Entre una foto i l'altra hi ha 55 anys de diferència. El nen rosset i seriós, amb el jersei de coll alt negre, tenia la mirada trista. El de la gorra i les ulleres, amb un polar del Decathlon, té una mirada distinta.
Són o no són la mateixa persona? Si persona vol dir màscara (πρόσωπον) no ho són.
Entre el nen i el sènior hi ha mig segle de vivències, moltes màscares que han anat canviant, moltes pells, moltes cèl·lules.
Potser, després de totes aquestes mutacions, en el fons, encara s'amaga aquell infant de mirada trista que s'enfilava als arbres.
Potser el nen ha sobreviscut arrecerat en un raconet de l'ànima, a resguard de les inclemències de l'existència.
Potser el Tonet, clandestinament, ha sigut capaç de guiar les passes del jove que va llençar-se al món amb els braços oberts, amb la ment oberta, amb el cor obert.
Potser, al capdavall, el secret més ben guardat és que el veritable "àngel de la guarda" és el nen que vam ser, que hem sigut sempre, i que mai ens ha abandonat del tot.
Entre una foto i una altra hi ha milions de gambades i milions de batecs. Més somriures que llàgrimes, suposo, no les he comptat.
Entre una foto i una altra hi ha una pel·lícula increïble, inversemblant, que ni jo mateix sóc capaç de comprendre al cent per cent. Aquí rau la gràcia, el misteri, la màgia.
Acabo de publicar un llibre de 817 pàgines en el que provo d'explicar aquest viatge meravellós que ha estat la meva vida: una recerca del darrer sentit, una apassionant aventura fins als confins de l'horitzó.
MANAIA no són només paraules. Jo no sóc només paraules.
El nen que encara sóc manté la curiositat intacta.
El nen que encara sóc ja no té la mirada trista.
Hi ha una alegria que neix d'haver viscut, d'haver estimat, d'haver gaudit dels dies i de les nits, de les albades i de les postes. Hi ha una alegria que no pot traduir-se a mots.
El nen que encara sóc calla. Ara ja sap que valia la pena el camí, la lluita, l'esforç.
El nen que encara sóc mira com passen els núvols i enveja les ales de les gavines.
Entre una foto i una altra només hi ha un sospir.
Si mates el nen, mates l'esperança.
Si mates el nen, mates el joc.
Què seria la vida sense joc i sense esperança?
Que seria la vida sense infants?
Nietzsche:
Unschuld ist das Kind und Vergessen, ein Neubeginnen, ein Spiel, ein aus sich rollendes Rad, eine erste Bewegung, ein heiliges Ja-sagen. Ja, zum spiele des Schaffens, meine Brüder, bedarf es eines heiligen Ja-sagens: seinen Willen will nun der Geist, seine Welt gewinnt sich den Weltverlorene.
El nen és innocència i oblit, un nou començament, un joc, una roda que gira per si mateixa, un primer moviment, un sagrat dir sí. Sí, germans meus, per al joc de la creació cal un sagrat dir sí: ara l’esperit vol la seva pròpia voluntat, aquell que havia perdut el món es guanya el seu propi món.
Un sagrat dir sí: l'Esperit estén les ales per a crear el seu propi món...
Comentaris