ENTRELLUM

Hi ha la connexió i hi ha la desconnexió. És una qüestió d' energia . Succeeix amb els llocs i amb les persones. Sense saber per què, sents el que s'anomena “feeling” (bon rotllo) o tot el contrari. Si la sensació és dolenta, vols fugir, allunyar-te'n. Estar connectat significa que la teva aura s'adiu amb l'aura de l'altra persona o amb el camp energètic del lloc. Aura o camp energètic vénen a ser el mateix. Costa explicar això amb llenguatge ordinari perquè les paraules pertanyen a l'àmbit racional i estem parlant de la dimensió inconscient o emocional, més esotèrica i subtil. El cas és que, de sobte, "connectes" i t'adones que l'energia flueix de forma natural, com si fossis un canal obert a través del qual l'univers ha decidit activar-se, manifestar-se. La inspiració és una mica el mateix. Qualsevol mena d'inspiració, des de la poètica fins a l'eròtica, ja que és l' amor còsmic el que ens posseeix per tal de per...

Tot penja d'un fil. L'amor-onatge que es bressola entre el llevant i el ponent. La sorra que s'esmuny entre les pedres de la cala. L'horitzó, aparentment lineal. Les fulles tendres que brollen. La sang que s'escola per la ferida oberta. L'art tan efímer. La sensació fugaç. La vida tota, cada minut, cada pas, cada glop, cada raig. Tot penja d'un fil de niló o de seda, depèn de la traça que tinguis a l'hora de fluir o d'entrebancar-te amb les petiteses existencials. I tanmateix no passis pena. La pesantor del cel i l'atracció fatal de la terra faran la resta, un dia o altre, amb solemne gravetat. Mentrestant, sigues lleuger, no acumulis objectes, sinó vivències. Si pot ser, camina sense motxilla, descalç, ben nu, serè. I després, al final, quan hagis d'acomiadar-te, somriu sense impostura, sense estrafer el gest. Perquè tot penja d'un fil i som la ploma volàtil que se somia arrel. No oblidis mai la tardor quan neix la primavera.    ...

No em vaig acostar a tu amb ganes de penetrar-te. Era una altra mena de desig, més eteri, un voler saber d'on brollen els versos que escrius, una distància estudiada entre els ulls que tot ho esbrinen i la presumpta melodia dels tactes.  Puc confessar-t'ho? O encara és massa aviat per a saltar la tanca? No, no cercava sensacions ni sentiments exactes. Era com aquella boira que puja del riu cap al turó i s'esmuny per les escales recargolant-se fins al capdamunt del campanar, misteriosa i entranyable.  No, no em vaig acostar a tu brandant l'espasa. Els poetes ballem la música dels astres. Ser poeta és saber que mai direm la darrera paraula . Per això sento nostàlgia del silenci. Per això t'enyoro, fada, una altra vegada.

No tinc passat. Cada dia començo de zero. Direu que ningú pot començar de zero, que tots tenim experiències, que hem viscut el que hem viscut; fins els que creuen en la reencarnació parlen d'un suposat “karma” que anem arrossegant d'una vida a l'altra. No hi estic d'acord.  Viure és fugir del que hem viscut . Esborro el passat quan no hi penso, quan no l'esmento, perquè només existeix si el ressuscito. Habita en la meva ment, enlloc més. Visc el present i prou. No viure el present és estar malalt de nostàlgia o d'esperança.  Normalment són els altres els que s'entesten a recordar-te què vas fer o qui vas ser. Els altres tenen una memòria prodigiosa per als errors que no són seus. Els propis se'ls guarden al calaix més fondo no fos cas que algun secret esdevingués públic. Qui no té secrets?  Tothom es veu amb cor de jutjar-te. És molt fàcil donar consells. No te'n refiïs mai de les persones que volen ajudar-te abans que els hagis demanat...

Cerco paraules i trobo sensacions. Tots els indrets del món són el mateix indret si la mirada es perd en l'horitzó. Hi ha el paisatge interior, sovint desert, sovint selvàtic. Hi ha el silenci dels arbres i el primer pebrot vermell de l'hort que em menjaré per sopar.  Cerco paraules i trobo el límit exacte de les coses, formes i colors; passes esgarriades que s'enfonsen en la sorra; la vida tota feta de somnis i besades. Hi ha aquell dubte que penetra les entranyes i aquella certesa del mal dins de cadascú. La resta poc importa.  Cerco paraules i trobo uns ulls tan verds i tan llunàtics que em fan por. La posta deixa foc sobre els turons. Ma mare rega les flors. Viure és fugir del que hem viscut.

