a cop de publicitat i demagògia, governades amb eslògans, enganyades, cegues, víctimes.

Què coi busques fora? Què et poden donar els altres? O encara creus en l'amor?