"No volem ser els darrers"deia Pedrolo l'any 1974 en un article titulat Publiqueu-me l'any 2074. 52 anys després, Comanegra li ha publicat el volum Prosa de combat.
Tanmateix, amb La Roja victoriosa, patint la segona gran onada d'immigració descatalanitzadora, i amb els néts parlant en castellà, potser sí, que haurem d'anar assumint que som els darrers, les últimes baules d'una cadena de segles, mil·lenària, que trontolla avall pel pedregar.
Què escriuria Pedrolo ara? Què deu pensar Josep Vallverdú, amb 103 anys, veient la situació actual de Catalunya? Pedrolo, a l'article suara esmentat, afirma que les empreses humanes només tenen sentit si s'adrecen al futur. Quin futur té el català?
Tendeixo al pessimisme intel·lectual, però m'empeny l'optimisme de la voluntat (el veritable motor de l'existència). No em puc queixar, del que sóc i del que tinc, encara que reconegui que una bona part de la meva sort hagi sigut resultat de l'atzar, o de la providència divina, si adoptem el punt de vista sobrenatural.
----------
Entre les set i les nou del matí m'estic nu a la meva platja preferida. No hi ha ningú. El sol és tendre, suportable. Entro a l'aigua, nedo una mica, m'hi capbusso, faig el mort. Suro. Aconsegueixo sentir, sentir solament, sense pensar. Prenc el sol sobre els petits còdols grisos. Escolto la remor de les onades. Medito. Llegeixo. Escric. Quan arriba la gent marxo. És el meu començament del dia. La meva intimitat suprema. Poques coses són tan sagrades com la solitud. La solitud i la natura. Res més.
----------
No els queda cap altra alegria que gaudir de la victòria d'uns micos vestits de vermell que han colat una pilota entre tres pals. Deixeu-los gaudir d'aquesta única alegria, perquè la generació boomer no els n'ha deixat cap altra. Són la generació dels videojocs, el rap, el reguetó, el tiktok i la IA. El seu futur és fosc, per no dir sinistre. Els més espavilats, els més valents, marxaran fora, ben lluny. La resta romandrà aquí. Carn de canó lobotimitzada. Xumba-xumba-xumba. La Roja. Desarrelats fills de desarrelats. L'apocalipsi zombi multicultiguai, inclusiu, transversal i nihilista. Benvinguts a Cagalunya2026.
----------
Mitja Catalunya deprimida avui. Si no mitja, un quart. Cada dia que passa la reserva catalina es fa més petita. Envoltats de banderes d'aspanya i crits energumènics dels colons, estem ensorrats. Normal. La culpa la tenen els fillsdelagranputa que ens van enredar el 2017, deixant-nos als peus dels cavalls nyordos. Encara remenen la cua, els cabrons. Val més que no em trobi en fuigdemont de cara. O en junqueres, lo verro messiànic. Els escupiria. M'escoltarien la lletania de greuges sencera. Ells han obert les portes a la puta barbàrie.
----------
La descatalanització de CAT (espanyolització + islamització) progressa adequadament. Després de dues grans invasions immigratòries (anys 60 segle passat + darrers 15 anys segle actual), la substitució etnicolingüística s'està consumant. No hem parit prous catalans. Gossos i gats els que vulguis, això sí. La realitat és la que és. La darrera dècada ha estat fulminant, sobretot d'ençà la derrota de 2017. Aquella va ser la darrera oportunitat perduda. Els líders merdosos d'aleshores (que encara s'arrosseguen ara) són els màxim responsables. I també nosaltres, We The People, que no havíem d'obeir les seves ordres, i romandre als carrers fins al final. Per tant, lo de La Roja d'ahir és la cirereta del pastís. Ells ho anomenen normalización/reconciliación. Quedem 4 o 40 o 400 o 4000 o 40000 repatanis recalcitrants, els catalanassos radicals, intransigents, irredempts. Ni que fóssim 400.000 votant Orriols, de poc serviria. Per aixo parlo d'UN MILIÓ d'aliats, amb un "wishful thinking" hiperbòlic, perquè no queda cap més ferro roent al qual aferrar-se. Orriols o mort. Però també l'Arrimadas va tenir un milió de vots i nanai. O sigui, que el pessimisme lluita contra la darrera esperança, que és la darrera fe. És l'aposta tot o res amb l'última fitxa que tenim a la butxaca Si Aliança falla, bye bye
----------
A Catalunya hi ha catalans i hi ha espanyols (colons). Aquesta és la dicotomia fonamental sobre la nostra terra. No es pot ser ambdues coses alhora. És metafísicament, ontològicament impossible SER català i ser espanyol al mateix temps. SER CATALÀ no es tracta d'un "sentiment" ni d'un empadronament (burocràcia). Es tracta d'un ÉSSER, una essència, una substància, unes arrels, una sang, una nissaga, una llengua, una cultura, uns costums, unes tradicions, una cosmovisió, un tarannà, una idiosincràsia... Mentre quedin catalans, encara que siguem minoria, el conflicte amb espanya no s'acabarà. No es pot conviure amb qui et vol exterminar (a por ellos, oe). Punt.
----------
Comentaris