  Costa arribar per terra a la cala Prona. No hi ha cartells indicadors i, amb les abundoses pluges, els matolls han crescut molt. Bruquissars de dos metres, punxes i més punxes que t'esgarrinxen les cames. No recomano bermudes per aquests verals. De bon matí plovisquejava i el cel era ben tapat. Tot i així, no he volgut recular. M'arriscava a entomar un xàfec, però al final els núvols han endolcit la ruta. Amb un sol com el d'ahir hagués estat pitjor. Des que vaig visitar la Taballera , no em treia del cap la Prona, suposo que influït per l'Arnald Plujà el qual al seu llibre 135 platges del Cap de Creus diu que "Pel meu gust, cala Prona és el reclau més suggestiu del Cap de Creus". Jo afegiria: si hi arribes amb la barqueta... Perdre'm pel Cap de Venus és un exercici encisador. Encara em queden racons per conèixer, cales per explorar, misteris amagats que a penes intueixo. Aquest territori no és només un accident geogràfic, sinó una mineral ...

De vegades m'oriento de sobte, per pura intuïció. La brúixola interior s'atura i deixo de moure'm com una baldufa. L'espai i el temps es concentren en un punt. La calma i la consciència brollen del fons de mi mateix. Ja no em cal res exterior, ni coses ni persones. Aleshores sé qui sóc i on sóc i per què sóc. No dubto. No tinc por. El miratge de la solitud desapareix. Tot és clar. M'escolto, respiro, medito. Obro els ulls, miro el mirall i em pregunto: ¿Quin déu ens ha regalat el do de la llibertat? Soms lliures. Cap escenari pot limitar-nos. Soms lliures. Ni la física ni la química ni la gramàtica ni el baròmetre poden escapçar les nostres possibilitats. Soms lliures. Ni els diners ni les lleis ni les ficcions poden tallar les ales de l'esperit. Soms lliures. Hi ha quelcom més enllà del cos que transcendeix les sensacions, les emocions, els conceptes i els somnis. Morir és obrir una altra porta. Segur. 

De vegades em desoriento com un nen que s'ha perdut enmig de la multitud. La brúixola interior es destarota i començo a moure'm com una baldufa esgarriada. Puc agafar el cotxe i fer molts quilòmetres. Puc agafar avions i aterrar a les antípodes. L'espai i el temps s'esvaeixen. Sovint retorno a llocs antics on vaig trobar la calma, el centre, la consciència. També puc retrobar persones que en el passat van ser importants. Necessitem referents, àncores, lligams per tal d'evitar el naufragi. És en aquests moments en els quals no saps qui ets ni saps on ets ni saps què pot passar; és en aquests moments en els que et sents més sol i vulnerable. Dónes tombs a la sínia dels dubtes i no en treus l'aigua clara. Cerques ajuda exterior i descobreixes que, malgrat les aparences de normalitat , els altres estan igual o pitjor que tu. Què fàcil és donar consells. Què fàcil jutjar. Mentrestant, intentes escoltar-te, respirar a fons, aturar les reaccions automàtiques. Poc ...

És aquesta estranya sensació (dic estranya però cada cop em resulta més familiar) de què tot se'n pot anar a fer punyetes en qualsevol moment. Quan dic tot és tot, vida inclosa. Ho pots anomenar fragilitat o futilitat. La imatge que em ve és la d'una teranyina. Com si tot fos efímer, estantís, i nosaltres penjats d'un fil o amb la merda fins al coll. Hi ha moltes menes de corrupció, i la pitjor de totes no és l'econòmica. Deu ser que se'ns encomana l'esperit d'aquests temps crítics que ens ha tocat viure. Les presumptes seguretats han passat a la història. Ens aferrem a l'instant perquè el futur és una boira espessa. Miro el mar i veig onades. Miro el cel i veig núvols. El blau cada cop és menys blau i el cor batega a batzegades. La sang ja no és vermella com abans. Per qui toquen les campanes ?

-Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida ; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos.   -¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe.   -Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado . Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues ?   José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22 Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta com...

Sovint cerquem la seguretat de les coses i dels sentiments. Quina quimera! Res no és segur en aquesta vida, per molt que intentem planificar-ho o controlar-ho. Tenim l'instant, la sensació present, el tacte, la mirada, el to de veu (més que les paraules, que les carrega el diable, etiquetes perveses que perverteixen la realitat), la fragancia, el gust i el regust... Els fets! La resta són hipòtesis. Ben poca cosa tenim. I el que som, si és que som alguna cosa enmig d'aquest estar i anar ple de tràfecs...  De què tenim por? Què podríem perdre si ho perdéssim tot?  Camines sobre la sorra amb els peus nus, t'allunyes de la gentada i dels edificis, et vas fonent amb les dunes i els tamarius, la brisa t'acarona la cara... Davant la mar, res no sembla important tret de la grandària blava de l'horitzó... No cal aparaular res. No cal fer llistes ni posar notes. No cal comparar. N'hi ha prou amb deixar que la vida llisqui sense estridències. N'hi ha prou a...

Ruta dels castells de frontera amb la moto. Primer el de Sant Gervàs , situat una mica més amunt de Sant Miquel de la Vall . Està molt malmès. Després, passant per Sant Salvador de Toló (han reparat la carretera i és pura grava, quin perill), el motorista ha fet cap al castell de Llordà . El seu habitant més il·lustre, Arnau Mir de Tost , mil anys enrere va lluitar per a reconquerir el Montsec el qual estava en mans sarraïnes. Més avall d'Isona s'ha desviat a la dreta per a veure els estanys de Basturs , d'origen càrstic com els de Montcortès i de Banyoles . Aigua transparent plena de carpes de totes mides. El vent sacseja les branques i els muricecs comencen a volar. La nit no s'apressa. La superfície esmaltada del llac contrasta amb la fosca silueta dels cims pirinencs. Passa el tren de les 21:47 per l'estació de Cellers-Llimiana . ¿Les sensacions són més importants que els sentiments? ¿Què hauria de prevaler perquè la felicitat fos possible? Llegeix to...

La incertesa del futur nodreix encara més la fragilitat de l'ànima, aquesta teranyina de desitjos i records, aquest pou de boires noctàmbules, aquesta maleïda intermitència de les sensacions, aquest destí de somriures estripant-se... La incertesa del futur que cau a plom sobre la clepsa indefensa, ferida amb violència inusitada, espargint pertot arreu oceans de sang i desesperança... Ets el fil que em sosté, encara un instant, fins que el vent s'endugui sencera tota la trama, actors i figurants, demà potser o demà passat, tan aviat que em tremolen els dits només d'escriure-ho... La incertesa del futur com una làpida sense epitafi, marmòria i espectral... Tenim l'amor, gran simulacre, la carn que sua i batega, l'alè que es fon amb l'alè, els ulls sota les parpelles. Tenim l'amor, res més, contra la tirania del temps caducable, contra la mort de les cèl·lules i la impotència més cruel. L'amor, aquesta certesa del present que edifica castells sobre els llav...

Del dia resta una flama ran d'horitzó, un taronja molt viu que s'allargassa sobre els turons la silueta dels quals és fosca, negra com gola de llop. Estrelles primerenques. De nou la solitud. Ressaca de tu, dits incansables, llavis insadollables, doll que m'amares, bàlsam guaridor. Ressaca de tu, cada matís que brolla, cada batec, sense rellotge, sense roba, sense cap definició. Ressaca de tu, dolça mel que t'emportes, n'assaboreixo el record, l'absència impossible, la flaire dels llençols. Ressaca de tu, bruixa adorable, m'adormo com un nen que somia postes de sol. Les cigonyes tornen . Tu també tornaràs. Tornarem a volar. Tornarem a fondre'ns. CIBERPOESIA Agraïment

M'ha despertat la pluja. Em vaig adormir amb el regust del teu tacte a la meva pell... El tacte és el sentit més oblidat. El poder omnipotent de les carícies... El guariment per les mans, pels dits, pels llavis... L'abraçada que engloba l'univers sencer entre quatre braços... Els cossos que exploren territoris inèdits, que es coneixen i es reconeixen a les palpentes, encuriosits i tremolencs... M'ha despertat la pluja. Encara no tinc clar si t'he somiat o eres real. Si ho ets, sisplau, torna aviat, que ja et trobo a faltar. Activisme català

He llegit llibres el títol dels quals he oblidat, l’autor dels quals he oblidat, però encara no he pogut oblidar la sensació agradable que em van proporcionar quan els llegia. Llegim cercant aquesta sensació. Escrivim per a suscitar aquesta sensació. Estimem per a consagrar aquesta sensació. Llegir i escriure és estimar. Estimar és saber llegir en els ulls estimats la cal·ligrafia de la tendresa tot escrivint un argument indeleble al fons del cor... Tot és fugir lletres avall com s'escola la sang per l'aigüera aòrtica... Tot és llegir i escriure i estimar la quimera que som en el bri de l'instant enlluernador... JORNADES DE LA CATOSFERA